3 diumenge Quaresma any A
De l’origen
històric del temps de Quaresma, en què es preparava els catecúmens al baptisme,
ens han quedat els evangelis d’aquest diumenge i dels dos diumenges vinents.
Cadascun d’ells aprofundeixen en tres temes baptismals: l’aigua, la llum i la
vida.
L’evangeli
que hem escoltat avui, el de la trobada de Jesús i la dona samaritana, amb el
discurs que Jesús hi fa, ajuden a comprendre el significat de l’aigua del
baptisme.
Però
en primer lloc hi trobem una d’aquelles trobades que ens diuen molt de la
manera de ser i de fer de Jesús. Des que arriba la dona, Jesús inicia un diàleg
amb ella, cosa poc freqüent en aquella època, pel fet que era una samaritana i
una dona. No la mira amb menyspreu ni amb superioritat. La mira amb tendresa.
Per això està sorpresa, com també se sorprendran els deixebles quan tornen.
El
clima que s’estableix al voltant d’aquell pou és un clima de confiança i de
trobar-se bé. Quantes trobades humanes són ben diferents, trobades plenes de
menyspreu, de duresa, de condemna, inquisitorials. Fins i tot entre els
cristians. Així ho diu el papa Francesc en la seva darrera encíclica: “Per això em dol tant de comprovar com en
algunes comunitats cristianes, consentim diverses formes d'odi, divisions,
calúmnies, difamacions, venjances, gelosia, desitjos d'imposar les pròpies
idees a costa de qualsevol cosa, i fins a persecucions que semblen una
implacable caça de bruixes.” Mirem i escoltem Jesús per millorar les
nostres relacions interpersonals, les nostres trobades amb els altres.
Aquest diàleg de Jesús amb la dona samaritana
ens parla també d’una relació natural i transparent de Jesús amb les dones, que
fins i tot sorprèn als deixebles, que s’estranyen que parli amb una dona. Hi ha
un veritable diàleg, on tant Jesús com la dona samaritana parlen i escolten, es
respecten mútuament, cadascú té el seu lloc. No sé si l’Església ha imitat l’esperit
i l’exemple de Jesús respecte a la dona.
Un
altre ensenyament és el del lloc on hem d’adorar Déu. Jesús respon a la
samaritana que a qui hem d’adorar és al Pare. Si Déu és Pare vol dir en primer
lloc que nosaltres som fills. El fill no necessita pujar a una alta muntanya ni
a un edifici amb grans pedres per saber-se estimat del Pare. Un Déu que és Pare
ens acompanya de prop. En segon lloc vol dir que els altres són germans, fills
d’aquest mateix Pare. Aquesta fraternitat és tan important, que puc adorar el
Pare en els altres. No em calen grans cerimònies ni molt d’encens. Estimar el
germà és l’acte més gran d’adoració al Pare. El germà és el temple de Déu. Aquesta
és l’adoració “en esperit i en veritat”.
El
tema central, però, és el de l’aigua. Jesús aprofita aquest
gest tan senzill de demanar una mica d’aigua, per parlar-nos d’una altra aigua.
D’aquella
que apaivaga les sets interiors, del cor. Per les sets materials, per les
sequeres, tothom es mobilitza. Per les sets del cor no ens mobilitzem tant. Per
la sequera de la pobresa, de la guerra, de l’individualisme, del consumisme,
del racisme, de la intolerància, quines mesures es prenen? On anem a buscar
l’aigua viva, la que apaga la set de justícia, d’amor, de llibertat, de
veritat, de pau?
Nosaltres
cristians sabem on buscar, però sovint no busquem. És Jesús el qui ens diu on
trobar la font d’aigua viva. És ell mateix, la seva vida, que és camí que podem
seguir. Un camí de perdó, d’amor sense fronteres, de mirada comprensiva i
acollidora, de preocupació pels petits, pels exclosos, pels pobres.
Celebrem l’eucaristia que és
paraula i aliment que ens dóna força i llum per buscar i seguir aquest camí que
Jesús ha obert per a nosaltres.