Sv 18, 6-19 He 11, 1-2. 8-19 Lc 12, 32-48
Diu
en Lluís Llach en una de les seves cançons: “Aprendre
que l’esperança és mentida si no hi cada dia un esforç pel nou demà”
Aquest
pensament dit des d’una òptica no creient, l’hauríem de poder subscriure des de
la nostra fe en Jesús. Aquest estar a punt, amb el cos cenyit i els llums
encesos mentre esperem, mentre vetllem,
és precisament aquest esforç de cada dia pel nou demà. Un nou demà que té un
sentit diferent per a cadascú, segons sigui o no creient, un nou demà que per a
uns comença i acaba aquí i que per a d’altres té una dimensió transcendent.
Però per a uns i altres, aquesta espera, aquesta fe, són sempre actives. No vivim
esperant que els altres, siguin els
governants o sigui Déu, facin la feina per nosaltres. Res no ens excusa per adormir-nos.
La
nostra fe, la nostra esperança no són un opi. Són un impuls per posar-nos a
caminar, colze amb colze amb tots els qui creuen en un nou demà, siguin
creients, ateus o agnòstics.
Aquest
missatge és ben actual en el nostre món d’avui on no és la religió sobretot la
que pot ser un opi, sinó el diner, l’èxit, el consumisme, el conformisme... En
aquest món occidental d’avui que viu una greu crisi econòmica en bona part
deguda a l’afany d’alguns d’obtenir guanys desmesurats i ràpidament, o de
consumir per sobre de les pròpies possibilitats. Aquest món on molts tenien el
seu cor en el diner.
En la resposta que Jesús fa a la pregunta de
Pere de si la paràbola s’adreça a ells o a tots, ens fa comprendre que els qui
ens presentem com a cristians tenim una responsabilitat encara més gran perquè
sembla que hem de conèixer millor la manera de fer de l’”amo”, de Déu, ja que
Jesús mateix ens l’ha fet conèixer.
Per aquest
coneixement sabem que la manera concreta de fer aquest esforç de cada dia és
l’amor. No un amor abstracte, una paraula bonica i devaluada, sinó un amor
concret tal com Jesús ens el va ensenyar. Un amor que es tradueix en servei,
perdó, hospitalitat, universalitat, rebuig de la violència, de l’odi, de la
injustícia.
Un
amor que es tradueix en molts gestos quotidians des que ens llevem al matí fins
que anem a dormir al vespre. Un amor que ens fa tenir els ulls ben oberts per
descobrir les situacions i les persones que ens necessiten. Un amor que ens fa
aturar quan, com el samarità, veiem algú, que ni que no el coneguem, està ferit
i caigut al costat del camí.
Aquesta
fe que ens condueix a l’amor és la veritable fe cristiana, una fe que no
aliena, una fe que ens fa solidaris de tot home i tota dona en qui descobrim un
fill de Déu i un germà.
És la
mateixa fe d’Abraham i dels patriarques de què ens parlava la carta als hebreus,
la mateixa fe de Moisès i dels profetes. Una fe que fa posar-se en camí cap a
una terra desconeguda perquè fem confiança en Algú que ens ha estimat.
Una
fe històrica que s’escriu més que en els llibres i en els tractats de teologia,
en les vides dels homes i dones que des de diferents creences i conviccions col·laboren
perquè el món sigui més just, més habitable, més respectuós amb la dignitat
humana.
Tantes
accions que són ben reals, sovint anònimes, que no ocupen les primeres pàgines
dels diaris, com l’ocupa la violència, però que fan que un avi estigui
acompanyat, un malalt encoratjat, un infant pugui anar a l’escola, un pobre
tingui menjar i casa, un moribund vegi un somriure en el seu darrer alè.
Germanes
i germans, estem celebrant l’eucaristia com cada diumenge. Una eucaristia que
també seria mentida si en sortint i durant la setmana, la nostra vida anés per
camins completament diferents als camins que Jesús va caminar.
Combregar
no és només un ritus o una tradició, és abans que res un compromís a ser
instruments de comunió, a ser instruments de pau, de concòrdia.
Que
l’Esperit que transformarà el pa i el vi ens transformi per ser testimonis de
la bona notícia en les nostres famílies, en les nostres comunitats, en els
nostres barris, en els nostres llocs de treball o d’estudi.