Jn 6, 51-58
Continuem escoltant el discurs del pa de vida que Jesús
fa després de la multiplicació dels pans i els peixos.
Discurs que no és fàcil de comprendre pels seus auditors,
que no saben situar-se en el nivell en el que Jesús parla.
La necessitat d’alimentar-se és una de les més crucials
per a un ésser vivent. Des del naixement fins a la mort, un ésser vivent
necessita contínuament aquesta funció que el manté en vida. Els éssers humans
hem trobat en aquesta funció biològica símbols importants per a la nostra vida
més espiritual, més interior. I és en aquest nivell que Jesús se situa.
L’home, com ja va dir Jesús en una de les temptacions del
desert, no viu només de pa. És cert que del pa no se’n pot passar, però l’home
necessita d’altres aliments. Aliments que el mantinguin en vida, però no la
vida biològica, sinó la vida humana.
Sense arribar a la dimensió més religiosa, aquesta
experiència ja la vivim en d’altres dimensions: la nostra dimensió intel·lectual,
artística, musical... Necessitem llegir llibres, anar a un concert, escoltar
música, contemplar una obra d’art, per tal de créixer en aquestes dimensions:
el pa no ens és suficient per créixer humanament!
En les nostres relacions personals, d’amor, d’amistat:
necessitem també alimentar-nos per fer-les créixer! I si no les alimentem, a
poc a poc es moren, i perdem amics, amors, relacions familiars que es trenquen
per manca d’aliment.
És ben cert, l’aliment de l’home i de la dona és molt més
complex que la dieta alimentària.
Més encara, aquest aliment interior és més important que
l’altre, seguint el pensament de Saint-Exupéry al petit príncep quan diu que
allò que és important és invisible als ulls.
L’aliment important no el veiem; fins i tot quan comprem
un llibre, o contemplem un quadre o escoltem música, el que és més important és
invisible als ulls.
L’aliment que Jesús ens ofereix, que no és altre que la
seva pròpia vida, el seu exemple, les seves paraules, els seus gestos, és un
aliment invisible als ulls, per això és important.
És un aliment que ens dóna el secret de viure, el camí
que ens condueix a l’eternitat. El seu aliment és camí, veritat i vida.
Com dirà Pere més endavant, quan molts l’abandonaran: “Senyor, a qui aniríem, només vós teniu
paraules de vida eterna!”
Pere i els deixebles descobreixen en Jesús un aliment del
que no podran passar-se’n. No en el sentit d’una droga de la que no te’n pots
passar, sinó en el sentit d’un aliment que fa créixer, que humanitza, que dóna moments
de felicitat inclús en els moments de dificultat i de desànim. D’un aliment que
és com un tresor pel que ets capaç de vendre’t tota la resta.
És l’aliment amb el que han viscut tants homes i dones al
llarg de més de 2000 anys que seguint l’exemple de Jesús han donat llurs vides
en favor dels més pobres, dels malalts, dels vells, dels moribunds, dels
marginats, dels presoners.
Cadascú tenim els nostres models, els nostres “sants”.
Tots ells s’han alimentat d’aquest pa de vida que és Jesús, han obert llurs
cors al seu Esperit per tal de seguir-lo. Tots ells han trobat un camí de
felicitat.
L’Eucaristia és el sagrament, és a dir el signe visible,
d’aquest Déu que és tan proper de nosaltres i que ens estima fins a l’extrem.
Amb els nostres ulls veiem un tros de pa, una mica de vi.
Però el nostre cor veu el que és essencial i que és invisible als ulls: Aquest
amor de Déu que es fa visible a través dels homes i dones, que ha creat a la
seva imatge, però que s’ha fet sobretot visible en un home anomenat Jesús.
Menjant aquest pa i aquest vi rebem aquest aliment que
ens fa créixer, que ens humanitza, que ens fa feliços. No d’una manera màgica.
Al regal de Déu hi cal la nostra resposta, el nostre compromís, la nostra
acceptació. Cal que sapiguem posar en pràctica la paraula d’aquest Jesús que
mengem, el seu evangeli d’amor.
Germanes
i germans, busquem el nostre aliment interior com busquem el nostre pa de cada
dia. Tinguem cura del nostre esperit tant o més que del nostre cos. L’aliment
que Jesús ens dóna ens imanta per tal de caminar en una direcció, aquella que
ens condueix vers Aquell que ens ha estimat el primer.
