32 diumenge durant l'any B
En les societats tradicionals, avui encara, la situació de les vídues és força complicada. Pensem en països com la Índia o en alguns països africans. La dona, que pel casament deixa la seva família i s’integra a la família del marit, en morir aquest queda desprotegida. Hi ha a l’Àfrica poblats de viudes, que són una manera de protegir-se mútuament davant d’aquesta situació.
En el temps de Jesús, pel que sabem, la situació tant de les vídues com dels orfes era molt precària. Ja els profetes de l’Antic Testament fan crides a la seva protecció.
Com tantes vegades a l’evangeli, són les persones insignificants des del punt de vista social, desprotegides, les que esdevenen importants per a Jesús. Que és una manera de revelar-nos que són aquestes persones les que són importants per a Déu.
És cert que sovint diem que per a Déu som tots iguals, però aquesta afirmació no impedeix que Déu tingui els seus preferits. Ve a ser una mica semblant a allò que en diem discriminació positiva cap a aquells col·lectius més desprotegits i amb risc d’exclusió. Podem dir que la discriminació positiva és ben cristiana. Té un esperit semblant a la manera de fer de Jesús que s’apropava més dels petits, dels pecadors, de les dones, dels infants. Això ens ha de fer pensar una mica, quan potser nosaltres mateixos critiquem el que l’administració fa amb certs col·lectius, sovint de gent vinguda de fora, i que reben ajudes que considerem que són excessives. Una mica com la reacció del fill gran veient la festa que el pare prepara per al fill que havia deixat la casa.
En el cas de les lectures d’avui, els personatges són dones, dones senzilles, que passen per dificultats, però que malgrat això, són capaces de compartir, de donar-se. De dones, com la viuda de Sarepta, que saben fer confiança. De dones, com la viuda del Temple, que fa un gest amb una riquesa interior molt gran. Un gest que surt del seu cor.
Quantes dones, ahir i avui, fan milers de gestos anònims, gestos de generositat, gestos que surten del cor, cap als seus fills, cap a la seva família i cap als més necessitats.
Quantes dones dins de l’Església fan feines discretes, prenen responsabilitats que ningú no vol prendre, com a catequistes, assistentes socials, en accions de solidaritat, en despatxos parroquials... Les disponibilitats tan freqüents de les dones a l’Església recorden aquella viuda que no dona del que li sobra sinó de la seva pròpia vida.
El judici de Jesús és molt més sever cap als homes, Mestres de la Llei, representants oficials del judaisme. Homes que cerquen els llocs importants, de poder, de privilegis… ¡Quina advertència cap a nosaltres homes, i encara més cap a nosaltres sacerdots o bisbes que estem sempre temptats d’ocupar els llocs importants, de buscar privilegis o de creure’ns superiors als altres!
La lloança de Jesús cap a la viuda, ella que externament sembla ser no-res, però que té un cor generós, és una crida a no fixar-nos en les aparences exteriors, els prejudicis per raons de raça, aspecte extern, classe social, religió. Una crida a que, com Jesús, intentem veure el que hi ha a l’interior dels altres, allò que és invisible als ulls, però que es veu amb el cor.
Per veure amb el cor cal apropar-se a l’altre, trencar barreres, dialogar, perdre temps abans de fer judicis ràpids que condemnen. Una crida ben actual en la nostra societat multicultural on ens creuem amb gent diferent, amb immigrants i refugiats.
També, la lloança de Jesús, és una crida a donar més de nosaltres mateixos, a saber compartir la nostra vida. És cert que a vegades cal que fem una aportació a una organització humanitària, però això no ens dispensa de donar-nos. De donar el nostre temps, les nostres qualitats. Unes paraules amables, un somriure, són més eficaços que una moneda, i més encara si són gestos que surten del cor.
Amics, que l’eucaristia ens ajudi a canviar els nostres cors, que ens deixem tocar per la paraula de Jesús. Que l’exemple de la vídua del Temple ens faci avançar en generositat, en servei i en donació de nosaltres mateixos.
