divendres, 22 d’abril del 2011

No tingueu por.

No seria bo creure que el relat de la resurrecció que acabem d’escoltar, no és més que una història extraordinària al final de la vida de Jesús. Com si fos un gran miracle. I pensar que el resultat d’aquest miracle, com en el cas de la resurrecció de Llàtzer, seria el retorn de Jesús a la vida terrenal.  
Cal escoltar aquests relats a un altre nivell.
Per això, la celebració que fem avui d’aquesta resurrecció, l’expressem amb un seguit de signes que ens ajudin a anar a aquest altre nivell. El primer signe de tots, el de la llum, per tal de comprendre que la resurrecció el que fa és donar llum a la vida i la mort de Jesús. L’experiència de Pasqua obre els ulls tancats dels deixebles, els permet comprendre els fets més obscurs de la seva vida, l’escàndol de la creu, i els fa veure que aquell en qui havien confiat és digne de confiança. Ha valgut la pena seguir-lo, i ara, amb una nova força, cal seguir-lo sense por.
Més encara: per la resurrecció, la vida de Jesús deixa d’estar limitada per l’espai i el temps. Ja no  afecta només a aquells milers d’homes i dones que el van veure i el van escoltar en un petit racó de món, la Palestina, en un curt moment de la història.
La història de Jesús, per la resurrecció, afecta tots els temps de la història, tots els essers humans, totes les nacions.
Totes les històries que expliquem estan limitades en el temps i en l’espai.  
Nosaltres proclamem i creiem que la història de Jesús escapa a aquests límits i il·lumina tots els temps i tots els llocs.
Cadascú de nosaltres estem tocats per aquesta història. Cadascuna de les nostres històries personals i socials són travessades per la vida, mort i resurrecció de Jesús. 
La resurrecció ja no és una història del passat, és en el nostre present, avui i aquí, i ens impulsa cap a un demà millor.
I de la mateixa manera que va il·luminar els moments més foscos de la vida de Jesús, la seva mort violenta, dient-nos que aquella mort no va ser un fracàs ni la darrera paraula, la resurrecció ha d’il·luminar les nostres pròpies foscors.
Il·lumina els nostres desànims, la nostra manca de sentit, els nostres dubtes, les nostres malalties, les nostres soledats... per dir-nos que no són la darrera paraula.
Il·lumina també les foscors de la humanitat, el terratrèmol del Japó, la violència a Líbia, a Síria o a Costa d’Ivori, el terrorisme a Palestina, al Sudan o a Afganistan, la pobresa que colpeix el nostre món, la injustícia que hi ha arreu però també en la nostra societat d’aquí, el racisme, l’atur que fa passar per dificultats importants a moltes famílies... també per dir-nos que tot això no és la darrera paraula.
Que més enllà d’aquestes foscors hi ha ja aquí moltes històries de generositat, d’ajuda, de compromís, de servei, com la de Simó de Cirene, de les dones que van acompanyar Jesús, del centurió al peu de la creu, del lladre bo, de Josep d’Arimatea... persones que enmig de tanta foscor van encendre petites llums d’esperança.
I avui també, enmig de la foscor hi trobem sempre persones generoses, acollidores, amb esperit de servei o d’ajuda que encenen petites llums d’esperança.

Perquè la llum que ens revela el ciri pasqual, la llum del ressuscitat no es troba en el nivell de la intel·ligència, del coneixement, de la ciència, de la filosofia ni de la teologia...
El que Jesús ens va fer comprendre amb la seva vida és que aquesta llum es troba només en l’amor. Es estimant que vivim dins la llum. No hi ha d’altres camins misteriosos o secrets. Sant Joan ho diu en una de les seves cartes: “Qui estima el seu germà està en la llum” “El qui odia el seu germà està en la foscor”
L’eucaristia que estem celebrant és expressió de tot això.  El pa i el vi esdevenen cos i sang del Crist, no en el passat, en aquell dijous sant, sinó aquí, avui, a Sant Francesc d’Assís o al patriarca Abraham.
 Són aliment que se’ns dóna perquè estimem amb més força, a la manera de Jesús. L’eucaristia ens envia avui a ser testimonis de l’amor que en Jesús se’ns ha fet palès.
Siguem gosats, valents, com aquells primers cristians que van ser els primers testimonis, per proclamar-ho pertot arreu, sobretot amb els nostres fets.

dimecres, 20 d’abril del 2011

Renteu-vos els peus els uns als altres

Amb el dijous sant, comencem aquest seguiment que fem dels darrers dies de la vida de Jesús.
Encara que el nostre objectiu principal no és el de saber amb detalls l’esdeveniment històric, el darrer sopar, que és a la base de la celebració, no seria bo tampoc oblidar del tot l’esdeveniment i el seu significat.
Recordar que tenim davant nostre un sopar de comiat. Un menjar, amb la taula, amb els aliments i amb tot allò que hi ha en els menjars especials.
I que per tant, a la base de l’eucaristia que celebrem els cristians, hi ha un menjar, un vertader menjar.
Un convit de festa, pasqual, amb molts significats. Com aquells menjars que fem en dies assenyalats i que són moments de fraternitat, d’amistat, de bona convivència, d’alegria.
No és per casualitat que tot al llarg de la vida de Jesús hi trobem menjars, dinars, sopars, amb persones ben diverses. Jesús es deixa convidar. No se’ns parla massa de què menjava, però sí del missatge que Jesús ens dóna amb motiu d’aquests menjars: missatge d’acolliment, de reconciliació, d’anunci del Regne de Déu. El menjar li serveix per parlar d’un Déu que és Pare i que busca la comunió dels seus fills, que recorda un gran banquet on tothom hi té un lloc, on ningú no és exclòs.
 Les lectures que hem escoltat ens ajuden a copsar millor aquests significats.
La lectura de sant Pau als Corintis, que ens reprodueix les paraules de Jesús durant el darrer sopar, ve a continuació d’unes paraules de Pau als corintis en què els renya perquè abans de celebrar l’eucaristia, hi ha divisions entre ells i a més, alguns portaven el sopar, i mentre uns s’atipaven, altres passaven gana. I els diu sense pèls a la llengua : « Això que celebreu no és el Sopar del Senyor » 
No poden celebrar la comunió amb Déu i amb Jesús oblidant-se de la comunió amb els seus germans. Les dues comunions estan íntimament unides.
I si ens fixem en l’evangeli, curiosament sant Joan, que dedica quatre capítols al darrer Sopar, no relata les paraules del pa i del vi. Probablement perquè a l’època en què s’ha escrit l’evangeli, aquest relat és més que conegut gràcies a la celebració de l’eucaristia. En canvi, li interessa recordar el manament d’estimar-se els uns als altres, i també el gest de Jesús de rentar els peus als deixebles, aquest gest tan radical de servei als altres, siguin qui siguin.
Participar a l’eucaristia està íntimament unit a la nostra pràctica de servei i d’amor. Combregar i estimar són dos parts d’una mateixa realitat. Qui vol combregar amb Jesús ha de treballar per la comunió humana, i a més, a la manera de Jesús, sense exclusions.
El dijous sant és un bon moment per revisar la qualitat de la nostra participació a l’eucaristia.
Aprofitem bé tot el que se’ns hi dóna a menjar? En primer lloc el menjar de la paraula. Com l’escoltem? Quina atenció hi posem? Quina digestió en fem? Rellegim alguna vegada les lectures quan arribem a casa? Obrim la bíblia de tant en tant?
Aprofitem el temps de pregària, de silenci, de meditació?
El moment de comunió, és un moment d’interiorització que ens doni forces per a la nostra vida? Ens ajuda a fer créixer la comunió en tots els sentits? Comunió amb Déu, comunió amb els altres?
L’eucaristia ens envia enmig del món per ser instruments de comunió i solidaritat en les nostres famílies, a la feina, al barri...
   Recordeu la missa en llatí? Al final es deia “Ite, missa est”, que no volia dir “Aneu que la missa s’ha acabat”, sinó que significa: “Aneu, sou enviats”
L’eucaristia no s’acaba dins la celebració. L’objectiu és que la nostra vida esdevingui eucarística.
Una vida en què estiguem disposats a rentar els peus dels altres, els peus de tots els colors, de totes les ideologies, de totes les religions. El criteri de prioritat no és cap d’aquests. He de buscar els peus d’aquells que ho necessiten més i rentar-los. Es a dir, posar-me al seu servei, com Jesús ho va fer.
Amics, el Sopar Pasqual dels jueus celebra el pas de Déu que allibera de l’esclavatge. El menjar eucarístic celebra el pas de Déu per les nostres vides per alliberar-nos de tot allò que ens allunya d’ell i dels altres. Menjant el cos i la sang del Crist, mengem la seva manera de viure que és la que ens apropa de Déu i dels altres.
Que la celebració d’aquest Dijous Sant ens ajudi a avançar perquè les nostres vides siguin cada vegada més eucarístiques!    

divendres, 15 d’abril del 2011

Faré el sopar pasqual a casa teva

La festa d’avui, que ve a ser com el portal dels dies que arriben, ens parlen en primer lloc d’una història humana, la història humana de Jesús. Una història al costat de totes les històries humanes, també de les nostres.
Història d’èxit, la de l’entrada de Jerusalem, història d’aparent fracàs, la de la creu. Com tantes històries humanes, també les nostres, on experimentem l’èxit i el fracàs, la joia i la tristor, la vida i la mort.
Com qualsevol dia de la nostra història personal, si llegim el que passa al voltant nostre, hi llegim malauradament, i de manera destacada, històries de mort.  
Japó, Líbia, Costa d’Ivori, quantes morts aparentment innecessàries. Fenòmens de la naturalesa, històries de violència, d’egoisme...
Morts de gènere que ens colpeixen quasi diàriament.
I després morts que de tan habituals ja no surten als diaris. Morts degudes a malalties cròniques a països del Tercer Món com el paludisme, el tifus, el còlera...
Històries de mort com la història que hem escoltat, la de Jesús a la creu.
Les celebracions que farem aquests dies ens parlen d’aquesta història, però no amb la intenció d’enfonsar-nos-hi, de pensar que no hi ha res a fer, que l’home serà sempre així.
Les celebracions d’aquests dies ens volen fer descobrir que enmig de tanta foscor hi ha llum, que enmig de tant d’odi hi ha amor, que enmig de tan  egoisme hi ha generositat.
Semblant a la generositat de l’home del qui no se’ns diu ni el nom, però que deixa el seu ase perquè Jesús el necessita.
Semblant a la del propietari de la casa del darrer sopar que l’ofereix per acollir Jesús i els deixebles.
Semblant a l’actitud de Simó de Cirene, que més o menys obligat ajuda a dur la creu.
Semblant a l’actitud valenta de les dones que acompanyen Jesús fins al final, i també a la de Josep d’Arimatea que es compromet per oferir un sepulcre digne.
Enmig d’aquesta història d’injustícia, de violència i de mort que és la passió de Jesús, hi trobem aquestes petites històries de generositat, acompanyament, compromís, ajuda...
Llegir i escoltar la passió és un exercici d’esperança que ens ajuda a descobrir l’esperit de Déu en la nostra història personal, la de cada dia.
Una esperança que no ens allunya d’aquest món, sinó que ens impulsa a ser protagonistes de petites històries de generositat, acompanyament, compromís, ajuda... envers aquells que avui viuen la passió en pròpia carn.
I si la passió ens toca a nosaltres, intentar viure amb confiança, com ho féu Jesús, posant-se a les mans del Pare fins i tot quan se sentia abandonat.  
Que aquesta eucaristia sigui el començament d’uns dies de Setmana Santa i d’una festa de Pasqua en els que Jesús ens pugui dir: “Faré el sopar pasqual a casa teva” i que posem a disposició seva la casa de la nostra vida, una vida amb esperança i amor.

divendres, 1 d’abril del 2011

Mentre sóc en el món sóc la llum del món

Com havíem dit diumenge passat, els evangelis que escoltem aquest diumenge servien per explicar als catecúmens que havien de ser batejats el dia de Pasqua el significat dels símbols utilitzats en el Baptisme.
Un d’ells és el  de la llum, que, a més, en el context de la Vetlla Pasqual, tenia una presència fonamental en tota la celebració.
Que n’és d’important la llum en la nostra vida! Pensem per un moment la situació d’un cec com el de l’evangeli o com un dels nostres dies. Pensem per un moment com seria la nostra vida si fóssim cecs. Segur que ens espanta aquesta possibilitat.
El relat del cec de naixement vol fer-nos anar des d’aquesta experiència de la llum material, exterior, física, a aquella llum interior i immaterial, per fer-nos comprendre que és fins i tot més important que l’altra. El cec passa en primer lloc a veure la llum física, i cap al final, quan es torna a trobar amb Jesús descobreix aquesta llum interior que el fa creure en Ell.
En la primera lectura, el Senyor revela al profeta Samuel la importància d’allò que és interior quan li diu:  “Allò que l’home veu no és el que val; l’home veu només l’aspecte exterior, però Déu veu el fons del cor”
Com se sembla a aquella frase del petit príncep quan la guineu li diu: “només s'hi veu bé amb el cor. L'essencial és invisible als ulls.”
I és el que Jesús ens fa comprendre en l’evangeli: Per a ell ha estat molt més fàcil guarir la ceguesa material d’aquell home, que la ceguesa del cor dels fariseus.
Però, què és per a Jesús aquesta llum interior, i què és la ceguesa del cor?
En l’evangeli de Joan i sobretot en la seva primera carta el tema de la llum és molt important. En el pròleg de l’evangeli ja ens en parla, quan diu que “la llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la” i també, que “existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes”
Va passar entre els primers cristians, que alguns van comprendre malament en què consistia aquesta llum.
També nosaltres podríem comprendre-ho malament, i pensar per exemple que aquesta llum consisteix a saber moltes coses, a tenir molts coneixements de la ciència, de la història, de les matemàtiques... fins i tot a saber moltes coses sobre la vida de Jesús o sobre l’antic testament...
Aquells primers cristians buscaven una “il·luminació” que vingués directa de Déu cap a ells, i van arribar a pensar que la posseïen i que eren molt millors que els altres que segons ells no tenien aquesta “il·luminació” que els feia conèixer els misteris de l’existència.
Es per això que sant Joan, en la primera carta, va voler aclarir en què consisteix la llum interior que Jesús ens dóna. Ens diu: “El qui afirma que està en la llum, però odia el seu germà, encara està en la foscor. El qui estima el seu germà, està en la llum, i res no el fa ensopegar. El qui odia el seu germà, està en la foscor i camina en la foscor, i no sap on va, perquè la foscor li ha encegat els ulls”
Crec que aquesta explicació no deixa lloc al dubte. Tenir la llum no vol dir saber moltes coses, ni que siguin coses de Déu o de Jesús: Es té la llum quan s’estima. S’està en la foscor quan no s’estima. Així de senzill.
Malgrat això, els fariseus eren a la foscor. Eren a la foscor perquè els preocupava més el compliment estricte i al peu de la lletra de la llei, en aquest cas la llei del repòs del dissabte, que no pas el gest d’amor que Jesús havia realitzat en el cec de naixement. I per aquesta raó l’exclouen de la sinagoga, com van excloure Jesús condemnant-lo o com van excloure els primers cristians perquè no seguien estrictament la llei.
I avui, dos mil anys després, hem fet nostre l’ensenyament de Jesús? Posem al damunt de tot l’amor, que és el que ens fa viure en la llum? O seguim posant al davant el compliment estricte de la llei o del dret canònic, i excloem de l’Església aquell que sembla que s’ha desviat d’aquest dret canònic sense tenir en compte els molts gestos d’amor que ha realitzat? Potser no hem avançat massa respecte aquells fariseus que exclouen el cec de la sinagoga perquè ha estat guarit en dissabte.
 Amics, demanem a Jesús en aquesta eucaristia que guareixi la nostra ceguesa, aquella que ens impedeix de descobrir un germà, una germana, en tot home i tota dona que es creua en el nostre camí.