L’estructura de les dues paràboles que hem escoltat és la mateixa: Es troba alguna cosa que fa canviar radicalment la vida.
De fet Jesús intenta amb aquestes paràboles compartir amb la gent la seva pròpia experiència: La descoberta d’un Déu que és Pare bondadós, que vol per a la humanitat el millor, és com una perla o un tresor, que fa que la seva vida no tingui altre objectiu que l’anunci del Regne de Déu, que no és més que l’expressió d’aquesta humanitat de fills i de germans on tothom hi té un lloc, on ningú no rep violència, ni injustícia, ni esclavitud, ni mentida.
Un Regne que mai no veurem del tot en la nostra existència actual, perquè és una existència amb límits com la malaltia, i sobretot la mort, però un Regne que ja és present aquí, en tots aquells gestos que són gestos d’humanitat, en tots aquells gestos que construeixen fraternitat.
La descoberta d’aquest Déu Pare i d’aquest Regne és per a Jesús com un tresor o una perla per la qual val la pena vendre-ho tot. I és el que el fa sortir de la seva casa de Nazaret per consagrar tota la seva vida, fins a la creu, amb gestos i amb paraules, a anunciar que el Regne ja és aquí i que el podem viure ja aquí, amb l’esperança certa que triomfarà sobre tot allò que l’enfosqueix.
Seguir Jesús, ser cristià, és intentar fer aquesta mateixa experiència: trobar aquest Déu atractiu, inesperat i sorprenent, que ens crida a ser fills i germans, i posar-lo al capdamunt de les nostres prioritats.
Vivim el nostre ser cristians amb aquesta joia de l’home que troba el tresor al camp? Som capaços de vendre tot allò que és menys important per tal de posseir aquest tresor?
O ho vivim com una obligació, una tradició i finalment com una rutina.
Creiem que encara podem aprendre quelcom de nou o bé pensem que ja ho sabem tot i que no hi ha res nou a viure.
En el seu temps Jesús va sacsejar la indiferència i la rutina que transmetien els mestres de la Llei, els fariseus, els escribes, els sacerdots, que posaven al capdamunt de tot el Temple, la Llei, el dissabte i que oblidaven el més important: la compassió, el perdó, el servei.
Però potser avui Jesús també ve a sacsejar la nostra indiferència o rutina, o ens diu que no estem posant al capdamunt de les nostres prioritats el manament d’estimar i ens preocupem més per tradicions, manaments secundaris i altres parafarnàlies.
L’actitud del rei Salomó és il·lustrativa: per damunt de la riquesa i fins i tot de la salut, demana a Déu “saber escoltar i saber destriar el bé del mal per fer justícia”.
Segurament hauríem d’aprendre de Salomó: saber escoltar. Quantes vegades jutgem, condemnem abans d’escoltar.
L’actitud de Salomó va en la mateixa línia de les paràboles de Jesús. Donar importància a allò que és veritablement important. I viure-ho joiosament, amb la joia que neix de descobrir que estimar a fons dóna felicitat, fins i tot sabent que quan s’estima a fons hi ha també moments de dolor i de desagraïment.
Es l’experiència de Jesús. La seva mort i la seva resurrecció són la penyora que tenim de que val la pena estimar a fons, i que val la pena vendre-ho tot per estimar.
