Qui acull un d’aquests nois, m’acull a mi

25 diumenge durant l'any B

lectures

Després de l’episodi a Cesarea de Felip, on Jesús pregunta als deixebles qui és ell per a ells, la seva manera de parlar canvia. Parla més clarament del destí que l’espera. D’ara endavant cal escollir.  

 Escollir el camí de Jesús que no sembla fàcil. No és un camí ample, sinó estret. No a causa de Déu, sinó a causa dels homes. Ho escoltàvem a la primera lectura: el camí del Just desemmascara els propòsits dels injustos. Il·lumina la injustícia. Per això, el Just molesta i s’ha d’eliminar.

Va ser el camí dels profetes, el camí de Joan Baptista i és el camí de Jesús. El camí també de tants màrtirs, testimonis que van donar la seva vida fins a la mort. Jesús vol que els seus deixebles no el segueixin només geogràficament, que el segueixin amb un cor nou. 

Uns cors que es posen a discutir per saber qui és el més important. No sabem si la discussió neix de l’esdeveniment on Pere respon a Jesús. És Pere el més important? És Judes que és el  responsable dels diners? Són discussions estèrils. Per a Jesús el més important és el qui a cada moment se sap posar al servei dels altres. 

Amb aquesta advertència als deixebles Jesús adverteix tots els qui el voldran seguir. Adverteix el papa, els cardenals, els bisbes, els sacerdots. Adverteix tots els que ocupen un càrrec dins l’Església. El papa Francesc en moltes ocasions ha fet seva aquesta advertència quan s’ha adreçat als cardenals, als membres de la Cúria romana, als sacerdots. I ha criticat els que volen escalar dins l’Església, els qui busquen ocupar llocs. 

Jesús també adverteix l’Església en les seves relacions amb els poders del món, especialment els poders polítics. 

Evidentment, l’advertència de Jesús s’adreça també als responsables i governants del món. També a ells els diu que el governant més important no és el que té poder econòmic, un gran exèrcit o un armament potent. El governant més important és el que serveix el seu poble, el que pren decisions per millorar la vida de tots, especialment dels més desafavorits. 

Per fer comprendre això als deixebles, Jesús fa un gest ben entenedor: posa un infant al mig i diu que qui acull un infant l’acull a ell. 

Potser és cert que en els nostres dies l’infant és mes al centre de la societat que en el temps de Jesús. Però també és cert que en tantes situacions de dificultat com és la d’homes i dones que fugen dels països pobres o en guerra, hi veiem infants o fins i tot nounats. Si mirem el món globalment, segueixen havent molts infants en situació de greu dificultat, de malnutrició, de violència de tot tipus, de pobresa. 

I sense anar lluny, dins la nostra societat benestant, l’infant segueix sent víctima de desavinences dels pares, arribant fins i tot a pares que maten els seus fills per fer mal a la seva parella o ex parella. L’infant segueix sent feble i necessitat de protecció per part de la societat.  La societat que sap protegir els infants, és una societat que protegeix els més desvalguts, els qui estan en risc d’exclusió, és una societat més justa.

Germanes, germans, ens cal obrir bé els ulls i les orelles, no ser sords ni cecs davant les situacions de dificultat que ens envolten, escoltar amb atenció Jesús i l’evangeli per tal de donar respostes que ajudin a fer del nostre món un món més just i més proper del Regne de Déu.

I vosaltres, ¿qui dieu que sóc?

24 diumenge durant l'any B

lectures

L’evangeli que acabem d’escoltar divideix l’evangeli de Marc en dues parts. A la primera, Jesús, després d’haver estat batejat al Jordà, comença la seva missió de proclamar una bona noticia i d’invitar a convertir-se al Regne de Déu que és a prop.  

 A mesura que es manifesta, apareixen dues reaccions: la dels petits, dels malalts, dels pecadors, que senten en els seus cors que la salvació de Déu ha arribat i els ha tocat; i la d’aquells que es creuen superiors i perfectes, que no estan disposats a canviar i a qui no els agrada la llibertat d’esperit amb què Jesús actua.    

Es tracta sobretot dels fariseus, dels mestres de la llei, però també reaccionaran malament els seus veïns de Natzaret, fins i tot en algun moment la seva pròpia família, i a un altre nivell, els mateixos deixebles tenen dificultats per acceptar a fons el missatge de Jesús.   

A Cesarea de Felip, després d’haver guarit un cec, Jesús s’atura amb els dotze per fer un balanç abans d’iniciar el camí que el durà a Jerusalem. I per fer aquest balanç, posa una pregunta crucial: “I vosaltres, qui dieu que sóc?”  Pere, en nom dels dotze, dona la bona resposta, si més no, les paraules són les correctes: “Vós sou el Messies” Per a un jueu d’aquella època, la paraula messies, que vol dir ungit, era clara. Esperaven un messies, no ungit amb oli com es feia amb els reis, els profetes i els sacerdots, sinó amb una unció que venia directament del cel; el messies que ells esperaven sobrepassava el rei, el profeta o el sacerdot: havia de ser l’enviat definitiu de Déu. Dir que Jesús era el Messies era dir que d’ara endavant no podien prescindir d’ell si volien apropar-se a Déu. Jesús esdevenia el fonament, el centre, el sentit de les seves vides! La resposta de Pere els comprometia completament!

Malgrat això, el sentit profund que donaven a aquest títol de Messies no era sempre el bo. Esperaven segurament un messies polític que organitzaria un exèrcit per tal de prendre el poder i instaurar el Regne de Déu, però a la manera dels homes.

Quan Jesús parla obertament anunciant la seva passió, Pere no està d’acord. La imatge que s’havia fet del messies no és aquesta, no hi ha lloc per al fracàs humà. La reacció de Jesús és dura. Al mateix que fa un instant havia parlat tan bé, li respon literalment: “Posa’t darrera meu, Satanàs” Fa posar Pere al darrera, perquè no coneix el camí, el camí que va cap a Jerusalem, no per agafar el poder, sinó per donar-se fins al final, s’ha de posar al darrera per no ser un entrebanc. 

Per a Pere com per a nosaltres, del que es tracta és de posar-nos sempre darrera de Jesús per seguir-lo. Quan ens avancem, ens posem davant seu, acostumem a acomodar-nos, buscant el camí d’anar a la nostra, de tancar-nos en els nostres petits mons, de tancar els ulls a les necessitats dels altres.

Avui, aquí, Jesús ens posa la mateixa pregunta: “I tu, qui dius que soc? I com per Pere, la resposta serà bona, no tant per les paraules que puguem dir, per les respostes apreses i repetides mecànicament, sinó per la nostra manera d’actuar en el cada dia. La resposta serà bona si en la nostra vida Jesús ocupa un lloc central, que orienta les nostres opcions i decisions, les nostres paraules i els nostres gestos. Paraules que no només han de sortir de la boca sinó del cor.

 Jaume en la seva carta ens ho diu molt clar. La nostra fe, la nostra confiança en Déu i en Jesús ha de ser una fe, una confiança que ens fa actuar; si la fe no actua, és una fe morta, o no és una veritable fe. No és més que unes quantes paraules buides. La fe cristiana no ens deixa asseure’ns esperant que Déu vingui a nosaltres. La fe ens fa caminar cap a Déu i cap als altres. La fe ens condueix sempre a l’amor, un amor concret que ens fa ser solidaris. Un amor que ens fa descobrir Jesús en els petits, en els pobres que trobem quasi diàriament, en els presoners, en el malalts, en els immigrants i refugiats que arriben a casa nostra.

Déu continua manifestant-se allà on no l’esperem, a les perifèries de la nostra ciutat, del nostre país, del nostre món, a la mar mediterrània per on arriben i tantes vegades moren els immigrants i els refugiats. 

La trobada amb Jesús a l’eucaristia és un sagrament, un signe, de totes les altres trobades amb ell al cor del món. La comunió és l’aliment que fa que els nostres cors siguin capaços de descobrir-lo enmig de les nostres vides.

 Que aquesta eucaristia ens ajudi a respondre amb la nostra vida a la pregunta: “I tu, qui dius que sóc?”

Effata

23 diumenge durant l'any B

lectures

La guarició del sord-mut, com les guaricions de cecs, tenen en els evangelis una finalitat d'ensenyar-nos alguna cosa més que un fet meravellós o espectacular. Veure, escoltar i parlar són unes facultats essencials en la comunicació interpersonal, i també per a la comunicació amb Déu. El cec, el sord i el mut simbolitzen les dificultats que tenim per a comunicar-nos.

El sord, en aquest context, no és tant el que no pot escoltar, perquè té una mancança física, sinó el que no vol escoltar, el que rebutja d'escoltar, generalment perquè es creu superior, perquè pensa que ja ho sap tot.  És per això que per a Jesús els sords més importants seran els mestres de la llei, els fariseus, els sacerdots...

Escoltar és important en la nostra relació amb Déu. Però per escoltar Déu cal saber escoltar els altres, perquè qui no sap escoltar l’altre que veu, difícilment podrà escoltar Déu que no veu.

No podem pretendre escoltar Déu tancant les orelles als germans. Més encara, per aprendre a escoltar Déu cal que aprenguem a escoltar els altres, especialment els petits.

Es diu a vegades que el món actual s’ha allunyat de Déu, que no l’escolta. Quan diem això a què ens referim? A què ja no es va a missa, a què ja no es resa? L’allunyament de Déu passa en primer lloc per l’allunyament dels germans. El nostre món s’ha allunyat de Déu no tant perquè en les formes s’és més o menys religiós, sinó perquè han augmentat les diferències entre les persones i entre els països, perquè la violència i la intolerància creix, perquè no hi ha prou compassió ni misericòrdia. En resum, el món s’allunya de Déu en la mesura en què s’allunya del seu Regne.

Déu ens parla de maneres diverses. Si cerquem una mena de comunicació directa i misteriosa, segurament no el trobarem. Déu l'hem trobat i l'hem escoltat, en primer lloc, en Jesús, home com nosaltres, i que utilitzava les nostres paraules humanes, no unes paraules misterioses vingudes directament del cel.  És aquí, en Jesús, on hem de buscar en primer lloc el que Déu ens diu. Hem d'escoltar Jesús per escoltar Déu.

Però Déu ens parla també per altres mitjans: a través dels altres i dels esdeveniments de la vida. Els bons i els dolents. I és l’Esperit que viu dins nostre el que ens ajuda a interpretar totes aquestes paraules.

 Amb una clau d'interpretació que és ben senzilla: Déu només parla per estimar-nos i perquè estimem. El seu llenguatge és el de l'amor. L'únic secret que Déu ens vol revelar és el secret d’estimar. Nosaltres, a vegades, voldríem que Déu ens donés resposta a les nostres curiositats. Però l’única resposta que Déu ens dona és la resposta a la pregunta: Com he d'estimar avui i aquí?

La carta de sant Jaume que escoltem aquests diumenges ens ajuda a comprendre-ho millor. L'apòstol ens exhorta perquè la nostra fe no es quedi als núvols, sinó que ens mogui a estimar, i a estimar sobretot el pobre que és l'escollit de Déu.

Però, davant el pobre, no som sords-muts? No és cert que moltes vegades no escoltem el seu crit? El pobre que viu en la nostra ciutat, els pobres que són països sencers en el Tercer Món. Els pobres que són refugiats i immigrants travessant el Mediterrani. Aquests són els escollits de Déu i els hereus del Regne! Mentrestant, el discurs d'aquí, d’Europa, és sovint xenòfob i racista. 

Jesús va ser un refugiat a Betlem o a Egipte. El seu evangeli ens convida a obrir els nostres cors a tots els que viuen en situacions de guerra o de pobresa en els seus països. Guerra i pobresa de la que els nostres països no en són pas aliens. 

Avui, com ahir, Jesús ens diu a cada un de nosaltres: « Effata », obre't. No et tanquis al pobre que et necessita, al refugiat que demana asil. No et tanquis en el teu benestar, en el teu petit món. Obre't a qualsevol home o dona que et necessita, que necessita la teva paraula d'amor.

Amics, que l'Eucaristia que celebrem ens ajudi a obrir les nostres orelles per saber escoltar millor Déu i els germans!