lectures
Hem escoltat
també aquest diumenge un text que només trobem a l’evangeli de Lluc. Com a la
paràbola de l’home ferit a la vora del camí, en la que és només un samarità el que s’atura
per ajudar, avui també, l’únic que torna per lloar Déu i donar gràcies és un
samarità, un israelita heterodox, menyspreat pels bons jueus.
Sabem que
Jesús té una preferència per tots aquells que estan exclosos, per tots aquells
que tenen mala fama, els publicans, els pecadors, les dones de qualsevol
condició... No per portar la contrària als altres, als “normals”, sinó perquè el seu projecte és el d’una humanitat unida,
fraternal, sense cap exclusió ni discriminació.
El samarità fa mitja volta quan se n’adona que
està guarit, deixa de banda les prescripcions legals que deien que si un leprós
veia que estava guarit havia d’anar a presentar-se al sacerdot per tal que
certifiqui la guarició. Perquè fa mitja volta, i els altres nou no ho fan?
En la paràbola
hi ha dos gestos per part dels leprosos. El de demanar i el d’agrair. En la
nostra relació amb els altres el gest més espontani que ens surt és el de
demanar. Els fills demanen als pares, els ciutadans demanen als governants, els
clients demanen als comerciants... Segurament en la nostra vida hi ha molts més
moments en què demanem que moments en què agraïm. I encara, sovint, el gest de
demanar es converteix en exigir.
Quina és la
diferència entre aquests dos gestos, el de demanar i el de donar gràcies?
Els deu
leprosos, en veure Jesús, demanen: “Jesús,
mestre, apiadeu-vos de nosaltres”. En aquest gest de demanar, que és ben
legítim, sobretot quan passes per una greu dificultat, el qui és al centre és
el que demana, amb el seu problema. Quan
demanem, pensem sobretot a nosaltres mateixos, als nostres petits i grans
problemes.
El samarità
torna per lloar Déu i agrair Jesús. En aquest gest, que oblidem tan sovint de
fer, el qui és al centre és l’altre, aquell que ha fet per a tu una bona cosa,
aquell que t’ha ajudat a fer els deures, aquell que t’ha prestat diners, aquell
que ha vingut a visitar-te, aquell que amb la seva feina fa més agradable la
teva vida, aquell que t’ha somrigut, aquell, sovint aquella, que t’ha preparat
el dinar, t’ha rentat la roba, t’ha netejat la casa...
Els dones
gràcies quan ja no els necessites, quan ja t’han ajudat. I ho fas perquè penses
més en ell i en el que ha fet per a tu, que en tu mateix.
Per això el
gest de donar gràcies és tan cristià. A
més, el gest de donar gràcies per les petites o grans coses que un rep està
relacionat amb el gran gest de donar gràcies a Déu per la vida, per
l’existència, fins i tot sabent que moltes vegades es viuen situacions en les
que es fa difícil lloar Déu, i donar-li gràcies. Per la fe, fem confiança fins
i tot quan la vida sembla una mala jugada.
Aquesta
actitud de lloança i d’acció de gràcies ens impulsa a esdevenir nosaltres
mateixos instruments per als altres de la bondat i de l’amor de Déu. Ajudar els
altres a descobrir aquest amor és la missió del cristià. I no els ho farem
descobrir a base de discursos, sinó pels gestos concrets de bondat i de
tendresa que puguem fer envers ells.
L’eucaristia
de cada diumenge és abans que tot una festa d’acció de gràcies. L’etimologia de
la paraula eucaristia és precisament “acció de gràcies”. Hauria de sobresortir doncs
aquest esperit agraït. Ni que hi hagi moments en què demanem, som aquí en
primer lloc per lloar i donar gràcies per tot el que Déu fa per nosaltres.
Una lloança
que esdevé compromís per ajudar els altres a poder també donar gràcies. Que
sigui doncs amb aquest esperit que celebrem avui i cada diumenge l’eucaristia.