divendres, 27 de juny del 2014

Acabada la cursa em mantinc fidel

Ac 12, 1-11  2Tm 4,6-8.17-18  Mt 16, 13-19
Sant Pere i sant Pau 2014
La festa de Sant Pere i Sant Pau, aquests dos apòstols, columnes de l’Església primitiva, ens ajuden a retornar als orígens, aquells moments on es viu l’alegria de l’evangeli, utilitzant paraules del papa Francesc.  
En sabem força de Pere i de Pau, i una primera constatació és que van ser dos cristians ben diferents des de molts punts de vista. Les seves personalitats són diferents, la seva manera de comprendre l’església, sobretot la relació amb el judaisme, són molt diferents. Cap dels dos no renuncia a dir la seva opinió i a retreure a l’altre determinades maneres d’actuar.
I malgrat això, els considerem tant a l’un com a l’altre dues columnes de l’Església. Fins i tot celebrem el mateix dia la seva festa.
Perquè malgrat les importants diferències hi ha quelcom que és comú en tots dos: la seva passió pel Crist. La seva determinació a respondre cada dia aquella pregunta que Jesús va posar els dotze: “I vosaltres, ¿qui dieu que sóc?” i a respondre-la no amb paraules, sinó amb un testimoniatge valent, coratjós. Un testimoniatge que els portarà tots dos a la presó. Un testimoniatge que els portarà tots dos a una mort com la del seu mestre.
Tots dos, enmig de defallences, de negacions com les de Pere, i en el cas de Pau fins i tot havent perseguit els cristians abans de la seva conversió, es van mantenir fidels, tots dos es van poder presentar al seu mestre dient-li: “Després de lluitar en aquest noble combat i acabada la cursa, em mantinc fidel”
Els sants els tenim davant nostre com a models d’homes i dones que han intentat seguir el Crist i que s’han mantingut fidels.
Sant Pere i Sant Pau són especialment models per a nosaltres. En primer lloc per a la nostra Església, comunitat dels qui volem seguir el Crist ara i aquí.
Les seves diferències en el que és accidental però la  seva coincidència en el que és essencial, l’evangeli, ens serveix com a exemple per avui on, com sempre, els cristians som diferents en moltes coses: sensibilitats diferents, cultures diferents, maneres de fer diferents... Aquesta diversitat ha de tenir aixopluc en una mateixa Església sempre que sapiguem distingir el que és essencial del que és accidental. Com ho van saber fer Pere i Pau. Sempre que puguem dir obertament i sense por el que pensem per intentar posar-nos d’acord. Sense inquisicions i sense obscurantisme.
La nostra societat d’avui, tan diversa i plural ha d’impulsar-nos a fer una Església plural i oberta a tots aquells que com Pere i Pau s’apassionen pel Crist. Els uns amb més seguretat, els altres amb més dubtes, els uns a qui els agrada una litúrgia més tradicional i els altres que volen una litúrgia més participativa. Tots hem de tenir lloc dins l’Església.
És només en una Església plural que podrem retrobar la unitat, no només dels catòlics, sinó també dels cristians d’altres confessions.
Per a tots els cristians, Pere i Pau ens són una ajuda per poder respondre a aquella pregunta essencial de Jesús: “I vosaltres, qui dieu que sóc?”
Una pregunta que ens hem de posar en les diferents etapes de la nostra vida, si no volem restar en una fe mediocre i rutinària. Avui, qui és Jesús per a mi, quin lloc ocupa en la meva vida, en les meves opcions, en les meves decisions...
Pere i Pau ens conviden a no quedar estancats en una religiositat superficial i tèbia, que en té prou amb l’acompliment d’uns quants manaments i d’unes quantes tradicions.
Pere i Pau ens conviden a saber posar la nostra confiança en Aquell que ho pot tot, que ens dóna forces per mantenir-nos fidels fins al final de la cursa.

dimarts, 17 de juny del 2014

Els qui mengen aquest pa viuran per sempre

Dt 8,2-3.14b-16a  1Co 10, 16-17  Jn 6, 51-58
El Cos i la Sang de Crist any A
Jesús ens va deixar el memorial de la seva vida en el sopar que va celebrar amb els deixebles el dijous sant. Ho podia fer de moltes altres maneres, però va escollir el moment d’un àpat. De fet no és massa estrany. Tot al llarg dels evangelis trobem Jesús en diverses ocasions compartint un àpat.
Fins i tot va ser acusat pels seus detractors de ser un glotó i un bevedor. L’àpat és un moment de la vida de l’home que ha tingut la seva importància, i que ens diferencia dels animals. Es cert que els animals també mengen, però per dir-ho d’alguna manera, no perden el temps en el moment de menjar per passar una estona amb els altres, com fem nosaltres moltes vegades. El fet de menjar ens és una excusa per passar una estona amb els nostres familiars, amics, sobretot en aquells àpats de celebració, de festa.
Jesús no fa més que aprofitar aquesta vivència del convit, del banquet, de l’àpat fraternal, tan profundament arrelada en els humans, per anunciar aquell Regne de fraternitat, d’amor, anunci que és l’objectiu de la seva missió.
Per això no li fa res compartir taula amb qualsevol: sigui un publicà o sigui un fariseu, sigui un ric o un pobre.  
En la primera lectura Déu recorda a l’home que no viu només de pa, sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu.
Es aquesta paraula precisament, la que enriqueix tots els àpats en els que Jesús participa. Una paraula que ve de Déu a través seu. Una paraula que no és sempre verbal, una paraula que és moltes vegades un gest: una guarició, un somriure, un gest d’acolliment, un gest de servei...
El sopar del dijous sant, doncs, l’hem de veure dins d’aquest context.  
Jesús utilitza dos dels elements més senzills, però també més significatius, del sopar. El pa i el vi. Aquests dos aliments que provenen de dos fruits, el blat i el raïm, però que han estat elaborats per l’home: Do de Déu i treball de l’home. Jesús va fer una bona elecció. El pa i el vi resumeixen d’alguna manera el que és la nostra vida. Rebre els dons que Déu ens dóna però posant-hi el nostre treball, el nostre esforç.
El pa és el signe de la unitat com ens diu Pau a la segona lectura. En el gest de trencar aquest sol pa i distribuir-lo Jesús ens diu que ell es trenca, es dóna, es disgrega en cada un de nosaltres, amb l’objectiu que aquest pa trencat provoqui la unitat d’aquells qui el mengen. El pa es divideix amb l’objectiu d’unir. Jesús es trencarà sobre la creu per tal que la humanitat camini cap a la unitat.
En el gest de trencar el pa, Jesús ens recorda també que la vida s’ha de compartir. Que les alegries, compartides, són més duradores, i que les dificultats, compartides, se suporten millor.
 Germanes i germans, l’eucaristia que celebrem cada diumenge és record d’aquell sopar. No només un record del passat. Es memòria que es fa present.
La donació de Jesús per a nosaltres es repeteix avui aquí. El pa trencat, el vi vessat, se’ns donen per tal que nosaltres esdevinguem instruments d’unitat i d’amor.
L’eucaristia no s’acompleix dins de la celebració, s’acompleix en la vida. Estimant a l’estil de Jesús fem que la nostra vida sigui eucarística. Nosaltres esdevenim el pa de comunió. Una eucaristia tancada sobre ella mateixa, sense conseqüències no és una veritable eucaristia. Sant Pau arriba a dir als corintis en una carta: “L’eucaristia que heu celebrat no és eucaristia!” L’eucaristia pot estar formalment molt ben celebrada i no ser veritable eucaristia!
Demanem, doncs, en aquesta festa del Cos i la Sang de Crist, que mai no se’ns pugui dir: “L’eucaristia que heu celebrat no és eucaristia”

dijous, 12 de juny del 2014

Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic

Ex 34,4b-6.8-9  2Co 13,11-13  Jn 3, 16-18
Trinitat any A
Un cop acabat el temps de Pasqua, la litúrgia ens convida a celebrar el que seria el resum del que hem celebrat aquestes darreres setmanes.
El Déu que en Jesucrist se’ns ha revelat és el Déu que més tard es va definir com el Déu Trinitat, el Déu tri, que tants maldecaps i dificultats de comprensió va portar. Maldecaps perquè aquesta definició va provocar acusacions de les altres religions monoteistes de politeisme, degut a una mala comprensió. Una mala comprensió entre els mateixos cristians que ha fet que fins avui aquesta definició sovint no arriba a la vida.
El Déu tri trenca no amb el monoteisme sinó amb el monolitisme. En Jesucrist els cristians descobreixen un Déu que es desborda. En continuïtat amb el Déu dels jueus, un Déu que acompanya, i sobretot, un Déu que estima.
Les tres lectures ens ho han dit, i en el seu conjunt, tota la Bíblia ens ho diu: En la primera Déu es defineix com un Déu compassiu i benigne, lent per al càstig i fidel en l’amor; en la segona Pau ens parla del Déu de l’amor i en l’evangeli Jesús ens diu que Déu ha estimat tant el món, que ha donat el seu Fill únic.
El Déu tri, doncs, no és el resultat de disquisicions teològiques sinó l’expressió de l’experiència viscuda en Jesús. El Déu tri és sinònim del Déu Amor. Creure-hi és creure que la nostra existència, per damunt de tot el que hi ha de negatiu, és una existència que té sentit i té sentit perquè l’amor té sempre la darrera paraula. La creu és la culminació d’aquesta fe. Més enllà de la creu, signe del pecat i de la mort, venç l’amor que en la vida de Jesús es va fer palès. Creure en el Déu tri és fer confiança a la vida, malgrat sigui plena de contradiccions, fragilitat i incerteses.
Tal com ens diu el llibre del Gènesi, hem estat creats a imatge i semblança de Déu, per tant a imatge i semblança d’aquest Déu tri. Per això, per tenir èxit en la nostra vida, per ser feliços, hem d’intentar viure a imatge i semblança d’aquest Déu. La nostra relació amb els altres s’hauria de fonamentar en aquest Déu tri. Les nostres relacions socials s’haurien de fonamentar en aquest Déu tri. Un Déu tri que ens convida a ser propers, a acompanyar, a posar-se al servei dels altres, en definitiva a estimar. El Déu tri ha d’arribar a la vida, no quedar-se en el cap.
Per això, la festa d’avui és una invitació a deixar modelar el nostre esperit per l’Esperit d’aquest Déu, tal com va modelar l’esperit de Jesús, deixar que l’Esperit ens guiï, habiti dins nostre, sigui el nostre hoste.
La Trinitat resumeix Nadal, Pasqua i Pentecosta, tres moments on hem celebrat el Déu que és relació, que és acompanyament, que és proximitat, i sobretot que és Amor, raó per la qual la seva proximitat és respectuosa, que s’aparta si cal per deixar-nos actuar amb llibertat, per poder estimar amb llibertat. Amb quina facilitat les nostres relacions, la nostra proximitat, esdevenen possessió de l’altre, supressió de la seva llibertat, intrusió en la seva intimitat. Com n’és de difícil aconseguir relacions  com la de Déu amb nosaltres, com la de Jesús amb nosaltres. Relacions amoroses, però d’un amor gratuït i generós, sense fronteres, respectant el misteri i la llibertat de l’altre.
En l’eucaristia donem gràcies a aquest Déu tri, i li demanem que ens renovi per saber encarnar en les nostres vides l’Esperit del seu Fill.
Que el misteri d’amor que es realitza en Déu es realitzi en cada un de nosaltres, en les nostres famílies, en el nostre país, en el món sencer. Que siguem imatges del Déu Tri, del Déu Amor.

dimecres, 4 de juny del 2014

També jo us envio a vosaltres

Ac 2, 1-11   1Co 12, 3b-7.12-13  Jn 20, 19-23
Pentecosta any A
Cinquanta dies després de Pasqua, on els Jueus celebren l’alliberament de l’esclavatge d’Egipte guiats per Moisès, celebren en la festa de la Pentecosta, el do de la Llei del Sinaí. Per ells, Déu se’ls fa proper, no necessàriament en fets meravellosos, sinó en la quotidianitat de la vida, allà on es regulen les relacions humanes. Déu es fa proper honorant el pare i la mare, respectant la vida de l’altre, respectant el que és de l’altre, respectant la relació dins la parella, etc. Déu fa aliança amb ells, convidant-los a viure en aliança amb els que són al seu voltant.
Cinquanta dies després de la nostra Pasqua, on hem celebrat l’alliberament del mal i de la mort en la resurrecció de Jesús, els cristians celebrem la festa de la Pentecosta, la festa de l’Esperit. Semblantment als Jueus, celebrem aquest Déu proper, que ens vol acompanyar. Aquesta proximitat és tal, que es troba en el més profund de nosaltres, en el nostre esperit humà. L’Esperit de Déu vol aliar-se amb el nostre esperit i caminar junts. 
Aquest Esperit s’alià amb l’esperit dels deixebles perquè deixessin enrere la por, que es reflecteix en la casa tancada, i amb valentia anunciessin la bona notícia del seu Regne. La por deixà lloc al coratge, la tristesa a l’alegria, la foscor a la llum.
Vent, foc, alè... aquestes i altres han estat les imatges que s’han utilitzat per expressar una realitat difícil d’explicar. Aquella realitat, que és la més interior, més propera, és a la vegada la més difícil d’expressar o d’imaginar. De fet com totes les nostres experiències més interiors i íntimes.
 L’Esperit és dins nostre fins i tot sense reconèixer-lo, o sense creure en ell. Es aquest Esperit el que ens impulsa quan els nostres fruits són fruits d’amor, d’alegria, de pau, de paciència, de bondat, de confiança, d’humilitat, de perdó...
La primera lectura ha insistit sobre una característica important de l’Esperit: Es un Esperit sense fronteres. En ell no hi ha una llengua, ni una raça, ni una ideologia, ni un sexe, ni tan sols una religió.
Pot habitar en el catòlic, en el musulmà o en l’ateu. En una església, en una sinagoga o en una mesquita.
És un Esperit universal, que ens impulsa a ser instruments d’unitat, a ser propers dels altres, especialment dels petits, dels pobres, dels malalts, dels desanimats, dels exclosos...
Nosaltres cristians creiem que aquest Esperit de Déu es va fer transparent en Jesús. Per això, per poder-lo reconèixer millor, per deixar-lo actuar a través nostre, perquè pugui habitar dins nostre, ens cal mirar Jesús, el que va dir i el que va fer.
Es l’Esperit el qui, a la llum de Jesús, ens ajuda a llegir els signes del nostre temps, tan els positius com els negatius, les alegries i les esperances, però també les tristeses i les angoixes.
Encara que sigui tan proper, és un esperit discret, que respecta la nostra llibertat. Convida, empeny, il·lumina, però sempre deixa que sigui el nostre propi esperit el qui pren la decisió, el qui diu la darrera paraula.
 Però creiem que quan som dòcils a la seva acció és quan som més lliures. I que quan en virtut de la nostra llibertat som refractaris a la seva acció, fàcilment esdevenim esclaus. Esclaus de l’egoisme, de la mandra, de l’individualisme, del consumisme...
L’Esperit és el que a l’Eucaristia transforma el pa i el vi, i sobretot els nostres cors, per tal que esdevinguin i esdevinguem Cos de Crist, seguidors de Jesús, signes d’una humanitat fraterna i solidària, unida però respectuosa de la diversitat.
Que aquesta eucaristia sigui aquell vent, aquell foc, que ens fa obrir les portes i les finestres per sortir enmig del món enviats per anunciar i ser testimonis, a través del nostre amor, que Déu és Amor.