lectures
Al llarg d’aquest
any litúrgic hem pogut escoltar diversos textos que són propis de Lluc, com la
paràbola del Bon Samarità, la del pobre Llàtzer, la del pare i els dos fills, la
guarició dels deu leprosos, i diumenge vinent escoltarem la història de Zaqueu.
En aquests
textos propis de Lluc hi hem trobat quasi sempre una insistència en la
misericòrdia que ha d’haver en les nostres relacions amb els altres. I és per
això que en totes aquestes situacions Jesús posa al centre persones que per una raó o una altra són en
situacions de precarietat: el samarità, el pobre, el leprós.... Avui i diumenge
que ve tenim al centre un altre d’aquests personatges, el del publicà, el recaptador
d’impostos per compte dels romans, dels ocupants. Menyspreat des de molts punts
de vista: polític, perquè col·laborava amb els ocupants; religiós, perquè
estava contínuament en contacte amb la moneda romana que per al bon jueu era
impura; i també des del punt de vista purament humà, ja que es sospitava que
s’enriquien fraudulentament amb els diners que cobraven a la gent. La seva
situació, doncs, és també d’una gran precarietat, ni que fossin rics.
El fariseu,
ben al contrari és l’home religiós, ben vist per la gent perquè fa uns grans
esforços per complir la llei fins als més petits detalls.
Jesús
contraposa els dos personatges. I les diferències les descobrim en la seva
manera de pregar.
El fariseu
està segur de si mateix, li agrada mostrar-ho, aixeca sense vergonya els ulls
cap al cel. El publicà està ple de dubtes, no està segur d’ell mateix, no s’atreveix
a aixecar els ulls.
I curiosament
el qui no aixeca els ulls és escoltat. És escoltat per aquest Déu Pare misericordiós
que Jesús intenta revelar-nos. Un Déu discret, moltes vegades silenciós, però
un Déu que es deixa entendrir per tots aquells que viuen en una situació de
precarietat. Precisament les paraules precari i pregària vénen de la mateixa
paraula llatina.
Només aquell
que viu en la precarietat de qualsevol mena és capaç d’obrir-se a Déu i als altres. És conscient de
la seva dependència, dels seus límits, sovint perquè els altres, aquells que es
creuen perfectes li ho recorden amb les seves mirades, amb les seves paraules, amb
els seus retrets.
Samarità,
pobre, leprós, publicà...: Seríem capaços de fer la llista d’avui aquí? O ens
faria vergonya dir els noms dels qui avui ocupen aquests llocs? Hauríem de dir
potser refugiat, immigrant, persona a
l’atur, dona maltractada, sense-sostre...?
Com és la
nostra pregària? Sabem reconèixer les nostres pròpies precarietats, estem
disposats a viure amb humilitat davant tots aquells que a vegades menyspreem
pel seu origen, per la seva cultura, pels clixés que ens hem fet d’ells?
El fet de ser
cristians practicants, no ens pot fer caure en la temptació de ser com el
fariseu de la paràbola i adreçar-nos a Déu dient-li: “Et dono gràcies perquè no sóc com els altres, vaig a missa cada
diumenge, estic ben considerat en la meva feina, compleixo amb totes les meves
obligacions socials, religioses...”
O som capaços
de pregar Déu reconeixent que en un lloc o un altre de la nostra vida hi ha
precarietats, infidelitats, omissions, covardies, mediocritats... i amb els
ulls mirant a terra li diem: “Déu meu,
sigueu-me propici...”
El testament
de Pau ens ajuda a mirar endavant amb confiança, sabent que més enllà dels
nostres límits i precarietats Déu reconeix també els nostres petits encerts,
ens dona noves oportunitats i ens mira amb tendresa.
Visquem doncs amb aquesta mateixa confiança, perquè un
dia puguem dir amb Pau: “acabada la cursa
em mantinc fidel”.