dimarts, 29 de desembre del 2020

La Paraula era Déu

2 diumenge de Nadal 2021

lectures


Aquest diumenge entre Nadal i Epifania la litúrgia ens convida a meditar i aprofundir el misteri de Nadal. I ho fa precisament amb el pròleg de l’evangeli de Joan, que és una meditació sobre el Déu fet home, el Déu encarnat.

“La Paraula era Déu.”  La paraula, en la nostra experiència humana és un dels fets més importants de la humanització. Som humans gràcies a la paraula. Ens relacionem amb els altres gràcies a la paraula. Els nostres pensaments els elaborem i els articulem amb la paraula. La paraula té relació amb el diàleg, amb l’acolliment de l’altre, amb el perdó, amb l’agraïment, amb la reconciliació...

Si la paraula és tan important en nosaltres és perquè el que ens ha creat, Déu, és també Paraula: és doncs un Déu que acull, que escolta, que dialoga, que perdona, que es reconcilia...

Descobrir aquesta manera de ser de Déu no és sempre fàcil. Hi ha molts moments de l’existència humana en què estem temptats de pensar que Déu calla, que no parla. Davant del dolor, de la malaltia, de la mort, de la injustícia, de les catàstrofes, de la guerra... la reacció humana és sovint de pensar que Déu calla, o fins i tot que no hi és.

Aquesta experiència del silenci de Déu és també present en la vida de Jesús. I el mateix text que hem escoltat ens dona pistes per comprendre una mica aquest aparent silenci: “Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit”. Quan algú pregunta: On era Déu a Auschwitz, on era Déu a Hiroshima, on és Déu a Síria i en tants episodis de la barbàrie humana, hem d’afegir: On era Déu al Gòlgota, on era Déu quan Jesús cridava “Déu meu, perquè m’has abandonat”. 

El silenci de Déu sovint el trobem allà on l’home no ha volgut acollir la Paraula d’Amor que ve d’Ell. Allà on l’home ha preferit la foscor a la Llum. Allà on les paraules que s’escolten són paraules d’odi, de venjança, de menyspreu, d’exclusió, de discriminació, de racisme, d’intolerància...

Però la foscor, ens diu l’evangeli, no pot apagar la Llum. I això ho intuïm quan sabem llegir les paraules de solidaritat, de pau, de justícia, de tendresa, que en la història humana sorgeixen pertot arreu. Encara que no ens ho sembli hi ha al món més gestos d’amor que d’odi. El que passa és que els gestos d’odi són més cridaners i surten més als mitjans de comunicació. Els altres són discrets, però constants. Homes i dones que diàriament encenen petites llums d’esperança enmig de la foscor. Potser el temps de pandèmia que ens ha tocat viure ens ha fet descobrir això amb més intensitat.

“El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres la seva tenda” 

El Déu d’Israel va trigar molt a tenir un temple de pedra. Durant molts anys el lloc de Déu era una tenda, el tabernacle. El lloc de Déu era senzill i mòbil. Per significar que Déu no el podem atrapar, ficar entre quatre parets, i també que Déu acompanya els homes per allà on van, al llarg de la seva història.

És cert que la tendència de totes les religions és d’intentar tancar Déu en un lloc per domesticar-lo. També el cristianisme, que en un primer temps no tenia temples, ni tan sols esglésies, sinó que es reunia a les cases, símbol de la vida quotidiana, a poc a poc va sacralitzar llocs. Ens cal recuperar aquest Déu que no està tancat en cap lloc, en cap edifici. La seva presència més clara és troba en el cor dels homes. Els homes són el lloc de Déu, més que els temples, les esglésies, les sinagogues o les mesquites.

El temps de Nadal ens ho recorda més que cap altre. Déu s’ha fet un de nosaltres, és enmig nostre i és aquí, en la història humana, en els germans i germanes que ens envolten on l’hem de trobar.

Amics, que la nostra trobada amb Déu aquest diumenge ens ajudi a esdevenir com Ell homes i dones de paraula, que parlen amb gestos i paraules i sobretot que escolten. Homes i dones que donen esperança, que encenen llums, que ajuden els altres a viure millor. Homes i dones que no es tanquen en les quatre parets d’una casa, sinó que planten la seva tenda enmig de les dels altres, acompanyant-los en les seves alegries i en les seves tristeses.


diumenge, 27 de desembre del 2020

Que el Senyor giri cap a tu la mirada i et doni la pau

Santa Maria Mare de Déu 2021

lectures


Continuem celebrant avui la festa de Nadal, aprofundint en el misteri de la Paraula que planta la seva tenda entre les nostres. Misteri d’esperança quan tantes realitats ens condueixen a perdre l’esperança: en nosaltres, en els altres, en la creació.

L’esperança que neix en nosaltres, com deia Tagore, quan un infant obre els ulls a la vida. L’esperança que creix en nosaltres quan un infant fràgil neix a Betlem, anunciat a uns pastors, acompanyat per Maria i Josep que als vuit dies li posen el nom de Jesús, que significa “Déu salva”.

Esperança de salvació fonamentada en un Déu que és Pare i que fa de tots nosaltres fills i hereus. Esperança que ens compromet a fer dels altres no uns enemics sinó uns germans. 

Esperança activa que ens fa treballar per un món més digne i més humà, colze amb colze amb tots els que tenen esperança en la humanitat, de totes les conviccions i creences.

Contemplem l’infant nu i fràgil de Betlem i també l’home nu i fràgil de la creu. En aquesta contemplació escoltem el Jesús de Galilea que camina cap a Jerusalem, escoltem les seves paraules i els seus gestos per encarnar-los en les nostres vides. Actualitzem la seva bona notícia en el nostre món d’avui i d’aquí. Busquem tots els que avui viuen en la nuesa i en la fragilitat i obrim-los llums d’esperança gràcies a la nostra fraternitat i solidaritat.

Avui és la 54 Jornada Mundial de la Pau. Avui també és el primer dia de l’any civil. Són circumstàncies que no podem deixar de costat. Hem de fer nostres, tal com va dir el Concili Vaticà II, els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes de la humanitat del nostre temps.

Hem de fer nostres els anhels de justícia i de pau de tantes persones i organitzacions. Hem de fer nostres els anhels d’un lloc millor per viure de tants homes i dones que surten dels seus països per fugir de la guerra i de la pobresa i que travessen mars i murs. Hem de fer nostres els anhels de viure en un planeta més sostenible i menys contaminat pel que treballen també moltes persones i organitzacions ecològiques. Hem de fer nostres els anhels de llibertat de tants homes i dones que estan a la presó o a l’exili injustos.

Tants anhels i esperances, barrejats de tristeses i angoixes tanquen l’any 2020 i obren avui l’any 2021. Un any 2020 que ens costarà d’oblidar, un any únic en el que hem viscut la malaltia i la mort tant a prop nostre. Ens hem acomiadat, sovint malament, de molts familiars i amics estimats.

El tema del missatge del papa Francesc per a aquesta Jornada Mundial de la Pau és: “la cultura de la cura com a camí de pau” Us llegeixo algun fragment:

“Els esdeveniments que han marcat el camí de la humanitat en l’últim any, ens ensenyen la importància de fer-nos càrrec els uns dels altres i també de la creació, per a construir una societat basada en relacions de fraternitat. Per això he escollit com a tema d’aquest missatge: La cultura de la cura com a camí de pau. Cultura de la cura per eradicar la cultura de la indiferència, del rebuig i de la confrontació, que acostuma a prevaldre avui dia.”

“En aquest temps, en el que la barca de la humanitat, sacsejada per la tempesta de la crisi, avança amb dificultat a la recerca d’un horitzó més tranquil i serè, el timó de la dignitat de la persona humana i la “brúixola” dels principis socials fonamentals poden permetre’ns navegar amb un rumb segur i comú. Com a cristians, fixem la nostra mirada en la Mare de Déu, Estrella del Mar i Mare de l’Esperança. Treballem tots junts per avançar vers un nou horitzó d’amor i pau, de fraternitat i solidaritat, de suport mutu i acollida. No cedim a la temptació de desinteressar-nos dels altres, especialment dels més febles; no ens acostumem a mirar cap a una altra banda,  sinó comprometem-nos cada dia concretament per a «formar una comunitat de germans que s’acullen recíprocament i es preocupen els uns dels altres”

Germanes, germans, amics, en la festa de Santa Maria Mare de Déu, en el primer dia de l’any 2021, com escoltàvem a la primera lectura, que “Déu ens beneeixi i ens guardi, ens faci veure la claror de la seva mirada i s’apiadi de nosaltres; giri cap a nosaltres la seva mirada i ens doni la pau.”


dijous, 24 de desembre del 2020

Llum que es reveli a les nacions

Sagrada Família any B

lectures


La família de Nazaret és avui al centre de la nostra celebració. Què ens pot dir aquesta família que va viure fa més de dos mil anys a la nostra vida d’avui. 

El primer tret que destaquen els evangelis és que era una família que vivia en la senzillesa i en una certa dificultat econòmica. Com a bons jueus compleixen el que hi ha establert en la Llei de Moisès de presentar Jesús al Temple als quaranta dies del naixement i fer una ofrena. L’ofrena que ofereixen és la dels pobres, un parell de colomins.  

Encara que no sigui un discurs gaire de moda, l’exemple de senzillesa i austeritat de la família de Jesús és vàlid per a les nostres famílies d’avui. Fins i tot per a aquells que potser no tenen problemes econòmics, la senzillesa i una certa austeritat ens fa donar més importància a altres valors.   

 Per exemple, dedicar més temps per parlar i per escoltar, dins de la parella, pares amb fills, avis i néts. Un parlar i escoltar que condueix a interessar-se més per l’altre. Algú recomanava per a les parelles el que en deia la regla de tres: Dedicar en exclusiva a la parella com a mínim tres minuts al dia, tres hores al mes, tres dies a l’any.  

Fàcilment les preocupacions de la feina, el temps que demanen els fills sobretot quan són petits, van deixant de banda el temps per a l’altre, per aquell amb qui m’he compromès a estimar-lo tota la vida. I com deia la guineu al petit príncep, “És el temps que has dedicat a la teva rosa que la fa tan important”.  El ritme i l’estil de vida actual no ajuda gaire a trobar aquest temps. Un temps tan necessari per enfortir els lligams, per desfer malentesos, per reconciliar-se, en definitiva per estimar.

Un altre tret que destaquen les lectures d’avui és la confiança. La confiança d’Abraham, la confiança de Simeó i d’Anna en contemplar Jesús. Una confiança que fa créixer l’esperança, malgrat l’edat, malgrat les dificultats.

Confiança que és també un element essencial dins la família. Confiança en l’altre, en la parella, en el fill, en el pare o mare. 

Confiança fonamentada en la Confiança en majúscula que és la nostra fe. Fe en un Déu que neix enmig nostre, a Betlem, en les nostres vides i en els nostres cors. És la fe en Déu la que ens mou a viure en confiança, a creure en l’altre, a creure en nosaltres mateixos. Creure que la llum es revela avui i aquí en tants petits gestos d’amor, de perdó, de servei, de solidaritat que omplen el món i que han aparegut tant en aquest temps de pandèmia.

 Germanes, germans, en aquest dia de la Sagrada Família, preguem especialment per les famílies que aquí i arreu passen per més dificultat. Dificultats en la parella, dificultats econòmiques, malaltia mort d’algun dels seus membres. Pensem també en tantes famílies esquinçades per la separació que provoquen la fam i les guerres, la presó o l’exili. Famílies emigrades i refugiades que cerquen un lloc millor per viure. 

Recordant la família de Natzaret que va haver de passar també per la falta d’acolliment, la persecució i l’exili, preguem per elles, i també per les nostres famílies, i que aquestes pregàries ens comprometin a ser instruments de confiança i de llum per a tots ells.

Al mateix temps, donem gràcies per tot el que de la família hem rebut i rebem, especialment en els moments de dificultat, i expressem sempre que puguem aquest agraïment.

Que l’eucaristia que celebrem, que és acció de gràcies per la vida de Jesús, sigui acció de gràcies per la vida que cada dia rebem.


dilluns, 21 de desembre del 2020

Plantà entre nosaltres el seu tabernacle

Dia de Nadal 2020

lectures


Pau, bona nova, alegria, salvació, cants, Paraula, llum, testimoni, casa, fills de Déu, tabernacle. Són unes quantes de les paraules que hem escoltat a les lectures d’avui.

Paraules positives totes elles. Aquelles que ressonen en l’ambient nadalenc: llums, regals, escalfor, desigs de pau. Hem de parlar del parèntesi nadalenc?  

Segurament no, també hem sentit paraules negatives: rebuig, foscor. Paraules que ressonen també en la realitat del món: persones que no podran celebrar el Nadal amb els seus, que no tindran res per menjar, que no tindran un sostre per protegir-se, que estaran hospitalitzats, sols, a la presó o a l’exili. 

Són els que necessiten més que ningú una bona notícia de salvació. Com fer-los viure l’esperit de Nadal? Com fer-los arribar la bona notícia?

Potser anant al cor del Nadal, a l’infant nu i fràgil del pessebre, nascut fora de la ciutat. L’infant que és a l’origen de la bona notícia de salvació no ha nascut dins dels palaus dels reis ni dels castells dels poderosos, ni tan sols a un pobre hostal de Betlem. 

Per això pot ser bona notícia per als pobres, per als malalts, per als perseguits, per als refugiats. Jesús avui podria néixer abrigat per quatre cartrons, en una barraca, en una pastera, o als peus del grans murs que divideixen els països.

Nadal no és una bona notícia edulcorada o de cotó fluix. És una bona notícia que s’arrela de ple en la humanitat real. Ha plantat la seva tenda entre les nostres i porta esperança allà on ja quasi no en queda, llum en les foscors. Les foscors socials i també les foscors més íntimes i personals.

La vida de Jesús comença en l’infant nu i fràgil de Betlem i acaba en l’home nu i fràgil del Gòlgota. Entremig hi ha l’home per als altres, atent als altres, al servei dels altres.

Les nostres vides transcorren també enmig de la fragilitat. Fragilitat que en l’any 2020 s’ha fet més palesa. Jesús ens ajuda a què la fragilitat no sigui la darrera paraula. Ell la va viure més que ningú, des del naixement fins a la mort, però no va ser la darrera paraula de la seva vida. La darrera paraula va ser l’amor, un amor que no es quedava en les paraules, que s’encarnava en el més quotidià, en les persones que es creuaven amb ell a les que els donava esperança, guarició, consol, pau. Un amor que fa que sigui vivent entre nosaltres.

Davant d’això, per a nosaltres creients, celebrar Nadal no pot ser altra cosa que contemplar l’infant de Betlem, l’home de Galilea, el crucificat de Jerusalem, escoltar-lo i ser testimonis, com Joan, de la bona notícia de salvació, especialment entre els més petits i necessitats d’avui.

Quan contemplem Jesús veiem algú que sempre que es troba amb una persona traspua tendresa i esperança. La tendresa de l’infant no desapareix quan Jesús es fa gran. Tots els que es trobaven amb Jesús sortien amb més esperança de viure.

 Hem d’aprendre a tenir tendresa. A vegades hi ha persones que fan molt pels altres, però els manca aquesta tendresa que fa que l’amor sigui més càlid. Un somriure, una abraçada, fan que l’amor sigui més càlid.

 L’infant Jesús ens diu que la tendresa l’hem d’intentar conservar tota la vida, que no és una cosa només d’infants. Francesc parla moltes vegades de la tendresa. Parlant de sant Josep diu: “En els Evangelis, sant Josep apareix com un home fort i valent, treballador, però en la seva ànima es percep una gran tendresa, que no és la virtut dels febles, sinó més aviat tot el contrari: denota fortalesa d'ànim i capacitat d'atenció, de compassió, de veritable obertura a l'altre, d'amor. No hem de tenir por de la bondat, de la tendresa.”

L’infant Jesús ens diu que si vivim com ell va viure, l’esperança creixerà al nostre voltant.  Les festes de Nadal, si les vivim amb aquest esperit, no seran festes que fem per tradició, seran festes de tendresa i d’esperança. Aprofitem-les per curar ferides, per perdonar-nos mútuament. Que siguin ocasió per preocupar-nos i tenir més cura els uns dels altres.

Que l’eucaristia que celebrem sigui avui més que mai aquesta taula on tothom hi té lloc, una taula sense restriccions, sagrament de la taula del Regne que Jesús ens va anunciar.


diumenge, 20 de desembre del 2020

No tingueu por

Nit de Nadal 2020

lectures


Les lectures que acabem d’escoltar ens ajuden a aprofundir el misteri que avui celebrem, més enllà dels detalls anecdòtics, de la bonica història del naixement d’un infant.

En la lectura d’Isaïes hi trobem paraules com llum, alegria, pau, justícia, encarnades en el naixement d’un infant. A l’evangeli, el missatge de l’àngel als pastors comença per “No tingueu por”. Por que s’esvaeix també en el naixement d’un infant en un pessebre.

Totes aquestes paraules les podem resumir en una altra: esperança. Quan tenim motius d’esperança, les petites pors desapareixen, les foscors s’il·luminen, la pau i la justícia creixen.  

No és fàcil viure sense por quan hi ha molts motius per tenir-ne. La situació actual que ens toca viure, i que coincideix amb el Nadal, que hem de viure d’una manera diferent, no és una situació de tranquil·litat. Hem de trobar-nos amb la família, ni que sigui en formats diferents, i tenim por. Por que les trobades familiars puguin ser un lloc de contagi, pensant sobretot en els més vulnerables, en les persones més grans.

En aquest context, les paraules dels àngels segueixen ressonant a les nostres oïdes: “No tingueu por” Tingueu confiança perquè el qui dona sentit a tot és a prop nostre i ens estima. Jesús és el fonament de la nostra esperança, la llum per a les nostres foscors.

El context històric del naixement de Jesús no era millor que el nostre. Les malalties, les epidèmies també hi eren i en unes condicions molt més precàries que les nostres. La pobresa de la família de Jesús ens recorda la pobresa dels nostres dies. Els qui aquesta nit, com cada nit, dormiran al ras, ens recorden Josep i Maria cercant lloc a l’hostal.

Jesús neix avui, en el 2020 de la pandèmia, com va néixer a Betlem. Avui també la Bona notícia és per a tot el poble, per a tota la humanitat. És bona notícia pels qui confiem en ell, però també pels qui l’han oblidat, pels qui creuen en Déu però també pels qui viuen en un mar de dubtes.

La bona notícia és que qualsevol home o dona no està sol davant les seves pors i les seves foscors. Hi ha Algú que és a prop i que ens estima. Potser les pors no desapareixeran, però no estem sols.

Aquest Algú no el trobarem entre els poderosos d’aquest món, entre els rics, entre els famosos, entre els qui mouen els fils. Aquest Algú el trobem avui com fa dos mil anys en els petits llocs perduts de la nostra societat, enmig dels senzills, dels petits, dels qui no compten per a ningú, dels qui no omplen les portades dels diaris. 

Els pessebres actuals es troben a la part de darrera del món, de les ciutats, en les perifèries que intentem amagar perquè fan mal als ulls. En els països del Tercer Món, en els barris del Quart Món. Els pessebres d’avui també són en les UCIS dels hospitals. Perquè és en aquests llocs on es viuen més experiències de solidaritat, de persones que sense fer massa soroll es fan propers dels més necessitats. D’homes i dones que com Maria donen a llum la Llum.

En tots aquests llocs Déu s’ha fet avui proper de nosaltres perquè han hagut homes i dones que s’han fet propers de les famílies de Betlem d’avui, de les que no tenen prou diners per arribar a fi de mes, de les que no tenen una casa per viure perquè han estat desnonats, de les que recorren quilòmetres per terra i per mar per buscar un lloc segur on viure amb dignitat. Allà on hi ha solidaritat i proximitat, allà hi ha el Déu que s’ha fet humà a Betlem, allà hi ha Nadal, allà es dona a llum la Llum.

Aquest és el missatge de Nadal, i per això avui estem aquí reunits, per això demà mirarem d’estar reunits en família, ni que siguem menys que en un any normal, per això aquests dies ens farem regals... Per significar que volem fer com Déu, que volem fer com Jesús, fer-nos propers dels altres, començant per la pròpia família.

“Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que estima el Senyor” Sí, és veritat, la glòria de Déu es fa més palesa quan entre nosaltres hi ha pau, en la família, en la feina o a l’escola, entre els veïns, entre els països, en el món sencer. Treballar per la pau és fer Nadal. És donar a llum la Llum.

Que la Pau i la Solidaritat, l’alegria i la justícia,  siguin al centre de les nostres vides en la nit de Nadal.


diumenge, 13 de desembre del 2020

Que es compleixin en mi les teves paraules

4 diumenge d'Advent any B

lectures


En aquest darrer diumenge d’Advent la litúrgia se centra en Maria. Com Joan Baptista, Maria prepara d’una manera especial la vinguda de Jesús.  
El text escollit és el de l’anunci de l’àngel en l’evangeli de Lluc. És un text, com tots els de la infància de Jesús, amb un alt contingut teològic i que cal llegir més que com un relat històric, com una contemplació dels signes i de les paraules que ens ajudi a descobrir el significat profund de la vinguda de Jesús.
Em voldria fixar especialment en algunes de les paraules. La primera,  la salutació de l’àngel “Déu te guard”. En català hem traduït per “Déu te guard”, però en l’original grec la paraula és “jaire” que significa “alegra’t”. El Déu que parla a Maria no és un Déu que faci por, que ens provoqui tristesa, ben al contrari és un Déu que ens porta alegria, i que ens crida a viure amb alegria la seva bona notícia. Una notícia que és bona perquè per sobre de tot el que és negatiu, que provoca tristesa, plors i desànims, hi ha l’amor, i l’amor és motiu d’alegria. No és fàcil fer una afirmació com aquesta quan mirem el món que ens envolta, especialment en els temps actuals,  amb tantes males notícies. Però hem de dir que sí, que és bona notícia, perquè malgrat tot cada un de nosaltres som capaços d’estimar, i a més hi ha molta gent que cada dia estima, a vegades en circumstàncies ben difícils. Això ho hem vist també en els mesos de pandèmia. No hem vist només malaltia i mort, hem vist també milers de gestos de donació, de servei, fins i tot de risc de la pròpia vida en favor dels altres.
“El senyor és amb tu”:  En Jesús Déu s’apropa de nosaltres, Déu comparteix la condició humana. Aquest Déu que és amb Maria, també és amb nosaltres.  Un Déu tan proper és una invitació a cada un de nosaltres a ser propers, a no allunyar-nos dels altres, a vetllar sobre ells, a no crear divisions, ni de religió, ni de cultura, ni de política, ni de raça. Ser proper d’aquell que no conec de res però que em necessita, tal com va fer el bon samarità. Tal com Francesc ens diu en la seva darrera encíclica, recolzant-se precisament en la paràbola del bon samarità.
“No tinguis por, Maria” El mateix que Jesús ressuscitat dirà als seus deixebles: “No tingueu por”. El mateix que avui ens diu a nosaltres. Déu ens convida a viure sense por. No es tracta de la por que podem tenir en un moment determinat per alguna amenaça, és la por profunda de qui no espera res de la vida, del qui no troba cap sentit a l’existència. És també la por que a vegades tenim cap als qui són diferents de nosaltres, pel seu origen, per la seva raça. I també la por que sembla que tinguem els cristians al món que ens envolta, a la laïcitat, a les altres creences i conviccions, a les diferents maneres d’entendre la vida, a les diferents opcions morals i als diferents models de família. 
La invitació de Jesús és a fer confiança. Vivint en aquesta confiança la por deixarà lloc al testimoniatge valent, alegre i també respectuós dels altres.
“Tindràs un fill”: aquí també la traducció ha perdut els detalls de l’original, que diu: “concebràs i donaràs a llum un fill”. Donar a llum és una expressió ben rica que s’adreça a nosaltres que hauríem de ser testimonis de llum enmig de la foscor. No estem cridats a jutjar, a condemnar, sinó a donar llum d’esperança, i també a saber reconèixer les petites llums que s’encenen a molts llocs i fer costat a tots aquells que les encenen.  Com Maria, també hem de donar a llum la bona notícia de Jesús.
“Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules”. Fer que la nostra vida sigui paraula de Déu. Podem pensar que això és només cosa de Jesús, de Maria, dels sants. Nosaltres som paraula de Déu cada vegada que fem un gest, per més senzill que sigui, que sigui un gest i un fruit d’amor. 
 Que les paraules de l’àngel i de Maria siguin un repte per a nosaltres en aquest acabament d’Advent. I que el Nadal que celebrarem sigui un temps favorable perquè a través nostre es compleixi la paraula de Déu.

dimarts, 8 de desembre del 2020

L’Esperit del Senyor m’ha enviat a portar la Bona Nova als desvalguts

3 diumenge d'Advent any B

lectures


El fragment del profeta Isaïes que hem escoltat és aquell que Jesús va llegir a la sinagoga de Nazaret i que era, per dir-ho d’alguna manera, el seu programa: “L’Esperit del Senyor Déu reposa sobre meu...”
L’Esperit de Déu és en els profetes, l’Esperit és en Jesús, però també és en nosaltres. L’Esperit de Déu no és elitista, només per a gent especial, només per als sants, només per als d’una determinada religió... L’Esperit de Déu és universal, no és sectari... Reposa sobre tot home sobre tota dona que no es tanca sobre si mateix, que s’obre a la seva acció.  
Deixar-se conduir per aquest Esperit, apropar-se d’ell no significa allunyar-se del món, dels altres. Tot el contrari, apropar-se d’ell només es pot fer apropant-se al mateix temps dels altres, especialment dels desvalguts, dels qui tenen el cor adolorit, dels presoners, dels captius...
El missatge d’Isaïes, que Jesús fa seu, ens il·lumina molt bé en aquest temps d’Advent, en el que ens preparem per a la seva vinguda. L’espera d’aquesta vinguda consisteix a esperar i acollir els altres, d’acord amb aquelles paraules de Jesús que vam escoltar fa uns diumenges: “Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi” sense oblidar que aquests germans de Jesús eren els afamats, els qui passaven set, els forasters, els malalts, els presoners. En les paraules de Jesús ressonen les paraules d’Isaïes: els desvalguts, els cors adolorits, els captius, els presos...
La nostra preparació de Nadal ha d’anar per aquí, per apropar-nos dels preferits de Jesús, que avui són també els presoners i els captius. També aquells que no arriben a cobrir les despeses més essencials com és la del pa de cada dia, sobretot en aquests mesos en què tants han perdut o han vist disminuir molt els seus ingressos degut a la pandèmia. Apropar-nos dels malalts, dels qui han perdut un ésser estimat.  
Aquesta és també la preparació a la que Joan Baptista ens convida. Aplanar el camí al Senyor és aplanar el camí als altres, en comptes d’aixecar murs i tancar-nos en els nostres petits mons.
Els petits mons personals, familiars, però també els nostres petits mons de països d’Occident que pensant només en els nostres problemes oblidem la situació dels països del Tercer Món.  
A l’evangeli hem escoltat que Joan venia a donar testimoni de la Llum. Nosaltres podem ser avui testimonis de la Llum. Una Llum que no consisteix a saber moltes coses, a conèixer els secrets de la ciència o de l’economia, ni a conèixer els misteris de l’existència. La Llum que hem de testimoniar és la Llum de l’amor. Com diu el mateix Joan en la seva primera carta: “els qui afirmen que estan en la llum, però no estimen els seus germans, encara estan en la fosca. Els qui estimen els germans viuen en la llum, però els qui no els estimen estan en la fosca, caminen a les fosques i no saben on van”.
El papa Francesc, en la seva darrera encíclica “Fratelli Tutti” ens parla també d’una única humanitat, on l’objectiu és la fraternitat i l’amistat social. On tots estem units per un mateix Esperit, en siguem conscients o no, un Esperit que ens fa aturar quan veiem un germà caigut al costat del camí, el coneguem o no, sigui quina sigui la seva religió, la seva raça o la seva nacionalitat.
 Que en aquest temps d’Advent siguem dòcils a l’Esperit de Déu que ens envia a portar la bona nova als desvalguts, que ens apropa solidàriament de la humanitat i del món que Déu ens ha confiat.

diumenge, 6 de desembre del 2020

Que es compleixin en mi les teves paraules

Immaculada Concepció 2020

lectures


Quan celebrem una festa de Maria com la d’avui, podem tenir la temptació de mirar les imatges que d’ella tenim ,algunes molt sumptuoses, amb riques vestimentes, algunes sense el nen Jesús. La diversitat és ben gran.
Totes són expressió de les diferents èpoques i cultures. Cap d’elles no hauria de ser una barrera per arribar a la noia de Natzaret que hem escoltat en l’evangeli. Tampoc els dogmes o les tradicions sobre ella que a vegades han estat barrejats amb altres intencions.
Celebrar Maria ha de ser celebrar i contemplar la seva humanitat, i a través d’ella celebrar i contemplar la humanitat del Crist. 
Una mica com va fer santa Teresa, per qui Maria és un pilar fonamental de la seva vida, i que està tan present en tot el que ella va viure, en tot el que ell va crear, va fundar. 
Ja des de la infància, troba en Maria refugi quan perd la seva mare, en la seva vocació carmelitana aprofundeix en la tradició antiga de la Mare de Déu del Mont Carmel.
I ja com a anècdota, i pensant en l’evangeli d’avui, entra al monestir de l’Encarnació i mor en el de l’Anunciació.
Més enllà de l’anècdota, per Teresa Maria és model per a nosaltres de cristiana, deixebla i seguidora del Crist. A través d’ella descobrim la humanitat del Crist i la nostra pròpia humanitat. D’ella destaca virtuts que són també model per a nosaltres: la pobresa i la humilitat.
I ara ja, a la llum de l’evangeli de l’anunciació i del que segueix, la visita a Elisabet, hi hem d’afegir dues virtuts tan importants en el nostre seguiment del Crist: la disponibilitat i l’esperit de servei.
Disponibilitat que es resumeix en la resposta a l’àngel: «Soc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules», i disponibilitat en el primer que fa un cop sap que serà la mare del Fill de Déu: visitar Elisabet per posar-se al seu servei.
Posa en pràctica les paraules de l’àngel seguint el que Jesús ensenyarà després: Servir Déu a través del servei als altres, especialment aquells que es troben més necessitats. Estimar Déu estimant els altres.
Ser mare de Jesús no l’encimbellarà, més aviat l’abaixarà fins als preus de la creu, resum de totes les creus i sofriments de la humanitat.
En aquesta època que ens ha tocat viure, amb totes les dificultats que passem i que molts han viscut amb tan dolor per la malaltia, la mort i les dificultats econòmiques,  mirant Maria ens pot ajudar a no sentir-nos sols sinó misteriosament acompanyats per aquell Senyor que és amb nosaltres i que ens diu: “No tingueu por”.
Un descobriment que no ens ha d’encimbellar deixant que els tsunamis socials passin per sota, passin de llarg, sinó que ens ha de fer anar a casa de les Elisabets d’avui, posant-nos al seu servei.
Enmig de l’Advent que ens prepara per rebre el Crist, la festa d’avui ens ajuda a avançar. Maria prepara com ningú la vinguda del Crist des d’abans de néixer fins a la fi dels temps. 
Que mirant-la, puguem preparar-nos millor a la seva vinguda, un any més, al pessebre de Betlem, envoltat de Maria, de Josep, dels pastors, sagraments de la humanitat pobra i desvalguda que no troba lloc a l’hostal.
Que el puguem rebre en els nostres cors, que ens doni llum i força en la foscor i en la feblesa. I que l’eucaristia que celebrem sigui aliment per al nostre camí, signe d’una vida compartida i donada.


diumenge, 29 de novembre del 2020

Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí

2 diumenge d'Advent any B

lectures


En aquest segon diumenge d’Advent, escoltem el començament de l’evangeli de Marc, l’evangeli que ens acompanyarà normalment al llarg d’aquest any litúrgic.
Es tracta de l’evangeli més antic dels quatre que hi ha al nou testament. No només és el primer cronològicament, sinó que podem afirmar que és Marc el primer que té la idea de recollir diferents escrits que ja existien sobre Jesús per “cosir-los” en forma de vida. Ho fa en el moment en què els testimonis directes d’aquesta vida comencen a morir. Vol deixar un llibre que recordi per sempre més que Jesús va viure una vida com les nostres, que no va ser un àngel baixat del cel, sinó un ésser humà amb carn i ossos. 
Segurament, els altres tres evangelistes no van fer sinó imitar aquesta manera de fer de Marc.
Devem també a Marc la paraula “evangeli” per designar aquests llibres que ens anuncien el missatge de Jesús en forma de “vida”. 
Aquesta paraula que etimològicament significa “bona notícia”, encapçala el llibre de Marc: “Comença la bona notícia de Jesús, el Messies, Fill de Déu”
 En la nostra vida, en la que de tant en tant hi ha “males notícies”, en el nostre món on també sovint hi ha “males notícies” és bo no oblidar que la vida de Jesús és “bona notícia”.  
En quina mesura som, com deia Isaïes,  missatgers de “bona notícia” enmig del nostre món? Com ho hem de fer per evitar que el món vegi els cristians com gent pessimista, que no sap descobrir les llavors de bondat que existeixen pertot arreu. Com podem ser portadors de bona notícia en els nostres temps de dificultat, de malaltia i de mort.
Com podem fer per ser missatgers, com Joan Baptista, que va ser una llum enmig de la foscor en aquells temps que no eren millors que els nostres.
La gent anava cap a ell perquè hi descobria coherència. La seva presència senzilla en el seu vestir, el seu crit de conversió atreia la gent senzilla que estava cansada de tantes paraules i de tanta hipocresia.
De quina manera podem avui fer semblant, a fi que el nostre testimoniatge es basi més en els fets que no en les paraules. 
Com Joan, portar un vestit senzill. No són els grans mitjans el més important en l’anunci de l’evangeli. Més aviat els grans mitjans, l’ostentació, les despeses excessives desfiguren una bona notícia que Jesús adreçava en primer lloc als pobres.
Els homes i dones que més rastre deixen o han deixat acostumen a ser persones que vivien senzillament. El que destaca en ells no són les riqueses o el poder sinó una vida coherent i dedicada als més pobres, als infants, als malalts... Tots ells ens són exemples per saber de quina manera podem ser missatgers d’una bona notícia.
Hi ha moltes maneres ben senzilles i al nostre abast per anunciar Jesucrist: Un somriure, una visita, un servei, donar gràcies, demanar perdó, ser acollidor, són petits gestos que són bona notícia. I són aquells actes que ens deia l’evangeli de fa dos diumenges pels quals serem jutjats.
En aquest temps d’Advent preparem i aplanem el camí que ens porta a Jesús, apropant-nos dels petits i els pobres que es creuen amb nosaltres. Acompanyant els qui enmig de la pandèmia experimenten la malaltia i la mort, la dificultat econòmica o l’exclusió social.
I encara que no es creuin amb nosaltres, sentim-nos propers de tantes persones i països que viuen submergits en males notícies d’injustícia, de violència, d’intolerància, de xenofòbia o racisme.
Que el camí cap a Nadal ens faci més sensibles i solidaris d’aquestes situacions i així poder acollir Jesús en el nostre cor.

diumenge, 22 de novembre del 2020

Estigueu atents, vetlleu

1 diumenge d'Advent any B

lectures

L’evangeli d’aquest primer diumenge d’Advent insisteix en idees que hem sentit en els evangelis d’aquests darrers diumenges. La paràbola dels talents ens cridava a donar fruits. La paràbola del Judici Final ens deia que aquests fruits havien de ser fruits d’amor, especialment cap a aquells que més necessitat en tenen.
Són dues paràboles, doncs, que reforcen el missatge de l’evangeli d’avui: Cal estar atents, cal vetllar. L’Advent és el temps de l’esperança. Ja des d’aquest primer diumenge, se’ns diu que l’esperança cristiana és una esperança activa. No és com l’espera del qui s’asseu sense fer res, com qui espera el tren. És més aviat com l’espera d’uns amics que han de venir a sopar, i que ens fa aixecar i moure’ns per tal de preparar bé l’esdeveniment.
Aquesta experiència del nostre viure quotidià ens ajuda a comprendre què ha de ser i què no ha de ser el temps d’Advent que avui iniciem.
Esperem Jesús, l’Amic que ve a casa, i cal que ho tinguem tot a punt. Cal sobretot endreçar. Endreçar la nostra vida. Cal treure les teranyines de la casa i les lleganyes dels ulls. Tenir-ho tot a punt perquè quan l’amic vingui trobi lloc en el nostre cor. Un cor ample, un cor obert, un cor que estima i que es deixa estimar. Un cor com el seu. Un cor generós, que sap perdonar, solidari, net, just, compassiu, que posa pau.
Tenim al davant nostre quatre setmanes. És bo que fem tots els preparatius materials perquè les festes que s’apropen siguin boniques, malgrat que aquest any sigui molt diferent als altres. És bo que decorem la casa de la mateixa manera que l’ajuntament decora la ciutat. És bo que truquem a la família i que organitzem els àpats d’aquests dies de festa, ni que sigui amb restriccions. És bo que traguem el pessebre de l’armari i el posem a l’entrada o al menjador.
Però és encara més bo que aprofitem aquest temps per reconciliar-nos amb aquell de qui ens havíem distanciat, és encara més bo si visitem aquell que sabem que viu sol o que està malalt, és encara més bo si enmig de les despeses pensem a fer un donatiu a alguna organització que s’ocupa dels més pobres. D’ocasions no en manquen, com el recapte d’aliments o d’aquí uns dies la Marató de TV3.
En aquests temps, on la malaltia i la mort han estat i segueixen estant tan presents, no podem celebrar el Nadal indiferents, com si res no passés al nostre voltant. El Nadal d’enguany serà difícil, complicat i potser trist per a moltes famílies.  
Si estem atents al que passa al voltant nostre, l’espera donarà fruit. Jesús no naixerà només en el pessebre. Naixerà i creixerà en el nostre interior. Les llums no només faran bonic, col·laborarem perquè el nostre entorn sigui més lluminós.
 Diumenge passat l’evangeli ens deia que serem jutjats per tot allò que haurem fet pels més petits. Serà la nostra compassió i la nostra solidaritat el que haurem de presentar en aquest judici. Era una manera de dir-nos que quan Jesús ens convida a vetllar, ens convida en primer lloc a vetllar sobre els altres, especialment els més indefensos i necessitats. 
 Celebrem l’eucaristia, convidats al voltant de la taula, una taula que és signe de la taula on tothom hi té un lloc, on no hi ha restriccions, on tots som germanes i germans.

diumenge, 15 de novembre del 2020

Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, m’ho fèieu a mi

Diumenge 34 durant l'any A: Jesucrist Rei de l'Univers

lectures


L’evangeli d’avui, en aquest darrer diumenge de l’any litúrgic, ens parla del judici darrer, del moment decisiu.
L’evangeli de diumenge passat ens hi va preparar: En la trobada definitiva amb Jesús haurem de rendir comptes dels talents que Déu ens ha donat. L’amo esperava fruits dels seus administradors. Avui ens acaba de concretar de quins fruits es tracta: Jesús espera de nosaltres fruits d’amor, i d’un amor concret, d’un amor compassiu i solidari cap a aquells que més necessiten la nostra compassió i la nostra solidaritat.
És per aquest amor que serem jutjats, i és per aquest amor que serem capaços de veure Déu. Deia Sant Agustí: “Donat que encara no veus Déu, és estimant el proïsme que purifiques el teu ull per poder veure Déu”.
És l’amor envers els més necessitats el qui ens fa caminar cap a Déu, sigui quina sigui la nostra religió, siguin quines siguin les nostres conviccions.
 Aquell que es declara ateu o agnòstic, aquell que viu en la indiferència pel que fa a la fe, si estima el qui ho necessita, està caminant cap a Déu. Déu, creant-nos a imatge i semblança seva, ens ha creat, tots, capaços d’estimar.
L’evangeli és clar. No és pels nostres actes explícitament religiosos, diguem-ho sense embuts, no és per anar molt a missa o per fer moltes pregàries que serem jutjats. 
Tots serem jutjats per haver “donat de menjar o de beure”, per haver acollit “els forasters (els immigrants, els refugiats)”, per haver  vestit el despullat, visitat el malalt i el presoner. I per moltes altres accions que van en aquesta línia de solidaritat i compassió envers els qui més ho necessiten.
Algú, escoltant això, podria preguntar: Si Déu no té en compte les vegades que he assistit a la missa en el judici final, potser no val la pena d’anar-hi.
Seria una pobra manera de comprendre què és la missa. Hi aniríem per acumular mèrits davant Déu. Però anar a missa, pregar o llegir l’evangeli no són accions per acumular mèrits.
Anem a missa per celebrar que Déu ens ha estimat. Anem a missa per escoltar la seva paraula, per descobrir la manera concreta de viure l’amor de Déu. Anem a missa per pouar l’aigua que necessitem per caminar, per menjar l’aliment que ens dóna forces i ens ajuda a descobrir el qui té fam, el qui té set, el qui està sol o malalt. Anem a missa per recolzar-nos els uns als altres en la nostra fe i en el nostre compromís
 Avui és la festa de Jesucrist rei de tot el món. El Regne del que proclamem que Jesucrist és el rei, no és com els regnes d’aquest món, no és el regne del diner o de les finances, no és el regne dels famosos ni dels poderosos, no és tampoc el regne de la intolerància, que no respecta els qui tenen diferents conviccions o creences, no és el regne del racisme ni de la xenofòbia.
És el Regne on ningú no té fam ni set, on ningú està sol o malalt, on ningú no és a la presó, on tothom és acollit i ben rebut, és el Regne de l’amor, de la pau, de la veritat, un Regne on tothom hi té un lloc.
Aquest Regne és dins nostre, aquest Regne l’hem de fer créixer ja des d’aquí estimant. No podem dir que l’esperem si en la nostra vida no hi ha gestos d’amor. La nostra esperança no és una esperança de paraules, sinó de fets; no tant de dir que creiem en Déu i que l’estimem, sinó de posar en pràctica el seu amor; no tant de parlar de Jesús sinó de parlar com Jesús, d’actuar com Jesús actuava
La setmana vinent començarem l’Advent. Se’ns convidarà una vegada més a vetllar. L’evangeli d’avui ens recorda que sobretot hem de vetllar sobre els nostres germans, especialment els més indefensos. Aquest haurà de ser el primer significat de la nostra vetlla.

diumenge, 8 de novembre del 2020

Ets un administrador bo i de tota confiança

Diumenge 33 durant l'any A

lectures

La paràbola dels talents que acabem d’escoltar té un missatge principal: la nostra vida ha de donar fruit. En el nostre seguiment de Jesús no ens podem quedar a mig camí. No n’hi ha prou amb escoltar-lo (rebre els milions), cal posar en pràctica la paraula escoltada, cal donar fruit com l’esposa de la primera lectura. Una lectura que cal situar en el context del temps en què va ser escrita, i reconèixer-li la part positiva, la de lloar el treball callat i eficaç de la dona. Avui, que sembla que siguem molt avançats en el camí de la igualtat de l’home i la dona, no sé si som prou reconeixents i agraïm prou el treball de la dona, sovint silenciós i discret, en tants àmbits; dins la família, a la societat, i també dins la comunitat cristiana.

La lloança a la bona esposa és pels bons fruits que dóna la seva vida quotidiana. S’ocupa del treball diari i té temps d’ocupar-se també dels pobres. 

Donar fruit, és posar en pràctica la paraula que rebem. Sovint, la dificultat de posar en pràctica la paraula de Jesús no ve del fet que no sapiguem el que Jesús vol de nosaltres. Ve sobretot del fet que és una paraula exigent que moltes vegades intentem acomodar a la nostra mediocritat.

Fa uns diumenges Jesús resumia el seu ensenyament: els manaments fonamentals són dos, estimar Déu i estimar els altres.  Posar en pràctica el manament d’estimar, donar fruit, no és fàcil. Perquè estimar a la manera de Jesús vol dir estimar l’altre, sigui qui sigui, només pel fet que em necessita, com ho va fer el bon samarità. Estimar a la manera de Jesús vol dir saber perdonar, vol dir estimar fins i tot els enemics, parar l’altra galta, posar-se al servei dels altres en comptes de buscar ser servits...

Posar en pràctica aquesta manera d’estimar és el que Jesús espera de nosaltres, de la mateixa manera que el senyor de la paràbola esperava dels seus administradors un rendiment dels seus béns.  

Un segon missatge de la paràbola ve del fet que un administrador rebi cinc, l’altre tres i l’altre un. És un reconeixement de la nostra diversitat. No tots rebem el mateix, per la raó que sigui, no tots podem donar un fruit igual.

Reconèixer la diversitat no és massa habitual en la nostra manera de fer. Ara penso especialment en els pares o en els educadors. No ens és fàcil veure cada fill o cada alumne per ell mateix, sense fer comparacions amb altres alumnes o amb altres fills. Déu, que ens mira i ens exigeix a cada un d’una manera diferent, ens convida a actuar així respecte els altres.

La comparació que hem de fer no és entre el que jo faig i el que fa el meu germà, el meu company, el meu veí. La bona comparació és entre el que he fet i el que hauria pogut fer. Entre els fruits que he donat i els que hauria pogut donar. Entre l’amor que he posat en pràctica i el que hauria pogut posar. 

Comparar així és més exigent que quan ens comparem amb els altres. Quan ens comparem amb els altres tendim a fer-ho amb els qui fan menys que nosaltres i així quedem satisfets. Quan ens comparem amb nosaltres mateixos, si som prou sincers, ens adonem que hauríem pogut fer més.

Els reptes que tenim davant nostre, com a administradors dels talents que hem rebut, els hem de viure amb confiança i no amb por com l’administrador que ha rebut un milió. És només confiant en un Déu que és Pare, que ens estima i que ens perdona, que serem capaços de fer passes endavant i de donar els fruits que Ell espera.

Amb aquesta confiança celebrem l’eucaristia, el banquet on som els convidats d’un Déu que ens estima com a fills únics.


diumenge, 1 de novembre del 2020

Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora

Diumenge 32 durant l'any A

lectures

Aquests darrers diumenges de l’any litúrgic ens conviden a fer balanç de la nostra vida. L’ensenyament principal de la paràbola de Jesús es troba en la darrera frase: “Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora” És una invitació a vetllar i estar a punt. El qui no vetlla, no pot conèixer Jesús ni el que ens ha ensenyat. Quan Jesús diu a les desassenyades: “No us conec” és una altra manera de dir: “No em coneixeu”. Són exactament les  mateixes paraules que diu a aquells que sempre van dient “Senyor, Senyor” i que no fan la voluntat del Pare, és a dir a aquells que parlen molt però no fan res, aquells que construeixen la casa sobre la sorra en comptes de fer-ho sobre la roca. Aquells que diuen que volen seguir Jesús, que diuen que són cristians, però que en la seva manera de viure i de fer no s’hi veu gens la seva pretesa coneixença de Jesús. De fet, potser sí que coneixen una mica Jesús, han après coses sobre ell, se saben algunes de les seves paràboles, dels seus miracles. El seu coneixement es limita a saber coses sobre Jesús. Però no han fet amistat amb ell. No han posat oli a la torxa. I per això quan Jesús passa prop d’ells, no el saben reconèixer i no l’acullen.

Aquest és el secret de la paràbola. Més enllà de l’anècdota i de la història, el que Jesús proposa als deixebles és viure amb ell una veritable amistat, una relació de cor a cor més que no de cap a cap. Deixar-se seduir per ell, deixar-se tocar profundament per ell, per la seva Paraula.

Quan aquesta amistat s’estableix, el deixeble sap que el que compta sobretot és la manera de viure. El que Jesús vol del deixeble és que estimi com ell estima: estimar Déu i estimar els altres, aquell manament que fa uns diumenges Jesús va respondre als fariseus que era el més important. Però un amor que no sigui de frases i de paraules, sinó de fets i de veritat.

En això consisteix vetllar, estar a punt. Haver deixat entrar tan endins l’amor de Jesús que el sabem fer sortir quan hi ha algú que ens necessita, quan hi ha algú que ens ha ofès, quan hi ha algú que es troba sol, quan hi ha algú que està malalt o desesperat... Estimar, com el bon samarità, l’home ferit al costat del camí i que no coneixia de res. Curar-li les ferides amb oli, carregar-lo sobre el cavall i portar-lo a l’hostal. Aquest és l’oli que necessitem, i el necessitem abundantment, perquè no se’ns acabi en els moments de dificultat. Quan la mandra o l’egoisme guanyen en les nostres vides. És aleshores, com per a un cotxe, que necessitem oli per avançar, per no defallir en el nostre amor.

Precisament, en la seva darrera encíclica "Tots Germans”, Francesc fa una crida a la fraternitat i l’amistat social, a un amor que va més enllà de les barreres de la geografia i de l’espai. I la paràbola del bon samarità li serveix com a il·lustració d’aquest amor.

Germanes, germans, aquesta és la saviesa, la veritable saviesa de què ens parlava la primera lectura. No és la saviesa que sovint ens ensenya el món d’avui. La saviesa de consumir, de tancar els ulls a tot el que no és bonic de veure, d’espavilar-nos oblidant-nos dels altres.

Avui l’oli que més necessitem és l’oli de la solidaritat, el que ens impulsa a ajudar als qui es queden sense treball, els desvalguts, els refugiats o immigrats, però també els malalts i els qui han perdut un ésser estimat.

Que l’Eucaristia ens doni l’oli de l’amor per mantenir enceses les torxes.


diumenge, 25 d’octubre del 2020

Vaig veure una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar

Tots els Sants 2020

lectures


La lectura de l’Apocalipsi ens dóna un missatge d’universalitat. La multitud que ningú no pot comptar és  la humanitat de tots els temps i de tots els llocs que caminen cap a Aquell que la va crear a la seva imatge i semblança.
La festa de Tots Sants és una festa d’universalitat. La mateixa universalitat que té dins seu la bona notícia de Jesús. 
Francesc ens acaba de deixar també un missatge d’universalitat en la seva encíclica “Fratelli Tutti”, “Tots Germans”, una universalitat que hauria de ser sagrament i penyora de la universalitat de la que ens parla el llibre de l’Apocalipsi.
Creure en la universalitat de la fi dels temps, sense treballar en la universalitat d’avui seria una esperança buida.
Francesc ens parla d’una humanitat universal, on tots som germanes i germans, sense tenir en compte l’origen, la raça, la ideologia ni tampoc les creences o les conviccions. Qualsevol home, qualsevol dona, és el meu germà és la meva germana a qui he d’estimar, de qui m’he de preocupar.
És en la paràbola del bon samarità on Francesc hi veu palès l’amor universal, sense fronteres. En el samarità que no mira si l’home ferit és samarità, hi veu només algú que necessita ajuda.
La paràbola és una resposta a la pregunta del Mestre de la Llei: “Qui són els altres que haig d’estimar?” Jesús no li respondrà qui són els altres, més aviat el convidarà a fer-se proper dels altres, sigui qui sigui.
Per això, perquè quedi clar, Jesús destaca que l’home ferit és un jueu, mentre que el qui s’atura i l’auxilia és un samarità. Així ens fa comprendre que l’amor s’ha d’obrir a tothom.
En l’encíclica Francesc parla d’una altra de les característiques de l’amor: la gratuïtat. Ens diu: “La gratuïtat és la capacitat de fer algunes coses perquè sí, perquè són bones en elles mateixes. Hem rebut la vida gratis, no hem pagat per ella. Llavors tots podem donar sense esperar alguna cosa, fer el bé sense exigir-li tant a aquesta persona a qui s’ajuda.”
Amor universal i gratuït són els fonaments per construir una fraternitat humana, “una única humanitat, com a caminants de la mateixa carn humana, com a fills d’aquesta mateixa terra que ens acull a tots, cadascú amb la riquesa de la seva fe o de les seves conviccions, cadascú amb la seva pròpia veu, tots germans.”
Bones reflexions en la festa de Tots els Sants, de tots els que ens han precedit i han posat en pràctica el manament d’estimar, trencant tota mena de barreres personals i socials, i estimant sense esperar res a canvi. Més enllà dels límits de les religions. Citant a Francesc en un text anterior: “No hi ha alternativa a la caritat: els qui es posen al servei dels germans, encara que no ho sàpiguen, són els que estimen Déu”.
Francesc mateix a l’encíclica cita persones no catòliques i no cristianes que l’han motivat en la reflexió sobre la fraternitat universal: Martí Luther King, Desmond Tutu i Gandhi.
Amb els sants d’ahir i d’avui fem créixer la fraternitat que per a nosaltres es deriva de reconèixer-nos fills de Déu.
Acabo amb un fragment d’una pregària ecumènica amb la que s’acaba l’encíclica: 
“Concedeix als cristians que visquem l’evangeli i puguem reconèixer el Crist en cada ésser humà, per veure’l crucificat en les angoixes dels abandonats i oblidats d’aquest món i ressuscitat en cada germà que s’aixeca.
Vine Esperit Sant, mostra’ns la teva bellesa reflectida en tots els pobles de la terra, per descobrir que tots són necessaris, que són rostres diferents d’una mateixa humanitat que estimes. Amén”

diumenge, 18 d’octubre del 2020

Estima el teu Déu, i estima els altres com a tu mateix

Diumenge 30 durant l'any A

lectures


Les polèmiques i discussions que al llarg de la seva vida va tenir Jesús amb els fariseus i Mestres de la Llei primer, i més tard amb els saduceus i els notables de Jerusalem, encara que fossin fetes amb males intencions i amb la voluntat de fer-lo caure en el parany, són sovint per a nosaltres ocasió per rebre ensenyaments preciosos de Jesús.  
La pregunta que li fan a l’evangeli d’avui s’emmarca en tot un seguit de discussions que tenien entre ells els  Mestres jueus del temps de Jesús. Cada un d’ells intentava prioritzar els més de sis cents manaments que es comptaven i que concretaven el decàleg. Cada mestre hi deia la seva, proposava un ordre d’importància.
Jesús, enlloc d’entrar en aquestes disquisicions una mica inútils, ens ajuda a anar un cop més al fonament, a la profunditat de la llei.
En primer lloc els fa comprendre que no cal anar massa lluny, perdre’s en estèrils discussions. El que és fonamental de la llei, els jueus ho repeteixen cada dia en el que es considera la seva professió de fe, el conegut “Shema Israel: Escolta Israel”. Es tracta del primer manament, aquell que diu que de Déu només n’hi ha un i que cal estimar-lo.
Jesús hi afegeix, però, un segon manament, que és segon en l’ordre, però que té una importància equivalent. I també el treu de la Llei, aquesta vegada del llibre del Levític: “Estima els altres com a tu mateix”. L’originalitat de Jesús no es troba en els dos manaments, que eren coneguts, sinó en el fet d’unir-los i donar-los un rang d’igualtat i d’inseparabilitat. Sant Joan ho va comprendre bé quan en una de les seves cartes ens diu:  “Si algú diu «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, és un mentider”
Encara que ho haguem repetit moltes vegades, hem d’insistir en això. No podem dir que estimem Déu perquè passem moltes hores resant o perquè anem a missa els diumenges. L’amor a Déu i l’amor als altres són les dues cares d’una mateixa moneda. Estimant els altres aprenem a estimar Déu. Estimant els altres, estimem la imatge de Déu que és l’home.
La primera lectura ens fa però una advertència. Estimar no pot quedar en frases i paraules, sinó en fets i en veritat: estimar es concreta en no oprimir l’immigrant ni la viuda ni l’orfe, no estafar el pobre. Concrecions que ens cal actualitzar, encara que alguna com la de no oprimir l’immigrant segueix essent ben actual. 
Com concretem avui, aquí, en el nostre viure de cada dia, el manament de l’amor? La nostra manera d’estimar se sembla a la de Jesús? Som capaços de perdonar, d’estimar els enemics, de no venjar-nos, de no buscar els primers llocs, de posar-nos al servei dels altres, d’ajudar el qui ho necessita sense tenir en compte el seu origen social, racial, religiós o ideològic? 
Podria semblar que Jesús ens hagi simplificat la feina en això dels manaments. Ens els ha resumit, ens ha dit que tots els altres “estan penjats” diu el text original d’aquests dos. “Estima i fes el que vulguis” deia Sant Agustí. És una altra manera de dir el mateix, encara que ens pugui semblar una frase perillosa. Però de fet no és gens perillosa, el que passa és que és difícil de posar en pràctica. Quan la llei se simplifica, el missatge és molt més senzill, però l’exigència és més gran ja que ens deixa a nosaltres i a la nostra responsabilitat una bona part de la feina. Jesús ens tracta com a adults, majors d’edat. No ens cal que ens ho donin tot pastat, que ens diguin minuciosament el que hem de fer i el que no hem de fer, com pretenien els fariseus i els Mestres de la Llei amb els més de sis cents preceptes o com en alguns moments també ha fet l’Església amb un excés de preceptes, manaments i cànons. Som nosaltres, amb l’ajuda de l’evangeli i també dels altres que hem d’anar concretant com estimar Déu i com estimar els altres en el dia a dia.
La recent encíclica del papa Francesc, “Fratelli Tutti” “Tots Germans” va en la línia del que ens ha dit Jesús a l’evangeli d’avui. Parla de l’amor fraternal amb tothom, sense fronteres de geografia ni de conviccions o de religió.
Germanes, germans, l’eucaristia ens pot ajudar en aquesta tasca. Hem escoltat la paraula, mengem també el cos i la sang de Crist, que ens uneix a aquell que ens ensenya a estimar per tal que en el nostre viure creixi el seu amor.

dimarts, 13 d’octubre del 2020

Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu

Diumenge 29 durant l'any A

lectures

La pregunta que els fariseus i els partidaris d’Herodes posen a Jesús és molt compromesa. Anar contra l’impost l’enfrontarà als romans. Anar a favor, l’enfrontarà als Jueus.

La resposta de Jesús se situa a un nivell diferent de la pregunta. De fet Jesús no diu si s’ha de pagar o no. Jesús se situa al nivell de les grans preguntes: Quin és el lloc que ocupa Déu en la nostra vida. 

Per això, abans que res, els demana que li ensenyin la moneda, i la imatge que hi ha en aquesta moneda. La moneda que presenten a Jesús té la imatge del Cèsar. La conclusió de Jesús és: si la imatge és del Cèsar, retorneu-li al Cèsar. 

Però la resposta no s’acaba aquí, Jesús continua i diu: “retorneu a Déu, allò que és de Déu” Què és el que hem de retornar a Déu? Segons el llibre del Gènesi, en el text de la creació se’ns diu que la imatge de Déu és l’home. El que hem de retornar a Déu és l’ésser humà, imatge de Déu. En conseqüència no podem fer amb l’ésser humà com fem amb el diner, fer-ne mercadeig, tractar-lo com un objecte, oblidar la seva dignitat.

La resposta de Jesús no significa que no puguem utilitzar el diner, sempre que aquest diner no esdevingui un déu per a nosaltres, i sempre que el diner no serveixi per fer mal a l’home, imatge de Déu. Quan fem una d’aquestes dues coses, situem el diner a un nivell que no li pertoca.

La resposta de Jesús també ens dóna pistes sobre la relació de l’home i de retruc del cristià, amb la política.

Primera pista: Déu i Cèsar no són al mateix nivell. Per Jesús això és evident. Déu i Cèsar no són comparables, política i fe tampoc. Déu ho engloba tot, dona sentit a tot, se situa al nivell del que és essencial i invisible als ulls. I això que és invisible als ulls, pot il·luminar allò que és visible: la política, el treball, l’economia, la ciència... Aquests i tots els altres àmbits de l’existència estan a un nivell diferent i tenen una autonomia pròpia. Una autonomia que significa que Déu no s’hi barreja, com si fos un polític, un economista o un científic.

Aquesta barreja dissortadament ha existit i existeix i ha generat conflictes importants quan hem utilitzat Déu per fonamentar les ideologies polítiques, la ciència, l’economia. D’aquí han nascut les Creuades, la Inquisició, el déu del terrorisme, el déu de repúbliques basades en una religió, però també el déu de governants cristians no gaire llunyans. El déu de tots els radicalismes i intoleràncies.

 Aquesta autonomia no ha d’allunyar el cristià de les coses d’aquest món. El cristià s’ha de comprometre amb els creients d’altres religions i amb els no creients en tots els àmbits: en el treball, en la política, en la ciència, en l’economia. Però sense utilitzar la fe com una bandera o com un cartell. La fe és en el fons del cor per tal d’il·luminar aquests compromisos. Donem a Déu el lloc que li correspon. 

I des d’aquest compromís molts cristians han treballat junt amb d’altres, sense tenir en compte les creences, en els hospitals, a les residències, als centres socials, a les escoles, per fer que les conseqüències de la pandèmia fossin més fàcils de portar, especialment per aquells que han patit la malaltia, la mort d’un ésser estimat, la dificultat econòmica, l’exclusió.

Tots ells, sabent-ho o no, no han oblidat qui és la imatge de Déu: Cada home, cada dona que es creua en el nostre camí i que ens necessita. Aquest home, aquesta dona l’hem de retornar a Déu, al Déu que és Amor i que ens recorda que aquell que és la seva imatge és fill seu i germà nostre. Un germà que no podem deixar caigut i abandonat en el camí.

Celebrem l’eucaristia que és aliment i força per al camí.