Les meves paraules no passaran

33 diumenge durant l'any B

lectures

Diumenge vinent s’acabarà l'any litúrgic. Un any que ens ha permès seguir a grans trets l'evangeli de Marc. Aquest evangeli va ser el primer a ser escrit, cap a l'any 70. Més encara, sembla que Marc és el que va inventar aquest estil literari que en diem evangeli, és a dir posar els ensenyaments i els fets de la vida de Jesús en forma de vida. Fins aleshores es conservaven col·leccions de paraules, de miracles, de paràboles... Només el relat de la passió existia en forma de « vida de Jesús ». 

Què passa cap a l'any 70 perquè Marc vulgui construir una « vida de Jesús » a partir dels diferents materials que existien? 

Cap a l'any 70 els testimonis directes de  la vida de Jesús, aquells que el van veure i escoltar amb els propis ulls i orelles van desapareixent. Aquests testimonis, d'alguna manera, eren la garantia que el què havia succeït 40 anys abans no era una filosofia, uns ensenyaments, una revelació vinguda directament des del cel, sinó la vida d’un home de carn i ossos, Jesús de Natzaret, en el que Déu se’ls havia revelat, però sense deixar de ser un home de carn i ossos. 

Marc, escrivint una « vida de Jesús », ajudava a continuar el testimoni dels que van conèixer directament l'home Jesús. La seva idea no era supèrflua. En els anys que vindran, hi haurà moviments que intentaran separar el que Jesús va ensenyar de la seva persona humana. Seguiran uns ensenyaments, unes paraules, però no seguiran una persona.

Els quatre evangelis ens ajuden a conèixer l'experiència d'aquells pescadors de Galilea, apropar-nos a aquell home, i a través d'ell apropar-nos a Déu.  

 El text que hem escoltat avui ens parla de la fi dels temps. Són textos que no tenen la intenció de fer-nos por, d'anunciar-nos catàstrofes. De fet, de catàstrofes, ja en tenim prou cada dia, en podríem fer una llarga llista, des de la situació de crisi sanitària i econòmica, a la crisi dels refugiats, a les catàstrofes naturals que de tant en tant ens impacten, i a aquelles catàstrofes humanes endèmiques com són les guerres, la fam, el terrorisme, la pobresa.

Aquests textos el que volen és revelar-nos que més enllà d'aquestes realitats que ens colpeixen tan sovint, hi ha sempre una història d'amor, unes històries d’amor, que a vegades no són fàcils de descobrir. I revelant-nos-ho, se'ns convida a participar activament en aquesta història d'amor amb els nostres gestos de servei, d'acolliment, de perdó, de donació...

 I fer-ho fins i tot quan sembla que el cel caigui sobre nostre, per la malaltia, les dificultats personals i familiars, la pèrdua de treball, la mort inesperada d'algú proper, les desavinences amb la nostra parella, amb els nostres fills, amb els nostres pares, amb els nostres veïns...

 És al bell mig d'aquesta vida real que l'evangeli ens vol fer descobrir una bona notícia, la bona notícia que Déu ens estima com un pare, que som fills i que ens hem d’estimar com a germans.

 Allà on nosaltres veiem foscor i desànim, se'ns diu que les paraules de Jesús no passaran mai. Que les nostres llàgrimes, el nostre dol, el nostre sofriment passaran, però l'amor no passarà mai. Que l'amor restarà i que val la pena apostar per ell a través de gestos, ni que siguin petits i limitats.

 I aquest missatge Jesús el diu precisament just abans de la seva passió. És una manera de dir als deixebles que el que viuran en els dies següents no és la darrera paraula, és una manera de dir als primers cristians perseguits, que el que estan passant no és la darrera paraula, és una manera de dir-nos avui a nosaltres que els nostres entrebancs i desànims no són la darrera paraula.

 L'eucaristia que celebrem cada diumenge es mou entre la nostra realitat i la nostra esperança. En el pa i el vi, allò que és més quotidià de les nostres vides, hi descobrim aquell que es va donar fins al final per amor. Per això l’eucaristia ens compromet i ens envia a ser missatgers d'esperança enmig de les realitats més dures i difícils. 

Ella ha donat tot el que necessitava, tot el que tenia per a viure

32  diumenge durant l'any B

lectures

En les societats tradicionals, avui encara, la situació de les vídues és força complicada. Pensem en països com la Índia o en alguns països africans. La dona, que pel casament deixa la seva família i s’integra a la família del marit, en morir aquest queda desprotegida. Hi ha a l’Àfrica poblats de viudes, que són una manera de protegir-se mútuament davant d’aquesta situació.

En el temps de Jesús, pel que sabem, la situació tant de les vídues com dels orfes era molt precària. Ja els profetes de l’Antic Testament fan crides a la seva protecció.

Com tantes vegades a l’evangeli, són les persones insignificants des del punt de vista social, desprotegides, les que esdevenen importants per a Jesús. Que és una manera de revelar-nos que són aquestes persones les que són importants per a Déu. 

És cert que sovint diem que per a Déu som tots iguals, però aquesta afirmació no impedeix que Déu tingui els seus preferits. Ve a ser una mica semblant a allò que en diem discriminació positiva cap a aquells col·lectius més desprotegits i amb risc d’exclusió. Podem dir que la discriminació positiva és ben cristiana. Té un esperit semblant a la manera de fer de Jesús que s’apropava més dels petits, dels pecadors, de les dones, dels infants. Això ens ha de fer pensar una mica, quan potser nosaltres mateixos critiquem el que l’administració fa amb certs col·lectius, sovint de gent vinguda de fora, i que reben ajudes que considerem que són excessives. Una mica com la reacció del fill gran veient la festa que el pare prepara per al fill que havia deixat la casa. 

En el cas de les lectures d’avui, els personatges són dones, dones senzilles, que passen per dificultats, però que malgrat això, són capaces de compartir, de donar-se. De dones, com la viuda de Sarepta, que saben fer confiança. De dones, com la viuda del Temple, que fa un gest amb una riquesa interior molt gran. Un gest que surt del seu cor.

 Quantes dones, ahir i avui, fan milers de gestos anònims, gestos de generositat, gestos que surten del cor, cap als seus fills, cap a la seva família i cap als més necessitats.

  Quantes dones dins de l’Església fan feines discretes, prenen responsabilitats que ningú no vol prendre, com a catequistes, assistentes socials, en accions de solidaritat, en despatxos parroquials... Les disponibilitats tan freqüents de les dones a l’Església recorden aquella viuda que no dona del que li sobra sinó de la seva pròpia vida. 

El judici de Jesús és molt més sever cap als homes, Mestres de la Llei, representants oficials del judaisme. Homes que cerquen els llocs importants, de poder, de privilegis… ¡Quina advertència cap a nosaltres homes, i encara més cap a nosaltres sacerdots o bisbes que estem sempre temptats d’ocupar els llocs importants, de buscar privilegis o de creure’ns superiors als altres!

La lloança de Jesús cap a la viuda, ella que externament sembla ser no-res, però que té un cor generós, és una crida a no fixar-nos en les aparences exteriors, els prejudicis per raons de raça, aspecte extern, classe social, religió. Una crida a que, com Jesús, intentem veure el que hi ha a l’interior dels altres, allò que és invisible als ulls, però que es veu amb el cor. 

Per veure amb el cor cal apropar-se a l’altre, trencar barreres, dialogar, perdre temps abans de fer judicis ràpids que condemnen. Una crida ben actual en la nostra societat multicultural on ens creuem amb gent diferent, amb immigrants i refugiats.

També, la lloança de Jesús, és una crida a donar més de nosaltres mateixos, a saber compartir la nostra vida. És cert que a vegades cal que fem una aportació a una organització humanitària, però això no ens dispensa de donar-nos. De donar el nostre temps, les nostres qualitats. Unes paraules amables, un somriure, són més eficaços que una moneda, i més encara si són gestos que surten del cor.

Amics, que l’eucaristia ens ajudi a canviar els nostres cors, que ens deixem tocar per la paraula de Jesús. Que l’exemple de la vídua del Temple ens faci avançar en generositat, en servei i en donació de nosaltres mateixos.