17 diumenge durant l'any C
La
pregària de Jesús comença per la paraula “Pare”.
Jesús no s’inventa aquesta imatge de Déu. El Déu d’Israel és un Déu tendre i
misericordiós. Fa pocs diumenges escoltàvem el profeta Isaïes comparant Déu amb
una mare que amanyaga i consola. Aquesta imatge d’un Déu mare és molt present a
l’Antic Testament. Per això, avui, és bo que completem el Déu Pare de Jesús amb
un Déu Pare-Mare tendre, misericordiós, que ens estima com un pare o una mare
estimen els seus fills.
La
pregària de Jesús comença amb una lloança i un reconeixement a aquest Déu que
ens estima. Aquest reconeixement el fem enmig de la nostra situació que en
ocasions potser no ens portaria a aquest reconeixement. És enmig dels nostres
desànims, malalties, ensopecs que ens sabem estimats per Déu. No es tracta
doncs d’una fe il·lusa o per als bons moments.
És
només així que podem demanar a Déu, tal com ens diu Jesús: “demaneu, cerqueu, truqueu...” Sabent que en moltes ocasions no se’ns
donarà, no trobarem i no se’ns obrirà. Perquè l’existència humana és així i Déu
no és una màquina que ens resol o evita les contradiccions d’aquesta
existència.
Al
jardí de les oliveres Jesús va demanar que Déu li estalviés tot el que havia de
venir. I aparentment, als ulls humans, Déu no li va concedir el que va demanar.
I segur que tots nosaltres tenim aquesta experiència d’haver demanat i no haver
rebut. Una experiència que no ens impedeix de seguir demanant, cercant,
trucant. La nostra pregària és signe de la confiança que seguim posant en
aquest Déu que potser a vegades no comprenem però que sabem que ens estima.
I
perquè vivim en aquesta confiança, perquè ens reconeixem fills, responem a
aquesta filiació amb fraternitat, reconeixent en cada home o dona que ens
trobem un germà, una germana. Responem a l’amor de Déu pare-mare amb amor
fraternal, tal com va fer el samarità de la paràbola.
Això
fa que la nostra pregària sigui sempre compromesa. Tot el que demanem a Déu ens
compromet. Som mans de Déu, braços de Déu per fer créixer l’esperança al
voltant nostre.
No
són paraules boniques, han de ser paraules concretes. Avui vol dir ser
solidaris i germans d’aquells que no tenen feina, d’aquells que han estat
desnonats, d’aquells nouvinguts que poden ser expulsats, dels joves que no
troben una primera feina, de les dones que són discriminades o que reben
violència...
Déu
es val de nosaltres per estimar els seus fills. Déu es val dels pares i mares
per estimar els infants. Déu es val dels educadors per estimar infants,
adolescents i joves. Déu es val de les ONG per estimar els seus fills més
vulnerables i desprotegits. Déu es val dels voluntaris per arribar a la gent
gran, als immigrants, als discapacitats de qualsevol mena. Déu es val de tu i
de mi per estimar a aquell fill que no coneixem de res però que ens necessita.
Déu
no és un opi que ens adorm. Déu és una força que ens desvetlla i obre les
nostres fronteres perquè estimem generosament.
Que el Déu pare-mare, el
Déu tendre i misericordiós, vingui a nosaltres i trobi un cor obert a la seva
paraula i al seu amor.
