2 diumenge d'Advent any C
El camí és un element molt present en el temps d’Advent. Caminem cap a Nadal, caminem per trobar Algú que entra en la nostra història humana, un nen petit i fràgil.
El camí ha estat sempre en la història de la humanitat un mitjà per apropar, per salvar distàncies, per unir. Camins dels que estem tan sovint mancats, en un món que sembla que prefereixi construir fronteres, barreres, muralles. En canvi l’evangeli que hem escoltat ens convida a obrir camins amples abaixant muntanyes i alçant fondalades.
El camí de Déu, en Jesús, s’ha creuat amb els nostres camins. L’evangeli de Lluc ens ha situat Jesús històricament, amb moltes referències i detalls històrics. Ens recorda que és enmig de la història que Déu s’ha fet humà. No hem de sortir de la història, evadir-nos de la realitat, per trobar Déu. Al contrari, ens hem de submergir en la història, en les realitats concretes, per trobar-lo.
Una història que té moltes cares, que és polièdrica. I no és en totes les seves cares on podem trobar Déu. Jesús ens ha revelat en quines cares de la història el podem trobar, quins són els llocs de Déu. Jesús ens ha revelat que és en la perifèria del món i de la història on Déu es revela. El Gòlgota, el lloc on Jesús va ser crucificat, fora de la ciutat, als límits de la història, és el signe més clar d’aquests llocs de Déu. No són els llocs del poder, del diner, de les influències, de la corrupció, de les modes, de la banalitat, allà on Déu es fa present.
Aquesta elecció de Déu és una elecció feta per amor. Déu va allà on es troben els més mancats d’amor: els exclosos, els desprotegits, els vulnerables, els malalts, els oblidats, els immigrants, els refugiats, els qui no compten per res.
Abaixar les muntanyes i omplir les fondalades és construir camins i no muralles, per anar als llocs de Déu.
El recapte d’aliments, la marató de TV3, i tantes accions solidàries que es duen a terme són accions que busquen anar als llocs de Déu, allà on no hi arriben les institucions. Són per això, accions clarament d’Advent. Són maneres d’abaixar les muntanyes i aixecar les fondalades de la injustícia, de la pobresa, de l’exclusió, de la malaltia. Fer-se proper dels altres de la mateixa manera que Déu, en Jesús, s’ha fet proper de tots nosaltres.
Què podem fer cada un de nosaltres per fer-nos més propers de Déu i dels preferits de Déu? Cal convertir-se, canviar alguna cosa en el nostre viure, responent a la invitació de Joan Baptista.
Per canviar ens cal apropar-nos més de Jesús, aprofundir la nostra relació amb ell. Preguntar-nos més sovint com actuaria Jesús en les situacions en què ens trobem, en les decisions que prenem, en la manera de relacionar-nos amb els altres.
Apropar-nos no d’una doctrina o d’uns manaments sinó d’un ésser humà i del seu estil de vida. Descobrir, més enllà del que és propi d’un temps i d’una cultura diferents, allò que en Jesús és vàlid per a tots els temps i totes les cultures. La seva manera d’estimar, d’acollir, de perdonar. Un amor de fets i no de paraules, un amor generós i gratuït sense esperar contrapartides, un amor sense fronteres, que no es fixa en la identitat de l’altre, sinó en la seva necessitat de ser estimat.
Que aquest temps d’Advent sigui un temps per omplir fondalades i abaixar muntanyes, que ens apropi d’aquells de qui ens havíem allunyat, amics o familiars i que ens apropi també dels petits i dels pobres.
