33 diumenge durant l'any B
Diumenge vinent s’acabarà l'any litúrgic. Un any que ens ha permès seguir a grans trets l'evangeli de Marc. Aquest evangeli va ser el primer a ser escrit, cap a l'any 70. Més encara, sembla que Marc és el que va inventar aquest estil literari que en diem evangeli, és a dir posar els ensenyaments i els fets de la vida de Jesús en forma de vida. Fins aleshores es conservaven col·leccions de paraules, de miracles, de paràboles... Només el relat de la passió existia en forma de « vida de Jesús ».
Què passa cap a l'any 70 perquè Marc vulgui construir una « vida de Jesús » a partir dels diferents materials que existien?
Cap a l'any 70 els testimonis directes de la vida de Jesús, aquells que el van veure i escoltar amb els propis ulls i orelles van desapareixent. Aquests testimonis, d'alguna manera, eren la garantia que el què havia succeït 40 anys abans no era una filosofia, uns ensenyaments, una revelació vinguda directament des del cel, sinó la vida d’un home de carn i ossos, Jesús de Natzaret, en el que Déu se’ls havia revelat, però sense deixar de ser un home de carn i ossos.
Marc, escrivint una « vida de Jesús », ajudava a continuar el testimoni dels que van conèixer directament l'home Jesús. La seva idea no era supèrflua. En els anys que vindran, hi haurà moviments que intentaran separar el que Jesús va ensenyar de la seva persona humana. Seguiran uns ensenyaments, unes paraules, però no seguiran una persona.
Els quatre evangelis ens ajuden a conèixer l'experiència d'aquells pescadors de Galilea, apropar-nos a aquell home, i a través d'ell apropar-nos a Déu.
El text que hem escoltat avui ens parla de la fi dels temps. Són textos que no tenen la intenció de fer-nos por, d'anunciar-nos catàstrofes. De fet, de catàstrofes, ja en tenim prou cada dia, en podríem fer una llarga llista, des de la situació de crisi sanitària i econòmica, a la crisi dels refugiats, a les catàstrofes naturals que de tant en tant ens impacten, i a aquelles catàstrofes humanes endèmiques com són les guerres, la fam, el terrorisme, la pobresa.
Aquests textos el que volen és revelar-nos que més enllà d'aquestes realitats que ens colpeixen tan sovint, hi ha sempre una història d'amor, unes històries d’amor, que a vegades no són fàcils de descobrir. I revelant-nos-ho, se'ns convida a participar activament en aquesta història d'amor amb els nostres gestos de servei, d'acolliment, de perdó, de donació...
I fer-ho fins i tot quan sembla que el cel caigui sobre nostre, per la malaltia, les dificultats personals i familiars, la pèrdua de treball, la mort inesperada d'algú proper, les desavinences amb la nostra parella, amb els nostres fills, amb els nostres pares, amb els nostres veïns...
És al bell mig d'aquesta vida real que l'evangeli ens vol fer descobrir una bona notícia, la bona notícia que Déu ens estima com un pare, que som fills i que ens hem d’estimar com a germans.
Allà on nosaltres veiem foscor i desànim, se'ns diu que les paraules de Jesús no passaran mai. Que les nostres llàgrimes, el nostre dol, el nostre sofriment passaran, però l'amor no passarà mai. Que l'amor restarà i que val la pena apostar per ell a través de gestos, ni que siguin petits i limitats.
I aquest missatge Jesús el diu precisament just abans de la seva passió. És una manera de dir als deixebles que el que viuran en els dies següents no és la darrera paraula, és una manera de dir als primers cristians perseguits, que el que estan passant no és la darrera paraula, és una manera de dir-nos avui a nosaltres que els nostres entrebancs i desànims no són la darrera paraula.
L'eucaristia que celebrem cada diumenge es mou entre la nostra realitat i la nostra esperança. En el pa i el vi, allò que és més quotidià de les nostres vides, hi descobrim aquell que es va donar fins al final per amor. Per això l’eucaristia ens compromet i ens envia a ser missatgers d'esperança enmig de les realitats més dures i difícils.
