5 diumenge Quaresma any A
Acabem d’escoltar el tercer
dels evangelis que ajudaven els catecúmens que havien de rebre el baptisme el
dia de Pasqua a comprendre millor aquest sagrament.
Fa
dos diumenges va ser el diàleg de Jesús i la dona samaritana amb el que
apreníem que Jesús ens dóna una aigua que apaga les nostres sets més profundes.
Diumenge passat, guarint el cec de naixement compreníem que Jesús és la llum
que ens ajuda a vèncer les nostres foscors i així poder avançar.
Amb
la resurrecció de Llàtzer anem al centre de la fe cristiana: la fe en la vida.
Aquesta
afirmació, però, podria significar moltes coses, depenent de quina vida parlem.
Si fos la vida, així, sense més, creure en la vida voldria dir conservar la
nostra vida biològica a tot preu, que fos el més llarga possible.
En
Jesús, el que hem descobert, és que la vida només val la pena viure-la quan
l’omplim d’amor. I és aquesta descoberta la que rescata la nostra vida dels
seus límits, de la seva fragilitat.
L’experiència
de cada dia, ens fa tocar de peus a terra. Aquesta vida que tant estimem és ben
fràgil. La mort és ben a prop nostre massa sovint. Morts que no comprenem, com
les de Síria, com les de tantes dones víctimes de la violència, morts a causa de
virus que no controlem, com aquests dies a l’Àfrica occidental. Només cal
llegir el diari per fer un llistat d’aquestes morts difícils de comprendre.
I hi
hem d’afegir les morts que ens toquen de ben a prop, en la nostra família, els
nostres amics... Morts joves de malaltia o d’accident.
També
Jesús viu aquesta experiència de fragilitat en el seu amic Llàtzer. “A Jesús se li negaren els ulls”. Jesús
viu la mateixa vida que nosaltres, és a prop nostre també en el plor. I
sobretot viurà aquesta fragilitat en la seva pròpia carn a la creu.
Com
podem tenir fe amb una vida tan fràgil? Quantes vegades, com Marta i Maria, no
ens adrecem a Déu o a Jesús per dir-li: “Senyor,
si haguéssiu estat aquí!” quantes vegades diem a Déu: “On ets ara que et necessito?”
També
ho va dir Jesús: “Déu meu, perquè m’heu
abandonat?”
Aquestes
preguntes que tots ens fem alguna vegada no tenen resposta. Només hi ha lloc
per a la confiança. Fer confiança a Jesús que vol dir seguir els seus passos
malgrat tot.
I
seguir els seus passos vol dir estimar. Creure que la vida veritable és la vida
on hi ha amor. Creure que aquest amor venç la fragilitat. Creure que un gest
d’amor val més que noranta anys de vida. Joan, en la seva primera carta diu: “Nosaltres sabem que hem passat de la mort a
la vida, perquè estimem els germans. Qui no estima, continua mort”
Aquest
és el gran missatge de Jesús que ens permet de travessar la fragilitat. No es
tracta d’un discurs, és la seva vida concreta, una vida fent el bé, perdonant,
escoltant, acollint, és aquesta vida que va vèncer la mort. La seva aparent
fragilitat, trenta anys de vida biològica, ha esdevingut per a nosaltres vida
eterna.
Jesús
ens convida a viure ja ara, enmig dels nostres problemes, dels nostres
desànims, dels nostres pessimismes, l’eternitat de la nostra vida, intentant
omplir cada instant de la nostra vida d’un amor que no sigui només “frases i paraules, sinó fets i veritat”
Jesús
ens convida a no aturar-nos ni enfonsar-nos en les preguntes en els “per què”, en els “no hi ha dret”, i donar respostes d’amor als nostres germans que
són ben a prop i que ens necessiten. A
no només pregar per la pau o la
justícia, sinó a esdevenir instruments de pau i de justícia.
A pocs dies de la Setmana
Santa i de Pasqua, que l’eucaristia que celebrem ens doni l’aliment que
necessitem per viure en la confiança i en l’amor.