dimarts, 28 de febrer del 2012

Aquest és el meu Fill, el meu estimat, escolteu-lo

Mc 9, 2-10

El relat de la transfiguració ocupa un lloc important en els evangelis sinòptics. Una importància que es troba no en la anècdota del que va passar, sinó en el seu missatge.
No val la pena perdre massa temps en preguntar-nos pels detalls de l’esdeveniment, en preguntar-nos com devia ser, com és possible.
Val la pena descobrir quin missatge ens vol donar i veure si en la nostra vida hi ha moments anàlegs al de la transfiguració.
Una manera de buscar el missatge seria de relacionar-lo amb un altre text dels evangelis, el del baptisme al Jordà.
En el text del baptisme les paraules del  Pare són quasi idèntiques a les de la Transfiguració: “Tu ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”
La missió de Jesús és la de desenvolupar la seva filiació, però no a la manera dels homes, pel poder, la riquesa o el miracle fàcil, com li suggereix el dimoni al desert, sinó a la manera de Déu que és la de posar-se al servei de la humanitat.
El camí d’Amor que emprendrà serà l’admiració d’uns, d’aquells que tenen set d’esperança, però també el rebuig d’altres, dels qui creuen que no necessiten res de ningú.
 Una mica abans de començar el seu camí cap a Jerusalem, allà on la foscor intentarà vèncer sobre la llum, Jesús es transfigura per encendre una llum enmig d’aquesta foscor que s’aproxima.
És una llum donada als tres deixebles que hauran de travessar per la nit de la passió i del calvari. I és una paraula del Pare adreçada també a aquests deixebles: “Aquest és el meu fill, el meu estimat, escolteu-lo”
 La vida humana, cada una de les nostres vides, camina entre roses i espines. La cendra del primer dia de Quaresma ens recorda la nostra fragilitat. Fragilitat física i fragilitat interior. Els moments en què ens adonem d’aquesta fragilitat són tan freqüents ! Malaltia, mort, catàstrofes… però també incoherència, feblesa, egoisme, infidelitat, ruptures…
És enmig de la foscor que hem de saber descobrir la llum, enmig de la desesperació que hem de trobar l’esperança, enmig de l’odi que hem de trobar gestos d’amor.
Transfigurar la fragilitat i la foscor de la vida, de la mateixa manera que Jesús ho feia: guarint, consolant, acollint, servint, perdonant.
Transfigurar la fragilitat i la foscor de la vida dels qui ens envolten pels nostres gestos d’acolliment, consol, acolliment, servei, perdó.
Un somriure, una paraula poden ser tan resplendents com el rostre resplendent de Jesús a la muntanya.
Gestos i paraules, sovint molt discrets que ajuden molta gent a viure enmig de les seves dificultats.
La vida no s’atura dalt de la muntanya. Cal sempre baixar a la plana, allà on hi ha la vida real. No podem tancar-nos allà on ens trobem bé. Hem de baixar enmig del món per comunicar la nostra esperança.
A Somàlia, a Barcelona, al Tercer Món o al Quart Món, lluny o a prop, a l’interior de les nostres famílies, en el nostre lloc de treball, portar llum i esperança.
Evidentment, per poder donar, cal abans tenir. Ens calen temps i moments per carregar les piles, per encoratjar-nos, per ajudar-nos. La comunitat cristiana, l’eucaristia, la pregària, haurien de ser llocs on alimentar la nostra esperança.
Que aquesta eucaristia d’avui sigui un moment de transfiguració, que ens ajudi a ser testimonis de l’evangeli en la vida de cada dia.

dijous, 23 de febrer del 2012

L'Esperit empenyé Jesús cap al desert

Mc 1, 12-15

Just abans del tros d’evangeli que acabem d’escoltar, Jesús és batejat al Jordà. Quan surt de l’aigua, l’Esperit baixa sobre d’ell i una veu que ve del cel diu: Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut”. És aquest mateix Esperit que empeny Jesús al desert.
Abans de començar la seva missió Jesús hi passa quaranta dies. El desert existeix realment prop del Jordà, on Joan batejava. Els israelites hi van passar quaranta anys abans d’entrar a la terra promesa. Però el desert és sobretot un lloc simbòlic. Molts homes i dones han tingut experiències importants en el desert. Antoine de Saint-Exupéry, que havia conegut bé el desert del Sàhara, en el seu llibre “Carta a un ostatge” escrivia que en el desert l’home és governat per l’Esperit; i també deia: “El desert no és allà on pensem que és. El Sàhara és més viu que una capital, i la ciutat més bulliciosa es buida si els pols essencials de la vida es desimanten.”
És cert, el desert és el lloc nu, on no hi ha distraccions i et confrontes directament amb tu mateix i amb Déu. És també el lloc dels perills, on et pots sentir desprotegit i sense forces.
És l’experiència de Jesús durant aquests quaranta dies, però també tot al llarg de la seva vida. Al desert Jesús troba els pols que l’han d’orientar en la seva missió. Descobreix en el cara a cara amb el Pare de quina manera ha de viure el ser Fill de Déu: pel poder polític? pel miracle fàcil? per les riqueses? per l’admiració de la gent?
 Al desert Jesús descobreix que ha de ser Fill en el servei, en la donació, en l’amor sense fronteres.
 La Quaresma pot ser el nostre temps de desert. Aquests quaranta dies podríem crear el nostre desert interior, un temps on el silenci ocupi un lloc important. Sols cara a cara amb nosaltres i amb Déu, per tal d’escoltar-lo i per parlar-li.
 Dedicar uns minuts cada dia a aquest exercici interior, deixant per un moment de banda tot allò que ens distreu, llegint algun text bíblic, l’evangeli del dia per exemple, per tal de fer una mirada sobre la nostra vida, les nostres relacions, els nostres neguits.
Com Noé, descobrir l’arc de sant Martí que apareix després de la tempesta: després dels dies negres, del sofriment, del desànim, del dubte... L’arc de sant Martí que és signe de pau, de vida, de llum i de confiança. Des que el veiem aparèixer en el nostre cor, sabem que més enllà de tot allò que és negatiu hi ha una llum, hi ha Déu.
La Quaresma és un temps oportú per revisar les nostres relacions humanes. A la parella, a la família, a la feina, a l’escola, a la ciutat. Vivim aquestes relacions amb un esperit obert, servicial, acollidor, proper, reconciliador?
El dia de Pasqua renovarem els engatjaments del Baptisme. Perquè no esdevingui un ritus i unes paraules buides, cal que des d’ara ens hi preparem fent aquesta revisió. Com acostumem a fer amb el nostre cos, amb la salut, és bo que almenys una vegada a l’any fem aquesta revisió interior.
Una revisió que ens pot ajudar a imantar els pols que s’havien desimantat, aquests pols que ens guien i ens orienten.
 És Jesús qui ens fa costat per ensenyar-nos on és el nord, el camí cap al Pare.


divendres, 17 de febrer del 2012

No havíem vist mai res de semblant

Mc 2, 1-12
Fins ara, en els evangelis que havíem escoltat, les reaccions als gestos i a les paraules de Jesús són positives. La gent busca Jesús, descobreix en ell gestos de compassió i de tendresa.
També l’home paralític comprèn bé aquesta bona notícia que porta Jesús. Té confiança, i aquesta confiança li fa vèncer tots els obstacles que l’impedeixen d’apropar-se de Jesús.
Sovint la nostra fe no ens impulsa prou a vèncer els obstacles. Perquè potser és una fe massa insípida o una fe que es limita a acceptar un conjunt de creences, uns dogmes o una moral a obeir.
La fe és més aviat la confiança que posem en Jesús i que ens fa moure, ens fa avançar. La fe guareix la nostra paràlisi interior. De la mateixa manera que va guarir el paralític i li va permetre de caminar.
Si la nostra fe ens deixa quiets, malament. La fe ha de ser activa, i es verifica en la nostra vida, en la nostra manera de fer.
No podem dir que tenim fe pel fet que demanem a Déu o a Jesús allò que ens manca. La nostra fe és completa quan en demanar allò que ens manca, ens posem al mateix temps a caminar en la mateixa direcció. Quan demanem que no hi hagi guerres, treballem en favor de la pau. Quan demanem que no hi hagi pobresa, comencem a compartir. Quan demanem pels nostres malalts, els anem a visitar i a fer-los costat.
Aquesta és la veritable fe, la d’aquell paralític que no es queda quiet esperant que Jesús vingui cap a ell, sinó que es posa en moviment cap a ell.
Un Jesús que, sense preguntar al paralític quins pecats té, sense demanar-li res, li perdona els pecats. No en sap res d’ell, no li posa cap penitència. Senzillament li diu: “Fill, els teus pecats et són perdonats”. Jesús n’ha tingut prou veient el camí que aquell home ha fet per arribar fins a ell, els obstacles que ha hagut de vèncer, i li ha donat el que per a ell és el millor regal que es pot rebre: el perdó.
Els fariseus, en comptes d’alegrar-se’n, critiquen. La bona notícia de Jesús no té cap ressò en els seus cors. Ells, els perfectes, els  que no necessiten ser perdonats de res, no poden compartir l’alegria del perdó.
Fins a quin punt, nosaltres, seguidors de Jesús, som instruments de perdó en els nostres ambients. Aquest perdó incondicional, que no fa preguntes, que no espera res a canvi. Ja ho sabem, perdonar costa, no és fàcil, i demanar perdó tampoc.
Però el perdó és essencial en el missatge de Jesús, en la Bona Notícia. No podem ser cristians i no fer cap esforç per fer créixer en nosaltres la capacitat de perdonar i de demanar perdó.
Quants problemes del nostre món vénen de la manca de perdó. Tanta violència, tants conflictes que no arriben a aturar-se perquè no hi ha ningú que estigui disposat a perdonar.
Perdonar és fer confiança en l’altre. Creure que aquell que m’ha fet mal pot canviar, pot ser millor del que era.
De manera semblant, perdonar-nos a nosaltres mateixos és també creure en nosaltres i en la nostra possibilitat de canviar. A vegades arrosseguem durant anys coses de les que ens penedim i som incapaços de fer net.
Déu sempre perdona perquè mai no perd la confiança en nosaltres. Sempre ens dóna una nova oportunitat. Jesús era compassiu perquè sabia descobrir en l’altre la seva bondat, ni que fos amagada.
Que aquesta eucaristia ens ajudi a avançar en aquest camí de perdó i reconciliació.

dimecres, 8 de febrer del 2012

Sí que ho vull: queda pur

Mc 1, 40-45

Que l’eucaristia ens ajudi a mirar dins nostre, purificar el nostre cor perquè esdevingui un cor obert als altres, un cor que estima i que fa el bé.
La lepra era una malaltia considerada molt perillosa i contagiosa en el temps de Jesús. Es normal que en aquestes circumstàncies es prenguessin mesures molt dràstiques per evitar el contagi.
Penseu per un moment als nostres dies les reaccions que hi ha davant malalties contagioses com el SIDA o com les grips.
En aquell temps, a més, es feia una relació entre malaltia i pecat. La malaltia era conseqüència del pecat, sigui el propi, sigui el dels avantpassats. Amb la lepra, aquesta relació era més intensa degut a l’aspecte exterior de la malaltia.
El leprós, doncs, era considerat impur. Era impur externament, però també interiorment. Com hem escoltat a la primera lectura havia d’avisar clarament la seva condició,  “escabellats i amb vestits esquinçats”, havia d’allunyar-se de la gent i en cap cas s’havia de deixar tocar per ningú. De la mateixa manera, el qui no era leprós havia d’allunyar-se i no tocar un leprós.
Jesús i el leprós desobeeixen completament totes aquestes prescripcions: el leprós s’apropa a Jesús, Jesús el toca.
Aquestes lleis, encara que fossin justificades, marginaven socialment el leprós. Jesús, que anuncia una bona noticia d’un Regne on tothom hi cap, no pot obeir una llei que exclou algú.
Amb el leprós actuarà de la mateixa manera que amb els altres malalts, endimoniats, recaptadors d’impostos, dones de mala fama, infants, pobres… Els dóna la mà perquè s’aixequin i recobrin la seva dignitat humana.
Quina és la realitat d’avui? Quantes exclusions segueixen existint avui que la lepra ha estat vençuda. Els malalts de SIDA sovint són tractats com si fossin leprosos; els qui han estat a la presó, els immigrants, els infants de famílies pobres o desestructurades, els sense-sostre... Quantes entitats s’han creat aquests darrers temps que tenen com a objectiu la lluita contra l’exclusió social.
Aquests exemples són interns, a casa nostra. Però una situació semblant la descobrim en el mapa del món, en les fronteres. Els països del Tercer Món no els tractem d’una manera semblant, i els fem viure “fora del campament” apartats, creant muralles, muralles de formigó a Israel o als Estats Units, muralles d’aigua salada a Europa. Els centres d'internament d'estrangers en situació il·legal no s’assemblen una mica a aquells poblats de leprosos d’altres temps?
Sé que les problemàtiques són complexes i que segurament la solució no seria obrir totes les fronteres. Però estem obligats a fer el que calgui perquè les desigualtats que provoquen aquests fluxos migratoris disminueixin. Que no els calgui venir a Europa perquè en els seus països les condicions de vida són dignes.
Seguir Jesús no és compatible ni amb el racisme ni amb les exclusions de persones o de pobles. Jesús feia tot el contrari. Seguir Jesús és lluitar perquè les barreres desapareguin, perquè la humanitat avanci cap a la comunió.
Combregar amb Jesús ha d’anar de bracet de la comunió amb els homes i dones d’avui.
La trobada del leprós i de Jesús ens recorda també que allò que fa que l’home sigui impur no es troba en la pell, ni en la condició social, ni en la religió que es professa. Que la impuresa es troba dins del cor, allà on prenem decisions que fan mal al proïsme.

dimecres, 1 de febrer del 2012

Jesús li va donar la mà, i la va fer llevar

Mc 1, 29-39

Entre l’evangeli de diumenge passat i el d’avui, hem pogut seguir una jornada de la vida de Jesús. Els biblistes l’anomenen la jornada de Cafarnaüm.
És un dissabte, que Jesús havia començat anant a la sinagoga, per escoltar la paraula, però sobretot per posar-la en pràctica, alliberant un home posseït d’un esperit maligne. La paraula de Déu sempre hauria de ser una paraula que allibera. Com Jesús, l’he de saber convertir en vida. Si les paraules no es converteixen en vida, són paraules mortes, que es queden en el llibre o a les orelles.
Quan se’n va de la sinagoga, lloc oficial de la religió jueva Jesús se’n va a casa de Simó i d’Andreu, lloc de la vida quotidiana. Es una vida podríem dir d’allò més normal, si no fos perquè està plena dels gestos i paraules de Jesús. Si l’home posseït d’un esperit maligne, gràcies a l’acció de Jesús podrà tornar a actuar, a ajudar, a treballar, la sogra de Pere, gràcies també a l’acció de Jesús, podrà posar-se al servei dels altres.
Podem imaginar que la sobretaula devia ser llarga, com les nostres dels dies de festa. Temps per compartir, per celebrar, per estar senzillament junts.
La vida de Jesús és ben semblant a la nostra. Això la fa propera, i ens serveix. Podem seguir Jesús perquè s’ha fet un de nosaltres.
Durant tot aquest temps de taula i sobretaula, la gent s’aplega a la porta, sobretot aquells que se senten més desemparats per la malaltia, per la marginació, per la pobresa. Jesús no es queda tancat a casa, a recer, surt a fora, enmig del món, per actuar contra el mal de qualsevol mena, per tal que la vida de les persones sigui més digna i més feliç.
Situacions ben semblants a la de tants homes i dones, potser nosaltres mateixos, desesperats per la malaltia, pels trencaments, pels sense-sentit, per les dificultats econòmiques, per l’atur...
Seguir Jesús és intentar, com ell, actuar en favor de tots ells. A vegades només estant al costat seu, a vegades ajudant-los materialment, a vegades donat un cop de mà...
Els temps actuals ens donen moltes ocasions per demostrar que com Jesús no ens desentenem de la sort dels altres, dels que ens són propers i dels que són lluny, dels que sempre han viscut aquí i dels que fa poc que han arribat. Tots compartim una fragilitat, la fragilitat de la nostra vida humana. Però la nostra fragilitat no ens ha d’impedir de fer costat el qui és encara més fràgil que nosaltres.
D’on treia Jesús la força que el feia superar la seva pròpia fragilitat humana? De bon matí, quan encara és fosc, se’n va a un lloc solitari i prega. Una pregària que no l’allunya dels altres sinó que li dóna la força necessària per, quasi sense dormir, anar a altres pobles i anunciar una bona notícia, la que diu que Déu ens estima com un Pare i que nosaltres ens hem d’estimar com a germans.
Trobem també nosaltres uns espais de silenci i de pregària, de mirar cap endins per poder anar amb més força cap enfora, cap als altres?
Seguir Jesús és doncs fer aquest doble moviment cap endins i cap enfora, cap al Pare i cap als germans.
La jornada de Jesús és model per a les nostres jornades: posar-nos al servei dels altres, fer-nos propers, tenir temps de pregària personal i comunitària que ens doni les forces necessàries per fer fora el mal, el que i ha dins nostre i el de fora.
Que compartint la taula a la que Jesús mateix ens convida, sapiguem compartir la seva vida per ser els seus col·laboradors avui per lluitar contra el mal.