diumenge, 29 de novembre de 2020

Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí

2 diumenge d'Advent any B

lectures


En aquest segon diumenge d’Advent, escoltem el començament de l’evangeli de Marc, l’evangeli que ens acompanyarà normalment al llarg d’aquest any litúrgic.
Es tracta de l’evangeli més antic dels quatre que hi ha al nou testament. No només és el primer cronològicament, sinó que podem afirmar que és Marc el primer que té la idea de recollir diferents escrits que ja existien sobre Jesús per “cosir-los” en forma de vida. Ho fa en el moment en què els testimonis directes d’aquesta vida comencen a morir. Vol deixar un llibre que recordi per sempre més que Jesús va viure una vida com les nostres, que no va ser un àngel baixat del cel, sinó un ésser humà amb carn i ossos. 
Segurament, els altres tres evangelistes no van fer sinó imitar aquesta manera de fer de Marc.
Devem també a Marc la paraula “evangeli” per designar aquests llibres que ens anuncien el missatge de Jesús en forma de “vida”. 
Aquesta paraula que etimològicament significa “bona notícia”, encapçala el llibre de Marc: “Comença la bona notícia de Jesús, el Messies, Fill de Déu”
 En la nostra vida, en la que de tant en tant hi ha “males notícies”, en el nostre món on també sovint hi ha “males notícies” és bo no oblidar que la vida de Jesús és “bona notícia”.  
En quina mesura som, com deia Isaïes,  missatgers de “bona notícia” enmig del nostre món? Com ho hem de fer per evitar que el món vegi els cristians com gent pessimista, que no sap descobrir les llavors de bondat que existeixen pertot arreu. Com podem ser portadors de bona notícia en els nostres temps de dificultat, de malaltia i de mort.
Com podem fer per ser missatgers, com Joan Baptista, que va ser una llum enmig de la foscor en aquells temps que no eren millors que els nostres.
La gent anava cap a ell perquè hi descobria coherència. La seva presència senzilla en el seu vestir, el seu crit de conversió atreia la gent senzilla que estava cansada de tantes paraules i de tanta hipocresia.
De quina manera podem avui fer semblant, a fi que el nostre testimoniatge es basi més en els fets que no en les paraules. 
Com Joan, portar un vestit senzill. No són els grans mitjans el més important en l’anunci de l’evangeli. Més aviat els grans mitjans, l’ostentació, les despeses excessives desfiguren una bona notícia que Jesús adreçava en primer lloc als pobres.
Els homes i dones que més rastre deixen o han deixat acostumen a ser persones que vivien senzillament. El que destaca en ells no són les riqueses o el poder sinó una vida coherent i dedicada als més pobres, als infants, als malalts... Tots ells ens són exemples per saber de quina manera podem ser missatgers d’una bona notícia.
Hi ha moltes maneres ben senzilles i al nostre abast per anunciar Jesucrist: Un somriure, una visita, un servei, donar gràcies, demanar perdó, ser acollidor, són petits gestos que són bona notícia. I són aquells actes que ens deia l’evangeli de fa dos diumenges pels quals serem jutjats.
En aquest temps d’Advent preparem i aplanem el camí que ens porta a Jesús, apropant-nos dels petits i els pobres que es creuen amb nosaltres. Acompanyant els qui enmig de la pandèmia experimenten la malaltia i la mort, la dificultat econòmica o l’exclusió social.
I encara que no es creuin amb nosaltres, sentim-nos propers de tantes persones i països que viuen submergits en males notícies d’injustícia, de violència, d’intolerància, de xenofòbia o racisme.
Que el camí cap a Nadal ens faci més sensibles i solidaris d’aquestes situacions i així poder acollir Jesús en el nostre cor.

diumenge, 22 de novembre de 2020

Estigueu atents, vetlleu

1 diumenge d'Advent any B

lectures

L’evangeli d’aquest primer diumenge d’Advent insisteix en idees que hem sentit en els evangelis d’aquests darrers diumenges. La paràbola dels talents ens cridava a donar fruits. La paràbola del Judici Final ens deia que aquests fruits havien de ser fruits d’amor, especialment cap a aquells que més necessitat en tenen.
Són dues paràboles, doncs, que reforcen el missatge de l’evangeli d’avui: Cal estar atents, cal vetllar. L’Advent és el temps de l’esperança. Ja des d’aquest primer diumenge, se’ns diu que l’esperança cristiana és una esperança activa. No és com l’espera del qui s’asseu sense fer res, com qui espera el tren. És més aviat com l’espera d’uns amics que han de venir a sopar, i que ens fa aixecar i moure’ns per tal de preparar bé l’esdeveniment.
Aquesta experiència del nostre viure quotidià ens ajuda a comprendre què ha de ser i què no ha de ser el temps d’Advent que avui iniciem.
Esperem Jesús, l’Amic que ve a casa, i cal que ho tinguem tot a punt. Cal sobretot endreçar. Endreçar la nostra vida. Cal treure les teranyines de la casa i les lleganyes dels ulls. Tenir-ho tot a punt perquè quan l’amic vingui trobi lloc en el nostre cor. Un cor ample, un cor obert, un cor que estima i que es deixa estimar. Un cor com el seu. Un cor generós, que sap perdonar, solidari, net, just, compassiu, que posa pau.
Tenim al davant nostre quatre setmanes. És bo que fem tots els preparatius materials perquè les festes que s’apropen siguin boniques, malgrat que aquest any sigui molt diferent als altres. És bo que decorem la casa de la mateixa manera que l’ajuntament decora la ciutat. És bo que truquem a la família i que organitzem els àpats d’aquests dies de festa, ni que sigui amb restriccions. És bo que traguem el pessebre de l’armari i el posem a l’entrada o al menjador.
Però és encara més bo que aprofitem aquest temps per reconciliar-nos amb aquell de qui ens havíem distanciat, és encara més bo si visitem aquell que sabem que viu sol o que està malalt, és encara més bo si enmig de les despeses pensem a fer un donatiu a alguna organització que s’ocupa dels més pobres. D’ocasions no en manquen, com el recapte d’aliments o d’aquí uns dies la Marató de TV3.
En aquests temps, on la malaltia i la mort han estat i segueixen estant tan presents, no podem celebrar el Nadal indiferents, com si res no passés al nostre voltant. El Nadal d’enguany serà difícil, complicat i potser trist per a moltes famílies.  
Si estem atents al que passa al voltant nostre, l’espera donarà fruit. Jesús no naixerà només en el pessebre. Naixerà i creixerà en el nostre interior. Les llums no només faran bonic, col·laborarem perquè el nostre entorn sigui més lluminós.
 Diumenge passat l’evangeli ens deia que serem jutjats per tot allò que haurem fet pels més petits. Serà la nostra compassió i la nostra solidaritat el que haurem de presentar en aquest judici. Era una manera de dir-nos que quan Jesús ens convida a vetllar, ens convida en primer lloc a vetllar sobre els altres, especialment els més indefensos i necessitats. 
 Celebrem l’eucaristia, convidats al voltant de la taula, una taula que és signe de la taula on tothom hi té un lloc, on no hi ha restriccions, on tots som germanes i germans.

diumenge, 15 de novembre de 2020

Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, m’ho fèieu a mi

Diumenge 34 durant l'any A: Jesucrist Rei de l'Univers

lectures


L’evangeli d’avui, en aquest darrer diumenge de l’any litúrgic, ens parla del judici darrer, del moment decisiu.
L’evangeli de diumenge passat ens hi va preparar: En la trobada definitiva amb Jesús haurem de rendir comptes dels talents que Déu ens ha donat. L’amo esperava fruits dels seus administradors. Avui ens acaba de concretar de quins fruits es tracta: Jesús espera de nosaltres fruits d’amor, i d’un amor concret, d’un amor compassiu i solidari cap a aquells que més necessiten la nostra compassió i la nostra solidaritat.
És per aquest amor que serem jutjats, i és per aquest amor que serem capaços de veure Déu. Deia Sant Agustí: “Donat que encara no veus Déu, és estimant el proïsme que purifiques el teu ull per poder veure Déu”.
És l’amor envers els més necessitats el qui ens fa caminar cap a Déu, sigui quina sigui la nostra religió, siguin quines siguin les nostres conviccions.
 Aquell que es declara ateu o agnòstic, aquell que viu en la indiferència pel que fa a la fe, si estima el qui ho necessita, està caminant cap a Déu. Déu, creant-nos a imatge i semblança seva, ens ha creat, tots, capaços d’estimar.
L’evangeli és clar. No és pels nostres actes explícitament religiosos, diguem-ho sense embuts, no és per anar molt a missa o per fer moltes pregàries que serem jutjats. 
Tots serem jutjats per haver “donat de menjar o de beure”, per haver acollit “els forasters (els immigrants, els refugiats)”, per haver  vestit el despullat, visitat el malalt i el presoner. I per moltes altres accions que van en aquesta línia de solidaritat i compassió envers els qui més ho necessiten.
Algú, escoltant això, podria preguntar: Si Déu no té en compte les vegades que he assistit a la missa en el judici final, potser no val la pena d’anar-hi.
Seria una pobra manera de comprendre què és la missa. Hi aniríem per acumular mèrits davant Déu. Però anar a missa, pregar o llegir l’evangeli no són accions per acumular mèrits.
Anem a missa per celebrar que Déu ens ha estimat. Anem a missa per escoltar la seva paraula, per descobrir la manera concreta de viure l’amor de Déu. Anem a missa per pouar l’aigua que necessitem per caminar, per menjar l’aliment que ens dóna forces i ens ajuda a descobrir el qui té fam, el qui té set, el qui està sol o malalt. Anem a missa per recolzar-nos els uns als altres en la nostra fe i en el nostre compromís
 Avui és la festa de Jesucrist rei de tot el món. El Regne del que proclamem que Jesucrist és el rei, no és com els regnes d’aquest món, no és el regne del diner o de les finances, no és el regne dels famosos ni dels poderosos, no és tampoc el regne de la intolerància, que no respecta els qui tenen diferents conviccions o creences, no és el regne del racisme ni de la xenofòbia.
És el Regne on ningú no té fam ni set, on ningú està sol o malalt, on ningú no és a la presó, on tothom és acollit i ben rebut, és el Regne de l’amor, de la pau, de la veritat, un Regne on tothom hi té un lloc.
Aquest Regne és dins nostre, aquest Regne l’hem de fer créixer ja des d’aquí estimant. No podem dir que l’esperem si en la nostra vida no hi ha gestos d’amor. La nostra esperança no és una esperança de paraules, sinó de fets; no tant de dir que creiem en Déu i que l’estimem, sinó de posar en pràctica el seu amor; no tant de parlar de Jesús sinó de parlar com Jesús, d’actuar com Jesús actuava
La setmana vinent començarem l’Advent. Se’ns convidarà una vegada més a vetllar. L’evangeli d’avui ens recorda que sobretot hem de vetllar sobre els nostres germans, especialment els més indefensos. Aquest haurà de ser el primer significat de la nostra vetlla.

diumenge, 8 de novembre de 2020

Ets un administrador bo i de tota confiança

Diumenge 33 durant l'any A

lectures

La paràbola dels talents que acabem d’escoltar té un missatge principal: la nostra vida ha de donar fruit. En el nostre seguiment de Jesús no ens podem quedar a mig camí. No n’hi ha prou amb escoltar-lo (rebre els milions), cal posar en pràctica la paraula escoltada, cal donar fruit com l’esposa de la primera lectura. Una lectura que cal situar en el context del temps en què va ser escrita, i reconèixer-li la part positiva, la de lloar el treball callat i eficaç de la dona. Avui, que sembla que siguem molt avançats en el camí de la igualtat de l’home i la dona, no sé si som prou reconeixents i agraïm prou el treball de la dona, sovint silenciós i discret, en tants àmbits; dins la família, a la societat, i també dins la comunitat cristiana.

La lloança a la bona esposa és pels bons fruits que dóna la seva vida quotidiana. S’ocupa del treball diari i té temps d’ocupar-se també dels pobres. 

Donar fruit, és posar en pràctica la paraula que rebem. Sovint, la dificultat de posar en pràctica la paraula de Jesús no ve del fet que no sapiguem el que Jesús vol de nosaltres. Ve sobretot del fet que és una paraula exigent que moltes vegades intentem acomodar a la nostra mediocritat.

Fa uns diumenges Jesús resumia el seu ensenyament: els manaments fonamentals són dos, estimar Déu i estimar els altres.  Posar en pràctica el manament d’estimar, donar fruit, no és fàcil. Perquè estimar a la manera de Jesús vol dir estimar l’altre, sigui qui sigui, només pel fet que em necessita, com ho va fer el bon samarità. Estimar a la manera de Jesús vol dir saber perdonar, vol dir estimar fins i tot els enemics, parar l’altra galta, posar-se al servei dels altres en comptes de buscar ser servits...

Posar en pràctica aquesta manera d’estimar és el que Jesús espera de nosaltres, de la mateixa manera que el senyor de la paràbola esperava dels seus administradors un rendiment dels seus béns.  

Un segon missatge de la paràbola ve del fet que un administrador rebi cinc, l’altre tres i l’altre un. És un reconeixement de la nostra diversitat. No tots rebem el mateix, per la raó que sigui, no tots podem donar un fruit igual.

Reconèixer la diversitat no és massa habitual en la nostra manera de fer. Ara penso especialment en els pares o en els educadors. No ens és fàcil veure cada fill o cada alumne per ell mateix, sense fer comparacions amb altres alumnes o amb altres fills. Déu, que ens mira i ens exigeix a cada un d’una manera diferent, ens convida a actuar així respecte els altres.

La comparació que hem de fer no és entre el que jo faig i el que fa el meu germà, el meu company, el meu veí. La bona comparació és entre el que he fet i el que hauria pogut fer. Entre els fruits que he donat i els que hauria pogut donar. Entre l’amor que he posat en pràctica i el que hauria pogut posar. 

Comparar així és més exigent que quan ens comparem amb els altres. Quan ens comparem amb els altres tendim a fer-ho amb els qui fan menys que nosaltres i així quedem satisfets. Quan ens comparem amb nosaltres mateixos, si som prou sincers, ens adonem que hauríem pogut fer més.

Els reptes que tenim davant nostre, com a administradors dels talents que hem rebut, els hem de viure amb confiança i no amb por com l’administrador que ha rebut un milió. És només confiant en un Déu que és Pare, que ens estima i que ens perdona, que serem capaços de fer passes endavant i de donar els fruits que Ell espera.

Amb aquesta confiança celebrem l’eucaristia, el banquet on som els convidats d’un Déu que ens estima com a fills únics.


diumenge, 1 de novembre de 2020

Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora

Diumenge 32 durant l'any A

lectures

Aquests darrers diumenges de l’any litúrgic ens conviden a fer balanç de la nostra vida. L’ensenyament principal de la paràbola de Jesús es troba en la darrera frase: “Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora” És una invitació a vetllar i estar a punt. El qui no vetlla, no pot conèixer Jesús ni el que ens ha ensenyat. Quan Jesús diu a les desassenyades: “No us conec” és una altra manera de dir: “No em coneixeu”. Són exactament les  mateixes paraules que diu a aquells que sempre van dient “Senyor, Senyor” i que no fan la voluntat del Pare, és a dir a aquells que parlen molt però no fan res, aquells que construeixen la casa sobre la sorra en comptes de fer-ho sobre la roca. Aquells que diuen que volen seguir Jesús, que diuen que són cristians, però que en la seva manera de viure i de fer no s’hi veu gens la seva pretesa coneixença de Jesús. De fet, potser sí que coneixen una mica Jesús, han après coses sobre ell, se saben algunes de les seves paràboles, dels seus miracles. El seu coneixement es limita a saber coses sobre Jesús. Però no han fet amistat amb ell. No han posat oli a la torxa. I per això quan Jesús passa prop d’ells, no el saben reconèixer i no l’acullen.

Aquest és el secret de la paràbola. Més enllà de l’anècdota i de la història, el que Jesús proposa als deixebles és viure amb ell una veritable amistat, una relació de cor a cor més que no de cap a cap. Deixar-se seduir per ell, deixar-se tocar profundament per ell, per la seva Paraula.

Quan aquesta amistat s’estableix, el deixeble sap que el que compta sobretot és la manera de viure. El que Jesús vol del deixeble és que estimi com ell estima: estimar Déu i estimar els altres, aquell manament que fa uns diumenges Jesús va respondre als fariseus que era el més important. Però un amor que no sigui de frases i de paraules, sinó de fets i de veritat.

En això consisteix vetllar, estar a punt. Haver deixat entrar tan endins l’amor de Jesús que el sabem fer sortir quan hi ha algú que ens necessita, quan hi ha algú que ens ha ofès, quan hi ha algú que es troba sol, quan hi ha algú que està malalt o desesperat... Estimar, com el bon samarità, l’home ferit al costat del camí i que no coneixia de res. Curar-li les ferides amb oli, carregar-lo sobre el cavall i portar-lo a l’hostal. Aquest és l’oli que necessitem, i el necessitem abundantment, perquè no se’ns acabi en els moments de dificultat. Quan la mandra o l’egoisme guanyen en les nostres vides. És aleshores, com per a un cotxe, que necessitem oli per avançar, per no defallir en el nostre amor.

Precisament, en la seva darrera encíclica "Tots Germans”, Francesc fa una crida a la fraternitat i l’amistat social, a un amor que va més enllà de les barreres de la geografia i de l’espai. I la paràbola del bon samarità li serveix com a il·lustració d’aquest amor.

Germanes, germans, aquesta és la saviesa, la veritable saviesa de què ens parlava la primera lectura. No és la saviesa que sovint ens ensenya el món d’avui. La saviesa de consumir, de tancar els ulls a tot el que no és bonic de veure, d’espavilar-nos oblidant-nos dels altres.

Avui l’oli que més necessitem és l’oli de la solidaritat, el que ens impulsa a ajudar als qui es queden sense treball, els desvalguts, els refugiats o immigrats, però també els malalts i els qui han perdut un ésser estimat.

Que l’Eucaristia ens doni l’oli de l’amor per mantenir enceses les torxes.


diumenge, 25 d’octubre de 2020

Vaig veure una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar

Tots els Sants 2020

lectures


La lectura de l’Apocalipsi ens dóna un missatge d’universalitat. La multitud que ningú no pot comptar és  la humanitat de tots els temps i de tots els llocs que caminen cap a Aquell que la va crear a la seva imatge i semblança.
La festa de Tots Sants és una festa d’universalitat. La mateixa universalitat que té dins seu la bona notícia de Jesús. 
Francesc ens acaba de deixar també un missatge d’universalitat en la seva encíclica “Fratelli Tutti”, “Tots Germans”, una universalitat que hauria de ser sagrament i penyora de la universalitat de la que ens parla el llibre de l’Apocalipsi.
Creure en la universalitat de la fi dels temps, sense treballar en la universalitat d’avui seria una esperança buida.
Francesc ens parla d’una humanitat universal, on tots som germanes i germans, sense tenir en compte l’origen, la raça, la ideologia ni tampoc les creences o les conviccions. Qualsevol home, qualsevol dona, és el meu germà és la meva germana a qui he d’estimar, de qui m’he de preocupar.
És en la paràbola del bon samarità on Francesc hi veu palès l’amor universal, sense fronteres. En el samarità que no mira si l’home ferit és samarità, hi veu només algú que necessita ajuda.
La paràbola és una resposta a la pregunta del Mestre de la Llei: “Qui són els altres que haig d’estimar?” Jesús no li respondrà qui són els altres, més aviat el convidarà a fer-se proper dels altres, sigui qui sigui.
Per això, perquè quedi clar, Jesús destaca que l’home ferit és un jueu, mentre que el qui s’atura i l’auxilia és un samarità. Així ens fa comprendre que l’amor s’ha d’obrir a tothom.
En l’encíclica Francesc parla d’una altra de les característiques de l’amor: la gratuïtat. Ens diu: “La gratuïtat és la capacitat de fer algunes coses perquè sí, perquè són bones en elles mateixes. Hem rebut la vida gratis, no hem pagat per ella. Llavors tots podem donar sense esperar alguna cosa, fer el bé sense exigir-li tant a aquesta persona a qui s’ajuda.”
Amor universal i gratuït són els fonaments per construir una fraternitat humana, “una única humanitat, com a caminants de la mateixa carn humana, com a fills d’aquesta mateixa terra que ens acull a tots, cadascú amb la riquesa de la seva fe o de les seves conviccions, cadascú amb la seva pròpia veu, tots germans.”
Bones reflexions en la festa de Tots els Sants, de tots els que ens han precedit i han posat en pràctica el manament d’estimar, trencant tota mena de barreres personals i socials, i estimant sense esperar res a canvi. Més enllà dels límits de les religions. Citant a Francesc en un text anterior: “No hi ha alternativa a la caritat: els qui es posen al servei dels germans, encara que no ho sàpiguen, són els que estimen Déu”.
Francesc mateix a l’encíclica cita persones no catòliques i no cristianes que l’han motivat en la reflexió sobre la fraternitat universal: Martí Luther King, Desmond Tutu i Gandhi.
Amb els sants d’ahir i d’avui fem créixer la fraternitat que per a nosaltres es deriva de reconèixer-nos fills de Déu.
Acabo amb un fragment d’una pregària ecumènica amb la que s’acaba l’encíclica: 
“Concedeix als cristians que visquem l’evangeli i puguem reconèixer el Crist en cada ésser humà, per veure’l crucificat en les angoixes dels abandonats i oblidats d’aquest món i ressuscitat en cada germà que s’aixeca.
Vine Esperit Sant, mostra’ns la teva bellesa reflectida en tots els pobles de la terra, per descobrir que tots són necessaris, que són rostres diferents d’una mateixa humanitat que estimes. Amén”

diumenge, 18 d’octubre de 2020

Estima el teu Déu, i estima els altres com a tu mateix

Diumenge 30 durant l'any A

lectures


Les polèmiques i discussions que al llarg de la seva vida va tenir Jesús amb els fariseus i Mestres de la Llei primer, i més tard amb els saduceus i els notables de Jerusalem, encara que fossin fetes amb males intencions i amb la voluntat de fer-lo caure en el parany, són sovint per a nosaltres ocasió per rebre ensenyaments preciosos de Jesús.  
La pregunta que li fan a l’evangeli d’avui s’emmarca en tot un seguit de discussions que tenien entre ells els  Mestres jueus del temps de Jesús. Cada un d’ells intentava prioritzar els més de sis cents manaments que es comptaven i que concretaven el decàleg. Cada mestre hi deia la seva, proposava un ordre d’importància.
Jesús, enlloc d’entrar en aquestes disquisicions una mica inútils, ens ajuda a anar un cop més al fonament, a la profunditat de la llei.
En primer lloc els fa comprendre que no cal anar massa lluny, perdre’s en estèrils discussions. El que és fonamental de la llei, els jueus ho repeteixen cada dia en el que es considera la seva professió de fe, el conegut “Shema Israel: Escolta Israel”. Es tracta del primer manament, aquell que diu que de Déu només n’hi ha un i que cal estimar-lo.
Jesús hi afegeix, però, un segon manament, que és segon en l’ordre, però que té una importància equivalent. I també el treu de la Llei, aquesta vegada del llibre del Levític: “Estima els altres com a tu mateix”. L’originalitat de Jesús no es troba en els dos manaments, que eren coneguts, sinó en el fet d’unir-los i donar-los un rang d’igualtat i d’inseparabilitat. Sant Joan ho va comprendre bé quan en una de les seves cartes ens diu:  “Si algú diu «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, és un mentider”
Encara que ho haguem repetit moltes vegades, hem d’insistir en això. No podem dir que estimem Déu perquè passem moltes hores resant o perquè anem a missa els diumenges. L’amor a Déu i l’amor als altres són les dues cares d’una mateixa moneda. Estimant els altres aprenem a estimar Déu. Estimant els altres, estimem la imatge de Déu que és l’home.
La primera lectura ens fa però una advertència. Estimar no pot quedar en frases i paraules, sinó en fets i en veritat: estimar es concreta en no oprimir l’immigrant ni la viuda ni l’orfe, no estafar el pobre. Concrecions que ens cal actualitzar, encara que alguna com la de no oprimir l’immigrant segueix essent ben actual. 
Com concretem avui, aquí, en el nostre viure de cada dia, el manament de l’amor? La nostra manera d’estimar se sembla a la de Jesús? Som capaços de perdonar, d’estimar els enemics, de no venjar-nos, de no buscar els primers llocs, de posar-nos al servei dels altres, d’ajudar el qui ho necessita sense tenir en compte el seu origen social, racial, religiós o ideològic? 
Podria semblar que Jesús ens hagi simplificat la feina en això dels manaments. Ens els ha resumit, ens ha dit que tots els altres “estan penjats” diu el text original d’aquests dos. “Estima i fes el que vulguis” deia Sant Agustí. És una altra manera de dir el mateix, encara que ens pugui semblar una frase perillosa. Però de fet no és gens perillosa, el que passa és que és difícil de posar en pràctica. Quan la llei se simplifica, el missatge és molt més senzill, però l’exigència és més gran ja que ens deixa a nosaltres i a la nostra responsabilitat una bona part de la feina. Jesús ens tracta com a adults, majors d’edat. No ens cal que ens ho donin tot pastat, que ens diguin minuciosament el que hem de fer i el que no hem de fer, com pretenien els fariseus i els Mestres de la Llei amb els més de sis cents preceptes o com en alguns moments també ha fet l’Església amb un excés de preceptes, manaments i cànons. Som nosaltres, amb l’ajuda de l’evangeli i també dels altres que hem d’anar concretant com estimar Déu i com estimar els altres en el dia a dia.
La recent encíclica del papa Francesc, “Fratelli Tutti” “Tots Germans” va en la línia del que ens ha dit Jesús a l’evangeli d’avui. Parla de l’amor fraternal amb tothom, sense fronteres de geografia ni de conviccions o de religió.
Germanes, germans, l’eucaristia ens pot ajudar en aquesta tasca. Hem escoltat la paraula, mengem també el cos i la sang de Crist, que ens uneix a aquell que ens ensenya a estimar per tal que en el nostre viure creixi el seu amor.

dimarts, 13 d’octubre de 2020

Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu

Diumenge 29 durant l'any A

lectures

La pregunta que els fariseus i els partidaris d’Herodes posen a Jesús és molt compromesa. Anar contra l’impost l’enfrontarà als romans. Anar a favor, l’enfrontarà als Jueus.

La resposta de Jesús se situa a un nivell diferent de la pregunta. De fet Jesús no diu si s’ha de pagar o no. Jesús se situa al nivell de les grans preguntes: Quin és el lloc que ocupa Déu en la nostra vida. 

Per això, abans que res, els demana que li ensenyin la moneda, i la imatge que hi ha en aquesta moneda. La moneda que presenten a Jesús té la imatge del Cèsar. La conclusió de Jesús és: si la imatge és del Cèsar, retorneu-li al Cèsar. 

Però la resposta no s’acaba aquí, Jesús continua i diu: “retorneu a Déu, allò que és de Déu” Què és el que hem de retornar a Déu? Segons el llibre del Gènesi, en el text de la creació se’ns diu que la imatge de Déu és l’home. El que hem de retornar a Déu és l’ésser humà, imatge de Déu. En conseqüència no podem fer amb l’ésser humà com fem amb el diner, fer-ne mercadeig, tractar-lo com un objecte, oblidar la seva dignitat.

La resposta de Jesús no significa que no puguem utilitzar el diner, sempre que aquest diner no esdevingui un déu per a nosaltres, i sempre que el diner no serveixi per fer mal a l’home, imatge de Déu. Quan fem una d’aquestes dues coses, situem el diner a un nivell que no li pertoca.

La resposta de Jesús també ens dóna pistes sobre la relació de l’home i de retruc del cristià, amb la política.

Primera pista: Déu i Cèsar no són al mateix nivell. Per Jesús això és evident. Déu i Cèsar no són comparables, política i fe tampoc. Déu ho engloba tot, dona sentit a tot, se situa al nivell del que és essencial i invisible als ulls. I això que és invisible als ulls, pot il·luminar allò que és visible: la política, el treball, l’economia, la ciència... Aquests i tots els altres àmbits de l’existència estan a un nivell diferent i tenen una autonomia pròpia. Una autonomia que significa que Déu no s’hi barreja, com si fos un polític, un economista o un científic.

Aquesta barreja dissortadament ha existit i existeix i ha generat conflictes importants quan hem utilitzat Déu per fonamentar les ideologies polítiques, la ciència, l’economia. D’aquí han nascut les Creuades, la Inquisició, el déu del terrorisme, el déu de repúbliques basades en una religió, però també el déu de governants cristians no gaire llunyans. El déu de tots els radicalismes i intoleràncies.

 Aquesta autonomia no ha d’allunyar el cristià de les coses d’aquest món. El cristià s’ha de comprometre amb els creients d’altres religions i amb els no creients en tots els àmbits: en el treball, en la política, en la ciència, en l’economia. Però sense utilitzar la fe com una bandera o com un cartell. La fe és en el fons del cor per tal d’il·luminar aquests compromisos. Donem a Déu el lloc que li correspon. 

I des d’aquest compromís molts cristians han treballat junt amb d’altres, sense tenir en compte les creences, en els hospitals, a les residències, als centres socials, a les escoles, per fer que les conseqüències de la pandèmia fossin més fàcils de portar, especialment per aquells que han patit la malaltia, la mort d’un ésser estimat, la dificultat econòmica, l’exclusió.

Tots ells, sabent-ho o no, no han oblidat qui és la imatge de Déu: Cada home, cada dona que es creua en el nostre camí i que ens necessita. Aquest home, aquesta dona l’hem de retornar a Déu, al Déu que és Amor i que ens recorda que aquell que és la seva imatge és fill seu i germà nostre. Un germà que no podem deixar caigut i abandonat en el camí.

Celebrem l’eucaristia que és aliment i força per al camí.


diumenge, 11 d’octubre de 2020

Doneu-me sempre aigua d’aquesta

Santa Teresa de Jesús 2020

Rm 8, 14-17. 26-27  Jn 4, 4-15a


En l’evangeli que acabem d’escoltar hi trobem una d’aquelles trobades que ens diuen molt de la manera de ser i de fer de Jesús. Des que arriba la dona, Jesús inicia un diàleg amb ella, cosa poc freqüent en aquella època, pel fet que era samaritana i dona. No la mira amb prejudicis, amb menyspreu ni amb superioritat. La mira amb tendresa. Per això ella està sorpresa, com també se sorprendran els deixebles quan tornen en la continuació del relat que hem escoltat.
El clima que s’estableix al voltant del pou és de confiança i de trobar-se bé. Quantes trobades humanes són ben diferents, trobades plenes de prejudicis, menyspreu, condemna. 
 En el diàleg de Jesús amb la dona samaritana hi veiem una relació natural i transparent de Jesús amb les dones, que com deia sorprèn en primer lloc a la mateixa dona i més tard als deixebles. Hi ha un veritable diàleg, on tant Jesús com la samaritana parlen i escolten, es respecten mútuament, cadascú hi té el seu lloc.  
El tema central, del diàleg és el de l’aigua. Jesús aprofita aquest gest tan senzill de demanar una mica d’aigua, per parlar-nos d’una altra aigua.
De la que apaivaga les sets interiors, les del cor. Per les sets materials, per les sequeres, tothom es mobilitza. Per les sets del cor no ens mobilitzem tant. Per la sequera de la pobresa, de la guerra, de l’individualisme, del consumisme, del racisme, de la intolerància, quines mesures es prenen? On anem a buscar l’aigua viva, la que apaga la set de justícia, d’amor, de llibertat, de veritat, de pau?
Pel que sabem, la dona samaritana i la trobada de Jesús amb ella van ser inspiradores per Teresa. De fet hi ha altres dones de l’evangeli que l’inspiren, començant per Maria, la mare de Jesús i seguint per les germanes Marta i Maria per Maria Magdalena. I en totes elles, començant per la mare de Jesús, Teresa hi veu models de dona. Hi descobreix la visió positiva que Jesús tenia cap a elles, poc habitual a l’època de Jesús i també a l’època de Teresa.
Amb cada una de les dones que acabo de citar hi ha trobades de Jesús semblants a la de la samaritana. I és també això el que inspira Teresa. No només la dona sinó la trobada de Jesús amb ella. Perquè hi veu reflectida les seves pròpies trobades amb el Crist. Les trobades de Jesús són mediacions per a Teresa per poder arribar a la humanitat del Crist. I així, poder llegir les pròpies experiències de vida com trobades amb el Crist en la seva humanitat.
Com a dona que és i en una situació no gaire diferent de la de les dones en temps de Jesús, Teresa s’alimenta d’una manera especial de les trobades de Jesús amb dones com la samaritana.
El tema de la recerca de l’aigua veritable que apaga les sets és també un lloc d’enriquiment i de comprensió de la seva vivència. Així ho expressa ella mateixa en els seus escrits:
"¡Oh, cuantas veces me acuerdo del agua viva de la que le habló el Señor a la Samaritana!, y así soy muy aficionada a aquel Evangelio; y es así, cierto, que sin entender como ahora este bien, desde muy niña lo era (aficionada a ese Evangelio) y suplicaba muchas veces al Señor que me diera aquella agua, y la tenía dibujada (la imagen) adonde estaba siempre, con este letrero, de cuando el Señor llegó al pozo: "Señor, dame de esa agua"
Teresa va ser una cercadora d’aigua, i sabia on l’havia de trobar: En Jesús, en la seva humanitat, una humanitat que és camí de perdó, d’amor sense fronteres, de mirada comprensiva i acollidora, de preocupació pels petits, pels exclosos, pels pobres. És seguint Jesús que trobarem l’aigua viva que apaivaga les nostres sets interiors.
Un seguiment que hem de fer deixant-nos conduir per l’Esperit de Déu, que com ens deia Pau, no és un esperit exterior, és un esperit que s’uneix al nostre propi esperit. 
El trobem anant al nostre lloc més interior, actuant amb docilitat, per tal que es transparenti en nosaltres, ens transformi, ens ajudi a  llegir els signes dels temps i així saber respondre a les crides que Déu ens fa.
És un Esperit que fa de nosaltres fills d’un Déu que és “abba”, pare. Un Esperit que fa de nosaltres germans de tothom i que tal com ens convida Francesc en la seva darrera encíclica “Fratelli Tutti”, “Germans Tots”, ens fa estimar amb un amor que va més enllà de les barreres de la geografia i de l’espai.
Germanes, germans, continuem celebrant l’eucaristia en aquesta solemnitat de Santa Teresa.  Rebem aquell altre aliment que Jesús ens deixà, pa trencat, vi vessat, sagrament de la seva vida  lliurada i trencada a trossos per a tothom.

diumenge, 4 d’octubre de 2020

Convideu a la festa tothom que trobeu

Diumenge 28 durant l'any A

lectures


La lectura d’Isaïes compara la trobada de Déu i la humanitat amb un banquet on no hi manca res i on hi ha lloc per a tothom, per a tots els pobles. 

El banquet és un dels moments importants de la vida humana. Un moment d’alegria, de compartir, d’amistat, de fraternitat. A taula hi sabem descobrir l’altre més com un germà que com un estrany, com un amic i no com un enemic.

Aquesta lectura està escrita en un dels moments més difícils del poble jueu. Fa anys que són a l’exili, alguns ja han perdut l’esperança, ja no creuen en un futur de retorn. És en aquesta situació que el profeta parla en nom de Déu fent una crida a mantenir l’esperança.

En una situació difícil es troba també Pau quan escriu als cristians de Filips. La seva experiència del Crist fa que estigui avesat a viure en qualsevol situació, bona o dolenta, perquè viu amb l’esperança que li dóna la bona notícia de la resurrecció.

La paràbola de Jesús és també una paràbola d’esperança: Malgrat el rebuig a participar en el banquet del Regne, aquest banquet no se suprimeix. Resta sempre obert, esperant resposta a participar-hi i obert a tothom.

L’Eucaristia és un banquet, un banquet joiós on podem compartir amb Déu i amb els altres l’alegria que ens dona la vida, mort i resurrecció del Crist.

Un banquet on se’ns dona a menjar la Paraula i els signes senzills del pa i del vi, signes de la presència de Jesús en les nostres vides.

La participació en aquest banquet demana de nosaltres una bona disposició, anar vestits amb aquell vestit de festa, un vestit que ens compromet a treballar, un cop el banquet s’acaba, per tal que cada dia més persones hi puguin participar. La força que ens dona aquest banquet ens ajuda a ser millors testimonis de la bona notícia. A viure cada dia amb actituds de servei, acolliment, perdó, solidaritat amb els més pobres, comunió amb els que passen per dificultats de qualsevol mena, sense mirar la seva identitat, la seva nacionalitat, la seva llengua; tan sols la seva necessitat. El temps actual pot ser per a nosaltres una crida a créixer en aquells valors que brollen de l’evangeli i que es resumeixen en el manament d’estimar, i no d’una manera teòrica, sinó a la manera de Jesús.

És amb aquest esperit d’amor i de solidaritat que molts han actuat aquests mesos per estar ben a prop dels qui passaven per més dificultats, des dels malalts, els qui han perdut un ésser estimat, però també d’aquelles persones vulnerables que viuen amb més dificultat la crisi sanitària actual.

Participar, doncs, al banquet de Jesús, és fer lloc perquè tothom hi càpiga, perquè ningú no quedi exclòs per la pobresa, per l’atur, per la mala sort. No es tracta de buscar a corre-cuita un lloc per a mi, és eixamplar aquesta taula, eixamplant el nostre cor, no tancant-nos, sinó sortint al carrer per trobar tots aquells que tenen set del Regne de justícia, amor, llibertat, veritat. I amb ells, anar a buscar tots aquells que han perdut l’esperança, que viuen en la foscor, que sofreixen la injustícia i la insolidaritat i fer-los entrar al banquet.

Germanes, germans, continuem el nostre banquet. Ens hem alimentat de la Paraula, presentem ara el pa i el vi que compartirem, i que es convertiran en presència de Jesús enmig nostre i dins nostre. Que la seva presència faci de nosaltres instruments de comunió i de solidaritat.


divendres, 2 d’octubre de 2020

El Regne de Déu serà donat a un poble que el farà fructificar

Diumenge 27 durant l'any A

lectures


 
Probablement el profeta Isaïes adapta un cant d’amor humà, per parlar de l’amor de Déu a la seva vinya. La primera frase és important: “Dedico aquest cant al meu estimat, cant de l’enamorat a la seva vinya” Boniques paraules, extretes com deia del llenguatge amorós, per expressar la relació de Déu amb la seva creació, i concretament amb la humanitat: n’està enamorat. I perquè n’està enamorat té cura d’ella, li dona el bo i millor d’ell mateix, que és l’amor. Déu ha plantat en cada un de nosaltres una llavor d’amor, llavor que cal que doni fruits. Evidentment, fruits d’amor.
Però el cant d’amor esdevé plany. Plany perquè la llavor d’amor no dona fruits d’amor. Els fruits del seu poble són fruits amargs, fruits d’injustícia i de maldat.
Aquest plany és encara més gran quan el  que Déu ens dona és el seu propi Fill esdevingut un més de nosaltres. 
Un Fill que amb la seva vida ens mostra l’amor de Déu, l’amor plantat en els nostres cors. Jesús que, com diu sant Pere en el llibre dels Fets dels Apòstols, va passar fent el bé, els seus fruits van ser fruits deliciosos, van ser fruits d’amor. Malgrat això, el van agafar, el van treure fora de la ciutat i el van matar.
Les dues paràboles, la d’Isaïes i la de Jesús mateix, no s’adrecen només als jueus d’aquells temps, als sacerdots i notables. Nosaltres som també la vinya estimada, nosaltres som també els vinyaters a qui l’amo de la vinya ha deixat el món perquè l’edifiquem sobre la bondat i sobre la justícia.
No podem dir que el nostre temps sigui millor que el temps d’Isaïes o el temps de Jesús. Només cal obrir una mica els ulls i les orelles. Fins i tot tampoc no podem dir que nosaltres mateixos siguem millors que els contemporanis d’Isaïes o de Jesús. Els fruits amargs es troben en la nostra vida. No som prou bons, no som prou justos.
I l’enamorat del món i de la humanitat segueix esperant bondat i justícia, segueix escoltant el clam dels oprimits d’avui, oprimits que són països sencers del Tercer Món, barris sencers del nostre món desenvolupat. Oprimits que són avui refugiats, immigrants, infants, gent gran, famílies que passen per greus dificultats econòmiques.  
L’enamorat de la vinya escolta avui aquest clam i ens segueix enviant signes perquè reaccionem. Perquè intentem donar fruits d’amor, de perdó, de servei, d’acolliment, de solidaritat...
Perquè comprenguem d’una vegada que som vinyaters d’una vinya de la que no en som propietaris, sinó només administradors, d’una vinya que podem fer que sigui més justa, més habitable, més agradable.
L’afany de tenir més, d’acumular, de consumir en excés, oblidant que formem part d’una família, la família humana, no han estat bones respostes a l’amor que Déu ens ha donat, no són els fruits dolços que l’enamorat de la vinya esperava. 
Germanes i germans, obrim bé les orelles a aquest Déu que ens segueix parlant i que ens segueix estimant. 

Heu revelat als senzills el que heu amagat als savis i entesos

Santa Teresa de l'infant Jesús 2020

1Jn 4, 7-16  Mt 11, 25-30


A l’evangeli que acabem d’escoltar Jesús proclama la seva alegria perquè la seva missió ha trobat resposta en els senzills. Ha trobat resposta en els pescadors de Galilea que l’estan seguint, en les dones que s’apropen d’ell, en els infants, en els malalts... 
El Crist ressuscitat enalteix el Pare tot al llarg de la història humana, perquè els senzills responen a la revelació de l’evangeli. Enalteix el Pare per aquella dona senzilla, Teresa de la que avui celebrem la seva festa.
Quin evangeli tan adequat a la llum de la vida de la petita Teresa! Tant, que ella mateixa durant la seva vida enalteix el Pare per haver-se-li revelat en la senzillesa de la seva ànima. 
I aquesta ànima senzilla es revela gràcies als seus manuscrits en els que obre el seu cor i escriu el que surt del seu cor. Escrits amarats d’evangeli, de l’evangeli que il·lumina i interpreta la seva vida des de la infància fins a la mort jove.
Entre els qui van ser tocats pels seus escrits, segurament hi havia savis i entesos. Però van ser tocats deixant a un costat la saviesa i l’enteniment, van ser tocats per la senzillesa de Teresa, una senzillesa que no vol dir simplicitat. Una senzillesa que és molt profunda perquè ha descobert el moll de l’os de l’evangeli i de Jesús, que no és altre que l’amor.
L’amor que sant Joan expressa tan bé en la seva primera carta. Saber-se estimat de Déu i viure estimant els altres. És l’experiència de Teresa, la paraula Amor surt contínuament en els seus escrits, però no com una teoria, ja que tots els seus escrits no són cap teoria, és la seva vida plasmada en els seus quaderns.
Gràcies als seus escrits, la vida de Teresa surt del Carmel de Lisieux. No sabem què hauria passat si no hagués escrit. En qualsevol cas, gràcies a ells la seva vida ha estat un model de santedat, però d’una santedat a través d’una petita vida, sense heroïcitats, més enllà de com va afrontar la malaltia i la mort.
I és segurament aquesta petita vida explicada en els seus escrits la que fa d’ella una gran santa, que avui deu estar enaltint el Pare perquè a través seu ha revelat als senzills la bona notícia de l’amor.
I anant a la segona part de l’evangeli, quantes vegades estem cansats i afeixugats, quantes vegades voldríem trobar el repòs. Com Teresa, aquest repòs el trobem en Jesús, seguint-lo com va fer ella. Va descobrir que el jou de Jesús és suau, la petita via, l’ascensor que la fa arribar ràpidament a Jesús i que la fa viure amb alegria. La cara de Teresa en totes les fotografies que tenim d’ella mostren aquesta alegria. Durant la malaltia va passar per moments de molt dolor. Però la darrera foto, un cop va entrar a la vida, mostra també aquest somriure que no és artificial sinó mirall de la seva ànima.
El model de Teresa ens pot ajudar a trobar la nostra petita via, el nostre camí de senzillesa, el nostre ascensor, anant al centre de l’evangeli, a Jesús, a l’Amor.
I gràcies a aquesta via podem trobar el repòs que tant desitgem, obrint-nos, com ella, a l’Amor que hem rebut i que ens impulsa a estimar, a donar-ho tot, a donar-se.
Celebrem l’eucaristia, sagrament de l’amor. L’amor de Jesús que es dona per tots.  Que sigui aliment del nostre caminar com ho va ser per Teresa, des d’aquella primera comunió viscuda amb intensitat, fins a la darrera unes setmanes abans d’entrar a la vida.


diumenge, 20 de setembre de 2020

Després se’n penedí i hi anà

Diumenge 26 durant l'any A

lectures


En la lectura semi-contínua que fem de l’evangeli de Sant Mateu, hi ha un salt entre l’evangeli de diumenge passat (la paràbola dels treballadors de la vinya), i l’evangeli d’avui. En aquest salt hi ha l’entrada de Jesús a Jerusalem. Ja no som a Galilea, ja no som en el camí cap a Jerusalem. Ens trobem a Jerusalem, darrera i crucial etapa de la vida de Jesús.

I si en les etapes anteriors hi havia controvèrsies sobretot amb els fariseus i els mestres de la llei (recordem la mateixa paràbola de diumenge passat), a Jerusalem, ja des del moment de l’entrada, s’originen conflictes importants amb els sacerdots i els notables, que eren les veritables autoritats religioses d’Israel.

Fem un repàs als esdeveniments: Entrada triomfal que provoca inquietud a tota la ciutat, purificació i expulsió dels venedors del Temple, maledicció de la figuera que no dona fruits, i just abans del que hem escoltat avui, els sacerdots i els notables li pregunten amb quina autoritat fa el que fa.

Les paraules d’avui, doncs, són una resposta en forma de paràbola cap a aquests notables i sacerdots.

Ells, amb la boca diuen sí a Déu, però amb els fets són lluny d’Ell. Els publicans i les prostitutes, potser amb la boca diuen no a Déu,  i en canvi amb els seus fets, amb la resposta positiva al missatge de conversió tant de Joan Baptista com de Jesús, han dit sí a un Déu que és Pare que perdona.

El que era més  greu en els sacerdots i els notables   era que es creien millors que els altres, se sentien perfectes i no tenien cap necessitat de canviar, de convertir-se.

Què ens diu aquesta paraula de Jesús a nosaltres, cristians. Podríem pensar que no va per nosaltres, perquè ja som cristians, perquè ja complim. Però si som sincers amb nosaltres mateixos, hem de reconèixer que la nostra vida no és sempre coherent amb l’evangeli.

El camí del cristià és aquell camí que intenta fer coincidir cada vegada més vida i evangeli. Seguim Jesús, però de tant en tant, en comptes d’anar al darrera d’ell, ens posem al davant i fem el nostre camí. Un camí que al no tenir Jesús al davant, s’allunya de l’evangeli.

La petita paràbola de Jesús ens ha d’interpel·lar, ens ha de sacsejar una mica, recordar-nos que no n’hi ha prou amb tenir l’etiqueta de cristià, que no n’hi ha prou amb complir certes formalitats. Que el que de veritat compta és la resposta de vida, els fets concrets. Que la nostra vida respongui a l’evangeli i al manament d’estimar.

Al mateix temps és una paràbola que ens ha d’apropar d’aquells que no es confessen ni cristians, ni creients, veient en ells el fill que diu que no vol anar a la vinya, però que hi va. Sentir-nos germans d’ells i no enemics per qüestions d’identitat religiosa ni de cap altra identitat.

Trobar aquell lloc comú, com va dir el papa Francesc, en el que molts podem coincidir, que és el de fer el bé.  Aquell lloc on es troben els qui treballen per la pau, la justícia, la dignitat humana, el respecte de la creació. Trobar-nos-hi tots, cadascú des de les seves conviccions religioses, filosòfiques, ideològiques, amb respecte i humilitat, pensant que tothom que treballa en favor de la humanitat, està treballant en aquella vinya a la que el Pare ens envia.

Aquest missatge és important en el nostre context intercultural i plural. En aquests temps on tots hem de treballar contra la pandèmia, que ens afecta a tots, sense distincions de creences ni de cultures, i on tots també hem de treballar units fent el bé als qui més ho necessiten.

Siguem constructors d’una sola humanitat que cerca per damunt de tot el bé de l’altre. I que l’eucaristia ens doni forces per fer realitat el que el pa trencat i compartit significa.

diumenge, 13 de setembre de 2020

Cerqueu el Senyor perquè es deixa trobar

Diumenge 25 durant l'any A


“Cerqueu el Senyor, ara que es deixa trobar” Aquesta traducció ens podria fer pensar en un Déu que juga a amagar-se. Alguns biblistes diuen que també es podria traduir “Cerqueu el Senyor perquè es deixa trobar”.

No es tractaria d’un Déu que s’amaga. El que s’amaga, més aviat, és l’home, com Caín després d’haver matat el seu germà Abel.

Hi ha moltes raons que fan que ens amaguem, que fugim de Déu. Si no el trobem, com Caín, és perquè quan el trobem ens adonem que el nostre amor és mediocre, feble. Un amor tan poc generós, que sempre està fent càlculs: “tant em dónes, tant et dono”; un amor interessat i calculador tan lluny de l’amor gratuït i sobreabundant de Déu.

L’amor de Déu se’ns ha revelat sobretot en Jesús i  Jesús no feia càlculs. Senzillament, estimava. Sense demanar la identitat de l’altre. Més aviat, les identitats que  li tocaven més el cor eren aquelles que per a molts eren menyspreables o insignificants: els nens, les dones, els publicans, els malalts, els leprosos, els samaritans...

Quina seria la traducció als nostres dies d’aquests preferits de Jesús: els refugiats, els qui estan a l’atur, els sense-sostre, els immigrants, els vells...?

L’ensenyament de Jesús en la paràbola que hem escoltat, adreçada sobretot a aquells fariseus i mestres de la llei que els agradava tant fer càlculs, és ben clar: l’amor de veritat ha de ser un amor sobreabundant, gratuït, sense fronteres. Es l’amor del pare que rep sense fer preguntes el fill que havia malgastat l’herència. És l’amor del samarità, que no té prou amb socórrer l’home ferit, sinó que el du a l’hostal i paga totes les despeses.

És l’amor del propietari de la paràbola, un amor que no fa comparacions, a l’inrevés del que fan els treballadors de la primera hora.

És l’amor que mira l’altre com ho feia Jesús: amb una mirada que veu en l’altre un germà, un ésser humà que té dret a viure dignament. Ben diferent de la mirada dels treballadors de la primera hora, que no miren la persona, sinó la moneda que l’amo havia donat als treballadors de la darrera hora, que no veuen en ells uns germans que necessiten el jornal d’un dia per viure amb dignitat, independentment de les hores que han treballat.

El propietari té una mirada compassiva, és just amb tots perquè a tots dona el jornal, el diner necessari per viure aquell dia.

En els temps actuals, ens cal una bona dosi d’aquesta gratuïtat, sabent compartir i “com-patir”, és a dir, patir junts, sigui quina sigui la nostra situació. Sense pensar que jo estic millor perquè he sabut fer-ho millor, perquè he estat més assenyat... Renunciant a allò que potser em tocaria, per fer que tots tinguin el mínim necessari. En definitiva, un esperit solidari.

Fugim d’aquells raonaments que critiquen les ajudes que reben alguns, o que fins i tot diuen que primer s’ha d’ajudar els d’aquí, els autòctons, oblidant que tots som d’alguna manera immigrants en una terra que és de tots. Oblidant que el que tenim, no és només fruit del nostre esforç sinó també de tants dons que hem rebut, com el de néixer en un país més o menys ric, dins d’una família que ens ha donat molt, una societat que ens ha format, educat, no per fruir-ne només nosaltres, sinó per posar-ho al servei dels altres.

 Celebrem l’Eucaristia, banquet on tothom és convidat, profecia d’aquella taula del Regne on tothom hi té un lloc, els de la primera hora i els de la darrera.

diumenge, 6 de setembre de 2020

No et dic que perdonis set vegades sinó setanta vegades set

Diumenge 24 durant l'any A



Una vegada més és Pere qui pren la paraula. Jesús ja havia dit paraules sorprenents sobre el tema del perdó: Estimar els enemics, parar l’altra galta... Són consells que ens situen en un nivell on el perdó sobreabunda, on no es fan càlculs. Els càlculs que tan sovint fem en la relació amb els altres: “li he fet un favor i no me l’ha tornat, l’he perdonat una vegada i no ho sembla...” Quants raonaments no van en aquesta línia, per no dir aquells més negatius de: “me n’ha fet una, ja me la pagarà; això no li perdonaré mai...”

Pere ja comprèn que el qui vol seguir Jesús ha d’intentar perdonar, però també creu que aquest perdó no pot ser infinit. En el món jueu d’aquell temps es parlava de perdonar fins a quatre vegades. Això ja era molt en un ambient on la venjança estava a l’ordre del dia, on “l’ull per ull, dent per dent” era una norma per frenar la venjança desproporcionada, un temps on hi havia un cant conegut que deia “Caín serà venjat set vegades, però Lamek serà venjat setanta vegades set”. És fins i tot possible que la frase de Jesús s’inspiri en aquest cant, donant-li completament la volta.

La resposta de Jesús a Pere s’allunya dels càlculs, de la casuística. En el perdó, si es fan càlculs, malament. El perdó és un acte de generositat que vol fer net en la relació amb l’altre. El “setanta vegades set”, i sobretot la paràbola expressen aquest perdó sobreabundant i generós que hauria de fer reaccionar el qui l’ha rebut.

El qui es creu perfecte no necessita perdó, ni de Déu ni dels altres. Com el servidor, que malgrat haver estat immensament perdonat en el seu deute, no se sent perdonat i per això no sap perdonar el qui té un petit deute amb ell.   

El perdó és un dels elements essencials i indispensables per estimar a la manera de Jesús.  Però si som sincers, tots sabem que el perdó no neix espontàniament. Perdonar costa.

Els pares acostumen a perdonar espontàniament els fills quan són infants o fins i tot adolescents, encara que en aquesta etapa ja pot començar a costar. Però tots coneixem, o fins i tot hem viscut, situacions en què ens hem enemistat durant anys amb un familiar proper, amb un fill, amb un pare, amb un germà. Quantes enemistats causades per les herències!

I ja no parlem del cercle dels veïns, del poble, la ciutat. Quants odis i venjances es produeixen entre veïns, per problemes de propietats, d’aigua, o de fets dolorosos que han ocorregut en un temps més o menys llunyà.  

I quan passem al nivell dels pobles, dels països, els conflictes es fan més grans i més sagnants.    

Precisament perquè el perdó no és espontani, cal que el treballem, que el practiquem. Començant per deixar de dir i de pensar aquelles idees tan corrents que diuen que perdonar és de beneits, que el qui perdona sempre surt malparat.

Si per Jesús perdonar és tan important, si en va fer una constant de la seva vida, acollint els qui eren considerats pecadors, compartint taula amb ells, acollint la dona adúltera que havia estat condemnada a mort, perdonant els qui el porten a la creu... hem de creure que perdonar fa feliç. I, evidentment, demanar perdó també. Reconèixer el mal que hem fet a l’altre i demanar-li perdó és també un camí de felicitat. Restablir llaços, reconciliar-nos, fer les paus... són camins que ens donen felicitat. Un sacerdot francès del segle XIX va escriure: “Vols ser feliç un moment? Venja’t. Vols ser feliç sempre? Perdona.”

Cada vegada que celebrem l’eucaristia, quan diem el parenostre, demanem perdó i ens comprometem a perdonar. Que les paraules que diem i els gestos que fem no siguin buits, que els sapiguem posar en pràctica en la nostra vida.

diumenge, 30 d’agost de 2020

Estimar és tota la Llei

Diumenge 23 durant l'any A

lectures


    “Estimar és tota la Llei” Pau resumeix l’evangeli en aquesta frase. No és ell qui l’ha inventat. És Jesús qui ja havia resumit tota la llei i els profetes en el manament d’estimar: Estimar Déu i estimar els altres. Dos manaments que esdevenen inseparables, com ens ho fa veure sant Joan en la seva primera carta quan diu que no podem dir que estimem Déu si al mateix temps no estimem els germans.

És cert que aquestes paraules: “amor, estimar” a vegades es banalitzen i moltes vegades es queden en la teoria. També ho diu sant Joan: “no estimem amb frases i paraules, sinó amb fets i de veritat”

Per evitar de banalitzar o devaluar l’amor, cal que ens girem cap a Jesús, cap a la seva manera d’estimar. L’amor de Jesús és un amor universal, sense fronteres. La nostra tendència habitual és la de ser selectius. Escollim aquell a qui hem d’estimar. Estimem aquell que pensem que ens ho tornarà. Estimem aquell que ens cau bé, que és proper o que pensa com nosaltres.

Jesús estima aquell que ho necessita. Això no significa que no pugui tenir amics, com ho eren Llàtzer, Marta o Maria. O que no pugui tenir família. Però ja veiem a l’evangeli com la família o els amics no són un entrebanc perquè es pugui dedicar als altres, els malalts, els leprosos, els pobres, els pecadors. Aquells que no fan goig de veure, que fins i tot són desagradables.

 L’amor de Jesús és un amor que perdona, deixa a un costat les ofenses, el mal que l’altre m’ha fet, per tal de restablir aquella relació de germà que em permet estimar.

Ho hem vist a l’evangeli. El germà està atent no només a les necessitats de l’altre, també a la seva situació personal, sobretot quan sembla que pren decisions que l’allunyen de Déu i dels altres.

Seguint un procés gradual, primer amb ell a soles, per acabar amb la comunitat, intenta ajudar-lo. Evidentment, sense aquell esperit fariseu de creure’s superior ni millor. Sabent veure la biga del nostre propi ull. Amb molta humilitat. Moltes vegades diem: “aquest no té solució, sempre serà així, no val la pena fer-lo canviar” Jesús ens convida a creure sempre en l’altre i en la seva capacitat de canviar, començant per nosaltres mateixos, que també diem sovint: “Sóc així, no podré canviar mai”.

Aquesta manera de fer, esperançada, també l’hem d’aplicar al món que ens envolta. Sovint ens diem: “Aquest món sempre serà així, sempre hi haurà guerres, sempre hi haurà fam, sempre hi haurà terrorisme”. I creuem els braços. Jesús ens diu: El món pot canviar, pot avançar.

Ho hem vist en els temps que ens han tocat viure, aquest temps de pandèmia, en el que han sorgit tants gestos de solidaritat i de generositat enmig de la mort i de la malaltia. 

I nosaltres podem contribuir a aquest món millor construint al nostre voltant, dins la nostra família, dins la nostra ciutat, també al nostre país, relacions més humanes, més pacífiques, més respectuoses, més fraternes.

Finalment Jesús ens diu de no anar sols. De reunir-nos en nom seu, com ho estem fent ara. Només pel fet de reunir-nos en el seu nom ell es fa present per guiar-nos i donar-nos llum. No visquem la nostra fe sols, fem-ho en comunitat.

Que en aquesta eucaristia, on ens reunim en el nom de Jesús, la seva presència ens ajudi a créixer en l’amor.


diumenge, 23 d’agost de 2020

Fuig d’aquí Satanàs!

Diumenge 22 durant l'any A

Durant tota la seva vida Jesús experimentarà la temptació de ser fill de Déu a la manera del món. Tots els que d’una manera o d’una altra tenim una influència sobre els altres, pel càrrec, per la funció, pel lideratge, som temptats com Jesús pel poder, pel diner, per l’adulació. Una temptació que molt sovint deriva en abús, corrupció, violència.

Les temptacions de Jesús al desert, que en els evangelis estan situades després del Baptisme, emmarquen aquesta constant en la vida de Jesús: la mala comprensió de la seva missió, del seu messianisme, per part de la gent.

La manera de fer i de parlar de Jesús provoquen en general una reacció favorable per part de la gent, sobretot de la gent senzilla, que està cansada de tantes paraules buides i de tants comportaments incoherents per part dels seus líders religiosos i polítics. No és estrany veure Jesús envoltat de multituds que l’aclamen.

Hi ha un moment especial, el de la multiplicació dels pans i dels peixos. Joan en el seu evangeli ens diu que la gent el vol fer rei, i que Jesús ha de marxar, s’ha de retirar.

És la temptació del poder, del miracle fàcil, de l’aclamació, que quedava resumit simbòlicament en l’episodi de les temptacions.

És la temptació de molts profetes de l’Antic Testament d’esdevenir profetes “oficials” que només diuen el que els reis volen sentir, i que són protegits i mantinguts per aquests reis. El veritable profeta, com Jeremies, passa per moments de gran dificultat, que el porten a la temptació de deixar-ho córrer tot. Però al final no pot, perquè s’ha deixat seduir per Déu.

Jesús, en l’evangeli que hem escoltat avui, és temptat per aquell mateix Pere que uns minuts abans havia sabut dir una correcta professió de fe: “Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu”. Pere esdevé Satanàs perquè està disposat a seguir Jesús a condició que sigui un Messies triomfant, un rei poderós. Jesús en canvi els adverteix que quan algú es compromet pel camí de servei als més pobres, als exclosos, quan algú vol estimar fins al final, té moltes possibilitats de ser perseguit, incomprès i fins i tot mort.

Jesús no vol seguir aquest camí per una mena de masoquisme. Vol ser fidel al camí de l’amor, sabent que el món no accepta de bon grat aquell que vol estimar sense límits, perquè el que estima sense límits posa a la llum l’egoisme, la violència, la injustícia.

Jesús diu a Pere, en una millor traducció que la que hem escoltat, “vés darrere meu, Satanàs”.

Per poder seguir el camí que ens condueix a Déu i als altres cal que ens posem darrera Jesús, no davant seu. Quan ens posem davant, fàcilment canviem el rumb, fàcilment cedim a la pressió de la societat, al camí fàcil, al consumisme, a l’egoisme, al tancament. Quan ens posem davant Jesús, oblidem els nostres compromisos personals. L’evangeli queda en un segon pla i agafem camins que ens allunyen de Déu i dels altres, camins que ens allunyen de l’amor.

Jesús no condemna Pere, com no el condemnarà quan el negarà. Li dona sempre una altra oportunitat de posar-se darrera seu i de seguir-lo.

Jesús ens dona les oportunitats que ens calguin per saber-nos posar darrera seu i seguir-lo pels camins de l’evangeli. Pels camins que ens donen la vida veritable, aquella que es fonamenta en el manament de l’amor.

És només aquesta vida la que és viva, la que ressuscitarà quan la mort ens arribi. El pa i el vi són l’aliment d’aquesta vida viva. Avui un cop més estem convidats a compartir-los.