lectures
Aquest diumenge entre l’1
de gener i Epifania la litúrgia ens convida a meditar i aprofundir el misteri
de Nadal. I ho fa precisament amb el pròleg de l’evangeli de Joan, que és una
meditació sobre el Déu fet home, el Déu encarnat.
“La Paraula era Déu.” La paraula, en la nostra experiència humana és
un dels fets més importants de la humanització. Som humans gràcies a la
paraula. Ens relacionem amb els altres gràcies a la paraula. Els nostres pensaments
els elaborem i els articulem amb la paraula. La paraula té relació amb el
diàleg, amb l’acolliment de l’altre, amb el perdó, amb l’agraïment, amb la
reconciliació...
Si la paraula és tan
important en nosaltres és perquè el que ens ha creat, Déu, és també Paraula: és
doncs un Déu que acull, que escolta, que dialoga, que perdona, que es
reconcilia...
Descobrir aquesta manera
de ser de Déu no és sempre fàcil. Hi ha molts moments de l’existència humana en
què estem temptats de pensar que Déu calla, que no parla.
Davant del dolor, de la
injustícia, de les catàstrofes, dels genocidis, de la guerra... la reacció
humana és sovint de dir que Déu calla, o fins i tot que no hi és.
Aquesta experiència del
silenci de Déu és ben present en la vida de Jesús. I el mateix text que hem
escoltat ens dona pistes per comprendre una mica aquest aparent silenci: “Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han
acollit”. Quan algú pregunta: On era Déu a Auschwitz, on era Déu a
Hiroshima, on és Déu a Síria i en tants episodis de la barbàrie humana, hem
d’afegir: On era Déu al Gòlgota, on era Déu quan Jesús cridava “Déu meu, perquè m’has abandonat”.
El silenci de Déu sovint
el trobem allà on l’home no ha volgut acollir la Paraula d’Amor que ve d’Ell.
Allà on l’home ha preferit la foscor a la Llum. Allà on les paraules que
s’escolten són paraules d’odi, de venjança, de menyspreu, d’exclusió, de
discriminació, de racisme, de xenofòbia, d’intolerància...
Però
la foscor, ens diu l’evangeli, no pot apagar la Llum. I això ho intuïm quan
sabem llegir les paraules de solidaritat, de pau, de justícia, de tendresa, que
en la història humana sorgeixen pertot arreu. Encara que no ens ho sembli hi ha
al món més gestos d’amor que d’odi. El que passa és que els gestos d’odi són
més cridaners i surten més als mitjans de comunicació. Els altres són discrets,
però constants. Homes i dones que diàriament encenen petites llums d’esperança
enmig de la foscor.
“El qui és la Paraula es va fer home i
plantà entre nosaltres la seva tenda”
El
Déu d’Israel va trigar molt a tenir un temple de pedra. Durant molts anys el
lloc de Déu era una tenda, el tabernacle. El lloc de Déu era senzill i mòbil.
Per significar que Déu no el podem atrapar, ficar entre quatre parets, i també per
significar que Déu acompanya els homes per allà on van, al llarg de la seva
història.
És
cert que la tendència de totes les religions és d’intentar tancar Déu en un
lloc per domesticar-lo. També el cristianisme, que en un primer temps no tenia
temples, ni tan sols esglésies, sinó que es reunia a les cases, símbol de la
vida quotidiana, a poc a poc va sacralitzar llocs. Ens cal recuperar aquest Déu
que no està tancat en cap lloc, en cap edifici. La seva presència més clara és
troba en el cor dels homes. Els homes són el lloc de Déu, més que els temples,
les esglésies, les sinagogues o les mesquites.
El
temps de Nadal ens ho recorda més que cap altre. Déu s’ha fet un de nosaltres,
és enmig nostre i és aquí, en la història humana. És en els germans i germanes
que ens envolten on l’hem de trobar.
Amics,
que la nostra trobada amb Déu aquest diumenge ens ajudi a esdevenir com Ell
homes i dones de paraula, que parlen i que escolten. Homes i dones que donen
esperança, que obren llums, que ajuden els altres a viure. Homes i dones que no
es tanquen en les quatre parets d’una casa, sinó que planten la seva tenda
enmig de les dels altres, acompanyant-los en les seves alegries i en les seves
tristeses.