dimecres, 29 de desembre de 2010

La llum resplendeix en la foscor



Si hi ha una paraula que sobresurt en el pròleg de l’evangeli de Joan que acabem d’escoltar és precisament la paraula “Paraula”.


Déu és Paraula. La paraula, en la nostra experiència humana és un dels signes més importants de la humanització. Som humans gràcies a la paraula. Ens relacionem amb els altres gràcies a la paraula. Els nostres pensaments els elaborem i els articulem amb la paraula. La paraula té relació amb el diàleg, amb l’acolliment de l’altre, amb el perdó, amb l’agraïment, amb la reconciliació...


Si la paraula és tan important per a la nostra humanització és perquè el nostre creador és també Paraula: és doncs un Déu que acull, que escolta, que dialoga, que perdona, que es reconcilia...


Descobrir aquesta manera de ser de Déu no és sempre fàcil. Hi ha molts moments de l’existència humana en què estem temptats de pensar que Déu calla, que no parla.


Davant del dolor, de la injustícia, de les catàstrofes, dels genocidis, de la guerra... la reacció humana és sovint de dir que Déu calla, o fins i tot que no hi és.


Aquesta experiència del silenci de Déu és ben present en la vida de Jesús. I el mateix text que hem escoltat ens dóna pistes per comprendre una mica aquest aparent silenci: “Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit”. Quan algú pregunta: On era Déu a Auschwitz, on era Déu a Hiroshima, on és Déu en tants episodis de la barbàrie humana, hem d’afegir: On era Déu al Gòlgota, on era Déu quan Jesús cridava “Déu meu, perquè m’has abandonat”.


El silenci de Déu sovint el trobem allà on l’home no ha volgut acollir la Paraula d’Amor que ve d’Ell. Allà on l’home ha preferit la foscor a la Llum. Allà on les paraules que s’escolten són paraules d’odi, de venjança, de menyspreu, d’exclusió, de discriminació, de racisme, d’intolerància...


Però la foscor, ens diu l’evangeli, no pot apagar la Llum. I això ho veiem quan sabem llegir les paraules de solidaritat, de pau, de justícia, de tendresa, que en la història humana sorgeixen pertot arreu. Encara que no ens ho sembli hi ha al món més gestos d’amor que d’odi. El que passa és que els gestos d’odi són més cridaners i surten més als mitjans de comunicació. Els altres són discrets, però constants. Homes i dones que diàriament encenen petites llums d’esperança enmig de la foscor.


“El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres la seva tenda”


El Déu d’Israel va trigar molt a tenir un temple de pedra. Durant molts anys el lloc de Déu era una tenda, el tabernacle. El lloc de Déu era senzill i mòbil. Per significar que Déu no el podem atrapar, ficar entre quatre parets, i sobretot que Déu acompanya els homes per allà on van, al llarg de la seva història.


Es cert que la tendència de totes les religions és d’intentar tancar Déu en un lloc per domesticar-lo. També la nostra religió, que en un primer temps no tenia temples, ni tan sols esglésies, sinó que es reunia a les cases, símbol de la vida quotidiana, a poc a poc va sacralitzar llocs. Ens cal recuperar aquest Déu que no està tancat en cap lloc, en cap edifici. La seva presència més clara és troba en el cor dels homes. Els homes són el lloc de Déu.


El temps de Nadal ens ho recorda més que cap altre. Déu s’ha fet un de nosaltres, és enmig nostre i és aquí, en la història humana, en els germans i germanes que ens envolten, que l’hem de trobar.


Amics, que la nostra trobada amb Déu aquest diumenge ens ajudi a esdevenir com Ell homes i dones de paraula, que parlen i que escolten. Homes i dones que donen esperança, que obren llums, que ajuden els altres a viure. Homes i dones que no es tanquen en les quatre parets d’una casa, sinó que planten la seva tenda enmig de les dels altres, acompanyant-los en les seves alegries i en les seves tristeses.