31 diumenge durant l'any B
Després de la guarició del cec que escoltàvem diumenge passat, Jesús entra triomfalment a Jerusalem. A continuació expulsa els venedors del Temple i té tres discussions importants amb els grans sacerdots, els fariseus i els saduceus. És després d'aquestes discussions que hem de situar l'evangeli d'avui.
El cec quan no hi veu és signe de tots aquells que són cecs a la paraula i a la vida de Jesús, com els sacerdots, els fariseus o els escribes.
En canvi, el cec que ja hi veu, que és guarit, és signe del mestre de la llei que l’interroga en l’evangeli d’avui.
La pregunta que fa a Jesús s’emmarca en tot un seguit de discussions entre mestres jueus del temps de Jesús que intentaven prioritzar els més de sis cents manaments que es comptaven i que concretaven el Decàleg. Cada mestre hi deia la seva, en suggeria un ordre, deia quin era el més important dels manaments.
Jesús, enlloc d’entrar en aquestes disquisicions, ens ajuda a anar una vegada més al fonament, a distingir el que és superficial del que és central.
En primer lloc li fa veure que no cal anar massa lluny per saber quin és el primer manament. Li recita el que és conegut com “Shema Israel, escolta Israel” que els jueus repeteixen dues vegades cada dia. Què ens diu aquesta pregària jueva: En primer lloc que ens cal escoltar aquest Déu que ens parla dins del nostre cor i a través de les persones i els esdeveniments. Cal una actitud d’escolta, una escolta que ens condueix a estimar, perquè Déu és amor. Estimar amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces. És a dir, no un amor mesquí, calculat, restringit, sinó un amor generós, gratuït i sense fronteres. Per això Jesús hi afegeix un segon manament, que és segon en l’ordre, però que té una importància equivalent: “Estima els altres com a tu mateix”. L’originalitat de Jesús no es troba en els dos manaments, que eren coneguts, sinó en el fet d’unir-los i donar-los un rang d’igualtat i d’inseparabilitat. Això sant Joan ens ho explicarà bé en la seva carta quan ens dirà “Si algú diu «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, és un mentider”
A vegades confonem l’amor a Déu amb les pràctiques religioses, amb la pregària. Oblidem que l’amor a Déu i l’amor als altres són les dues cares d’una mateixa moneda. Estimant els altres estimem Déu.
Per això avui cal que mirem endins per preguntar-nos com concretem avui, aquí, en el nostre viure de cada dia, el manament de l’amor. La nostra manera d’estimar se sembla a la de Jesús? ¿Estem disposats a perdonar, a estimar els enemics, a no venjar-nos, a no buscar els primers llocs, a posar-nos al servei dels altres, a socórrer el qui ho necessita sense tenir en compte el seu origen social, racial, religiós o ideològic, a mirar els immigrants o els refugiats sense prejudicis, sense apriorismes, veient en ells l’home ferit a la vora del camí, i actuar com el samarità que s’atura, li cura les ferides i el porta a l’hostal?
Algú podria pensar que simplificant els manaments en aquest únic manament de l’amor tot serà més fàcil. La realitat no és així. Jesús ens ho posa segurament una mica més difícil. Jesús ens tracta com a adults, majors d’edat. No cal que ens ho donin tot pastat, que ens diguin minuciosament el que hem de fer i el que no hem de fer, com pretenien els fariseus i els Mestres de la Llei amb els més de sis cents preceptes. Som nosaltres, amb una actitud d’escolta que hem de concretar com estimar avui, en les situacions actuals en les que vivim. Com hem d’estimar dins la família, com estimar al treball o a l’escola, com estimar els veïns, com estimar enmig de tantes situacions socials que ens interpel·len.
Germanes, germans, l’eucaristia ens pot ajudar en aquesta tasca. Ens hem alimentat de la paraula, alimentem-nos també del cos i la sang de Crist perquè en el nostre viure creixi el seu amor que se’ns fa present en el pa trencat i en el vi vessat.
