dimarts, 27 de desembre del 2011

L'Esperit del seu Fill crida en els nostres cors "Abba, Pare!"

Nm 6, 22-27  Ga 4, 4-7  Lc 2, 16.21

La solemnitat de la Mare de Déu, una setmana després de Nadal, és més que una festa de Maria, una festa nadalenca. Entre Nadal i Reis, vol reforçar el misteri de l’encarnació, d’un Déu que es fa ésser humà, que entra dins l’espai i del temps, dintre de la història.
I de fet d’això es va tractar quan l’any 431, en el concili d’Efes es va proclamar que Maria era Mare de Déu. No va ser per exalçar Maria, sinó per deixar ben clara la humanitat de Jesús. Unint humanitat i divinitat, ja que ningú no posava en dubte que Maria era plenament del gènere humà, s’afirmava amb força que Déu pot entrar dins la història, però no de qualsevol manera, sinó a través de l’ésser humà, a través de la noia de Natzaret que accepta col·laborar amb Déu.
 La festa de Nadal ens ajuda a comprendre que Déu ha vingut a casa nostra, però també que casa nostra a anat a Déu. Que la història humana, amb llums i ombres, ha estat acollida per Déu.
Aquestes afirmacions són més revolucionàries del que semblen a primera vista. Trenquen amb moltes concepcions religioses que cerquen mitjans extraordinaris, mistèrics, miraculosos per fer que Déu baixi a la terra. Concepcions que també trobem moltes vegades en el cristianisme.
El que s’ha revelat a Betlem és que Déu entra per la porta normal, que ho fa a través de l’esperit humà de Maria, que ho fa a través de l’esperit humà de cadascú de nosaltres, si li obrim la porta quan truca.
D’una manera semblant a Maria, també nosaltres, si ens posem, com ella, a la seva disposició, podem ser “embarassats” per Déu, i donar fruits de Déu, que són fruits d’amor. Déu ens busca, com va buscar Maria, per entrar a la història a través de nosaltres. El fruit que fem néixer és al mateix temps fruit nostre i fruit de Déu. Esdevenim paraules de Déu.
Jesús, amb la seva vida, ens ha obert camí. Per això, si ell que és el germà gran, el fill estimat de Déu no va utilitzar aquesta filiació per separar-se dels altres, per posar-se a sobre dels altres, amb poder polític, econòmic, o religiós, nosaltres mai no podem utilitzar Déu per separar-nos dels nostres germans amb cap mena de poder material ni moral.
És ben clar que aquesta no ha estat sempre la història dels cristians. En massa ocasions hem oblidat el misteri de l’encarnació, del Déu que planta la seva enmig de les nostres, del Déu que prefereix els petits, els exclosos, els pobres... i hem utilitzat la religió per dominar, per sentir-nos superiors i no germans. Hem oblidat el Déu que és “abba” papa, i que fa de nosaltres fills seus i germans dels altres.
Es una coincidència volguda que avui, primer de gener, se’ns convidi també a pregar per la pau.
Els àngels van dir als pastors: “Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes que estima el Senyor”. No són dues afirmacions independents. La glòria de Déu es manifesta quan a la terra hi ha pau, una pau que brolla quan acceptem que l’altre, qualsevol altre,  és per a nosaltres un germà o una germana a qui hem d’estimar.
Preguem doncs amb tota l’Església per la pau. Una pau que ha de començar en els nostres cors, en uns cors plens de tendresa, de compassió, de misericòrdia, i sobretot de perdó. Capaços de perdonar aquell que ens ha fet un tort, que ens ha ofès, que ens ha perjudicat.
No pensem que la pau vindrà tota sola. Comencem per apagar les petites guerres que hem encès dins de la família, a la feina, a l’escola, dins del veïnat. Fent-ho així, la nostra pregària serà sincera i coherent.  
Apropem-nos avui de Maria. Ella és la nostra mare, i com totes les mares, pateix en silenci quan veu que els seus fills es maten. Posem a disposició de Déu les nostres vides perquè “embarassant-nos” de pau pugui engendrar a través nostre la pau a la terra.

divendres, 23 de desembre del 2011

No tingueu por, avui us ha nascut un salvador

Lc 2, 1-14
El missatge de l’àngel als pastors ens ajuda molt a comprendre el significat i la importància del naixement a Betlem.
Les primeres paraules són: “No tingueu por”. les mateixes paraules que l’àngel va dir a Maria quan li va anunciar el naixement de Jesús: “No tinguis por, Maria”. Les mateixes paraules que Jesús havia dit tot al llarg de la seva vida: “No tingueu por”.
Quines són les nostres pors avui? Cadascú té les seves. Els petits tenen pors ben diferents de les dels grans.
Por a l’obscuritat, por a la soledat, por davant la situació econòmica, por perquè hem perdut la feina, por per la salut del planeta Terra, por per una malaltia, por per la manca de sentit del que fem, por per un trencament a la parella, por pel futur dels fills, por per les decisions que prenen els fills quan es fan grans, pels perills que ens sembla que els envolten... Tantes i tantes pors!
“No tingueu por” Tingueu confiança perquè el qui dóna sentit a tot és a prop nostre i ens estima. Jesús és el fonament de la nostra confiança, l’antídot per a les nostres pors.
Un Jesús que no pertany a Josep i Maria, que no pertany als pastors ni als Mags, que no pertany als Jueus, però que fins i tot no pertany tampoc als cristians. Jesús pertany a la humanitat sencera.
La Bona notícia és per a tot el poble, és a dir, per a tota la humanitat. És bona notícia pels qui confiem en ell, però també pels qui l’han oblidat, pels qui creuen en Déu però també pels qui viuen en un mar de dubtes.
La bona notícia és que qualsevol home o dona no està sol davant les seves pors. Hi ha Algú que és a prop i que ens estima.
Aquest Algú no el trobarem entre els poderosos d’aquest món, entre els rics, entre els famosos, entre els qui mouen els fils. Aquest Algú el trobem avui com fa dos mil anys en els petits llocs perduts de la nostra societat, enmig dels senzills, dels petits, dels qui no compten per a ningú, dels qui no omplen les portades dels diaris.
Els pessebres actuals es troben a la part de darrera del món, de les ciutats, en els llocs que intentem amagar perquè fan mal als ulls . En els països del Tercer Món, en els barris del Quart Món. Perquè és en aquests llocs on es viuen més experiències de solidaritat, de persones que sense fer massa soroll fan gestos en què es fan propers dels més necessitats. D’homes i dones que com Maria donen a llum la Llum.
Els pessebres d’avui també es troben en accions solidàries com les que hem viscut aquestes darreres setmanes: la setmana solidària del col·legi, el recapte d’aliments, la marató de tv3. També en la campanya d’aquest any a l’escola, amb l’eslògan “Revoluciona’t”,  que té com a objectiu millorar el clima i l’ambient escolar. Totes aquestes iniciatives són Nadal, es dóna llum a la Llum.
En tots aquests esdeveniments Déu s’ha fet avui proper de nosaltres perquè han hagut homes i dones que s’han fet propers dels infants de Betlem d’avui: els països del Tercer Món, les famílies d’aquí que no tenen prou per comprar el pa de cada dia, els malalts que necessiten avenços en la investigació, els alumnes i mestres d’aquesta escola.
Allà on hi ha solidaritat i proximitat, allà hi ha el Déu que s’ha fet humà a Betlem, allà hi ha Nadal.
El conte del venedor de ninots ve a ser una adaptació de la paràbola del Bon Samarità que és una paràbola fonamental de Jesús i també de Nadal.
Fer-se proper d’aquell noi caigut al costat del camí, mort de fred, que no conec de res, però que em necessita. Agafar-lo, portar-lo a casa i donar-li aquell escalf humà que tan necessita. Allà s’ha donat a llum com a Betlem.
Aquest és el missatge de Nadal, i per això avui estem aquí tots reunits, per això demà estarem també reunits en família, per això aquests dies ens farem regals... Per significar que volem fer com Déu, que volem fer com Jesús, fer-nos propers dels altres, començant per la pròpia família, i continuant fins el més lluny possible.
“Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que estima el Senyor”
Sí, és veritat, la glòria de Déu es fa més palesa quan entre nosaltres hi ha pau, en la família, en la feina o a l’escola, entre els veïns, entre els països, en el món sencer. Treballar per la pau és fer Nadal. És donar a llum.
Que la Pau i la Solidaritat siguin doncs al centre de les nostres vides en aquest dia de Nadal.

dimecres, 14 de desembre del 2011

Que es compleixin en mi les teves paraules

Lc 1, 26-38
En aquest darrer diumenge d’Advent la litúrgia se centra en Maria. Com Joan Baptista, Maria prepara d’una manera especial la vinguda de Jesús. I què és l’Advent sinó aquesta preparació de la vinguda de Jesús?
El text escollit és el de l’anunci de l’àngel en l’evangeli de Lluc. És un text, com tots els de la infància de Jesús, amb un alt contingut teològic i que cal llegir més que com un relat històric, com una contemplació dels signes i de les paraules que ens ajudi a descobrir el significat de Jesús.
Em voldria fixar especialment en algunes de les paraules. La primera,  la salutació de l’àngel “Déu te guard”. En català hem traduït per “Déu te guard”, però en l’original grec la paraula és “jaire” que significa “alegra’t”. El Déu que parla a Maria no és un Déu que faci por, és un Déu que crida a l’alegria, a viure amb alegria la seva bona notícia. Una notícia que és bona perquè per sobre de tot el que és negatiu, que provoca tristesa, plors i desànims, hi ha l’amor, i l’amor és motiu d’alegria.
“El senyor és amb tu”:  En Jesús Déu s’apropa de nosaltres, Déu comparteix la condició humana. En l’evangeli de Mateu, l’àngel diu a Josep el nom que ha de posar a l’infant: “Emmanuel, Déu-amb-nosaltres”.
Aquest Déu que és amb Maria, que és amb nosaltres, és el Déu que Jesús ens revelarà com a Pare. Un Déu tan proper és una invitació a cada un de nosaltres a ser propers, a no allunyar-nos dels nostres germans i germanes, a no crear divisions per qualsevol motiu, ni de religió, ni de cultura, ni de política, ni de raça. Ser proper d’aquell que no conec de res però que em necessita, tal com va fer el bon samarità.
“No tinguis por, Maria” El mateix que Jesús ressuscitat dirà als seus deixebles: “No tingueu por”. El mateix que avui ens diu a nosaltres. Déu ens convida a viure sense por. No es tracta de la por que podem tenir en un moment determinat per alguna amenaça, és la por profunda de qui no espera res de la vida, del que no troba cap sentit a l’existència. És també la por que a vegades sembla que tinguem els cristians al món que ens envolta, a la secularització, a les altres creences i conviccions, a les diferents maneres d’entendre la vida, a les diferents morals i models de família.
La invitació de Jesús és a fer confiança. Vivint en aquesta confiança la por deixarà lloc al testimoniatge valent, alegre i també respectuós dels altres.
“Tindràs un fill”: aquí també la traducció ha perdut els detalls de l’original, que diu: “concebràs i donaràs a llum un fill”. Donar a llum és una expressió ben rica que també s’adreça a nosaltres que hauríem de ser testimonis de llum enmig de les foscors. No estem cridats a jutjar, a condemnar, sinó a donar llum d’esperança, i també a saber reconèixer les petites llums que s’encenen a molts llocs i fer costat a tots aquells que les encenen siguin qui siguin.
“Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules”. Fer que la nostra vida sigui paraula de Déu.  Podem pensar que això és només cosa de Jesús, de Maria, dels sants. Nosaltres som paraula de Déu cada vegada que fem un gest, per més senzill que sigui, que sigui un gest d’amor.
Escoltar el que normalment diem “paraula de Déu”, és a dir la Bíblia, l’evangeli, seria estèril si no esdevé vida. Les paraules, les frases que llegim o que escoltem, són lletra morta si no som capaços de convertir-les en vida.
Que les paraules de Maria siguin un compromís per a nosaltres en aquesta darrera setmana d’Advent i que a través nostre es compleixi la paraula de Déu.


dimarts, 6 de desembre del 2011

L'Esperit del Senyor m'ha enviat a portar la Bona Nova als desvalguts...

Is 61,1-2a.10-11  Jn 1, 6-8.19-28

Si recordeu, aquest tros del profeta Isaïes que hem escoltat és aquell que Jesús va llegir a la sinagoga de Nazaret i que era, per dir-ho d’alguna manera el seu programa: “L’Esperit del Senyor Déu reposa sobre meu...”
L’Esperit de Déu és en els profetes, l’Esperit és en Jesús, però també és en nosaltres. L’Esperit de Déu no és elitista, només per a gent especial, per als sants, per als d’una determinada religió... L’Esperit de Déu és universal, no és sectari... Reposa sobre tot home sobre tota dona que no es tanca sobre si mateix, que s’obre a la seva acció.
Deixar-se conduir per aquest Esperit, apropar-se d’ell no significa allunyar-se del món, dels altres. Tot el contrari, apropar-se d’ell només es pot fer apropant-se al mateix temps dels altres, especialment dels desvalguts, dels qui tenen el cor adolorit, dels presoners, dels captius...
El missatge d’Isaïes, que Jesús fa seu, ens il·lumina molt bé en aquest temps d’Advent, en el que ens preparem per a la vinguda de Déu. L’espera d’aquesta visita, consisteix a esperar i acollir els altres, d’acord amb aquelles paraules de Jesús que vam escoltar fa uns diumenge: “Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi” sense oblidar que aquests germans de Jesús eren els afamats, els qui passaven set, els forasters, els malalts, els presoners. En les paraules de Jesús ressonen les paraules d’Isaïes: els desvalguts, els cors adolorits, els captius, els presos...
La nostra preparació de Nadal ha d’anar per aquí, per apropar-nos dels germans de Jesús, que en aquest any de crisi econòmica, són aquells que els manca el més bàsic com és el pa de cada dia. El recapte d’aliments que es va fer aquests darrers dies és una bona preparació de Nadal, la resposta de la gent un signe de la compassió i de la tendresa de Déu.
Aquesta és també la preparació a la que Joan Baptista ens convida. Aplanar el camí al Senyor és aplanar el camí als nostres germans, en comptes d’aixecar parets i tancar-nos ben tancats en els nostres petits mons.
Els petits mons personals, familiars, però també els nostres petits mons de països d’Occident que pensant només en la nostra crisi econòmica oblidem la situació dels països del Tercer Món. Països que segueixen necessitant ajuda i cooperació i que en aquests moments veuen retallada aquesta ajuda i cooperació.
 L’Esperit de Déu que ens envia als cors adolorits, als desvalguts, als captius... ens envia, és cert, als pobres de casa nostra, però ens segueix enviant a aquells països on els pobres són la majoria.
A l’evangeli hem escoltat que Joan venia a donar testimoni de la Llum. Nosaltres podem ser avui aquests testimonis de la Llum. Una Llum que no consisteix a saber moltes coses, a conèixer els secrets de la ciència o de l’economia, ni a conèixer els misteris de l’existència. La Llum que hem de testimoniar és la Llum de l’amor. Com diu el mateix Joan evangelista en la seva primera carta:   “els qui afirmen que estan en la llum, però no estimen els seus germans, encara estan en la fosca. Els qui estimen els germans viuen en la llum, però els qui no els estimen estan en la fosca, caminen a les fosques i no saben on van”.
 Que aquest temps d’Advent ens ajudi a apropar-nos solidàriament d’aquesta humanitat i d’aquest món que Déu ens ha confiat.  

dijous, 1 de desembre del 2011

Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí

Mc 1, 1-8



En aquest segon diumenge d’Advent, escoltem el començament de l’evangeli de Marc, l’evangeli que escoltarem principalment al llarg d’aquest any litúrgic.
Es tracta de l’evangeli més antic dels quatre que hi ha al nou testament. No només és el primer cronològicament, sinó que podem afirmar que és Marc el primer que té la idea de recollir diferents escrits que ja existien sobre Jesús per “cosir-los” en forma de vida. Ho fa en el moment en què els testimonis directes d’aquesta vida comencen a morir. Vol deixar un llibre que recordi per sempre més que Jesús va viure una vida com les nostres, que no va ser un àngel baixat del cel, sinó un ésser humà amb carn i ossos.
Segurament, els altres tres evangelistes no van fer sinó imitar aquesta manera de fer de Marc.
Devem també a Marc la paraula “evangeli” per designar aquests llibres que ens anuncien el missatge de Jesús en forma de “vida”.
Aquesta paraula que etimològicament significa “bona notícia”, encapçala el llibre de Marc: “Comença la bona notícia de Jesús, el Messies, Fill de Déu”
Es bo que no oblidem mai aquesta etimologia perquè diu molt de Jesús i del seu missatge.
I més encara en la nostra època tan plena de “males notícies”. De quina manera, seguint les paraules del profeta Isaïes, podem ser missatgers de “bona notícia” enmig del nostre món?
Com podem fer per evitar que el món vegi els cristians com gent pessimista, que no sap descobrir els gèrmens de bondat que existeixen pertot arreu, evitar que ens vegin com gent que renyen els altres per la seva manera de fer.
Com podem fer per ser missatgers com ho va ser Joan Baptista, que ni que en algun moment renyés, especialment els caps religiosos i polítics d’Israel, va ser una llum enmig de la foscor en aquells temps que no eren ni molt menys millors que els nostres.
La gent anava cap a ell perquè hi descobria una coherència. La seva presència senzilla en el seu vestir, el seu crit de conversió atreia la gent senzilla que estava cansada de tantes paraules i de tanta hipocresia.
Com podem avui fer el mateix, a fi que el nostre testimoniatge es basi més en els fets que no en les paraules.
Com Joan, cal portar un vestit senzill, no són els grans mitjans el més important en l’anunci de l’evangeli. Més aviat els grans mitjans, l’ostentació, les despeses excessives desfiguren una bona notícia que Jesús adreçava en primer lloc als pobres.
Si ens parem una mica a pensar, els homes i dones que més rastre deixen o han deixat acostumen a ser persones que testimoniaven amb una vida senzilla. El que destaca en ells no són les riqueses o el poder sinó una vida coherent i en general consagrada als més pobres, als infants, als malalts...
Tots ells ens són exemples per saber de quina manera nosaltres podem ser missatgers d’una bona notícia.
Hi ha moltes maneres ben senzilles i al nostre abast per anunciar Jesucrist: Un somriure, una visita, un servei, donar gràcies, demanar perdó, ser acollidor, són petits gestos que anuncien bona notícia.
És així com en aquest temps d’Advent podem preparar i aplanar el camí que ens condueix a Jesús, descobrint-lo en els petits i els pobres que es creuen en el nostre camí.

divendres, 25 de novembre del 2011

Estigueu atents, vetlleu

Mc 13, 33-37

L’evangeli d’aquest primer diumenge d’advent ens recorda idees que hem sentit en els evangelis dels darrers diumenges. La paràbola de les noies que esperen amb les seves llànties el nuvi ens advertia que cal preveure l’oli necessari per a l’espera. La paràbola dels talents ens convidava a donar fruits.
Són dues paràboles, doncs, que reforcen el missatge de l’evangeli d’avui: Cal estar atents, cal vetllar.
L’Advent és el temps de l’esperança. Ja des d’aquest primer diumenge, se’ns diu que l’esperança cristiana és una esperança activa. No és com l’espera del qui s’asseu sense fer res, com qui espera el tren. Es més aviat com l’espera d’uns amics que han de venir a sopar, i que ens fa aixecar i moure per tal de preparar bé l’esdeveniment.
Aquesta experiència del nostre viure quotidià ens ajuda a comprendre que ha de ser i què no ha de ser el temps d’advent que avui iniciem.
 Esperem Jesús, l’Amic que ve a casa, i cal que ho tinguem tot a punt. Cal sobretot endreçar. Endreçar la nostra vida. Cal treure les teranyines de la casa i les lleganyes dels ulls. Tenir-ho tot a punt perquè quan l’amic vingui trobi lloc en el nostre cor. El cor que li cal és un cor ample, un cor obert, un cor que sap estimar i que es deixa estimar. Un cor com el seu. Un cor generós, un cor que sap perdonar, un cor solidari, un cor net, un cor just. Un cor compassiu, un cor que posa pau.
Tenim davant nostre quatre setmanes. Es bo que fem tots els preparatius materials perquè les festes que s’apropen siguin boniques. Es bo que decorem la casa de la mateixa manera que l’ajuntament decora la ciutat. Es bo que truquem a la família i que organitzem els àpats d’aquests dies de festa. Es bo que traguem el pessebre de l’armari i el posem a l’entrada o al menjador.
Però és encara més bo que aprofitem aquest temps per reconciliar-nos amb aquell de qui ens havíem distanciat, és encara més bo si convidem o visitem aquell que sabem que viu sol o que està malalt, és encara més bo si enmig de les despeses pensem a fer un donatiu a alguna organització que s’ocupa dels més pobres. D’ocasions no en manquen, com ara el recapte d’aliments que s’ha fet aquests dies.
En aquests temps de forta crisi, on l’esperança en el futur disminueix, on tot sembla insegur, no podem celebrar el Nadal indiferents, com si res no passés.
El Nadal d’enguany serà difícil, complicat i potser trist per a moltes famílies. Si nosaltres ho podem celebrar amb certa normalitat, intentem no fer-ho amb grans despeses. Si podem fer aquestes despeses, destinem una part per a totes les iniciatives que es fan i que es faran per pal·liar les dificultats de les famílies més desafavorides.
Si ho fem així, la nostra espera donarà fruit. Jesús no naixerà només en el pessebre. Naixerà i creixerà en el nostre interior. Les llums no només faran bonic, col·laborarem perquè el nostre entorn sigui més lluminós.
 Diumenge passat l’evangeli ens deia que serem jutjats per tot allò que haurem fet pels més petits. Serà la nostra compassió i la nostra solidaritat el que haurem de presentar en aquest judici. Era una manera de dir-nos que quan Jesús ens convida a vetllar, ens convida en primer lloc a vetllar sobre els nostres germans, especialment els més indefensos.  
 Celebrem l’eucaristia, convidats al voltant de la taula, una taula que és signe de la taula on tothom hi té un lloc, on tots som germanes i germans.

dijous, 17 de novembre del 2011

Tot allò que fèieu a cadascun d'aquests germans meus, m'ho fèieu a mi

Mt 25, 31-46



L’evangeli d’avui, en aquest darrer diumenge de l’any litúrgic, ens parla del judici darrer, del moment decisiu.
L’evangeli de diumenge passat ens hi va preparar: En la trobada definitiva amb Jesús haurem de rendir comptes dels talents que Déu ens ha donat. L’amo esperava fruits dels seus administradors. Avui ens acaba de concretar de quins fruits es tracta: el Crist espera de nosaltres fruits d’amor, i d’un amor concret, un amor compassiu i solidari cap a aquells que més necessiten la nostra compassió i la nostra solidaritat.
És doncs per aquest amor que serem jutjats, i és per aquest amor que serem capaços de veure Déu. Deia Sant Agustí: “Donat que encara no veus Déu, és estimant el proïsme que purifiques el teu ull per poder veure Déu”.
És l’amor envers els més necessitats el qui ens fa caminar cap a Déu, sigui quina sigui la nostra religió, siguin quines siguin les nostres conviccions.
 Aquell que es declara ateu o agnòstic, aquell que viu en la indiferència pel que fa a la fe, si ha estimat el qui ho necessitava, està caminant cap a Déu.
Déu, creant-nos a imatge i semblança seva, ens ha creat, tots, capaços d’estimar.
L’evangeli és clar. No és pels nostres actes explícitament religiosos, diguem-ho sense embuts, no és per anar molt a missa o per fer moltes pregàries que serem jutjats.
Tots serem jutjats per haver “donat de menjar o de beure”, per haver acollit “els forasters (els immigrants)”, per haver  vestit el despullat, visitat el malalt i el presoner. I per moltes altres accions que van en aquesta línia de solidaritat i compassió envers els qui més ho necessiten.
Algú, escoltant això, podria preguntar: Si Déu no té en compte les vegades que he assistit a la missa en el judici final, potser no val la pena d’anar-hi.
Seria una pobra manera de comprendre què és la missa. Hi aniríem per acumular mèrits davant Déu. Però anar a missa, pregar o llegir l’evangeli no són accions per acumular mèrits.
Anem a missa per  celebrar que Déu ens ha estimat. Anem a missa per escoltar la seva paraula, per descobrir la manera concreta de viure l’amor de Déu. Anem a missa per pouar l’aigua que necessitem per caminar, per menjar l’aliment que ens dóna forces i ens ajuda a descobrir el qui té fam, el qui té set, el qui està sol o malalt. Anem a missa per recolzar-nos els uns als altres en la nostra fe.
 Avui és la festa de Jesucrist rei de tot el món. El Regne de Déu del que proclamem que Jesucrist és el rei, no és com els regnes d’aquest món, no és el regne del diner o de les finances, no és el regne dels famosos, no és el regne dels poderosos.
És el Regne on ningú no té fam ni set, on ningú està sol o malalt, és el Regne de l’amor, de la pau, de la veritat, un Regne on tothom hi té un lloc.
Aquest Regne ja és dins nostre, aquest Regne l’hem de fer créixer ja des d’aquí estimant. No podem dir que l’esperem si en la nostra vida no hi ha gestos d’amor. La nostra esperança no és una esperança de paraules, sinó de fets; no tant de dir que creiem en Déu i que l’estimem, sinó de posar en pràctica el seu amor; no tant de parlar de Jesús sinó de parlar com Jesús.
La setmana vinent començarem l’Advent. Se’ns convidarà una vegada més a vetllar. L’evangeli d’avui ens recorda que sobretot hem de vetllar sobre els nostres germans, especialment els més indefensos. Aquest haurà de ser el primer significat de la nostra vetlla.

divendres, 11 de novembre del 2011

El que t'havia encomanat ho has administrat fidelment

Pr 31, 10-13.19-20.30-31  Mt 25, 14-30

La paràbola dels talents que acabem d’escoltar és prou coneguda. Com la que vam escoltar diumenge passat, la de les deu noies que esperen l’espòs, el primer missatge que ens vol donar és el de que la nostra vida ha de donar fruit. En el nostre seguiment de Jesús no ens podem quedar a mig camí. No n’hi ha prou amb escoltar-lo (rebre els milions), cal posar en pràctica la paraula escoltada, cal donar fruit com aquella esposa de la primera lectura. Una lectura que cal situar en el context del temps en què va ser escrita, i reconèixer-li almenys la part positiva, la de lloar el treball callat i eficaç de la dona. Avui, que sembla que siguem molt avançats en el camí de la igualtat de l’home i la dona, no sé si som prou reconeixents i agraïm prou aquest treball, sovint silenciós i discret, de la dona en tants àmbits; dins la família, i també dins la comunitat cristiana.
La lloança a la bona esposa és pels bons fruits que dóna la seva vida quotidiana. S’ocupa del treball diari i té temps d’ocupar-se també dels pobres.
Donar, doncs, fruit, és posar en pràctica la paraula que rebem.
Sovint, la dificultat de posar en pràctica la paraula de Jesús no ve del fet que no sapiguem el que Jesús vol de nosaltres. Ve sobretot del fet que és una paraula exigent que moltes vegades intentem acomodar a la nostra mediocritat.
Fa uns diumenges Jesús resumia la seva paraula, el seu ensenyament: els manaments fonamentals són dos: estimar Déu i a estimar els altres.  
Posar en pràctica aquest manament d’estimar, donar fruit, no és fàcil. Estimar a la manera de Jesús vol dir estimar l’altre, sigui qui sigui, només pel fet que em necessita, com ho va fer el bon samarità. Estimar a la manera de Jesús vol dir saber perdonar, vol dir estimar fins i tot els enemics, parar l’altra galta, posar-se al servei dels altres en comptes de buscar a ser servits...
Posar en pràctica aquesta manera d’estimar és el que Jesús espera de nosaltres, de la mateixa manera que el senyor de la paràbola esperava dels seus administradors un rendiment dels seus béns. 
Un segon missatge de la paràbola ve del fet que un rebi cinc, l’altre tres i l’altre un. És un reconeixement de part de Déu de la nostra diferència. No tots rebem igual, per la raó que sigui, no tots podem donar un fruit igual.
Reconèixer aquesta diferència no és a vegades massa habitual en la nostra manera de fer. Ara penso especialment en els pares o en els educadors. No ens és fàcil veure cada fill o cada alumne per ell mateix, sense fer comparacions amb altres alumnes o amb altres fills. La manera de fer de Déu, que ens mira i ens exigeix a cada un d’una manera diferent, ens convida a fer el mateix.
La comparació que cal que fem no és entre el que jo faig i el que fa el meu veí. La bona comparació és entre el que he fet i el que hauria pogut fer. Entre els fruits que he donat i els que hauria pogut donar. Entre l’amor que he posat en pràctica i el que hauria pogut posar.
Fer aquesta comparació és més exigent, si som sincers amb nosaltres mateixos, que quan ens comparem amb els altres. Quan ens comparem amb els altres tendim a fer-ho amb els qui fan menys que nosaltres i així quedem satisfets.
Quan ens comparem amb nosaltres mateixos, sempre veiem que hauríem pogut fer més.
Aquests reptes que tenim davant nostre, com a administradors dels talents que hem rebut, els hem de viure amb confiança i no amb por com l’administrador que ha rebut un milió. És només amb aquesta confiança en un Déu que és Pare, que ens estima i que ens perdona, serem capaços de fer passes endavant i de donar fruits.
Amb aquesta confiança celebrem l’eucaristia, el convit on som els convidats d’aquest Déu que ens estima com a fills.


divendres, 4 de novembre del 2011

Vetlleu perquè no sabeu ni el dia ni l'hora

Mt 25, 1-13
Aquests darrers diumenges de l’any litúrgic ens conviden a fer balanç de la nostra vida. L’ensenyament principal de la paràbola de Jesús es troba en la darrera frase: “Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora” Es una invitació a vetllar i estar a punt. El qui no vetlla, no pot conèixer Jesús ni el que ens ha ensenyat. Quan Jesús diu a les desassenyades: “No us conec” és una altra manera de dir: “No em coneixeu”. Són exactament les  mateixes paraules que diu a aquells que sempre van dient “Senyor, Senyor” i que no fan la voluntat del Pare, és a dir a aquells que parlen molt però no fan res, aquells que construeixen la casa sobre la sorra en comptes de fer-ho sobre la roca. Aquells que diuen que volen seguir Jesús, que diuen que són cristians, però que en la seva manera de viure i de fer no s’hi veu gens la seva pretesa coneixença de Jesús. De fet, potser sí que coneixen una mica Jesús, han après coses sobre ell, se saben algunes de les seves paràboles, dels seus miracles. El seu coneixement es limita a saber coses sobre Jesús. Però no han fet amistat amb ell. No han posat oli a la torxa. I per això quan Jesús passa prop d’ells, no el saben reconèixer i no l’acullen.
Aquest és el secret de la paràbola. Més enllà de l’anècdota i de la història, el que Jesús proposa als deixebles és viure amb ell una veritable amistat, una relació de cor a cor més que no de cap a cap. Deixar-se seduir per ell, deixar-se tocar profundament per ell, per la seva Paraula.
Quan aquesta amistat s’estableix, el deixeble sap que el que compta sobretot és la manera de viure. El que Jesús vol del deixeble és que estimi com ell estima: estimar Déu i estimar els altres, aquell manament que fa uns diumenges Jesús va respondre als fariseus. Però un amor que no sigui de frases i de paraules, sinó de fets i de veritat.
En això consisteix vetllar, estar a punt. Haver deixat entrar tan endins l’amor de Jesús que el sabem fer sortir quan hi ha algú que ens necessita, quan hi ha algú que ens ha ofès, quan hi ha algú que es troba sol, quan hi ha algú que està malalt o desesperat... Estimar, com el bon samarità, aquell home ferit al costat del camí i que no coneixia de res. Curar-li les ferides amb oli, carregar-lo sobre el cavall i portar-lo a la fonda. Aquest és l’oli que necessitem, i el necessitem abundantment, perquè no se’ns acabi en els moments de dificultat. Quan la mandra o l’egoisme intenten guanyar en les nostres vides. Es aleshores, com per a un cotxe, que necessitem oli per avançar, per no defallir en el nostre amor.
Germanes, germans, aquesta és la saviesa, la veritable saviesa de què ens parlava la primera lectura. No és la saviesa la que sovint ens ensenya el món d’avui. La saviesa de consumir, de tancar els ulls a tot el que no és bonic de veure, d’espavilar-nos oblidant-nos dels altres.
Avui, en aquests temps de crisi econòmica, l’oli que més necessitem és l’oli de la solidaritat, de saber-nos sacrificar una mica per ajudar als qui es queden sense treball o als qui el seu negoci se’n va a l’aigua.
Que l’Eucaristia ens doni l’oli de l’amor per mantenir enceses les torxes.

diumenge, 30 d’octubre del 2011

Vaig veure una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar

Ap 7, 2-4. 9-14  1Jn 3, 1-3  Mt 5, 1-12a

La lectura de l’Apocalipsi ens aporta un missatge d’universalitat. La multitud que ningú no pot comptar és signe d’aquesta humanitat de tots els temps i de tots els llocs que caminen cap a Aquell que la va crear a la seva imatge i semblança.
La festa de Tots els Sants és una festa d’universalitat. La mateixa universalitat que té dins seu la bona notícia de Jesús.
Quan es va acomiadar dels deixebles els va dir: “aneu per tot el món”. I els primers temps del cristianisme són uns temps en què les fronteres es van trencant.
Es cert que la manera com els seguidors de Jesús, l’Església, va comprendre aquest sentit universal en alguns moments de la història, va deformar aquest esperit universal.
Es sobretot el Concili Vaticà II que recupera allò que una mica l’Església havia perdut: aquell esperit que fuig del sectarisme, de pensar que la bondat només és dins i que tot el de fora és dolent. Aquell esperit que dóna més importància al fer que al dir,  que és l’esperit de l’evangeli. El que compten no són les etiquetes, el que compta és la manera de viure. El qui treballa a favor del Regne, forma part d’aquest Regne, siguin quines siguin les seves creences.
Es amb aquest esperit que quan celebrem la festa de Tots els Sants, la festa de tots aquells que ja són al Regne definitiu, hi sabem veure no només els sants cristians, batejats, sinó tots els qui en la seva vida van intentar fer la voluntat del Pare del cel. I de la mateixa manera que no dubtem que Abraham, que no va ser cristià, té un lloc, també podem pensar que molts homes i dones no cristians, i fins i tot no creients, tenen el seu lloc enmig d’aquesta multitud que ningú no pot comptar. La multitud dels qui han estat pobres, humils, nets de cors, dels qui han posat pau, dels qui han tingut fam de justícia, que fossin cristians o musulmans, creients o ateus.
Es amb aquest esperit obert i dialogant que la nostra fe ha de unir i no separar, ens ha de fer més propers.
Jesús es va allunyar d’aquells que separaven, que dividien. Tota la seva vida i el seu ensenyament són una invitació a la comunió, a cercar l’ovella perduda, a obrir els braços al fill que torna a casa, a acollir la dona marginada, el leprós que ha estat exclòs, l’infant que ningú no té en compte.
En la festa de Tots els Sants i mirant aquesta multitud que ningú no pot comptar, cerquem la santedat, però cerquem-la fent créixer en nosaltres l’esperit de l’evangeli, l’esperit de les benaurances. Cerquem-la donant la mà especialment a tots aquells que no tenen forces, que estan sols, que passen per dificultats.
Demà se celebra la commemoració dels fidels difunts. Però ja avui podem fer aquesta commemoració, veient com a sants aquells difunts que ens són més propers, veient-los formant part d’aquella multitud tan gran que ningú no la pot comptar.
Tan ells com nosaltres som fills de Déu, però ells ja frueixen plenament d’aquesta filiació.
I nosaltres que encara caminem, intentem fer créixer aquesta filiació. La manera de fer-la créixer és de fer créixer la nostra fraternitat. Saber reconèixer en l’altre un germà, una germana. Aquesta és la primera conseqüència de ser fills de Déu: viure com a germans, i no només d’aquells que em cauen bé, que pensen com jo, que són de la meva família. Ser germà d’aquell que en un moment o un altre em necessita, sigui qui sigui.
Aquest és el camí de santedat que Jesús ens va ensenyar: estimar Déu i estimar els altres. Passar per la vida fent el bé, tal com ell ho va fer.
Germanes, germans, que l’Eucaristia que avui celebrem ens ajudi avançar per aquest camí de santedat.

dijous, 27 d’octubre del 2011

Tots vosaltres sou germans

1Te 2, 7b-9 . 13  Mt 23, 1-12

Després de les discussions que hem escoltat aquests diumenges, Mateu reuneix tot un seguit de paraules de Jesús criticant els escribes i els fariseus. Paraules dures, paraules que sobretot ens interessen perquè també ens interpel·len a nosaltres, que també tenim actituds semblants a les d’ells. Sobretot nosaltres, jo, que tenim responsabilitats a l’església, a la comunitat cristiana, com a bisbes, com a sacerdots, com a catequistes..., aquest evangeli ens ha de fer reflexionar.
“No feu com ells, perquè diuen i no fan”. Quantes vegades aquesta frase de Jesús ressona dins nostre perquè ens sentim identificats, perquè sabem que diem molt i no fem el que diem. No és aquesta una de les raons més importants del descrèdit de tantes institucions, i també de l’Església. Tots aquells que d’una o altra manera intentem educar, ensenyants, pares, sacerdots, catequistes hem de donar molta importància a aquesta coherència entre la nostra vida i el que intentem ensenyar.
De quina manera, com a cristians, ens hem d’aproximar dels altres, dels no creients, dels creients d’altres religions? De quina manera els pares cristians s’han d’aproximar dels fills que a certa edat s’allunyen de la fe o de l’Església?
Sant Pau en la seva carta ens dóna una primera pista: ens hem d’aproximar “amb amabilitat, com la mare quan acarona els seus fills”
I Jesús ens dóna més pistes a l’evangeli: ens hem d’aproximar considerant qualsevol home, qualsevol dona, abans que res com un germà. I no com algú que és inferior a mi o que viu en l’error.
Som tots germans i només hi ha un Mestre, un Pare i un Guia.   
 Vol dir que no hem d’ensenyar, catequitzar, evangelitzar?
Evidentment que sí que ho hem de fer, i fins i tot estem obligats a fer-ho, però amb amabilitat i fraternitat. Sense jutjar ni condemnar. Amb humilitat i reconeixent les nostres incoherències i infidelitats a allò que anunciem.
Evitant les paraules que poden ofendre, essent sempre molt comprensius i respectant sempre, com Déu ho fa amb nosaltres, la seva consciència i la seva llibertat.
Jesús acusa els escribes i fariseus de “carregar farcells pesadíssims a les espatlles dels altres” No hi ha a vegades en la doctrina de l’Església alguna cosa d’això, per exemple en la disciplina del matrimoni? No hauria, sense renunciar a l’exigència personal, ser una mica més misericordiosa i compassiva amb aquells homes i dones que han fracassat en el seu matrimoni i a qui se’ls prohibeix combregar quan intenten refer la seva vida?
 En l’eucaristia celebrem la donació total del nostre germà gran, Jesús. El que ell ens ha dit, ho ha fet el primer de tots. S’ha posat al servei de tots. Combregar amb Ell és combregar amb la humanitat, sobretot amb aquella part d’humanitat que ho passa pitjor. Combregar és un compromís de posar-nos al seu servei.
Que l’eucaristia ens ajudi a descobrir aquests germans i germanes que es creuen en el nostre camí.

dijous, 20 d’octubre del 2011

Estima el teu Déu, i estima els altres com a tu mateix

Mt 22, 34-40

Penso que ha estat magnífic que els saduceus, els fariseus, els Mestres de la Llei, polemitzessin amb Jesús. Ni que ho fessin amb intenció de fer-lo caure, aquestes polèmiques ens han regalat ensenyaments preciosos de Jesús.  
La pregunta que li fan a l’evangeli d’avui s’emmarca en tot un seguit de discussions entre Mestres jueus del temps de Jesús que intentaven prioritzar els més de sis cents manaments que es comptaven i que concretaven el decàleg. Cada mestre hi deia la seva, en donava un ordre.
Jesús, enlloc d’entrar en aquestes disquisicions de savis, ens ajuda a anar un cop més al fonament, a la profunditat de la llei.
En primer lloc els fa comprendre que no cal anar massa lluny, perdre’s en vanes discussions. El que és fonamental de la llei, els jueus ho repeteixen cada dia en el que es considera la seva professió de fe, el conegut “Shema Israel: Escolta Israel”. Es tracta del primer manament, aquell que diu que de Déu només n’hi ha un i que cal estimar-lo.
Jesús hi afegeix, però, un segon manament, que és segon en l’ordre, però que té una importància equivalent. I també el treu de la Llei, aquesta vegada del llibre del Levític: “Estima els altres com a tu mateix”. L’originalitat de Jesús no es troba en els dos manaments,  que eren coneguts, sinó en el fet d’unir-los i donar-los un rang d’igualtat i d’inseparabilitat. Això sant Joan ens ho explicarà bé en la seva carta quan ens dirà “Si algú diu «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, és un mentider”
Encara que ho haguem repetit moltes vegades, hem d’insistir en això. No podem dir que estimem Déu perquè passem moltes hores resant o perquè anem a missa els diumenges. L’amor a Déu i l’amor als altres són les dues cares d’una mateixa moneda. Estimant els altres aprenem a estimar Déu. Estimant els altres, estimem la imatge de Déu que és l’home.
La primera lectura ens fa però una advertència. Estimar no pot quedar en frases i paraules, sinó en fets i en veritat: estimar es concreta en no oprimir l’immigrant ni la viuda ni l’orfe, no estafar el pobre. Concrecions que ens cal actualitzar, encara que alguna com la de no oprimir l’immigrant segueix essent ben actual.
Com concretem avui, aquí, en el nostre viure de cada dia, el manament de l’amor? La nostra manera d’estimar se sembla a la de Jesús? Som capaços de perdonar, d’estimar els enemics, de no venjar-nos, de no buscar els primers llocs, de posar-nos al servei dels altres, de socórrer el qui ho necessita sense tenir en compte el seu origen social, racial, religiós o ideològic?
Sembla que Jesús ens hagi simplificat la feina en això dels manaments. Ens els ha resumit, ens ha dit que tots els altres “estan penjats” diu el text original d’aquests dos. “Estima i fes el que vulguis” deia Sant Agustí. Es una altra manera de dir el mateix, encara que ens pugui semblar una frase perillosa. Però de fet no és gens perillosa, és més aviat difícil de posar en pràctica. Quan la llei se simplifica, el missatge és molt més senzill, però l’exigència acostuma a ser més gran ja que ens deixa a nosaltres i a la nostra responsabilitat una bona part de la feina. Jesús ens tracta com a adults, majors d’edat. No ens cal que ens ho donin tot pastat, que ens diguin minuciosament el que hem de fer i el que no hem de fer, com pretenien els fariseus i els Mestres de la Llei amb els més de sis cents preceptes. Som nosaltres, amb l’ajuda de l’evangeli i també dels altres que hem d’anar concretant com estimar Déu i com estimar els altres en el dia a dia.
Germanes, germans, l’eucaristia ens pot ajudar en aquesta tasca. Hem menjat la paraula, mengem també el cos i la sang de Crist perquè en el nostre viure creixi el seu amor.

divendres, 14 d’octubre del 2011

Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu

Mt 22, 15-21
La pregunta que els fariseus i els partidaris d’Herodes posen a Jesús és molt compromesa. Anar contra l’impost l’enfrontarà als romans. Anar a favor, l’enfrontarà als Jueus.
La resposta de Jesús se situa a un nivell diferent de la pregunta. De fet Jesús no diu si s’ha de pagar o no.
Jesús se situa al nivell de les grans preguntes: Quin és el lloc que ocupa Déu en la nostra vida.
Per això, abans que res, els demana que li ensenyin la moneda, i la imatge que hi ha en aquesta moneda. La moneda que presenten a Jesús té la imatge del Cèsar. La conclusió de Jesús és: si la imatge és del Cèsar, retorneu-li al Cèsar.
Però la resposta no s’acaba aquí, Jesús continua i diu: “retorneu a Déu, allò que és de Déu” Què és el que hem de retornar a Déu? Segons el llibre del Gènesi, en el text de la creació se’ns diu que la imatge de Déu és l’home. El que hem de retornar a Déu és l’ésser humà, imatge de Déu. En conseqüència no podem fer amb ell com fem amb el diner, fer-ne mercadeig, tractar-lo com un objecte, oblidar la seva dignitat.
La resposta de Jesús no significa que no puguem utilitzar el diner, sempre que aquest diner no esdevingui un déu per a nosaltres, i sempre que el diner no serveixi per fer mal a l’home, imatge de Déu. Quan fem una d’aquestes dues coses, situem el diner a un nivell que no li pertoca.
La resposta de Jesús també ens dóna pistes sobre la relació de l’home i de retruc del cristià, amb la política.
Primera pista: Déu i Cèsar no són al mateix nivell. Per Jesús això és evident. Déu i Cèsar no són comparables, política i fe tampoc. Déu ho engloba tot, dóna sentit a tot, se situa al nivell del que és essencial i invisible als ulls. I això que és invisible als ulls, pot il·luminar allò que és visible: la política, el treball, l’economia, la ciència... Aquests i tots els altres àmbits de l’existència estan a un nivell diferent i que té una autonomia pròpia. Una autonomia que significa que Déu no s’hi barreja, com si fos un polític, un economista o un científic.
Aquesta barreja dissortadament ha existit i existeix i ha generat conflictes importants quan hem utilitzat Déu per fonamentar les ideologies polítiques, la ciència, l’economia. D’aquí han nascut les Creuades, la Inquisició, el déu del terrorisme, el déu de Bin Laden, però també el déu de governants cristians no gaire llunyans. El déu de tots els radicalismes i intoleràncies.
 Aquesta autonomia no ha d’allunyar el cristià de les coses d’aquest món. El cristià s’ha de comprometre amb els creients d’altres religions i amb els nos creients en tots els àmbits: en el treball, en la política, en la ciència, en l’economia. Però sense utilitzar la fe com una bandera o un cartell. La fe resta en el fons del cor per tal d’il·luminar aquests compromisos. Donem a Déu el lloc que li correspon.
En la situació actual de crisi, no oblidem qui és la imatge de Déu, cada home, cada dona que es creua en el nostre camí és imatge de Déu, i l’hem de retornar a Déu, al Déu que és Amor i que ens recorda que aquell que és la seva imatge és germà nostre. Un germà que no podem deixar caigut i abandonat en el camí.