diumenge, 2 d’agost de 2020

No tingueu por, que sóc jo

Diumenge 19 durant l'any A

En el passatge que precedeix al que acabem d’escoltar Jesús alimenta la multitud que l’escolta. Els convida a compartir el poc o molt que tenen amb els que no tenen res. Però és també una invitació a fer-li confiança. Jesús és capaç d’arribar allà on nosaltres no som capaços d’arribar. Jesús és al nostre costat en moments de dificultat com en aquell d’una multitud que no té res per a menjar.

Després de la multiplicació Jesús es retira. Diu als deixebles a anar, sols, cap a l’altra banda del llac. Ell necessita un temps d’aïllament i de pregària.  

Hem escoltat què passa després. Els deixebles estan sols i hi ha un vent contrari. I tenen por. Aquella confiança a la que Jesús els havia convidat és aviat oblidada. Es troben sols i desemparats en el moment en que el vent és contrari. Jesús apareix i els ha de dir clarament que els cal confiar en Ell, que no han de tenir por. Pere és el que més arrisca, però tot i així perd peu, té por i li manca confiança. S’adreça a Jesús perquè l’ajudi : « Senyor, salveu-me ».

El relat evangèlic, més enllà dels fets, ve a ser com una paràbola per a la nostra vida, per a la nostra relació envers Déu i envers Jesús.

Som capaços de descobrir la presència de Déu en les nostres vides ? Vet aquí el gran repte de tot cristià i de tot home : descobrir la presència de Déu en les nostres vides ! Saber llegir les paraules que Déu ens envia, saber escoltar la seva veu.

Ho hem vist en la primera lectura. Elies espera que Déu passi. Ni en la tempesta, ni en el terratrèmol, ni en el foc, Déu no passa. Passa en una brisa lleugera. Allà on potser no l’esperàvem, Déu es fa present.

Quantes vegades deixem Déu passar de llarg ! Quantes vegades som incapaços de llegir els signes dels temps a través dels quals Déu ens parla! Si esperem grans signes, esdeveniments espectaculars, grans miracles, potser Déu passarà al costat de la nostra vida sense que el veiem.

Què necessitem per descobrir la seva presència? D’entrada escoltar. I per escoltar ens cal una mica de silenci. Hi ha massa soroll al voltant nostre. Com Jesús que necessita aquest temps de silenci per escoltar la veu del Pare.

Per escoltar ens cal també conèixer la paraula de l’evangeli.  Però ens cal també estar atents a tot el que ens envolta, sobretot a les persones que ens envolten: atents a aquells que viuen en situacions de dificultat : pobresa, soledat, esclavatge de qualsevol mena, violència, problemes de família, desànims, etc.

I avui, especialment, atents a tots aquells que en l’actual pandèmia passen per més dificultat: començant, esclar, pels malalts, però seguint per aquells que viuen en unes condicions materials on la pandèmia costa més de passar. També pels empresaris i pels treballadors que s’han vist més afectats i tenen greus dificultats econòmiques.

La paraula de l’evangeli ens donarà pistes per saber respondre a les crides que totes aquestes persones i esdeveniments ens adrecen. Si estem tancats sobre nosaltres mateixos, com dins d’una bombolla, la bombolla de la indiferència, difícilment escoltarem aquest Déu que es fa carn en la humanitat que sofreix.

Germanes i germans, demanem a Déu que ens doni aquella capacitat d’escoltar que Jesús tenia, aquella compassió i solidaritat davant el sofriment, aquella confiança que va tenir quan el vent contrari li va arribar, en els moments de passió i de creu, en aquells moments on ell mateix va dir «Déu meu, Déu meu, perquè m’has abandonat ?», però on també va dir : « Pare, en les teves mans confio el meu alè».

I que en la situació actual on el vent és contrari i sembla que ens enfonsem escoltem les paraules de Jesús: “No tingueu por, que soc jo” i el descobrim en tots els gestos d’amor i solidaritat que pertot arreu neixen.

Que l’Eucaristia que celebrem obri el nostre cor i el nostre esperit a l’Esperit de Déu que ens crida a ser germans de tots, fills d’un mateix Pare.

diumenge, 26 de juliol de 2020

Doneu-los menjar vosaltres mateixos

Diumenge 18 durant l'any A

L’evangeli que acabem d’escoltar ens mostra que Jesús era molt sensible, no només a les necessitats més espirituals dels homes, sinó també a les seves necessitats materials, com són la salut o la necessitat d’aliment.

Jesús quan veu la gentada hi veu la necessitat d’una paraula o d’un consell, però hi veu també la malaltia o la necessitat d’aliment. I se’n compadeix. És a dir, sap posar-se al lloc de l’altre per comprendre la seva situació, i no només per dir-los paraules boniques, sinó per ajudar-los concretament.

 Jesús no es limita a ocupacions “religioses” restant indiferent a aquests problemes tan reals de la gent que l’envolta.

Per això, quan els deixebles li diuen “Ja s’ha fet tard, acomiadeu la gent” la reacció de Jesús és immediata. Al raonament prudent, lògic dels deixebles, la resposta de Jesús és desconcertant: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”.

Aquesta resposta de Jesús és la que ens diu avui a cadascú de nosaltres, davant les nostres “lògiques i prudents” maneres d’actuar:

 Sí, Jesús ens diu avui: “Doneu menjar vosaltres mateixos als habitants de molts països del tercer Món, i també a moltes famílies de casa nostra, vosaltres que llenceu tones d’aliments a les escombraries, vosaltres que teniu tecnologies que els podrien ajudar, vosaltres que produïu cereals suficients però no els sabeu distribuir”

 Jesús en diu: “Llogueu vosaltres mateixos a preus raonables els milers de pisos buits que heu construït i que no són assequibles per aquells que no tenen un lloc per viure digne”

Jesús ens diu: “Investigueu vosaltres mateixos i produïu medicaments a un preu raonable per vèncer les malalties endèmiques que provoquen tants de morts a l’Àfrica”

 Jesús ens fa una crida, de la mateixa manera que la va fer als deixebles. Ens convida a aportar el poc que tenim, els cinc pans i els dos peixos,  per compartir-ho. El signe de la multiplicació dels pans i dels peixos ens fa comprendre que compartir fa miracles. I que si totes les altres dinàmiques més a la moda, com són la de la producció, del benefici, dels mercats financers... no deixen un espai a la dinàmica del compartir, no hi haurà miracle, la humanitat continuarà dividida entre un món que ho té quasi tot i un món al que li manca el més necessari.

 Només l’esperit de solidaritat, de compassió, de compartir, pot produir el miracle. L’esperit que obre els nostres ulls a les angoixes i als problemes de la humanitat i ens dona força per buscar solucions. L’esperit que ens convida a canviar algunes coses en la nostra manera de fer, que ens crida a una mica més d’austeritat personal i social.

Esperem que sigui amb aquest esperit que els tractaments i vacunes que es vagin descobrint per fer front a la pandèmia actual es distribueixin no seguint les lleis del mercat sinó les necessitats dels països, des dels més rics fins als més pobres.

Estem celebrant l’eucaristia. Jesús ens dona com a aliment la seva pròpia vida, una vida plena d’amor, d’un amor ben concret cap a aquell que es creua en el nostre camí i que ens necessita. Ens aturarem, perdrem el nostre temps per ajudar-lo, per curar-lo, per alimentar-lo, per estimar-lo? O continuarem el nostre camí mirant cap a una altra banda?

 Que el pa de l’eucaristia faci créixer en nosaltres l’amor concret, la solidaritat, la compassió, la voluntat de compartir.

dissabte, 18 de juliol de 2020

Ven tot el que té i compra el camp

Diumenge 17 durant l'any A

Les paràboles del tresor i de la perla tenen un missatge semblant: El qui troba alguna cosa important és capaç de canviar radicalment la vida.

Jesús amb aquestes paràboles comparteix amb la gent la seva pròpia experiència: La descoberta d’un Déu que és Pare bondadós, que vol per a la humanitat el millor, és com una perla o un tresor, que fa que la seva vida no tingui altre objectiu que anunciar el Regne de Déu, aquest Regne que és comunitat de fills i de germans on tothom hi té un lloc, on ningú no rep violència, ni injustícia, ni esclavitud, ni mentida.

Un Regne que mai no veurem del tot en la nostra existència actual, però un Regne que ja és present aquí, en tots els gestos d’humanitat, en tots els gestos que construeixen fraternitat.

La descoberta d’aquest Déu Pare i d’aquest Regne és per a Jesús com un tresor o una perla per la qual val la pena vendre-ho tot. I és el que el fa sortir de la seva casa de Natzaret per consagrar tota la seva vida, fins a la creu, amb gestos i amb paraules, a anunciar que el Regne ja és aquí i que el podem començar a viure ja aquí, amb l’esperança que triomfarà sobre tot allò que l’enfosqueix.

Seguir Jesús, ser cristià, és intentar fer aquesta mateixa experiència: trobar aquest Déu amorós, inesperat i sorprenent, que ens crida a ser fills i germans, i posar la seva causa al capdamunt de les nostres prioritats.

Vivim el nostre ser cristians amb aquesta joia de l’home que troba el tresor al camp? Som capaços de vendre tot allò que és menys important per tal de posseir aquest tresor? O ho vivim com una obligació, una tradició i finalment com una rutina.

Creiem que encara podem anar més enllà o bé pensem  que no hi pot haver cap novetat en la nostra vida.

En el seu temps Jesús va sacsejar la indiferència i la rutina que transmetien els Mestres de la Llei, els fariseus, els escribes, els sacerdots, que posaven al capdamunt de tot el Temple, la Llei, el dissabte i oblidaven el més important: la compassió, el perdó, el servei.

Però potser avui Jesús també ve a sacsejar la nostra indiferència o rutina, i ens diu que no estem posant al damunt de les nostres prioritats el manament d’estimar i ens preocupem més per tradicions, manaments secundaris i altres coses poc importants.

L’actitud del rei Salomó és aclaridora: per damunt de la riquesa i fins i tot de la salut, demana a Déu “saber escoltar i saber destriar el bé del mal per fer justícia”.

Segurament hauríem d’aprendre de Salomó: saber escoltar. Quantes vegades jutgem, condemnem abans d’escoltar. Quan sabem escoltar les persones i els esdeveniments, els signes dels temps, estem en millors condicions per discernir, saber destriar el bé del mal per fer justícia.

L’actitud de Salomó va en la mateixa línia de les paràboles de Jesús. Donar importància a allò que és veritablement important, que només es veu amb el cor i que és invisible als ulls. I viure-ho joiosament, amb la joia que neix de descobrir que estimar a fons dona felicitat, fins i tot sabent que quan s’estima a fons hi ha també moments de dolor i de desagraïment.

És també l’experiència que tenim de Jesús. La resurrecció és el que ens fa creure que val la pena estimar a fons, i que val la pena vendre-ho tot per estimar.

Que l’eucaristia que celebrem alimenti la nostra fe i la nostra esperança per tal d’avançar malgrat les dificultats.

diumenge, 12 de juliol de 2020

Qui tingui orelles, que ho senti

Diumenge 16 durant l'any A

El recull de paràboles que acabem d’escoltar ens volen encomanar sentiments de paciència, d’esperança i també d’humilitat.

Paciència amb els altres, i també paciència envers nosaltres. Una paciència que es fonamenta en l’esperança. Aquesta esperança que traspuen totes les paràboles, la del gra de mostassa, la del llevat i la del jull.

Esperança que no cal que deixem només per al més enllà, sinó que podem viure-la ja ara. Esperança en la humanitat globalment, en la de les persones que tractem i en nosaltres.

La tendència al pessimisme, a pensar que les coses no canviaran, que els altres sempre seran així o que nosaltres sempre serem així és una tendència comprensible.

Mirem el món, i ens desanimem, mirem el nostre entorn, i ens desanimem, ens mirem a nosaltres i ens desanimem...

Veiem el jull de la pobresa, de la guerra, de la crisi econòmica, de la corrupció... Veiem el jull del nostre egoisme, de la nostra peresa, de la rutina... Veiem el jull de la malaltia, del contagi, de la mort i ens diem: no hi ha res de bo, no hi ha res a fer.

I en canvi, Jesús ens diu que hi ha el blat, el gra de mostassa, el llevat dins la pasta. I que la collita serà bona, el gra esdevindrà arbre, i el llevat dins la pasta fermentarà!

Quina mirada tan diferent quan és l’esperança la que ens mou, no una esperança il·lusa o ingènua sinó una esperança que és activa i que no espera que tot vingui de dalt, ja fet, sinó que ens mou a actuar encara que no veiem els fruits, a treballar per aquest Regne que va ser el centre de l’anunci de Jesús. Un Regne de pau i de justícia, de llibertat i de veritat, que creix quan cadascú de nosaltres fem gestos concrets de solidaritat, d’acolliment, de perdó, de servei, de reconciliació.

Un Regne que creix quan ens posem darrera de Jesús per seguir el seu camí. Un Regne que és visible en tants homes i dones que des de la discreció i des de l’anonimat, acompanyen els qui dormen al carrer, els qui han perdut la feina, els qui han sofert violència, els qui estan malalts, els qui se senten sols o desprotegits, els qui són en risc d’exclusió, els qui fugen d’inferns de guerra i de pobresa. Homes i dones que repeteixen aquells gestos de Jesús quan acollia els pobres, guaria els malalts, perdonava els qui havien estat exclosos. Quants gestos d’amor hem descobert enmig del temps de pandèmia!

És un Regne, doncs, que no necessita massa paraules ni massa discursos, ni bones intencions, de les que el món en va ple. No necessita tampoc les condemnes ni els judicis ràpids, sinó el saber reconèixer la biga que hi ha al propi ull en comptes del bri de palla que hi a l’ull de l’altre. No necessita el pensament benestant del qui veu en l’estranger un aprofitat o un delinqüent. És un Regne que demana tolerància, diàleg, obertura, ulls nets sense prejudicis ni tòpics.

Regne de paciència, d’esperança, d’humilitat que ens convida a fer créixer en nosaltres aquests mateixos sentiments, per tal de ser testimonis de l’evangeli immersos en el món, com llevat dins la pasta, i no separant-nos dins d’un castell, pensant que tot el que hi ha en el món és el jull i nosaltres som el blat.

Vivim enmig del món, amb els qui no creuen o no pensen com nosaltres, però que com nosaltres tenen en el seu cor llavors d’humanitat, ni que sigui, també com nosaltres mateixos, barrejades de llavors d’egoisme.

Anar creixent en aquesta barreja de blat i jull, convençuts que al final hi haurà prou blat entre les nostres mans per presentar-nos davant Déu.

diumenge, 5 de juliol de 2020

Una part caigué a la terra bona i donà fruit

Diumenge 15 durant any A

El Déu de Jesús és un Déu Paraula: “La Paraula es va fer home i va plantar la seva tenda entre nosaltres” ens diu sant Joan al començament del seu evangeli.

Déu és un Déu que parla, però no ens hem d’imaginar una paraula que ens arriba com si tinguéssim una línia directa amb Ell.

Déu parla amb paraules humanes. La paraula bíblica, que diem que és paraula de Déu, és al mateix temps paraula humana. I dir això no és devaluar la paraula de Déu. Més aviat és donar més valor a la paraula humana. És reconèixer que l’Esperit de Déu pot unir-se al nostre esperit humà i parlar a través nostre.

La paràbola del sembrador que avui hem escoltat ens convida a veure el món i l’existència en aquesta perspectiva d’un Déu que parla.

El primer missatge de la paràbola és un missatge d’esperança. És dir-nos que, malgrat totes les dificultats i entrebancs que aquesta paraula de Déu té per arribar a l’home, finalment dona fruit. Un missatge d’esperança que també es fa palès en la primera lectura, i casualment, també en la carta de sant Pau. Les tres lectures són un missatge d’esperança. No d’una esperança ingènua, sinó d’una esperança enmig dels entrebancs i de les dificultats.

Aquest missatge esperançat hauria d’ajudar-nos a mirar el món d’una manera diferent. A saber-hi llegir tants signes positius que hi ha amagats, que es fan en la discreció, però que hi són.

A no ser profetes de desgràcies ni a pensar que el món és un desastre i que tot va malament. Hi ha sempre paraules que cauen a la bona terra i que donen fruit. Ni que moltes es perdin en el camí, en el terreny rocós o enmig dels cards, n’hi ha que donen fruit, paraules sovint no massa sorolloses, de solidaritat, de pau, de servei, de justícia, de respecte del planeta, de perdó...

El fet que en la paràbola se’ns parli de diferents situacions en què pot ser acollida la paraula (el camí, el terreny rocós, els cards i la terra bona),  no hauria de fer-nos maniqueus, pensant que o bé sabem acollir sempre la paraula o bé no l’acollim mai. Que o som bons o som dolents. La realitat és molt més complexa. Tots som una barreja de camí, terreny rocós, cards i terra bona. I el que cal és que augmentem cada vegada més el ser terra bona i disminuïm els impediments que posem perquè la paraula doni fruit en nosaltres i a través nostre.

En la paràbola no ens hem de veure representats només en la terra on cau la llavor. També podem ser el sembrador que surt a sembrar. Perquè Déu es val de la nostra paraula per parlar. Déu es val de les nostres mans per actuar. Déu es val dels nostres gestos per estimar.

 Sembrar paraules d’amor, un amor a la manera del de Jesús, sense mirar la identitat d’aquell que estimem, com el bon samarità; un amor sense fronteres que s’obre a qualsevol home o dona que ens necessita.

Sembrar sense preocupar-nos excessivament en si aquest amor dona fruits immediats, com el pare o la mare que estima el fill fins i tot quan el fill no respon a aquest amor, com l’educador que a vegades li sembla que la seva acció no dona fruit en els seus alumnes.

Sembrar amb l’esperança que un dia o un altre la llavor donarà fruit. La nostra vida és això: la d’un sembrador que llença llavors. Ben segur que algunes d’elles donaran fruits.

El temps que hem viscut ha estat un bon exemple de tot plegat. Hem vist tantes llavors que han donat fruit, tantes paraules que han estat veritables paraules de Déu perquè eren gestos i paraules d’amor. Enmig de tanta incertesa i de tantes angoixes, moltes llavors han caigut en terra bona.

Germanes, germans, l’eucaristia és un temps en què acollim la paraula que Déu, sembrador, sembra en les nostres vides. Però al mateix temps l’eucaristia ens envia a sembrar en les nostres famílies, a les nostres comunitats, entre els nostres veïns, a les escoles i als llocs de treball.

diumenge, 28 de juny de 2020

Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats

Diumenge 14 durant any A

L’evangeli d’avui té dues parts diferents, encara que totes dues tenen una certa relació.

En la primera part Jesús manifesta la seva alegria perquè la seva missió ha fet forat. Però no ha fet forat en els més savis, en els importants, en els que creuen que ho saben tot, sinó entre els senzills, com aquells pescadors de Galilea, com Pere, Joan, Jaume o Andreu. O com aquelles dones senzilles que li demanen una guarició. O com aquells infants que ningú tenia en consideració.

El Déu que Jesús ens revela és el Déu dels senzills, dels petits. I si això és així deu ser perquè ser senzill és la nostra manera natural de ser. Déu ens ha creat així. Perquè essent senzills siguem feliços. I cada vegada que ens allunyem d’aquesta senzillesa, ens allunyem de la felicitat.

La realitat, però, sembla contradir-ho. Semblaria que la vocació natural de l’home sigui la de ser important, savi, poderós... Ja no només pel que veiem al voltant nostre, sinó pel que ens passa a nosaltres mateixos. La temptació d’ocupar els bons llocs, de ser ben vistos dels altres, de ser importants, la tenim ben arrelada.

Les paraules de Jesús ens diuen que no ens deixem enganyar per aquestes tendències. La felicitat la trobarem en la senzillesa, en la humilitat, en el no creure’ns ni superiors ni millors que els altres. La felicitat la trobem fent-nos com els infants.

La segona part és una crida de Jesús: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats”. Cansats i afeixugats per tantes situacions que ens pesen. Cansats perquè fem massa coses i no tenim mai temps per aturar-nos i saber perquè les fem. Cansats per aquell familiar malalt, dependent, del que ens hem de cuidar i que no ens deixa el temps que voldríem per a nosaltres. Afeixugats per aquell fill que ens fa patir perquè el veiem desorientat, o del que no acabem de comprendre la seva manera d’actuar. Cansats per la nostra salut física o psíquica que no acaba de rutllar. Afeixugats perquè la nostra vida de parella no funciona prou bé. Cansats per les hores de feina al treball, a casa... i que no ens donen el suficient per arribar a fi de mes. Cansats i afeixugats per la malaltia i la mort que ens ha acompanyat amb tanta intensitat els darrers mesos.

A tots nosaltres cansats i afeixugats per una raó o una altra, Jesús ens crida a anar cap a ell per trobar el repòs. Un repòs que potser no vol dir un descans, un asseure’s i no fer res. Ens crida a ser els seus deixebles, perquè és allà on trobarem el repòs.

I per unir les dues parts de l’evangeli, si precisament els que seguien Jesús eren els senzills, deu ser que per trobar el repòs ens cal cercar la senzillesa. Una senzillesa que ens pot fer abandonar molts farcells dels que potser podem prescindir i que fan que el nostre caminar sigui pesat i difícil. Ser senzill passa també per la nostra vida material, econòmica. El consum exagerat no ens ajuda i és també un farcell que ens afeixuga.

Ser senzill passa per la nostra vida de relació amb els altres. No cal ser herois, a la majoria el que és al nostre abast són petits i senzills gestos quotidians que van en la línia del perdó, del somriure, del servei, de la disponibilitat, de l’acompanyament, de fer costat... Actituds que ens ha tocat exercir amb més intensitat durant les setmanes de confinament.

Ser senzill és mirar amb ulls nets i sense prejudicis l’altre, qualsevol altre. Fer fora qualsevol actitud racista o xenòfoba. Descobrir en l’altre un germà, una germana.

Ser senzill passa també per la nostra vida espiritual, interior. Cercar camins de senzillesa en la nostra pregària, en la nostra manera de viure la fe... Sense pensar que som millors que els que no creuen o els qui tenen una altra religió.

Germanes i germans, l’eucaristia és un temps setmanal on cerquem una mica de repòs. És la font al costat del camí on ens aturem per beure i reprendre forces. Aprofitem-la.

diumenge, 21 de juny de 2020

Qui doni un vas d’aigua fresca...

Diumenge 13 durant any A

Continuem escoltant consells que Jesús dona als seus deixebles, un cop els ha constituït com a grup. Uns consells que són per a la missió, per sortir enmig del món, per testimoniar la bona notícia d’un Déu que és Pare, que ens estima i que ens convida a estimar.

La invitació a estimar-lo a ell més que al pare, la mare o als fills pot semblar estranya. No hem d’estimar els pares, no hem d’estimar els fills? Cal que situem tot plegat al lloc correcte, que és el de saber què vol dir estimar Jesús. Estimar Jesús no és un acte intimista i piadós. Estimar Jesús és estimar els preferits de Jesús, els petits, els pobres, els exclosos, els desvalguts., estimar Jesús és estimar com Jesús. Comprenent-ho així, aquest estimar més Jesús que a la família és més aviat una crida a no tancar-nos en els petits cercles on ens trobem bé. És una crida a estimar sense fronteres, obrint-nos especialment als que més ens necessiten.

També són paraules exigents les de prendre la creu. Aquí tampoc no es tracta de buscar el sofriment pel sofriment. Seguint l’exemple de Jesús i de tants d’altres, prendre la creu és no defugir les dificultats, les incomprensions, el rebuig que pot venir quan ens comprometem en un amor sense fronteres i gratuït. Jesús no va buscar la creu, se la va trobar i no va fugir. Semblantment a tants homes i dones que fent el bé han rebut rebuig i incomprensió. I a homes i dones que fins i tot han pagat amb la vida el seu compromís per als més febles. També tots aquells que per guarir i atendre malalts han arriscat ser contagiats, han posat en perill la seva vida.

Jesús vol deixebles que estiguin disposats a donar la vida per la causa del Regne, per la causa de la justícia. Caldrà que busquem on són avui sobretot les causes del Regne. Quins són els preferits de Déu avui. Els que es troben en situacions d’indefensió, de vulnerabilitat. Segurament els que s’han de desplaçar a causa de la guerra o de la pobresa. Els qui truquen a les portes de les nostres fronteres. Els qui degut a la crisi sanitària i social s’han quedat sense feina, triguen a rebre els ajuts per viure amb dignitat i han hagut de fer cua per cercar aliments.

En definitiva els qui no saben quin  serà el seu futur perquè la seva precarietat serà encara més gran.

Són tots aquests els qui esperen un vas d’aigua fresca que alleugi les seves sets, els seus patiments. Són aquests els qui sense buscar-ho carreguen les seves creus.

Davant totes aquestes situacions, els qui potser hem sortit menys malparats hem d’obrir bé els ulls i les orelles per ser portadors de vasos d’aigua fresca, portadors d’acolliment, de somriures, de servei, de disponibilitat. Pensem en aquells que es troben sols i que fa temps que no visitem. Una visita, un somriure, són aigua fresca que alleuja moltes sets.

Però també posem-nos al costat de tots els qui tenen fam i set de justícia i reclamen canvis per construir una societat més justa i solidària, on hi hagi menys desigualtats i menys pobresa. Una societat també on el racisme no hi tingui lloc.

Celebrem l’eucaristia, no com un ritus o com un precepte que complim, sinó com un moment per refer forces i per saber-nos enviats pel nostre Mestre a apropar el seu Regne.

diumenge, 14 de juny de 2020

Allò que us dic a la fosca, digueu-ho a plena llum

12 diumenge durant l'any A

L’evangeli que acabem d’escoltar s’emmarca dins d’un seguit de consells que Jesús dona al grup dels dotze que acaba de formar. A aquest grup a vegades els anomenem deixebles i a vegades apòstols. Cada una de les dues paraules tenen un significat diferent.

El deixeble és aquell que està al costat d’un mestre, que l’escolta, que mira d’estar a prop seu. Però abans  d’escoltar i aprendre del mestre cal establir un vincle de confiança. El deixeble ha descobert en aquell mestre alguna cosa que li dona confiança. Se’n pot fiar d’ell. I perquè li té aquesta confiança, vol escoltar-lo, mirar el que fa, i intentar seguir els seus passos.

Aquesta confiança s’ha de viure en llibertat. Quants mestres intenten suprimir la llibertat dels seus deixebles. Pensem per un moment en les sectes.

No és el cas del mestre veritable, com ho fou Jesús. El bon mestre respecta el deixeble, l’ajuda a créixer i quan veu que ja n’és capaç, l’envia.

Precisament l’altra paraula, “apòstol” ve del grec i significa “enviat”.

Jesús envia el deixeble, el converteix en apòstol. No pretén que estigui sempre al seu costat. Vol que el què ha après ho comuniqui als altres.

I aquest és el missatge que dona Jesús als apòstols en l’evangeli d’avui: “allò que us dic a la fosca, digueu-ho a plena llum, allò que us dic a cau d’orella, proclameu-ho des dels terrats”

És el pas del deixeble a l’apòstol, esdevenir testimoni. El camí que van haver de fer els Dotze és el camí que estem convidats a fer cada un de nosaltres.

Començar, doncs, per fer confiança, fiar-nos d’ell, posar-lo en en el centre de les nostres vides, enmig de les nostres preocupacions, dificultats, dubtes... Com Jeremies, que sabem que ho va passar molt malament, que va ser perseguit, amenaçat, hem de saber dir: “és a vós que jo he confiat la meva causa”

Saber-ho dir i saber-ho viure no en els bons moments també en els dolents, aquesta és la prova de foc del deixeble. Creure que Déu té comptat cada un dels nostres cabells en el moment en què ens sentim abandonats. Aquesta és la fe veritable. Més que l’acceptació d’uns dogmes o uns manaments, establir una relació de confiança.

Una confiança que s’arrela en la confiança cap als altres. Una experiència de confiança que ben segur hem hagut de viure en aquests temps de dificultat. Els malalts han hagut de confiar en els metges. Els infants en els pares. La gent gran en els qui cuidaven d’ells...

Quan ho aconseguim, el següent pas, el de testimoniar, el de sortir als carrers, ja no és massa difícil. La força, el coratge, brollaran de la confiança. És amb aquesta força que Jesús va poder arribar fins al final. Una força que naixia de la gran confiança que tenia en el Pare.

El que fins ara hem dit, ho podem aplicar també a l’Església. A vegades té la temptació de quedar-se dins dels seus murs. Només sortir per reivindicar drets. Si el nostre grau de fe, de confiança fos més gran, no ens faria por sortir a les teulades, anar pels carrers, a plena llum, no per dominar, ni per buscar cotes de poder, sinó per compartir amb els altres, creguin el que creguin, la nostra confiança en l’ésser humà, que brolla de la nostra confiança en Déu i en el seu amor. Quantes experiències d’església han estat un testimoniatge més gran que tots els discursos que es puguin fer. Des de Càritas fins a la parròquia de Santa Anna i d’altres iniciatives més petites i discretes que des de la fe han testimoniat un Déu que estima, especialment els petits i desvalguts.

 Per ser uns bons testimonis, però, cal que sempre seguim creixent com a deixebles, que anem contínuament cap al nostre mestre per escoltar-lo,  per alimentar-nos de la seva paraula, i per compartir el pa i el vi de l’eucaristia, signes de la seva vida donada en favor de tota la humanitat.

diumenge, 7 de juny de 2020

Els qui mengen aquest pa viuran per sempre

El Cos i Sang de Crist any A
lectures
Jesús ens va deixar el memorial de la seva vida en el sopar que va celebrar amb els deixebles el dijous sant. Ho podia fer de moltes altres maneres, però va escollir el moment d’un àpat. De fet no és massa estrany. Tot al llarg dels evangelis trobem Jesús en diverses ocasions participant en un àpat. 
Fins i tot va ser acusat pels seus detractors de ser golafre i bevedor. L’àpat és un moment de la vida de l’ésser humà que té importància, i que ens diferencia dels animals. És cert que els animals també mengen, però per dir-ho d’alguna manera, no perden el temps en el moment de menjar per passar una estona amb els altres, com fem nosaltres moltes vegades. El fet de menjar ens és una excusa per passar una estona amb els nostres familiars, amics, sobretot en aquells àpats de celebració, de festa. 
Durant el temps de confinament, temps en el que a nivell familiar segurament hem pogut viure amb més tranquil·litat, amb menys presses, els àpats potser han estat moments per parlar, per compartir, per reflexionar.
I quan ara estem sortint del confinament, una de les coses que intentem recuperar  primer són els àpats amb la família, amb els amics. Uns àpats que són signe que el distanciament va desapareixent i que podem tornar a compartir les nostres vides. 
Jesús no fa més que aprofitar aquesta vivència del convit, del banquet, de l’àpat fraternal, tan profundament arrelada en els humans, per anunciar aquell Regne de fraternitat, d’amor, anunci que és l’objectiu de la seva missió. Per això no li fa res compartir taula amb qualsevol: sigui un publicà o sigui un fariseu, sigui un ric o un pobre.  
En la primera lectura Déu recorda a l’home que no viu només de pa, sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu. És aquesta paraula precisament, la que enriqueix tots els àpats en els que Jesús participa. Una paraula que ve de Déu a través seu. Una paraula que no és sempre verbal, una paraula que és moltes vegades un gest: una guarició, un somriure, un gest d’acolliment, un gest de servei... El sopar del dijous sant, doncs, l’hem de veure dins d’aquest context.  
Jesús utilitza dos dels elements més senzills, però també més significatius, del sopar. El pa i el vi. Aquests dos aliments que provenen de dos fruits, el blat i el raïm, però que han estat elaborats per l’home: Do de Déu i treball de l’home. Jesús va fer una bona elecció. El pa i el vi resumeixen d’alguna manera el que és la nostra vida. Rebre els dons que Déu ens dona però posant-hi el nostre treball, el nostre esforç.
El pa és el signe de la unitat com ens diu Pau a la segona lectura. En el gest de trencar aquest sol pa i distribuir-lo Jesús ens diu que ell es trenca, es dona, es disgrega en cada un de nosaltres, amb l’objectiu que aquest pa trencat provoqui la unitat d’aquells que el mengen. El pa es divideix amb l’objectiu d’unir. Jesús es trencarà sobre la creu per unir la humanitat en una sola família, una família en la que no hi pot tenir lloc el racisme, tan arrelat malauradament en l’esperit humà com hem vist aquests dies.
En el gest de trencar el pa, Jesús ens recorda també que la vida s’ha de compartir. Que les alegries, compartides, són més duradores, i que les dificultats, compartides, se suporten millor.
 Germanes i germans, l’eucaristia que celebrem cada diumenge és record d’aquell sopar. No només un record del passat. És memòria que es fa present.  La donació de Jesús per a nosaltres es repeteix avui aquí. El pa trencat, el vi vessat, se’ns donen per tal que nosaltres esdevinguem instruments d’unitat i d’amor.
L’eucaristia no s’acompleix dins de la celebració, s’acompleix en la vida. Estimant a l’estil de Jesús fem que la nostra vida sigui eucarística. Nosaltres esdevenim l’aliment de comunió. Una eucaristia tancada sobre ella mateixa, sense conseqüències no és una veritable eucaristia. Sant Pau arriba a dir als corintis en una carta: “L’eucaristia que heu celebrat no és eucaristia!” L’eucaristia pot estar formalment molt ben celebrada i no ser veritable eucaristia!
Demanem, doncs, en aquesta festa del Cos i la Sang de Crist, que mai no se’ns pugui dir: “L’eucaristia que heu celebrat no és eucaristia”

diumenge, 31 de maig de 2020

Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic

Santíssima Trinitat any A
lectures

Un cop acabat el temps de Pasqua, la litúrgia ens convida a celebrar el que seria el resum del que hem celebrat aquestes darreres setmanes.
El Déu que en Jesucrist se’ns ha revelat és el Déu que més tard es va definir com Déu Trinitat, Déu tri, que tants maldecaps i dificultats de comprensió va portar. Maldecaps perquè aquesta definició va provocar acusacions de les altres religions monoteistes de politeisme, degut a una mala comprensió. Una mala comprensió entre els mateixos cristians que ha fet que fins avui aquesta definició sovint queda en la teoria i no arriba a la vida.
El Déu tri trenca no amb el monoteisme sinó amb el “monolitisme”. En Jesucrist els cristians descobreixen un Déu que es desborda. En continuïtat amb el Déu dels jueus, un Déu que acompanya, i sobretot, un Déu que estima.
Les tres lectures ens ho han dit, i en el seu conjunt, tota la Bíblia ens ho diu: En la primera Déu es defineix com un Déu compassiu i benigne, lent per al càstig i fidel en l’amor; en la segona, Pau ens parla del Déu de l’amor i en l’evangeli Jesús ens diu que Déu ha estimat tant el món, que ha donat el seu Fill únic.
El Déu tri, doncs, no és el resultat de disquisicions teològiques sinó l’expressió de l’experiència viscuda en Jesús. El Déu tri és sinònim del Déu Amor. Creure-hi és creure que la nostra existència, per damunt de tot el que hi ha de negatiu, és una existència que té sentit i té sentit perquè l’amor té sempre la darrera paraula. La creu és la culminació d’aquesta fe. Més enllà de la creu, signe del pecat i de la mort, venç l’amor que en la vida de Jesús es va fer palès. Creure en el Déu tri és fer confiança a la vida, malgrat sigui plena de contradiccions, fragilitat i incerteses.
Tal com ens diu el llibre del Gènesi, hem estat creats a imatge i semblança de Déu, per tant a imatge i semblança d’aquest Déu tri. Per això, per tenir èxit en la nostra vida, per ser feliços, hem d’intentar viure a imatge i semblança d’aquest Déu.
La nostra relació amb els altres s’hauria de fonamentar en aquest Déu tri. Les nostres relacions socials s’haurien de fonamentar en aquest Déu tri. Un Déu tri que ens convida a ser propers, a acompanyar, a posar-nos al servei dels altres, en definitiva a estimar. El Déu tri ha d’arribar a la vida, no quedar-se en el cap.
Per això, la festa d’avui és una invitació a deixar modelar el nostre esperit per l’Esperit d’aquest Déu, tal com va modelar l’esperit de Jesús, deixar que l’Esperit ens guiï, habiti dins nostre, sigui el nostre hoste.
La Trinitat resumeix Nadal, Pasqua i Pentecosta, tres moments on hem celebrat un Déu que és relació, que és acompanyament, que és proximitat, i sobretot que és Amor, raó per la qual la seva proximitat és respectuosa, que s’aparta si cal per deixar-nos actuar amb llibertat, per poder estimar amb llibertat. Amb quina facilitat les nostres relacions, la nostra proximitat, esdevenen possessió de l’altre, supressió de la seva llibertat, intrusió en la seva intimitat. Com n’és de difícil aconseguir relacions  com la de Déu amb nosaltres, com la de Jesús amb nosaltres. Relacions amoroses, però d’un amor gratuït i generós, sense fronteres, respectant el misteri i la llibertat de l’altre.
És aquest Déu el que viu enmig de la pandèmia de la que a poc a poc anem sortint. És aquest Déu el que s’ha fet carn en tantes persones que s’han donat de maneres diferents, arriscant la pròpia vida. És a quest Déu tri el que ens dona certeses més enllà de tantes incerteses, més enllà de la malaltia i de la mort que han estat tan a prop nostre. És l’Esperit del Déu tri, del Déu Amor, que ha bufat en els esperits de tot nosaltres i ens ha convidat a estimar, a acompanyar, a estar a prop dels qui més ho necessitaven.
Que el misteri d’amor que es realitza en Déu es realitzi en cada un de nosaltres, en les nostres famílies, en el nostre país, en el món sencer. Que siguem imatges del Déu Tri, del Déu Amor.

diumenge, 24 de maig de 2020

També jo us envio a vosaltres

Pentecosta any A
lectures
Els Jueus, cinquanta dies després de Pasqua celebren en la festa de la Pentecosta, el do de la Llei del Sinaí, els deu manaments. Per ells, Déu se’ls fa proper, no en fets meravellosos, sinó en la quotidianitat de la vida, allà on es regulen les relacions humanes. Déu es fa proper honorant el pare i la mare, respectant la vida de l’altre, respectant el que és de l’altre, respectant la relació dins la parella, etc. Déu fa aliança amb ells, convidant-los a viure en aliança amb els que són al seu voltant.
Cinquanta dies després de la nostra Pasqua, on hem celebrat l’alliberament del mal i de la mort en la resurrecció de Jesús, els cristians celebrem la festa de la Pentecosta, la festa de l’Esperit. Semblantment als Jueus, celebrem aquest Déu proper, que ens vol acompanyar. Aquesta proximitat és tal, que es troba en el més profund de nosaltres, en el nostre esperit humà. L’Esperit de Déu vol aliar-se amb el nostre esperit i així caminar junts. 
Aquest Esperit s’alia amb l’esperit dels deixebles perquè deixin enrere la por, que es reflecteix en la casa tancada, i amb valentia anunciïn la bona notícia del seu Regne. La por deixà lloc al coratge, la tristesa a l’alegria, la foscor a la llum.
Vent, foc, alè... aquestes i altres han estat les imatges que s’han utilitzat per expressar una realitat difícil d’explicar. Aquella realitat, que és la més interior i més propera, és a la vegada la més difícil d’expressar o d’imaginar. De fet com totes les nostres experiències més interiors i íntimes.
 L’Esperit és dins nostre fins i tot sense reconèixer-lo, o sense creure en ell. És aquest Esperit el que ens impulsa quan els nostres fruits són fruits d’amor, d’alegria, de pau, de paciència, de bondat, de confiança, d’humilitat, de perdó...
La primera lectura ha insistit sobre una característica important de l’Esperit: És un Esperit sense fronteres. En ell no hi ha una llengua, ni una raça, ni una ideologia, ni un sexe, ni tan sols una religió. Té un sol llenguatge, el llenguatge de l’amor, un llenguatge que tothom comprèn. Té un sol home, una sola dona que són els fills i filles de Déu.
L’Esperit habita en el catòlic, en el musulmà o en l’ateu. En una església, en una sinagoga, en una mesquita i al mig de les viles i ciutats. És un Esperit universal, que ens impulsa a ser instruments d’unitat, a ser propers dels altres, especialment dels petits, dels pobres, dels malalts, dels desanimats, dels exclosos...
Nosaltres cristians creiem que aquest Esperit de Déu es va fer transparent en Jesús. Per això, per poder-lo reconèixer millor, per deixar-lo actuar a través nostre, perquè pugui habitar dins nostre, ens cal mirar Jesús, el que va dir i el que va fer.
És l’Esperit el qui ens ajuda a llegir els signes del nostre temps, tan els positius com els negatius, les alegries i les esperances, però també les tristeses i les angoixes.
És l’Esperit el que ens ajuda a llegir el que hem viscut aquests temps de pandèmia, de malaltia i de mort, però també de donació, de solidaritat i d’acolliment.
Encara que sigui tan proper, és un esperit discret, que respecta la nostra llibertat. Convida, empeny, il·lumina, però sempre deixa que sigui el nostre propi esperit el qui pren la decisió, el qui diu la darrera paraula.
 Però creiem que quan som dòcils a la seva acció és quan som més lliures. I que quan en virtut de la nostra llibertat som refractaris a la seva acció, fàcilment esdevenim esclaus. Esclaus de l’egoisme, de la mandra, de l’individualisme, del consumisme...
L’Esperit és el que a l’Eucaristia transforma el pa i el vi, i sobretot els nostres cors, per tal que esdevinguin i esdevinguem Cos de Crist, seguidors de Jesús, signes d’una humanitat fraterna i solidària, unida però respectuosa de la diversitat.
Que aquesta eucaristia sigui aquell vent, aquell foc, que ens fa obrir les portes i les finestres, els balcons i les terrasses per sortir enmig del món enviats per anunciar i ser testimonis, a través del nostre amor, que Déu és Amor.

diumenge, 17 de maig de 2020

Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món

Ascensió del Senyor any A
lectures

Les lectures que acabem d’escoltar aprofundeixen en el significat de la festa de l’Ascensió que celebrem entre Pasqua i Pentecosta.
Cada una d’aquestes tres festes, Pasqua, Ascensió i Pentecosta, intenten fer-nos veure el significat de la resurrecció de Jesús des de diferents angles. Cada una insisteix en un aspecte diferent d’aquella experiència difícil d’explicar que van viure els primers testimonis. Celebrar-ho avui ens pot ajudar a refer nosaltres aquella experiència ni que sigui en un context tan diferent.
L’objectiu de la litúrgia és precisament aquest: actualitzar en el nostre avui concret, en la nostra situació concreta, aquells esdeveniments fonamentals de la vida de Jesús.
És per això que no hem de donar massa importància als detalls del relat, que utilitza un llenguatge simbòlic, ni tampoc a  la cronologia, que d’altra banda no és la mateixa en els diferents evangelis. Cal anar al cor dels relats per poder-los actualitzar en el relat de la nostra vida.
Les tres lectures que hem escoltat són ben diferents, però coincideixen a parlar-nos del misteri d’absència i de presència en l’experiència de Déu i de Jesucrist.
Però què és sinó la nostra vida, una experiència contínua de presència i absència? En les nostres relacions humanes ho vivim contínuament. La presència física de l’altre no coincideix sempre amb una presència profunda. Aquells amb qui estem més a prop, no els trobem de tant en tant absents? Pensem en la relació de parella, però també en l’amistat o en les relacions pares-fills. Passem per moments de gran presència, de sentir-se a prop l’un de l’altre i moments d’allunyament, de manca de sintonia... A vegades, aquell que és lluny físicament pot estar molt més a prop i present que algú amb qui convivim. Tal vegada en els temps que estem vivint, i degut a la impossibilitat d’estar junts, potser hem viscut grans moments de presència virtual que han estat una presència ben real, ni que estiguéssim allunyats físicament. O els canvis en els nostres hàbits potser ha fet que visquéssim de manera diferent la presència dels que hem conviscut sota el mateix sostre.
I amb Déu? Hi ha moments que creuríem que el podem tocar, i d’altres en què no el veiem enlloc. Dies de llum, dies de foscor.
L’experiència dels deixebles respecte a Jesús passa també per moments d’absència, de foscor, sobretot en la creu, i per d’altres de gran presència, de llum, com són les experiències de Pasqua, les aparicions del Ressuscitat.
Aquests contrastos no desapareixen amb la resurrecció. L’Ascensió és l’afirmació de què l’absència ens acompanyarà sempre, ja que encara som en camí.
Però l’Ascensió és sobretot una festa de presència: la presència misteriosa en el quotidià de les nostres vides d’Aquell que va dir: “Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”
Una presència del Crist que no trobarem mirant al cel, sinó mirant al nostre voltant, estant atents a aquelles situacions i a aquelles persones que són una crida a la nostra solidaritat, compassió, esperit de servei, amor... Una invitació a acollir-los, escoltar-los, perdonar-los, estimar-los, perquè en el germà, en el pròxim, el Crist se’ns fa present per tal que nosaltres actuem com ell va actuar: amb l’esperit d’aquell samarità que deixant de banda pors i prejudicis es va aturar i va socórrer l’home caigut al costat del camí. Tal com han fet tantes persones, arriscant el contagi, sense mirar la identitat del malalt que tenien davant. En qualsevol acte d’amor, de compassió, de servei, Déu es fa present tant en el que estima com en el que necessita ser estimat. Tant en la metgessa o l’infermer com en el malalt.
I quan d’aquí una setmana celebrarem Pentecosta, recordarem que en qualsevol d’aquests actes és l’Esperit de Déu qui actua a través dels nostres esperits humans.

dimarts, 12 de maig de 2020

Si m’estimeu, guardareu els meus manaments

6 diumenge de Pasqua any A
lectures
Seguim escoltant com diumenge passat paraules que Jesús adreça als deixebles durant el darrer sopar. Paraules de consol en un moment de desconcert.
Jesús els prepara perquè quan ell no hi sigui sàpiguen descobrir la seva presència.
És per això que són paraules importants per a nosaltres que també intentem viure la presència de Jesús en les nostres vides.
“No us deixaré orfes”: L’orfe, com la viuda, en el temps de Jesús, eren un exemple de persones abandonades en tots sentits. A més de viure amb dolor l’absència del pare o del marit, quedaven en una situació molt precària. Per això els profetes moltes vegades reclamen que se’ls protegeixi.
Quan diu Jesús als deixebles que no els deixarà orfes vol assegurar-los la seva presència, fins i tot en els moments de més dificultat. El mateix que diu als deixebles, ens ho diu avui a nosaltres: fins i tot en els moments de més dificultat, com ho són els temps actuals de malaltia i mort, Jesús és present en les nostres vides. No és una presència demostrable i evident. Es fonamenta en la confiança, en la fe, i li cal l’amor: “Si m’estimeu guardareu els meus manaments”. Quan Jesús diu que l’hem d’estimar ho hem d’entendre en el context de tot l’evangeli: estimem Jesús cada vegada que estimem un dels seus estimats, els petits, els pobres. Cada vegada que estimem, Jesús és present.
Hi ha com un triangle d’amor entre el Pare, Jesús i nosaltres i som convidats a formar-ne part. “Aquell dia sabreu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres” No és un joc de paraules o un jeroglífic. És deixar lloc a l’Esperit perquè treballi en nosaltres. Un esperit que ens impulsa a estimar com Jesús va estimar. Amb un amor sense fronteres, gratuït i generós. L’Esperit que habita a casa nostra i és dins nostre ens ajuda a vèncer les resistències de l’egoisme per anar cada vegada més enllà. On nosaltres aixequem murs i fronteres, l’esperit construeix portes, finestres, terrasses i balcons per fer-nos descobrir que tots els éssers humans són fills de Déu i germans nostres. Que som responsables de la seva sort. Aquests germans que viuen ben a prop nostre, els veïns,  i que durant el temps de confinament malgrat no poder sortir de casa, potser hem conegut i ens hi hem apropat gràcies a la finestra, el balcó o la terrassa.
La història de la humanitat no ha anat massa per aquest camí. Des de Caín i Abel, la violència i la injustícia hi han estat presents. Però no és només la història de la humanitat, són les nostres pròpies històries que no van sovint pel camí de l’evangeli. Posem resistències a aquest esperit que hi ha dins nostre. Hem d’apropar-nos molt més de Jesús. Ens diem cristians, però la presència de Jesús en les nostres vides és superficial.
Cal que a tots els nivells ens centrem molt més en Jesús i en l’evangeli. Que siguem més dòcils a la seva paraula. Que ens decidim a caminar pel camí del seu amor en les situacions quotidianes, enmig d’aquest món desconcertat i ferit per la malaltia.
Són els gestos i el testimoni coherent més que les paraules  les que compten avui. Hem de ser més austers en paraules i més abundants en gestos concrets que siguin coherents amb l’evangeli.
Moltes formes, litúrgies, discursos no diuen massa al nostre món. Però Jesús segueix essent vigent. Anem cap a ell per tal que les nostres vides traspuïn el seu esperit.
Que l’eucaristia sigui signe de la presència de Jesús en les nostres vides i ens ajudi a ser testimonis del seu amor.

diumenge, 3 de maig de 2020

Jo soc el camí, la veritat i la vida

5 diumenge de Pasqua any A
lectures
Final de la vida de Jesús… sopar de comiat. Moment difícil per als deixebles, inquietud als cors: “Que els vostres cors s’asserenin...” No s’assembla una mica als nostres temps actuals? Inquietud, incertesa, por...: “Que els vostres cors s’asserenin...”
A on podem trobar aquesta serenor, aquesta pau interior que a vegades tant ens manca? La serenor la trobem en la confiança: “Confieu en Déu, confieu també en mi”
La vida humana està construïda sobre la confiança. Les certeses no són massa nombroses, i cada vegada menys. La pandèmia ens ha fet veure que tampoc en la ciència trobem certeses. A on intentem trobar-la és en allò que és més profundament humà, especialment en el món de les nostres relacions. En elles  sempre ens movem entre la confiança i  la desconfiança. No som capaços de conèixer totalment el que hi ha en el cor de l’altre. L’altre és un misteri per a nosaltres. En aquesta situació, l’única manera de relacionar-nos amb l’altre, i especialment d’estimar-lo és fent-li confiança. Amb el risc sempre de la decepció, de l’engany, de la mentida.
La nostra relació amb Jesús també es construeix en la confiança. Com els deixebles, li hem fet confiança, confiem en ell, en tot el que ell ha estat, en tot el que ell ha promès, en tot el que ell ha viscut. I aquesta confiança va més enllà de la confiança que fem als altres. En el sentit que en Jesús no contemplem la possibilitat de l’engany o de la mentida. És una confiança que esdevé fe. Però no fe en el sentit d’adhesió a uns manaments o a una moral, ni tampoc fe en el sentit de creure en el més enllà. És una fe que és confiança en Jesús, és creure que ell és camí, veritat i vida. És creure que en la seva humanitat Déu s’ha fet visible: “Qui em veu a mi veu el Pare”.
Ens l’acabem de creure el retret que Jesús fa a Felip? O volem veure Déu en grans fets meravellosos, en revelacions misterioses, en moments d’èxtasi? Veiem el Pare, veiem Déu en la vida humana de Jesús, en la seva manera de relacionar-se amb les persones, en la seva capacitat d’acollir, de perdonar, de posar-se al servei, de compartir?
Hem de veure el Pare quan som capaços de posar en pràctica aquestes actituds de Jesús. Per això Jesús es fa present al mateix temps en aquell que posa en pràctica el manament d’estimar i també en el petit, en el pobre, en el desvalgut, en el marginat que és estimat: “Qui creu en mi també farà les obres que jo faig”
Està clar doncs que ser cristià no és en primer lloc una teoria, ni tampoc un culte, unes cerimònies o pertànyer a una organització. Ser cristià és en primer lloc una manera de viure que és conseqüència de la confiança que hem posat en Jesús de Nazaret. Per dir-ho d’una altra manera, s’és cristià en primer lloc a la ciutat, a casa, al treball. Enmig del món, al costat dels homes i dones amb qui ens relacionem, des dels més propers, la família, els amics, fins aquells que ens són més llunyans perquè pensen diferent, perquè ens cauen malament o perquè ens han fet mal, i també al costat d’aquell desconegut que ens necessita. I avui ser cristià és potser senzillament quedar-se a casa i fer que la vida a casa sigui el més agradable possible gràcies a la nostra actitud servicial, acollidora. És enmig d’aquest món d’avui i d’aquí, en un món avui envoltat de malaltia i mort, que hem de ser cristians.
I ara que fa setmanes que no hem pogut anar a celebrar el diumenge en una església, ens hem adonat que la casa pot esdevenir lloc de Déu i lloc on viure com a seguidors de Jesús. I que el gest de Jesús de trencar el pa, signe de vida trencada i donada al servei de tots, pot ser ben real en tots els gestos de servei i donació que fem cada dia a casa.
Recordem aquest diumenge tots aquells que ens han deixat i també els seus familiars que no s’han pogut acomiadar com haurien volgut.

diumenge, 19 d’abril de 2020

Tinguin vida i en tinguin a desdir

4 diumenge de Pasqua any A
lectures
La imatge de Jesús pastor devia ser suggerent i estimada pels primers cristians, ja que va ser una de les representacions més antigues que es van fer de Jesús.
És una imatge i una al·legoria que té com a centre Jesús. Jesús és el pastor, és cert, però per a poder ser pastor ha hagut de ser abans ovella. El Pare és el seu pastor. Des del primer moment el Fill ha escoltat la veu del Pare, per això el Pare dirà: “Aquest és el meu Fill estimat, escolteu-lo”. L’anyell de Déu esdevé pastor, esdevé Mestre. 
Mestre i pastor d’unes ovelles que no són passives. Les ovelles, cadascú de nosaltres, hem d’escoltar, reconèixer la veu i seguir el pastor, el mestre. No es tracta doncs d’aquella imatge d’ovella que segueix el ramat sense pensar, sense dir res.
El pastor de l’evangeli entra per la porta, el guarda li obre. La seva acció és transparent, no hi ha intencions enganyoses i amagades. Jesús és el net de cor per excel·lència, per això pot ensenyar, pot guiar. Perquè el que diu i el que fa són coherents. És un home en qui es pot confiar. Una confiança que esdevé fe.
La veu del pastor és al costat de moltes altres veus, que no són tan transparents. El pastor intenta educar les ovelles perquè siguin capaces de distingir, de discernir, de tenir criteri. D’aquesta manera podran pasturar lliurement, entrar i sortir del tancat i no caure en els paranys de les veus enganyoses. 
Què ens diu avui a nosaltres aquest evangeli? A qui hem d’imitar, a l’ovella o al pastor. Queda clar que a tots dos. Així com hem dit que Jesús per a nosaltres és pastor, però que també ha estat ovella, també nosaltres hem d’intentar ser, en primer lloc ovelles i en segon lloc pastors.
D’alguna manera, l’ovella és el deixeble, el que escolta el seu mestre, el pastor és l’apòstol, l’enviat. El veritable seguidor de Jesús ha de ser deixeble i apòstol. Ha d’escoltar i ha de parlar. Les dues coses. El que només escolta, queda tancat sobre ell mateix, no posa en pràctica el que ha escoltat. I el que parla o actua sense haver escoltat, acaba perdent el sentit de la seva acció, per més meravellosa que sigui.
Hem de començar, doncs, essent ovelles, deixar-se modelar pel pastor que és Jesús, i per tots els pastors que parlen com Jesús. Escoltar, reconèixer les seves veus, saber discernir la veu de Déu de tantes veus que ens eixorden i que ens esclavitzen. Veus d’individualisme, de consumisme, d’egoisme, de xenofòbia, que ens conviden a posar-nos al centre i que ens fans sords i cecs a la veu de Déu i dels preferits de Déu.
Hem d’acabar essent pastors, mestres, educadors, portaveus de la veu de Déu, que ajuden els altres a discernir entre les veus diverses, i que ho fan amb el seu testimoni transparent i net, sense males intencions, pensant sempre en el bé dels altres.
Ser homes i dones que donen vida, una vida abundant i de qualitat, i que donen la pròpia vida pels altres.
Homes i dones que com tants aquestes setmanes han donat vida abundant als malalts, arriscant la pròpia vida, i alguns perdent la vida per les ovelles que són els malalts. Sí, metgesses, infermers i cuidadors han estat veritables pastors que carreguen sobre les espatlles les ovelles per donar-los vida.
La vida de Jesús, feta a trossos per a tothom, segueix avui donant vida a desdir. Homes i dones pertot arreu viuen oberts als altres, són pastors per als altres.
Que l’eucaristia sigui aquell aliment, aquell pasturatge, que faci de nosaltres ovelles fidels i bons pastors.