Lc 1, 39-56
En la festa d’avui celebrem que Maria és al cel. Una manera d’entendre això
pot ser la de creure que estant al cel és lluny de nosaltres.
Si entenem cel i terra d’una manera una mica simplista, pensarem en
distància. Per anar al cel cal allunyar-se de la terra. Per anar al cel hem de
fugir del món. Les coses del cel no tenen res a veure amb les coses de la
terra.
Pensar així és ben lluny del que Jesucrist ens ha revelat. El seu
ensenyament va anar sempre en un sentit contrari. En parlar-nos de Déu com a Pare,
el que feia és precisament apropar-nos d’Ell.
Quan els primers cristians van fer seves paraules com Emmanuel, que vol dir
“Déu amb nosaltres”, per referir-se a allò que en Jesús havien descobert, no
ens parlen de distància entre cel i terra, entre Déu i els homes. Ben al
contrari ens volen dir que el que han descobert en Jesús és un Déu proper, un
cel que ja es pot començar a tastar a la terra. I quan afirmem que Maria és al
cel, també hem de pensar en proximitat, acompanyament, solidaritat.
L’anunci fet per l’àngel, dient-li que serà la mare del Fill de Déu, no
l’allunya dels altres. El primer que fa és anar decididament a la Muntanya, no
per estar lluny dels altres, sinó per estar ben a prop d’Elisabet, la seva
cosina, que està embarassada i que la necessita.
I apropant-se d’ella i posant-se al seu servei, s’està apropant d’aquest
Déu que es fa present en l’home o la dona necessitats. El seu gest és un gest
ben cristià, aquell gest que no separa amor a Déu i amor als germans.
La seva reacció a les lloances d’Elisabet pel fet d’esperar el fill de Déu
és de proclamar un càntic de lloança a un Déu que derroca els poderosos i
exalça els humils, que omple de béns els pobres i deixa els rics sense res.
Grans figures religioses com Moisès i Elies pugen a la muntanya per trobar
Déu. Maria puja a la muntanya per trobar els homes, i trobant els homes, troba
Déu.
Al llarg de la història hem tingut la tendència de fer imatges que
representen Maria, omplint-les de joies i de corones. Cal que això no ens faci
perdre de vista la noia senzilla, d’un poble senzill, amb una fe senzilla però
forta, amb un esperit senzill però decidit.
Cal que retornem contínuament a la dona de Nazaret, a la mare que supera
dificultats, que es preocupa perquè als nuvis els manca vi, que viu una de les
situacions més difícils com és la mort violenta d’un fill. En aquest retorn,
Maria esdevé plenament un model per a la nostra vida.
Mirant-la, intentem que la nostra fe no ens evadeixi de la realitat, que
sapiguem créixer en el servei cap a aquells que més ho necessiten, que pugem a
la muntanya a on hi ha els pobres i els humils, els preferits de Déu.
Germanes, germans, que Maria intercedeixi per nosaltres no per evitar-nos
problemes o dificultats, sinó per donar-nos la força necessària per avançar,
per aixecar-nos quan caiguem, per tenir fe quan dubtem, llum quan no hi veiem
clar, per, com ella, ser propers, acollidors i solidaris dels seus fills que
són els nostres germans.