dimarts, 21 de desembre de 2021

La Llum resplendeix en la foscor

Nadal 2021

lectures


Fa unes setmanes va córrer el rumor de la possibilitat d’una apagada general. Alguns es van precipitar a comprar piles, lots i altres elements, per si a cas.

Preocupava una situació com aquesta, ni que fossin rumors poc fonamentats. Entre altres raons per la por a l’obscuritat. L’obscuritat que es veu amb els ulls. Però no hi ha en les nostres vides apagades que no es veuen amb els ulls? Quines previsions fem per a aquestes situacions?

En el pròleg de sant Joan hem escoltat cinc vegades la paraula llum. Ens diu que Jesús és la llum dels homes, que la Llum resplendeix en la foscor i que la foscor no ha pogut ofegar-la: en Jesús, doncs, no hi ha possibilitat d’una apagada general.  

Però la nostra realitat és que sí que hem viscut o vivim apagades generals dels nostres cors, situacions en les que no sabem cap a on caminar, moments en els que no trobem sentit al que vivim.

Nadal ens parla d’un Déu proper en la fragilitat de l’infant de Betlem, un Déu que és una llum interior que venç les tenebres i la foscor.

El Déu que és Llum de la humanitat, que és Llum que resplendeix en la foscor, una foscor que no pot ofegar-la, ha nascut en la foscor d’una nit de Betlem. És llum en els cors de Maria i Josep, és llum en els cors dels pastors i dels mags, és llum en els cors dels vells Simeó i Anna.

I pot ser llum en els nostres cors si ens obrim a l’amor. El mateix autor que va escriure l’evangeli que hem escoltat avui va escriure que “el qui estima el seu germà, està en la llum, i res no el fa ensopegar” i també que “el qui odia el seu germà, està en la foscor i camina en la foscor”.

Vet aquí la vacuna per vèncer la foscor: l’amor. Però no un amor qualsevol, sinó l’amor de Jesús, amor gratuït i generós, amor universal.

És estimant com Jesús estimava que encendrem una llum al nostre cor, i encendrem una llum als cors dels qui ens envolten, especialment dels qui per tantes realitats difícils, viuen en la foscor, en el desànim, en l’adversitat.

És només estimant que podem conèixer Déu, perquè Déu és amor. És només estimant que Déu està en nosaltres. És estimant els altres que estimem Déu.

La proximitat de Déu que celebrem avui, no és una proximitat física, d’estar només al costat. Quantes vegades estem al costat d’algú amb indiferència, fins i tot amb incomoditat, com el sacerdot i el levita de la paràbola. La proximitat de Déu és la proximitat del samarità, que no passa de llarg quan veu l’home ferit a la cuneta. 

La proximitat de Déu és la proximitat del que no té prejudicis per l’origen, per la raça, per la llengua del qui és al meu costat, pel fet de ser immigrant o refugiat. És la proximitat del qui, com el samarità, només es fixa en la necessitat en què es troba l’altre, i que fa que li obri la mà, li faci un somriure, li digui una paraula de consol o de perdó.

La festa de Nadal és la festa d’aquesta proximitat càlida, la del pessebre de Betlem. Germanes, germans, l’eucaristia que Jesús ens va deixar com a memorial de la seva vida trencada i compartida com el pa que fem a trossos, és la celebració de la llum i de la proximitat que en la senzillesa del pa i el vi se’ns fa ben palesa i que ens dona força i energia per fer de la nostra vida una vida donada, compartida, feta a trossos, que sigui llum en les tenebres, calor en el fred de la nit santa en què Déu s’ha fet un de nosaltres, ha plantat la seva tenda entre les nostres, ha compartit fins al final la nostra sort, les nostres llums i foscors, alegries i tristeses, esperances i desànims.