dimarts, 24 de gener del 2017

Pujà a la muntanya

4 diumenge durant l'any A
Mt 5, 1-12
L’evangeli de Mateu que escoltem en aquest any litúrgic fa servir sovint la figura de Moisès com a referent per parlar-nos de Jesús. Mateu era un jueu i es dirigia als jueus. És per això que intenta fer comprendre els seus lectors que Jesús ve a completar la història de salvació que Déu va començar amb el poble jueu. És per això que més que els altres evangelistes fa citacions de l’Antic Testament per justificar el que Jesús fa.
Mateu, doncs, relaciona Jesús amb Moisès. No fa gaire, en els dies de Nadal, escoltant l’evangeli de la infància, vam veure que a Jesús li passen coses semblants a Moisès. Petit infant és amenaçat de mort per Herodes com Moisès ho fou pel Faraó d’Egipte que va ordenar matar els recent nascuts dels jueus. La Sagrada Família viatja d’Egipte a Palestina com també ho hagué de fer Moisès.
Però la missió més important de Moisès va ser la d’alliberar el poble d’Israel de l’esclavatge i donar-los la Llei del Sinaí.
Jesús, per començar el primer dels seus discursos puja a la muntanya, com ho va fer Moisès per anar a buscar les taules de la Llei, i des d’allà parla.
D’aquesta manera Mateu ens fa comprendre que Jesús és el nou Moisès, que ens porta una nova Llei, que completa la Llei antiga.
I en la mort i resurrecció ens farà comprendre que Jesús passa de la mort a la vida, de l’esclavatge del pecat a la llibertat i ens condueix a tots nosaltres a seguir-lo, tal com Moisès va fer amb el poble d’Israel conduint-lo de l’esclavatge d’Egipte a la llibertat.
El començament d’aquest primer llarg discurs que coneixem com Sermó de la Muntanya, són les Benaurances. Tant de bo els hi donéssim la importància que donem als deu manaments de Moisès.
 Si ens les llegim bé, podem veure que el que Jesús diu es correspon perfectament amb el que Jesús serà i farà: Totes les podem veure reflectides en la vida de Jesús; la pobresa, la humilitat, el desig de justícia, la compassió, la netedat de cor, el posar pau, el ser perseguit... Les Benaurances ens parlen de Jesús mateix i de la seva vida fins a la creu. Jesús no és com molts que ens diuen de fer però ells no ho fan.
Jesús ens convida a fer el que ell mateix fa. En definitiva, ens convida a seguir-lo en el seu exemple de vida. No són paraules escrites, són paraules viscudes. Aquesta és la gran força del nou Moisès.
La manera de fer de Jesús és un toc d’atenció a nosaltres que estem sempre a punt de donar consells als altres. Un toc d’atenció al nostre excés de paraules que sovint no van acompanyades del propi testimoni de vida. Jesús ens diu de parlar menys i fer més.
La relectura de les Benaurances pot ser avui una bona ocasió per intentar comprovar si la nostra vida està a prop de l’esperit de Jesús, de l’esperit de l’evangeli.
Els valors que proposen, tan lluny dels valors a la moda, que ens parlen de riquesa, de poder, de força, d’aparença, de comoditat... ens recorden el camí que hauríem d’agafar si volem assolir la felicitat que Jesús ens vol donar. Una felicitat que es viu en el cor i no a l’exterior. Una felicitat feta de petites coses, de petits gestos de cada dia, i que no és il·lusòria, sinó realista, sabent que la felicitat plena no l’assolirem mai aquí, però que en podem fer tastos en els gestos d’amor envers els altres, concretats en el posar pau, en la humilitat, en la netedat de cor, en el desig de justícia...
Germanes i germanes, que l’eucaristia sigui l’aliment que ens cal per seguir el camí de les Benaurances.

diumenge, 15 de gener del 2017

El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum

3 diumenge durant l'any A
Mt 4, 12-23
L’evangeli d’avui ens relata l’inici de la missió de Jesús. La detenció de Joan Baptista podria ser un fet important en aquest inici. Tant aquesta detenció com sobretot la mort un temps després a mans d’Herodes, van afectar profundament Jesús.
 Joan ha preparat el camí amb la seva crida al canvi, i Jesús la reprèn, però no en un sentit tan penitencial, auster, sinó que la seva crida està associada a una bona notícia: “El Regne del cel és a prop.”
La conversió que Jesús ens proposa neix de l’alegria de descobrir que enmig de tot el que hi ha de negatiu en el nostre viure, hi ha sempre una llum que il·lumina totes les foscors.
Un aspecte important en aquest inici de missió és el lloc on Jesús se situa. No se’n va ni al Temple, ni als palaus. Se’n va a la Galilea dels pagans, un lloc considerat pels bons jueus com perillós i impur per la barreja de cultures, religions i tradicions que hi ha. Un lloc que se sembla al nostre món d’avui, amb cultures i religions diferents que conviuen
El lloc on ens situem per anunciar la nostra fe és important. Si en aquest món d’avui ens situem en el nostre hivernacle, allà on ens trobem segurs, on tothom pensa i és semblant a nosaltres, el nostre testimoniatge serà ben diferent de si ens situem allà on hi ha el món real dels nostres dies, amb la seva diversitat cultural, religiosa, política.
 La Galilea dels pagans del temps de Jesús és el nostre món actual, globalitzat, amb molts immigrants vinguts de llocs diferents. No hauríem de veure aquesta realitat com una amenaça, l’hauríem de veure com una oportunitat que ens ajuda a viure millor aquest Regne de Déu que és a prop, i que no estarà format només de cristians o d’occidentals o de blancs, sinó de tots els homes i dones de qualsevol raça cultura o religió. Per Jesús, situar-se en aquest lloc de barreja va ser una oportunitat per anunciar millor el seu Regne.
El contacte amb aquestes cultures diferents ens poden ajudar a sortir de nosaltres mateixos, a tenir menys prejudicis, gràcies al coneixement i al diàleg amb l’altre. Estic convençut que els infants, tant els d’aquí com els d’origen estranger, que a l’escola viuen i conviuen amb la diversitat, seran capaços de superar les nostres dificultats.
Un cop Jesús se situa en el bon lloc, tria els seus col·laboradors més propers. Aquesta tria està lligada al lloc on s’ha situat. No escull sacerdots ni fariseus, ni savis de la cort reial, sinó uns pescadors de Galilea.
A ells com a nosaltres ens convida a seguir-lo. Un seguiment que comença per un coneixement. No podem seguir a cegues. Cal primer conèixer Jesús per tal de seguir-lo i donar testimoni de la bona notícia. No hem de pensar mai: “Ja conec Jesús”.  Sempre el podem conèixer millor. I coneixent-lo millor podrem anunciar-lo als altres, no tant amb bonics discursos, sinó amb el testimoni del nostre amor. No tant parlant molt de Jesús, sinó intentant parlar com Jesús. És el testimoni el que toca profundament el cor dels altres. Els discursos a vegades es queden a la superfície, el testimoni arriba al cor. 
 Que l’Eucaristia, sagrament d’una humanitat de germans ens ajudi a avançar cap a un món més unit i més fraternal.

dimarts, 10 de gener del 2017

Ets el meu servent, Israel, estic orgullós de tu

2 diumenge durant l'any A
Is 49, 3. 5-6  Jn 1, 29-34
En reprendre els diumenges de durant l’any,  l’evangeli que acabem d’escoltar és el que parla del baptisme de Jesús en l’evangeli de Joan.
Aquest esdeveniment, el baptisme de Jesús, que celebràvem diumenge passat, va ser fonamental en la seva vida.
Els evangelistes intenten, amb paraules, símbols i referències de l’antic testament, donar un contingut que va més enllà del fet històric de Jesús batejat per Joan a les aigües del Jordà.
D’entre  totes aquestes paraules o símbols, destaca l’Esperit. Un Esperit que l’ha de moure tot al llarg de la seva vida. Un Esperit que li fa prendre consciència de la seva especial relació de Fill estimat.
La frase “tu ets el meu Fill estimat”, ens remet al fragment del profeta Isaïes que hem escoltat: “Ets el meu servent...”.  És cert, l’Esperit mourà Jesús a ser un Fill que actua com a Servent, que es posa al servei de la humanitat sencera. Que el mourà a portar llum als pobles, no per augmentar la intel·ligència, ni la saviesa, ni els coneixements d’aquests pobles, sinó per convidar-los a estimar. Tal com diu Joan en una de les seves cartes,  “els qui afirmen que estan en la llum, però no estimen els seus germans, encara estan en la fosca. Els qui estimen els germans viuen en la llum.”
Viure segons l’Esperit, com ho va fer Jesús, ens ha de portar a l’amor. No a ser més savis, ni més religiosos, ni més teòlegs... sinó a créixer en l’amor, i un amor tal com Jesús ens el va ensenyar, amor sense fronteres, amor generós i gratuït, que a vegades va més enllà del que sembla raonable.
El papa Francesc en moltes de les seves paraules ens convida a deixar-nos conduir per l’Esperit, a no crear barreres que potser ens deixen més tranquils, però també més eixuts. Francesc voldria una Església que no tingui por de canviar estructures, costums, per poder arribar a la multitud assedegada de calor humà, d’amistat, de comprensió, d’acolliment. No quedar-nos dins les quatre parets del nostre petit món, intentant que Jesús i el seu Esperit quedin dins d’aquest petit món, perquè l’Esperit no es deixa tancar i actua pertot arreu on hi ha gestos d’amor. Cal doncs sortir fora, i posar-nos al costat de tots aquells que avui i aquí, des de totes les creences i conviccions, actuen en favor de l’altre, especialment del pobre i el desafavorit, del refugiat i de l’immigrant. No sortim, doncs, per ensenyar ni per convèncer, sinó per escoltar, per compartir i per aprendre. I també per intentar donar, amb humilitat, un  testimoni que neixi de l’Esperit de Jesús i dels valors de l’evangeli.
Ser cristià no és complir uns manaments, no és complir unes pràctiques... és intentar viure mogut per l’Esperit de Jesús. No és una doctrina, no és una saviesa, no és un espiritualisme. És una vida a la llum de l’evangeli, que confrontem amb els signes del nostre temps.
Siguem espirituals en aquest sentit, en el mateix sentit que Francesc quan ens diu que hem de ser “evangelitzadors amb esperit” i que hem de “tornar  a la font per recuperar la frescor original de l’evangeli” i d’aquesta manera “trencar esquemes avorrits en els que pretenem tancar Jesucrist”.
Que aquest mateix Esperit sigui el que ens faci descobrir en el pa i el vi la mateixa vida de Jesús, i així tenir la força de sortir de nosaltres mateixos per ser testimonis no amb discursos, sinó amb vida.