dimecres, 29 de desembre de 2021

El qui és la Paraula es va fer carn i plantà entre nosaltres el seu tabernacle

2 diumenge de Nadal 2022

lectures


En aquest segon diumenge de Nadal tornem a escoltar el pròleg de l’evangeli de Joan. No ens cansem mai d’escoltar-lo. És un text ric i enriquidor. Vull fixar-me en un dels seus versets, el que diu « El qui és la Paraula es va fer carn i plantà entre nosaltres el seu tabernacle». És un verset que ens evoca el Déu de l’Antic Testament, el Déu que acompanyava els Jueus en la seva travessa pel desert, el Déu que significaven en la senzillesa d’una tenda enmig de les altres tendes del poble. Una tenda que guardava les taules de la Llei, l’aliança amb ells. És un Déu proper que es fa present en les relacions humanes que s’estableixen entre els homes i les dones d’Israel. Es fa present en el respecte a la vida de l’altre, el respecte a la seva dignitat, el respecte al pare i la mare.

La tenda senzilla i mòbil del desert amb el temps, i un cop instal·lats a la terra de Canaan, va esdevenir el Temple de Jerusalem. I malauradament la magnificència de la construcció i també el lloc encimbellat, va deixar una mica de costat les taules de la Llei que contenia i la proximitat de la tenda enmig de les altres, no a sobre sinó al mateix nivell. A aquesta realitat respondrà Jesús a la dona samaritana dient: “arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat.” 

Per això, en el naixement de Jesús, Déu es fa humanitat i planta la seva tenda entre les nostres. La tenda del desert deixa lloc a la vida de Jesús que esdevé temple, presència viva de Déu, no per sobre, com el Temple, sinó enmig de la humanitat sencera, com el tabernacle del desert, fent-se un de nosaltres des del naixement al pessebre de Betlem fins a la mort en creu.

I en ell, nosaltres podem participar de la presència de Déu enmig del món si seguim les seves petjades, si plantem la nostra tenda enmig de les tendes de la humanitat d’avui, especialment la humanitat ferida i oblidada.

Vet aquí el misteri de l’encarnació, que és misteri, no en el sentit que no el puguem comprendre, sinó en el fet que no el podem abastar, tancar en una gàbia, sigui una gàbia de poder, de riquesa ni tampoc religiosa. Només podem adorar en Esperit i en veritat.

És un misteri que podem comprendre en la vida concreta de l’home nascut a Betlem, que es fa adult a Galilea i que mor a Jerusalem. És Paraula de Déu perquè ens revela el Déu Misteri amb paraules humanes, en vida humana que podem contemplar amb els nostres ulls. 

No el podem comprendre totalment fins que no assolim el cim de la muntanya. Però ara i aquí tenim senyals en el nostre camí, tenim la seva presència en persones i esdeveniments sempre que els llegim a la llum de Jesús ajudats per l’Esperit que és dins nostre.

Jesús és camí, veritat i vida, és llum, és aigua viva, i també és pa i vi quan celebrem el memorial que ens va deixar, que és sagrament de la seva vida trencada, donada i compartida per a tota la humanitat, i per a nosaltres aliment per trencar-nos, donar-nos i compartir amb els altres, especialment amb els més petits.

Germanes, germans, que la nostra trobada amb Déu aquest diumenge ens ajudi a esdevenir  homes i dones que regalen esperança, que encenen llums, que ajuden els altres a viure millor. 

Homes i dones que no es tanquen en les quatre parets d’una casa ni d’una església, sinó que, com Jesús, planten la seva tenda enmig de les dels altres, acompanyant-los en les seves alegries i en les seves tristeses.