Mt 2, 1-12
La festa de l’Epifania ens endinsa en el més profund del misteri de Nadal: La
revelació del misteri d’un Déu fet humanitat. Com bé sabeu la paraula “epifania” significa “descobrir, posar al descobert,
manifestar...”
Els mags vinguts d’orient ens fan comprendre fins a on vol arribar Déu en
la seva voluntat de fer-se proper de la humanitat.
Els mags no són jueus, són pagans, vinguts d’Orient. No coneixen la
revelació de Déu als jueus. Però en canvi són persones que estan obertes al
misteri, atentes al que passa entorn d’ells. Tenen un esperit obert. No estan
tancats en idees fixes ni en tradicions intocables. Tenen un esperit que els fa
aixecar-se i començar un viatge del que no saben el destí. És l’esperit del
viatger que surt de casa seva per obrir-se a altres geografies, a altres
cultures, a altres llengües, a altres maneres de pensar.
El viatge que faran no serà fàcil. L’estrella desapareixerà, Herodes els
enganyarà, els faltarà poc per fer marxa enrere, sense haver trobat allò que
cercaven.
Però l’estrella tornarà a aparèixer i podran arribar fins al misteri, un
misteri fet infant. El seu esperit obert veurà, allà on els altres només veuran
un infant, la presència de Déu.
Aquesta història dels mags ens diu quelcom d’important, i que més de dos
mil anys després encara no hem arribat a interioritzar.
El Déu fet home trenca totes les barreres. Es un Déu-amb-nosaltres, un
Emmanuel, que ha vingut per a tothom, sense cap barrera de cultura, de raça, de
nació, d’ideologia, de religió...
Jesús se’ns revela com el germà sense fronteres que ens convida a estimar
sense fronteres. El seu amor és a la vegada universal, ja que no exclou ningú,
i concret, adreçat a casa un, cridant-lo pel seu nom: Pere, Joan, Maria Magdalena,
Zaqueu, Josep d’Arimatea, Marta, Llàtzer, Andreu, Judes, Bartimeu, Susanna,
Pau...
El seu amor no només travessa les fronteres geogràfiques, per la
resurrecció ha travessat el temps i continua estimant-nos a cada un de
nosaltres, avui, de la mateixa manera que ho va fer fa més de dos mil anys a
Palestina, cridant-nos pel nostre nom, acceptant-nos tal com som, amb els nostres
èxits i els nostres fracassos, però convidant-nos a anar més enllà,
convidant-nos a ser els seus col·laboradors per tal que el seu amor arribi avui
allà on manca.
Ser homes i dones que estimen com ell sense fronteres, amb un amor generós
i gratuït que va més enllà del que sembla raonable.
En aquesta festa d’avui tinguem un pensament per totes aquelles
organitzacions i persones que no tenen fronteres: metges sense fronteres,
cooperants i voluntaris, missioners... potser aquest any d’una manera especial
a aquells voluntaris que van als camps de refugiats de Grècia, de Turquia, o
que solquen el mar per rescatar embarcacions que naufraguen. Gent que no té por
del desconegut, fins-i-tot prenent riscos, per fer-se germà d’aquell que viu en
la pobresa, en la malaltia, en la injustícia... Tinguem també un pensament per
aquells que cercant una vida més digna i fugint de la guerra i la pobresa,
emprenen camins desconeguts, com els Mags, i es troben amb barreres de tota mena, murs i tanques,
oïdes tancades, incomprensió i rebuig.
En aquesta festa de l’Epifania preguem perquè l’Església creixi en un amor
universal que fa que es miri menys a ella mateixa i que obri els ulls al món en
el que viu, no com un grup a part, sinó com llevat enmig de la pasta. Barrejada
amb tots aquells que, cristians o no, lluiten per un món més just i fratern.
Manifestant-se amb ells, si cal, per defensar els valors més urgents: els de la
justícia i de la pau, els dels drets de les persones, el de la dignitat humana.
Avui que fem i rebem regals, intentem fer-los des del cor. Regals
d’amabilitat, de companyia, d’afecte, de solidaritat, d’alegria. Regals que no
costen diners, però que obren llums d’esperança en aquells que els reben.
I que aquesta eucaristia, regal que Jesús ens fa cada vegada que la
celebrem, ens faci créixer en el seu
amor.
