15 diumenge durant l'any B
lectures
lectures
Totes les lectures d’avui ens
parlen d’un Déu, que de maneres diverses, s’adreça als homes per enviar-los.
En la primera és el profeta Amós
el qui se sent enviat al poble d’Israel, i vol dur a terme la seva missió
malgrat l’oposició del sacerdot de Betel. En la segona, Pau diu que tots hem
estat elegits per ser sants.
I a l’evangeli, Jesús crida els
dotze. En tots els casos es tracta de crides que ens depassen, que van més
enllà del que semblava previsible, que sembla que no tinguin en compte les
nostres aptituds, els nostres “títols”.
Amós és un pastor, els dotze eren gent senzilla, i tots nosaltres sembla que
siguem molt lluny de la santedat a què estem cridats.
No podem utilitzar aquelles
excuses típiques del “no estic preparat”,
“no sabré fer-ho”... Les crides de Déu no exigeixen ni currículums, ni
diplomes. Tots som capaços. El que ens mancarà sovint és el coratge, la
decisió, el saber renunciar a coses que ens semblen irrenunciables.
Aquest Déu que ens crida, que ens
interpel·la, al mateix temps ens respecta. Som nosaltres els qui hem de decidir
i sempre podem dir “no”. I en conseqüència, som nosaltres els que hem de dir
“sí”.
Entre el no i el sí hi ha aquest
Esperit de Déu que condueix, encoratja, truca... Ho fa per mitjà de les
persones i els esdeveniments que ens envolten. Persones i esdeveniments que
nosaltres, cristians, hauríem de llegir a la llum de l’evangeli, a la llum de
la vida de Jesús.
Jesús crida els dotze. Fins ara
havien estat “deixebles” que escolten amb atenció el seu mestre. No només
escolten les seves paraules, també observen la seva manera de viure i de fer. Després
d’aquest temps d’escolta, de mirada atenta, ha arribat el temps de ser enviats,
d’esdevenir apòstols (apòstol, etimològicament significa “enviat”).
El seguidor de Jesús no es pot
quedar a la primera etapa. És una etapa necessària, però no és suficient: “Feliços els qui escolten la paraula i la
posen en pràctica” dirà Jesús.
El seguidor de Jesús és aquell
que transforma la pròpia vida perquè sigui coherent amb la bona notícia de pau,
perdó, servei, acolliment. Abans de fer un bonic discurs, cal un canvi de vida.
En cas contrari, els discursos són paraules buides i incoherents.
Els consells que Jesús els dóna
van en aquest sentit: per anunciar una bona notícia als pobres, als petits, cal
ser pobre i petit. Sense diner, ni vestit de recanvi ni sarró.
L’anunci de l’evangeli no es pot basar en
mitjans poderosos ni ostentosos. El primer que ens ha de preocupar no són els
recursos, les plataformes ni el poder social. El primer que ens ha de preocupar
és la coherència de la nostra vida amb l’evangeli.
L’anunci de l’evangeli passa més
pels petits gestos de tants homes i dones que diàriament sembren pau, consol,
ajuda als més desemparats, que per les grans declaracions als mitjans de
comunicació o per les celebracions multitudinàries. L’acció de Caritas parla
més de Jesús que molts discursos i declaracions.
Cada un de nosaltres som elegits
i cridats a transformar primer les nostres vides, a fer canvis, per tal
d’anunciar l’evangeli de pau, de perdó, de servei.
Que l’eucaristia que celebrem
cada diumenge sigui aquest moment en què escoltem Jesús, en què som deixebles, però
que després hi hagi un segon moment on posem en pràctica el que hem escoltat,
enmig d’aquest món on hi ha situacions
de veritable dificultat. Dificultat per als milers d’homes i dones que
travessen el Mediterrani o la frontera de Ceuta, o la de Mèxic amb Estats Units
fugint de la guerra i de la fam a la recerca d’una vida millor. Situacions de
dificultat també a casa nostra, amb persones que viuen en situacions de
pobresa, amb una llar precària i sense l’aliment suficient. I d’altres que per
raons no prou justes no són a casa amb els seus.
Que la nostra paraula sigui paraula d’amor i de
solidaritat amb totes aquestes persones i situacions i esdevinguem així veritables
apòstols, enviats de Jesús que posen en pràctica el que han escoltat.