Vosaltres sou la llum del món

5 diumenge durant l'any A

lectures

És bo situar l’evangeli que acabem d’escoltar en el seu context. Just abans hi ha les benaurances, veritable programa per aquell qui vol seguir Jesús, i que són el pròleg del que coneixem com a Sermó de la Muntanya en l’evangeli de Mateu. Abans de desenvolupar aquest llarg i important discurs, Jesús ens dona les dues petites paràboles de la sal i de la llum.

Les dues paràboles ens indiquen com ha d’actuar del deixeble de Jesús. En primer lloc ens diu que els deixebles de Jesús no s’han de tancar en una mena de bombolla d’escollits que intenten acomplir uns manaments, unes regles, i que se separen del món. El cristià viu enmig del món, forma part del món. Qualsevol intent d’aixecar muralles que separin el cristià del món, de la societat, no és evangèlic.

El papa Francesc insisteix molt en això. En la seva exhortació “L’alegria de l’evangeli” deia: “prefereixo una Església accidentada, ferida i tacada perquè surt al carrer, abans que una Església malalta pel tancament i la comoditat d'aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en un embolic d'obsessions i procediments.”

Tant les Benaurances com la resta del Sermó de la Muntanya que escoltarem en part els propers diumenges són consells de Jesús per ajudar-nos a ser precisament llum i sal enmig de la societat. 

Si vivim seguint l’esperit de les Benaurances, essent pobres, humils, nets de cor, amb fam i set de justícia, compassius, treballant per la pau, serem llum i sal.

Les dues imatges de Jesús són suggerents. La sal dona gust al menjar i el conserva, l’ajuda a no corrompre’s. La sal té el seu ple sentit quan es troba enmig del menjar, i, a més, hi ha de ser en la mesura justa. 

Ser cristià només té sentit enmig del món, i en la mesura justa. Si la presència és massa asfixiant, proselitista o com vulgueu dir-ne,  el menjar deixa de ser agradable.  

Pel que fa a la llum, també podríem dir el mateix. Hem de ser llum en la mesura justa. Sinó podem enlluernar. I la mesura justa crec que ens l’ha donat Isaïes a la primera lectura. Són paraules posades en boca de Déu en les que es queixa dels dejunis que li ofereixen els jueus, uns dejunis rituals per calmar-lo. Uns dejunis que no tenen res a veure amb la vida de cada dia. Uns dejunis per aparentar. I els diu que mentre fan dejuni, es barallen, tracten injustament els seus criats. Els diu quin és el dejuni que vol: compartir el pa, acollir el pobre. I el que afegeix és molt important: és sobretot d’aquesta manera que es pot ser llum.  

Sant Joan en la seva primera carta diu coses semblants: “els qui afirmen que estan en la llum, però no estimen els seus germans, encara estan en la fosca. Els qui estimen els germans viuen en la llum”.

Ser llum, ser sal... Cal que avui ens preguntem com podem ser sal i llum dins la nostra família, en el nostre barri, a la feina, en el nostre país. I anant més enllà, com podem ser llum i sal en aquest món globalitzat en el que sabem el que passa lluny de les nostres fronteres. Com podem ser llum i sal davant les guerres. Què estem disposats a fer per construir un món més just i pacífic. A què estem disposats a renunciar del nostre benestar. 

Les paraules d’Isaïes ens fan pensar. Potser les nostres celebracions, les nostres pregàries, els nostres dejunis tampoc arriben a Déu perquè no obrim prou els ulls a totes les situacions que a prop i lluny ens interpel·len.

Que la nostra eucaristia, que la nostra pregària siguin compromís per créixer en bondat i en set de pau i de justícia.

Pujà a la muntanya

4 diumenge durant l'any A

lectures

L’evangeli de Mateu que escoltem en aquest any litúrgic fa servir sovint la figura de Moisès com a referent per parlar-nos de Jesús. Mateu era un jueu i es dirigia als jueus. És per això que intenta fer comprendre els seus lectors que Jesús ve a completar la història de salvació que Déu va començar amb el poble jueu. És per això que més que els altres evangelistes fa citacions de l’Antic Testament per justificar el que Jesús fa. 

Mateu, doncs, relaciona Jesús amb Moisès. No fa gaire, en els dies de Nadal, escoltant l’evangeli de la infància, vam veure que a Jesús li passen coses semblants a Moisès. Recen nascut és amenaçat de mort per Herodes com Moisès ho fou pel Faraó d’Egipte que va ordenar matar els recent nascuts dels jueus. La Sagrada Família viatja d’Egipte a Palestina com també ho hagué de fer Moisès.

Però la missió més important de Moisès va ser la d’alliberar el poble d’Israel de l’esclavatge i donar-los la Llei del Sinaí.

Jesús, per començar el primer dels seus discursos puja a la muntanya, com ho va fer Moisès, per anar a buscar les taules de la Llei, i des d’allà parla.

D’aquesta manera Mateu ens fa comprendre que Jesús és el nou Moisès, que ens porta una nova Llei, que completa la Llei antiga.

I en la mort i resurrecció ens farà comprendre que Jesús passa de la mort a la vida, de l’esclavatge del pecat a la llibertat i ens condueix a tots nosaltres a seguir-lo, tal com Moisès va fer amb el poble d’Israel conduint-lo de l’esclavatge d’Egipte a la llibertat.

El començament d’aquest primer llarg discurs que coneixem com Sermó de la Muntanya, són les Benaurances. Tant de bo els hi donéssim la importància que donem als deu manaments de Moisès.

 Si ens les llegim bé, podem veure que el que Jesús diu es correspon perfectament amb el que Jesús serà i farà: Totes les podem veure reflectides en la vida de Jesús; la pobresa, la humilitat, el desig de justícia, la compassió, la netedat de cor, el posar pau, el ser perseguit... Les Benaurances ens parlen de Jesús mateix i de la seva vida fins a la creu. Jesús no és com molts que ens diuen de fer però ells no ho fan. 

Jesús ens convida a fer el que ell mateix fa. En definitiva, ens convida a seguir-lo en el seu exemple de vida. No són paraules escrites, són paraules viscudes. Aquesta és la gran força del nou Moisès.

La manera de fer de Jesús és un toc d’atenció a nosaltres que estem sempre a punt de donar consells als altres. Un toc d’atenció al nostre excés de paraules que sovint no van acompanyades del propi testimoni de vida. Jesús ens diu de parlar menys i fer més.

La relectura de les Benaurances pot ser avui una bona ocasió per intentar comprovar si la nostra vida està a prop de l’esperit de Jesús, de l’esperit de l’evangeli.

Els valors que proposen, tan lluny dels valors a la moda, que ens parlen de riquesa, de poder, de força, d’aparença, de comoditat... ens recorden el camí que hauríem d’agafar si volem assolir la felicitat que Jesús ens vol donar. Una felicitat que es viu en el cor i no a l’exterior. Una felicitat feta de petites coses, de petits gestos de cada dia, i que no és il·lusòria, sinó realista, sabent que la felicitat plena no l’assolirem mai aquí, però que en podem fer tastos en els gestos d’amor envers els altres, concretats en el posar pau, en la humilitat, en la netedat de cor, en el desig de justícia...

Germanes i germanes, que l’eucaristia sigui l’aliment que ens cal per seguir el camí de les Benaurances.

El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum

3 diumenge durant l'any A

lectures

L’evangeli d’avui ens relata l’inici de la missió de Jesús. La detenció de Joan Baptista podria ser un fet important en aquest inici. Tant aquesta detenció com sobretot la mort un temps després a mans d’Herodes, van afectar profundament Jesús. 

 Joan ha preparat el camí amb la seva crida al canvi, i Jesús la reprèn, però no en un sentit tan penitencial i  auster, sinó que la seva crida està associada a una bona notícia: “El Regne del cel és a prop.” 

La conversió que Jesús ens proposa neix de l’alegria de descobrir que enmig de tot el que hi ha de negatiu en el nostre viure, hi ha sempre una llum que il·lumina totes les foscors.

Un aspecte important en aquest inici de missió és el lloc on Jesús se situa. No se’n va ni al Temple, ni als palaus. Se’n va a la Galilea dels pagans, un lloc considerat pels bons jueus com perillós i impur per la barreja de cultures, religions i tradicions que hi ha. Un lloc que se sembla al nostre món d’avui, amb cultures i religions diferents que conviuen, un món pluricultural. 

El lloc on ens situem per anunciar la nostra fe és important. Si en aquest món d’avui ens situem en el nostre hivernacle, allà on ens trobem segurs, on tothom pensa i és semblant a nosaltres, el nostre testimoniatge serà ben diferent de si ens situem allà on hi ha el món real dels nostres dies, amb la seva diversitat cultural, social, religiosa, política.

 La Galilea dels pagans del temps de Jesús és el nostre món actual, globalitzat, amb molts migrants vinguts de llocs diferents. No hauríem de veure aquesta realitat com una amenaça, l’hauríem de veure com una oportunitat que ens ajuda a viure millor aquest Regne de Déu que és a prop, i que no estarà format només de cristians o d’occidentals o de blancs, sinó de tots els homes i dones de qualsevol raça cultura o religió. Per Jesús, situar-se en aquest lloc de barreja va ser una oportunitat per anunciar millor el seu Regne. 

El contacte amb aquestes cultures diferents ens poden ajudar a sortir de nosaltres mateixos, a tenir menys prejudicis, gràcies al coneixement i al diàleg amb l’altre. Estic convençut que els infants, tant els d’aquí com els d’origen estranger, que a l’escola viuen i conviuen amb la diversitat, seran capaços de superar les nostres dificultats.

Un cop Jesús se situa en el bon lloc, tria els seus col·laboradors més propers. Aquesta tria està lligada al lloc on s’ha situat. No escull sacerdots ni fariseus, ni savis de la cort reial, sinó uns pescadors de Galilea.

A ells com a nosaltres ens convida a seguir-lo. Un seguiment que comença per un coneixement. No podem seguir a cegues. Cal primer conèixer Jesús per tal de seguir-lo i donar testimoni de la bona notícia. No hem de pensar mai: “Ja conec Jesús”.  Sempre el podem conèixer millor. I coneixent-lo millor podrem anunciar-lo als altres, no tant amb bonics discursos, sinó amb el testimoni del nostre amor. No tant parlant molt de Jesús, sinó intentant parlar com Jesús. És el testimoni el que toca profundament el cor dels altres. Els discursos a vegades es queden a la superfície, el testimoni arriba al cor.  

 Que l’Eucaristia, sagrament d’una humanitat de fills i germans ens ajudi a avançar cap a un món més unit i més fraternal. 

Ets el meu servent, Israel, estic orgullós de tu

2 diumenge durant l'any A

lectures

En reprendre els diumenges de durant l’any,  l’evangeli que acabem d’escoltar és el que parla del baptisme de Jesús en l’evangeli de Joan.

Aquest esdeveniment, el baptisme de Jesús, que celebràvem diumenge passat, va ser fonamental en la seva vida. 

Els evangelistes intenten, amb paraules, símbols i referències de l’antic testament, donar un contingut que va més enllà del fet històric de Jesús batejat per Joan a les aigües del Jordà.

D’entre  totes aquestes paraules o símbols, destaquen les que fan referència a l’Esperit. Un Esperit que l’ha de moure tot al llarg de la seva vida. Un Esperit que li fa prendre consciència de la seva especial relació de Fill estimat.

La frase “tu ets el meu Fill estimat” que surt en els evangelis sinòptics, ens remet al fragment del profeta Isaïes que hem escoltat: “Ets el meu servent...”.  És cert, l’Esperit mourà Jesús a ser un Fill que actua com a Servent, que es posa al servei de la humanitat sencera. Que el mourà a portar llum als pobles, no per augmentar la intel·ligència, ni la saviesa, ni els coneixements d’aquests pobles, sinó per convidar-los a estimar. Tal com diu Joan en una de les seves cartes,  “els qui afirmen que estan en la llum, però no estimen els seus germans, encara estan en la fosca. Els qui estimen els germans viuen en la llum.”

Viure segons l’Esperit, com ho va fer Jesús, ens ha de portar a l’amor. No a ser més savis, ni més religiosos, ni més teòlegs... sinó a créixer en l’amor, i un amor tal com Jesús ens el va ensenyar, amor sense fronteres, amor generós i gratuït, que a vegades va més enllà del que sembla raonable.

El papa Francesc en moltes de les seves paraules ens convida a deixar-nos conduir per l’Esperit, a no crear barreres que potser ens deixen més tranquils, però també més eixuts. Francesc voldria una Església que no tingui por de canviar estructures, costums, per poder arribar a la multitud assedegada de calor humà, d’amistat, de comprensió, d’acolliment. No quedar-nos dins les quatre parets del nostre petit món, intentant que Jesús i el seu Esperit quedin dins d’aquest petit món, perquè l’Esperit no es deixa tancar i actua pertot arreu on hi ha gestos d’amor. Cal doncs sortir fora, i posar-nos al costat de tots aquells que avui i aquí, des de totes les creences i conviccions, actuen en favor de l’altre, especialment del pobre i el desafavorit, del refugiat i de l’immigrant. No sortim, doncs, per ensenyar ni per convèncer, sinó per escoltar, per compartir i per aprendre. I també per intentar donar, amb humilitat, un  testimoni que neixi de l’Esperit de Jesús i dels valors de l’evangeli.

Ser cristià no és complir uns manaments, no és complir unes pràctiques... és intentar viure mogut per l’Esperit de Jesús. No és una doctrina, no és una saviesa, no és un espiritualisme. És una vida a la llum de l’evangeli, que confrontem amb els signes del nostre temps.

Siguem espirituals en aquest sentit, en el mateix sentit que Francesc quan ens diu que hem de ser “evangelitzadors amb esperit” i que hem de “tornar  a la font per recuperar la frescor original de l’evangeli” i d’aquesta manera “trencar esquemes avorrits en els que pretenem tancar Jesucrist”.

Que aquest mateix Esperit sigui el que ens faci descobrir en el pa i el vi la mateixa vida de Jesús, i així tenir la força de sortir de nosaltres mateixos per ser testimonis no amb discursos, sinó amb vida.

Passà pertot arreu fent el bé

Baptisme del Senyor any A

lectures

La festa del Baptisme de Jesús conclou el temps de Nadal. Després de contemplar el misteri del Déu fet home en un infant fràgil, nascut en una família senzilla d’un poble qualsevol d’un país petit, amb tots els missatges i significats que aquests relats ens donen, la litúrgia ens situa en el Jesús adult, que deixa la seva casa de Nazaret, la seva família, i es disposa a anunciar-nos una bona notícia. 

Abans de començar la seva missió, Jesús es posa a la cua amb aquells que, a la crida de Joan Baptista, s’adonaven que calia canviar alguna cosa, i que aquesta voluntat de canvi havia de començar per ells mateixos. És la crida a preparar el cor per tal de poder acollir aquesta bona notícia salvadora.

El baptisme de Jesús segurament va passar desapercebut per a molts del qui eren al Jordà, però per a ell va ser un moment important, on pren plena consciència de la seva missió i també de la seva especial relació amb el Pare. 

Els evangelistes intenten traduir amb paraules i símbols aquella experiència. Les paraules que venen del cel ens ajuden a comprendre-ho: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut”. Són paraules que estan tretes del text del profeta Isaïes que hem escoltat en la primera lectura. A Isaïes però, la paraula hebrea és “servent”. El missatge de l’evangelista és clar. Jesús viurà la seva filiació divina en clau de servei, d’un servei total a la humanitat, i no en clau de poder.

Jesús vol ser el germà gran que agafa de la mà tota la humanitat per tal que visquem i siguem fills de Déu. I per això ens ensenyarà a adreçar-nos a Ell dient-li: “pare”. I ens ensenyarà a viure com a fills d’aquest Pare amb el seu exemple de germà gran, que es preocupa dels seus germans, especialment dels més petits: els pobres, els infants, els pecadors, els exclosos.

En la lectura dels Fets dels Apòstols, Pere fa un resum de la vida de Jesús, dient que “passà pertot arreu fent el bé”. Ens podria semblar que és un resum massa pobre, poc religiós, poc teològic, poc meravellós... Potser ens agrada més sentir que Jesús és algú que va fer molts miracles...  M’agrada més aquesta frase de Pere, pensar en Jesús com aquell que “passà pertot arreu fent el bé.”

Crec que ens ajuda millor en el nostre intent de seguir-lo. Fer miracles, difícilment en farem. Fer el bé en canvi,  és al nostre abast, que no vol dir que sigui fàcil. Però sabem com s’ha de fer.  

Jesús va passar fent el bé perquè es reconeixia fill estimat de Déu, i per això reconeixia en tothom, sense exclusions, un germà. Aquest missatge és el que celebrem avui en la festa del Baptisme de Jesús. Celebrem que som fills, i que ens comprometem a viure com a germans de tothom. Aquesta alegria i aquest compromís és el que vam adquirir el dia del nostre baptisme.   

Ser germans de tothom, no sempre ho vivim. Potser ho diem, però moltes vegades actuem en sentit contrari. Per això el missatge de Jesús segueix essent avui una tasca pendent ja que no sempre els que ens diem seguidors de Jesús l’anunciem prou amb la nostra vida. Igualment, el nostre món, la societat actual, sovint s’allunya d’aquest missatge de filiació i fraternitat, substituint-lo per missatges de xenofòbia, exclusió, por i rebuig de qui és diferent. 

Germanes i germans, que aquesta festa del Baptisme de Jesús ens ajudi a viure amb més frescor el nostre baptisme. Que sapiguem contagiar amb el nostre testimoni la bona notícia de Jesús. 

Hem vist com s’aixecava la seva estrella

Epifania 2022

lectures

La festa de l’Epifania ens endinsa en el més profund del misteri de Nadal: La revelació del misteri d’un Déu fet humanitat. Com bé sabeu la paraula “epifania” significa “revelar, posar al descobert, manifestar...”

Els mags vinguts d’orient ens fan comprendre fins a on vol arribar Déu en la seva voluntat de fer-se proper de la humanitat.

Els mags no són jueus, són pagans, vinguts d’Orient. No coneixen la revelació de Déu als jueus. Però en canvi són persones que estan obertes al misteri, atentes al que passa entorn d’ells. Tenen un esperit obert. No estan tancats en idees fixes ni en tradicions intocables. Tenen un esperit que els fa aixecar-se i començar un viatge del que no saben el destí. És l’esperit del viatger que surt de casa seva per obrir-se a altres geografies, a altres cultures, a altres llengües, a altres maneres de pensar.

Al mateix temps és un esperit profund, que els fa endinsar-se en els seus cors, en el seu interior. Escruten els signes del cel, interpretant-los des de la profunditat del cor.

El viatge que faran no serà fàcil. L’estrella desapareixerà del seus ulls i del seu cor, Herodes els enganyarà, els faltarà poc per fer marxa enrere, sense haver trobat allò que cercaven.

Però l’estrella tornarà a aparèixer en els seus ulls i en els seus cors i podran arribar fins al misteri, un misteri fet infant. El seu esperit obert veurà, allà on els altres només veuran un infant, la presència de Déu.

La història dels mags ens diu quelcom d’important, el Déu fet home trenca totes les barreres que els homes hem construït. És un Déu-amb-nosaltres, un Emmanuel, que ha vingut per a tothom, sense cap distinció de cultura, de raça, de nació, d’ideologia, de religió...

Jesús se’ns revelarà com el germà sense fronteres que ens convida a estimar sense fronteres. El seu amor és a la vegada universal, ja que no exclou ningú, però concret, adreçat a cada un, cridant-lo pel seu nom: Pere, Joan, Maria Magdalena, Zaqueu, Mateu, Josep d’Arimatea, Marta, Llàtzer, Andreu, Judes, Bartimeu, Susanna, Pau...

El seu amor no només travessa les fronteres geogràfiques; per la resurrecció ha travessat el temps i continua estimant-nos a cada un de nosaltres, avui, de la mateixa manera que ho va fer fa més de dos mil anys a Palestina, cridant-nos pel nostre nom, acceptant-nos tal com som, amb els nostres encerts i amb els nostres errors, convidant-nos sempre a anar més enllà, a llegir i a interpretar els signes dels temps, per tal de ser els seus col·laboradors perquè el seu amor arribi avui allà on hi manca.

Ser homes i dones que estimen com ell, sense fronteres, amb un amor generós i gratuït que va més enllà del que sembla raonable.

Mirant els Mags vinguts d’Orient, mirem avui tots aquells que seguint el seu cor surten de casa seva,   per posar-se al servei dels més necessitats, tant en el propi barri, ciutat o país com viatjant a països del Tercer Món. Gent que no té por del desconegut, fins-i-tot prenent riscos, per fer-se germà d’aquell que viu en la pobresa, en la malaltia, en la injustícia... 

Mirant els mags vinguts d’Orient, mirem també  aquells que cercant una vida més digna i fugint de la guerra i la pobresa, emprenen camins desconeguts, i  es troben amb barreres de tota mena, murs i tanques, oïdes sordes, incomprensió i rebuig.

Mirant els mags vinguts d’Orient preguem perquè l’Església creixi en un amor universal que fa que es miri menys a ella mateixa i que obri els ulls al món en el que viu, no com un grup a part, sinó com llevat enmig de la pasta. Barrejada amb tots aquells que, cristians o no, lluiten per un món més just i fratern. Manifestant-se amb ells, si cal, per defensar els reptes més urgents: els de la justícia i de la pau, els dels drets de les persones i dels pobles, el de l’emergència climàtica. I aquest any especialment tenint ben presents els qui viuen i pateixen en països en guerra, quasi a un any del començament de la guerra d’Ucraïna.

Avui que fem i rebem regals, intentem fer-los, com els mags, des del cor. Regals d’amabilitat, de companyia, d’afecte, de solidaritat, d’alegria.  

I que aquesta eucaristia, regal que Jesús ens fa cada vegada que la celebrem, ens faci créixer en el seu amor.