No hi pogué fer cap miracle

14 diumenge durant l'any B

lectures

Vam escoltar diumenge passat com Jesús guaria una dona i en ressuscitava una altra. En els dos casos s’hi posa de manifest una gran fe de part de la dona i del pare de la noia. 

Jesús comença a ser conegut, però encara no havia tornat a Natzaret, el seu poble, on hi viu la seva família. És dissabte, Jesús va a la sinagoga com qualsevol bon jueu, segueix essent un fill del poble, el fill del fuster. La fama que té fa que el convidin a parlar. La reacció és ambivalent: d’una banda estan admirats per la seva saviesa i pels miracles que es diu que fa. D’altra banda, no ve revestit de res. No és una autoritat religiosa, no és com els altres mestres. El seu vestit segueix essent el mateix, la seva manera de fer és senzilla, com ho ha estat sempre. Aquesta vida senzilla, el grup de gent senzilla que l’envolta, fa que molts el menyspreïn, malgrat que les seves paraules siguin plenes de saviesa.

¿No ens deixem impressionar avui també per les aparences, per la manera de vestir, pels diplomes, pels currículums, pels càrrecs?

La fe de la dona que té pèrdues de sang, la fe de Jaire, aquí ha desaparegut. La reacció és el menyspreu. La frase de l’evangelista és sorprenent: “No hi pogué fer cap miracle”. Els qui cercaven l’espectacle estan decebuts. Els hi falta quelcom que és imprescindible en la relació amb Jesús: la confiança. Jesús no ve per fer espectacles ni circ. Ve per anunciar la bona notícia d’un Regne on no hi ha pobres, ni malalts, ni exclosos. Els miracles són signes d’aquest Regne i d’aquesta bona notícia.

I nosaltres, avui, què cerquem en Jesús? No tenim potser la temptació de buscar en primer lloc la solemnitat de la litúrgia, la bellesa de les esglésies, o fins i tot algun miracle? No deixem potser de costat els gestos senzills que Jesús feia, la seva paraula que consolava, que donava esperança?

No són aquests gestos de bondat els que sobretot hem d’intentar incorporar a les nostres vides? No hem d’imitar sobretot aquell home, Jesús, que en paraules de Pere “va passar pertot arreu fent el bé”?

És això el que sobresurt de la imatge personal i col·lectiva dels cristians en el món d’avui? En alguns casos, ben segur que sí. En l’acció que Caritas i moltes parròquies estan fent en aquests moments de dificultat per a molts, ben segur que sí. En l’acció de molts cristians, individualment o organitzats, també.

Llàstima que aquesta imatge de bondat queda deslluïda per altres imatges que no ho són tant, i que costen de ser ben compreses pels homes i dones d’avui.

Intentem ser cristians sobretot en aquest vessant de bondat, de preocupació pels altres, de misericòrdia, de petits gestos quotidians que fan més amable la vida, la nostra i la dels altres.

I que l’eucaristia sigui l’estona on refem les forces, escoltant la paraula de Jesús, compartint i fent nostre el gest senzill d’un pa trencat i compartit, signe d’una vida trencada i donada pel bé de tots.

Gestos senzills i entenedors que són més eficaços que grans declaracions i grans trobades, més que tantes discussions morals sempre sobre els mateixos temes.

Estar a prop i actuar eficaçment envers els que més ho necessiten, aquest és el miracle que avui podem fer, guarint tantes ferides de solitud, desànim, pobresa, injustícia.

Que a través nostre Jesús avui sí pugui fer miracles perquè hi trobi fe i confiança que ens porta a estimar. I que no siguem com la gent de Natzaret, que creient conèixer Jesús més que ningú, no el coneguem gens.

Aixeca’t

13 diumenge durant l'any B

lectures

Les protagonistes de l’evangeli d’avui són dues dones. Dues dones que es troben en una situació límit. Una, la més gran, fa dotze anys que pateix una malaltia, els mateixos anys de vida de l’altra dona, una noia que està a punt de morir.

Dues situacions, la de la malaltia i la de la mort, que ens acompanyen tot al llarg de la vida, amb més o menys cruesa. 

Dues dones que s'apropen de Jesús, l’una directament, l’altra mitjançant el seu pare, dues dones de qui Jesús es farà ben proper.  

Dues dones que, com totes les dones en la societat de l’època, estaven molt subordinades a l’home. Dues dones que esdevenen importants, úniques i iguals als ulls de l’home Jesús.

La dona gran està al límit. Dotze anys de sofriment físic i de sofriment interior. D'acord amb la llei de Moisès una dona era impura en els dies de pèrdua de sang. Amb les seves pèrdues continuades, no podia fer una vida normal, estava exclosa de la vida social, la seva dignitat personal era quasi inexistent. Aquest sofriment moral s'afegia al propi sofriment físic. 

 És en aquesta situació límit, desesperada, que s'atreveix enmig de la multitud, apropar-se a Jesús per intentar tocar aquell home que diuen que és un profeta. Confiança poc reflexionada, màgica? Potser sí, però qui en la seva situació no faria qualsevol cosa per ser curat? Qui, en situacions de malaltia greu no intenta buscar solucions que algunes vegades ens poden semblar poc raonables, màgiques...

Enmig de la multitud, d’una forma anònima, amb confiança, però també amb por, perquè sap que la seva impuresa pot tornar impur aquell que ella tocarà, toca Jesús i és guarida. 

 La curació, però, no és completa. El mal físic desapareix immediatament, però falta alguna cosa. Cal sortir de la multitud i de l'anonimat per començar una relació personal, un diàleg amb l’home que té el poder d'aixecar les persones.

 El diàleg farà de la dona, no només una dona guarida, sinó una dona salvada. Podrà aixecar-se i convertir-se en testimoni de la Bona Notícia: la bona notícia d'un Déu que ens estima, que ens  fa costat en els nostres sofriments físics, però també interiors. Les paraules de Jesús tornen a la dona la seva dignitat perduda. Pot marxar en pau.

 Jaire, el pare de la noia, també es troba al límit. La seva filla de dotze anys és a les portes de la mort. Ell, el cap de la sinagoga, algú important en el poble, va cap a aquell home mal vist per les autoritats religioses.

 És el darrer recurs. Quin pare, quina mare no faria qualsevol cosa per salvar el seu fill de la mort. No és la mort d'un fill un dels sofriments més grans que es pot tenir?

A la seva petició, Jesús respon amb el silenci. No diu res. Senzillament l'acompanya. A vegades vivim situacions en les que no cal fer res, no cal dir res, només  ser-hi, acompanyar.

Durant el trajecte rep l'anunci de la mort, un anunci que li fa perdre a Jaire la poca esperança que li quedava. Jesús s’avança i li dona un missatge d’esperança: “Tingues fe i no tinguis por”

 Al costat de la noia, acompanyat pels tres deixebles dels moments importants, Jesús no imposa les mans a la noia, tal com el pare li havia demanat. Li dona la mà per aixecar-la. La noia es desperta,  pot continuar la seva vida de cada dia, i pot esdevenir també testimoni de la Bona Notícia: Déu ens estima, “no li agrada que l’home perdi la vida” com ens deia la primera lectura.

L’exemple de les dues dones pot il·luminar les situacions que de tant en tant vivim i que ens posen en una situació límit: la malaltia, la mort d’un ésser estimat…

Jesús ens obre a l’esperança i a fer confiança malgrat tot. Sortir de l’anonimat de la multitud per apropar-nos a Jesús i establir amb ell una relació personal que ens doni pau, pau interior sobretot.  

 Jesús ens diu avui el que va dir a la noia: “Talita, cum”, aixeca’t. Aixecar-nos per actuar com ell, acompanyant els qui estan desesperats, donant la mà als qui estan a terra a causa del desànim, de la soledat, de la tristesa, de les dificultats econòmiques, de l’exclusió…  

 Demanem a Jesús que augmenti la nostra fe i el nostre amor.

Passem a l’altra riba

12 diumenge durant l'any B

lectures

El llac de Galilea és a la frontera d’Israel. Jesús i els deixebles són al costat oest, al voltant de Cafarnaüm, un lloc conegut, on han nascut, on han viscut sempre, on la gent els és coneguda, pensen més o menys el mateix que ells, practiquen la mateixa religió, tenen els mateixos costums.

Jesús els diu “passem a l’altra riba”, a la banda on els habitants són diferents, amb costums, pensaments i religió diferents. Els convida a canviar del seu lloc de confort, allà on se senten més segurs. I en aquest camí la tempesta els sorprèn. Una tempesta tan forta que els fa dir: ¿No veieu que ens enfonsem?

La vivència dels deixebles se sembla molt a moltes vivències nostres, a nivell personal, a nivell familiar, a nivell social, quan hem de passar a l’altra riba, canviar de situació, o fins i tot quan el canvi es produeix en la nostra riba, allà on som. 

Ens passa també quan algú proper, un fill, la nostra parella, un amic, pren decisions que no comprenem. Ens passa amb les persones d’altres països que vénen a casa nostra. Ens passa quan hem de canviar de feina o quan ens fan una proposta per demanar-nos un servei a fer.  

I ens passa també davant les situacions del món que no comprenem, els canvis polítics i socials, les situacions de violència, de pobresa, d’inestabilitat que passen a tants països.

En totes aquestes realitats estem passant a l’altra riba, i la tempesta ens sorprèn i diem també “ens enfonsem”. Ens enfonsem perquè, com els deixebles, no tenim fe, no fem confiança. Per començar no confiem prou en nosaltres mateixos, en la nostra capacitat de canviar, d’anar a altres ribes en les que potser viurem millor o amb més sentit. A més, no confiem en els altres, en aquells que ens semblen diferents i pels que tenim tants prejudicis, o en aquells que ens proposen sortir de les nostres rutines i mediocritats. I per acabar no confiem prou en Déu,  que és una manera de dir que no confiem prou en el sentit de l’existència.

Un sentit que Jesús ens ha donat, posant-se al davant per desbrossar-nos un camí. Un camí fonamentat en la confiança, en creure que per damunt de tot allò que ens fa pensar que ens enfonsem hi ha un sentit i que aquest sentit es troba estimant. 

Aquest Jesús que dorm al capçal de la barca pot dormir enmig de la tempesta perquè ha descobert que és Fill estimat, i aquesta filiació li dóna força per caminar enmig de l’adversitat, perquè sap que no està sol. I aquest saber-se Fill estimat el porta a estimar amb un amor generós, gratuït i sense fronteres a tots els homes i dones que es creuen en el seu camí. 

Jesús ens diu avui que no tinguem por, que avancem pel camí que ell ens proposa, fins i tot quan per fer-ho hem de sortir de les nostres seguretats, hem de vèncer prejudicis, hem d’arriscar una mica. Que si tenim fe no ens enfonsarem. Que si ens reconeixem, no només amb les paraules, sinó amb el nostre viure, fills estimats de Déu, passarem a d’altres ribes on estimarem amb un amor més generós, més gratuït i més universal a tots els homes i dones que es creuin en el nostre camí.

La més petita de les llavors arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses

11 diumenge durant l'any B

lectures

La primera paràbola que hem escoltat, la de la llavor que creix misteriosament sense que ho sàpiga el sembrador, xoca amb la nostra cultura actual del rendiment, de la productivitat, dels fruits immediats.

El missatge de la paràbola vol insistir en el creixement, en la fecunditat, i no tant en l’esforç i el treball per aconseguir-ho. No és una invitació a no fer res, sinó a saber viure la vida amb més dosi d’admiració, d’agraïment, i perquè no, d’una certa despreocupació, quan la paraula preocupació és sinònim de neguit, d’angoixa. Va en una línia semblant a aquella paràbola dels lliris del camp i dels ocells del bosc que no es neguitegen pel vestit ni pel menjar.

És una invitació a revisar els valors que ens fan viure, a valorar més les relacions interpersonals, el temps que dediquem als altres, a apreciar la gratuïtat, la contemplació. A assaborir més una vida que sempre avança i creix més enllà dels nostres esforços. Experimentar la vida com un regal, saber descobrir no només els resultats del nostre treball, sinó el que rebem gratuïtament.

Sempre vivim immersos en males notícies que ens aclaparen. Les guerres, els atemptats, els accidents, les catàstrofes, la fam, les violències de tot tipus. Males notícies en les que ens sembla que poc podem fer per resoldre-les.

Però la petita llavor que creix, el gra de mostassa que esdevindrà un gran arbre ens parlen d’aquelles petites llavors d’humanitat que no surten quasi mai als diaris però que són nombroses i que fan que el nostre món sigui més humà. Llavors que són al nostre abast, que ens poden semblar insignificants, gotes d’aigua enmig de l’oceà, però que en un lloc concret, a una persona concreta poden ser una llum de salvació. Gestos amables, somriures acollidors, estrènyer una mà...

A primera vista podríem pensar que el nostre món és cada cop més individualista i insolidari, però si gratem una mica, veurem la multitud d'homes i dones que viuen en aquesta cultura de la gratuïtat, de donar sense esperar res a canvi. Els podem trobar acompanyant un toxicòman, escoltant gent desesperada, protegint infants en risc, ocupant-se dels sense-sostre, fent companyia a persones grans, tenint cura dels malalts, acollint persones immigrades o refugiades. Tantes situacions en les que tenim cura els uns dels altres.

Són respostes ben concretes a aquelles paraules de Jesús: “Vaig tenir fam i em vas donar menjar, set i em vas donar beure”. Un Jesús que ens diu que és per aquestes petites coses fetes als més petits que serem jutjats. Petites llavors que van creixent sense saber com, que fan que el Regne de Déu, un Regne de fills i de germans, creixi sense parar.

Celebrem l’eucaristia, sagrament d’aquest Regne. La senzillesa d’un pa trencat i d’un vi vessat ens parlen del  banquet on tothom hi tindrà un lloc, on ningú no serà exclòs.

Aquests són la meva mare i els meus germans

10 diumenge durant l'any B

lectures

 

Reprenem la lectura de l’evangeli de Marc, que escoltem molts dels diumenges d’aquest any litúrgic. Estem encara al principi de l’evangeli. Jesús ve tot just de formar el grup de deixebles que l’ha d’acompanyar, però ja ha tingut unes quantes discussions amb els fariseus per haver guarit un paralític en dissabte, pel fet que els seus deixebles no dejunen o per arrencar, també en dissabte, unes espigues.

En l’evangeli que avui hem escoltat, són els seus, els del seu poble, els de la seva família que l’acusen d’haver perdut el seny. Més encara, diuen que està posseït per un esperit maligne. 

Quantes persones que lluiten pel bé dels altres són també acusats d’haver perdut el seny. El qui fa nosa, el qui posa a la llum el mal és desqualificat. Jesús el primer. El seu camí serà un camí ple de dificultats que culminarà a la creu. Malgrat això, malgrat la incomprensió d’alguns, Jesús caminarà pel camí que va iniciar al Baptisme del Jordà, de ser Fill de Déu essent l’home per als altres, l’home al servei dels exclosos, dels pobres, dels desvalguts.

Jesús es defensa de l’acusació d’estar posseït pel maligne amb un argument senzill: Com pot ser que algú que està posseït pel mal expulsa el mal dels altres. 

El seu camí serà un camí a favor del bé. Va passar per la vida fent el bé. Però sempre amb una predilecció especial per aquells que eren marginats: els infants, els malalts, els pobres, les dones, els leprosos, els recaptadors d’impostos. Amb la finalitat de fer créixer un Regne, el Regne de Déu, on tothom hi té un lloc, on ningú no resta al costat, al camí, a la cuneta.

En la nostra societat els marginats segueixen existint. Països i continents sencers queden al marge. I aquells que marxen d’aquests països i continents a la recerca d’un lloc millor on viure, són marginats, exclosos i expulsats dels nostres països benestants. Països benestants que deixen caure tots aquells que no poden seguir: els que perden la feina, els que perden la casa, els que perden la dignitat. 

La solidaritat i la justícia són valors essencials del Regne que Jesús anuncia. No ens podem desentendre dels altres. Som una única humanitat.

És per això que Jesús reacciona com hem sentit a l’evangeli quan li diuen que la seva família són a fora i el volen veure. Amb la seva reacció Jesús proclama aquesta única família de fills i filles de Déu que tracten sempre l’altre, qualsevol altre, com a germanes i germans.

No és un menyspreu a la seva família de sang, però la relativitza. La família de sang no pot tancar-se en ella mateixa. També avui hi ha aquest perill, amb famílies excessivament nuclears que procuren només el benestar propi, oblidant els altres.

La família és el lloc on aprenem a estimar. I així com l’escola és el lloc en el que l’infant ha d’aprendre per poder viure després a la societat, la família ens ha d’impulsar a estimar fora d’ella. L’amor familiar ha d’anar més enllà per obrir-se a un amor sense fronteres, aquell amor que no mira tant com és l’altre, quina és la seva identitat, sinó que mira sobretot la seva necessitat de ser estimat, acollit, ajudat, escoltat.

Que l’eucaristia, sagrament d’un banquet fraternal on tothom hi tindrà un lloc ens faci avançar en justícia, solidaritat i fraternitat.