Is 2, 1-5 Rm 13, 11-14a Mt 24, 37-44
El temps d’Advent que avui hem iniciat és un temps d’espera. Esperem la
vinguda de Jesús, el seu naixement enmig nostre.
En la nostra experiència humana hi ha diferents maneres d’esperar. Penso en
dues. Hi ha l’espera per exemple del tren o de l’autobús. Si podem, ens
asseiem. I no fem altra cosa que llegir el diari o un llibre, o escoltar música
o la ràdio. I fins i tot, si el seient és una mica còmode, correm el perill
d’adormir-nos. És una espera passiva. No fem res més que esperar.
Hi ha una altra espera. Per exemple l’espera de l’amic o l’amiga, o el
familiar que hem convidat a sopar o a dinar.
Amb força temps comencem a treballar: què s’ha de comprar, què he de preveure,
he d’endreçar la casa, preparar el menjar... No ens queda temps per descansar. Sovint
l’arribada del convidat ens sorprèn sense haver-ho acabat de preparar tot. És
una espera activa.
Aquesta experiència del nostre viure quotidià ens ajuda a comprendre què ha
de ser i què no ha de ser el temps d’Advent.
Les lectures que hem escoltat ens ajuden a viure en aquesta actitud: “Veniu, pugem a la muntanya del Senyor!”
“prou de dormir, ja és hora d’aixecar-nos!” “Vetlleu” “Estigueu a punt!”
El temps d’Advent és un temps d’espera, però d’una espera activa. Esperem
l’amic que ve a casa, i cal que ho tinguem tot a punt. Cal endreçar la nostra
vida. Cal treure les teranyines de la casa i les lleganyes dels ulls. Tenir-ho
tot a punt perquè quan l’amic arribi trobi lloc en el nostre cor.
L’amic que ve és Jesús. El cor que li cal és un cor obert, un cor que sap
estimar i que es deixa estimar. Un cor com el seu. Un cor generós, que sap
perdonar, un cor solidari, net, just, compassiu, un cor que posa pau.
Tenim davant nostre quatre setmanes. Cal que fem tots els preparatius
materials perquè les festes que s’apropen siguin boniques. Cal que decorem la
casa de la mateixa manera que l’ajuntament decora la ciutat. Cal que truquem a
la família i que organitzem els àpats d’aquests dies de festa. Cal que traguem
el pessebre de l’armari i el posem a l’entrada o al menjador.
Però és encara més important que aprofitem aquest temps per reconciliar-nos
amb aquell de qui ens havíem distanciat, és encara millor si convidem o visitem
aquell que sabem que viu sol o que està malalt, és bo, enmig de les despeses nadalenques
pensar a fer un donatiu a alguna organització que s’ocupa dels que ho passen
pitjor.
Cal que l’espera ens impulsi a sortir fora, a obrir bé els ulls i les
orelles a totes aquelles situacions que ens interpel·len. Cal deixar entrar els
pobres de tota mena, aquells que esperen una mà amiga per aixecar-se de la seva
situació de dificultat econòmica o de desànim interior. Cal acollir aquells que
fugen de situacions de guerra o de persecució i busquen un futur en pau.
Si ho fem així, la nostra espera donarà fruit. Jesús no naixerà només en el
pessebre, naixerà i creixerà en el nostre interior i en el nostre entorn. Les
llums no només faran bonic, farem que aquest entorn sigui més lluminós perquè hi haurà més
joia, més pau, més amor.
Els temps actuals són temps que necessiten d’homes i dones disposats a
donar un cop de mà, acompanyar, reconciliar, acollir, posar-se al servei dels
altres.
Que l’eucaristia que estem
celebrant ens ajudi a aprofitar aquest temps oportú, aquest kairós, que és l’Advent, per tal que Jesús
no passi de llarg, enmig de la nostra rutina i mediocritat.