30 diumenge durant l'any B
En l’evangeli de Marc, les guaricions de cecs ocupen un lloc important. Estan situades a llocs estratègics.
El primer, la guarició d’un cec a Betsaida, va just abans de l’episodi de Cesarea de Felip quan Jesús pregunta als deixebles qui és Ell per a ells, després d’unes quantes situacions d’incomprensió per part dels jueus, de la seva família i fins i tot dels mateixos deixebles.
Per situar el d’avui, a Jericó, podem recordar una mica els evangelis dels diumenges passats: Fa dos diumenges, un home ric li demana que ha de fer per tenir la vida eterna. La resposta de Jesús fa que l’home torni enrera, ja que no és capaç de deixar les seves riqueses. Diumenge passat, Jaume i Joan demanen a Jesús de guardar-los els bons llocs en el seu Regne, i entremig dels dos episodis Jesús els anuncia per segona vegada la seva Passió.
Es fàcil d’endevinar doncs que aquestes guaricions de cecs volen donar-nos un missatge: La ceguesa física és signe de les nostres cegueses interiors. Sovint som cecs a les crides que Déu ens fa a través de mediacions diferents. Davant d’aquesta ceguesa cal que adoptem l’actitud del cec que està assegut a la vora del camí.
D’entrada, cal saber reconèixer la ceguesa. Per al cec físic això és evident, però és menys fàcil per a les cegueses interiors. Cal ser lúcid, saber mirar cap endins, interrogar el nostre cor, per adonar-nos de les obscuritats que ens impedeixen de veure-hi clar.
Quan hem esbrinat on es troben les nostres obscuritats, el que cal és, com el cec, estar atent quan Jesús passa pel nostre costat, no ell directament, sinó a través de persones i esdeveniments.
Aleshores, com el cec, podem cridar a Jesús: “compadiu-vos de mi”, i podem dir-ho insistentment, com el cec, inclús quan algunes veus que tenim a prop, fins i tot dins nostre, diuen de callar-nos; al contrari, hem de deixar parlar les veus que ens criden a fer confiança, a tenir fe: “Anima’t i vine, que et crida”.
El següent pas és el més important. Ser capaç d’aixecar-nos, de fer un salt endavant, encara enmig de la ceguesa i de l’obscuritat, però ja sense por, perquè confiem en Aquell que ens crida i que ens pregunta: “Què vols que et faci?”.
Si responem, com el cec, que el que volem és veure-hi clar, haurem d’estar disposats, un cop la llum arribi al nostre cor, a seguir Jesús i l’evangeli amb totes les conseqüències; que no ens passi com a l’home ric, que busquem la vida eterna però no estem disposats a avançar cap a ella.
Després de la guarició Jesús entra a Jerusalem, amb tot el que aquesta entrada significarà. Acceptar la donació sense reserves, estimar fins a l’extrem, fins i tot quan l’amor entra en conflicte amb el pecat que el portarà fins a la creu.
El cec guarit entrarà a Jerusalem amb Jesús. Serà capaç de seguir-lo fins al final? I nosaltres, som capaços de seguir Jesús fins al final? Som capaços d’oferir la nostra vida, les nostres qualitats, els nostres béns materials, el nostre temps, el nostre somriure, la nostra mà, a ell i a tots els que són els seus preferits, els petits, els pobres, els qui han perdut la feina, els qui són marginats, els immigrants, els refugiats, els qui pateixen injustícia, racisme, violència?
O potser preferim tancar els ulls i les orelles per no complicar-nos la vida? Continuar sent cecs en front de Déu i dels nostres germans?
A l’Eucaristia busquem la llum del Crist. Però una llum que no és per guardar-la sinó per posar-la al servei dels altres. Quan sortim de l’església, l’Eucaristia no haurà acabat. S’ha de prolongar en el cada dia, en la nostra vida familiar, en la nostra vida social.
Que l’eucaristia ens ajudi a respondre a la pregunta de Jesús: “Que vols que et faci?”, i que responent obrim els nostres ulls sense por.
