16 diumenge durant l'any B
lectures
lectures
Un cop acomplida la missió, els
apòstols necessiten tornar a la font, allà on havien begut. Necessiten carregar
les piles i també necessiten explicar les seves experiències als altres i a aquell
que els havia enviat.
Estan cansats, però satisfets.
Havien comprès bé la manera de fer de Jesús: La paraula i la vida han d’estar estretament
unides. Ser coherents entre el que diuen i el que fan. Això que tan sovint ens
manca, la coherència entre el que diem i el que després fem.
Les paraules que Jesús els adreça
ens mostren bé de quina manera coneix el que necessiten. Els apòstols, i també
Jesús, necessiten un temps per apartar-se, per descansar, un temps per
conviure, per riure també. Sant Agustí diu en un escrit que els cristians són
un grup de persones que preguen junts, que conversen entre ells, que riuen
junts i que s’ajuden entre ells.
És segur que Jesús i els seu grup
compartien també moments de riure. A vegades la imatge que donem com a
cristians és massa seriosa, amb un aire greu, a punt per renyar per
advertir.
Jesús també tenia necessitat de restar apartat
una vegada la seva missió estava acomplida, necessitava perdre el temps amb els
apòstols. És el temps que necessita qualsevol relació humana: la parella, els
pares i els fills, els amics. Qualsevol relació d’amor, perquè duri, per fer-la
créixer, necessita perdre el temps amb l’altre. Temps per parlar, per restar
senzillament al costat de l’altre.
La relació de Jesús i els deixebles
esdevé una relació d’amistat. Jesús dirà cap al final: “Ja no us dic servents, a vosaltres us he dit amics”. La seva
relació, doncs, necessita d’aquell temps que sembla perdut, però que és tan
necessari.
Aquest temps també el necessitem
nosaltres. Temps de silenci, de meditació, de pregària que fa que la nostra
relació amb Jesús pugui ser més profunda. A vegades diem que no tenim temps,
que estem molt ocupats. Fins i tot que el fet de treballar per als altres no
ens deixa temps per al silenci, per a la pregària.
Però quan llegim la vida de molts
sants que es dedicaven amb totes les forces als altres, hi veiem llargs temps
de pregària i de silenci a vegades ben d’hora al matí o ben tard a la nit. Un
temps de pregària que els ajuda a superar els moments difícils, els desànims, el
cansament.
Intentem restablir, si no el tenim, aquest
temps de pregària. El matí, la tarda, la nit, dins d’una església, a
l’habitació, a la cuina, al tren o a l’autobús, amb paraules o amb silencis. Un
temps que ens ajudi a aprofundir en allò que fem, un temps que ens
desassossegui i ens doni pau interior.
Escoltem les paraules de Jesús que ens diuen a
cada ú: “Vine tot sol en un lloc
despoblat i reposa’t una mica”. És en aquest lloc despoblat que Jesús, bon
pastor, té pietat de nosaltres, amb els nostres sofriments, tristeses i
angoixes, ens dóna l’aigua viva per apagar les nostres sets i il·luminar els
nostres camins.
Una aigua viva que farà de
nosaltres homes i dones que tenen compassió cap a aquells que trobem i que
estan desanimats, passant dificultats, malalts, a l’atur, sense papers, sense
casa o travessant el mar.
Treballem perquè el Regne de Déu vingui a les
nostres famílies, barris, ciutats, països i al món sencer.