diumenge, 30 d’agost del 2020

Estimar és tota la Llei

Diumenge 23 durant l'any A

lectures


    “Estimar és tota la Llei” Pau resumeix l’evangeli en aquesta frase. No és ell qui l’ha inventat. És Jesús qui ja havia resumit tota la llei i els profetes en el manament d’estimar: Estimar Déu i estimar els altres. Dos manaments que esdevenen inseparables, com ens ho fa veure sant Joan en la seva primera carta quan diu que no podem dir que estimem Déu si al mateix temps no estimem els germans.

És cert que aquestes paraules: “amor, estimar” a vegades es banalitzen i moltes vegades es queden en la teoria. També ho diu sant Joan: “no estimem amb frases i paraules, sinó amb fets i de veritat”

Per evitar de banalitzar o devaluar l’amor, cal que ens girem cap a Jesús, cap a la seva manera d’estimar. L’amor de Jesús és un amor universal, sense fronteres. La nostra tendència habitual és la de ser selectius. Escollim aquell a qui hem d’estimar. Estimem aquell que pensem que ens ho tornarà. Estimem aquell que ens cau bé, que és proper o que pensa com nosaltres.

Jesús estima aquell que ho necessita. Això no significa que no pugui tenir amics, com ho eren Llàtzer, Marta o Maria. O que no pugui tenir família. Però ja veiem a l’evangeli com la família o els amics no són un entrebanc perquè es pugui dedicar als altres, els malalts, els leprosos, els pobres, els pecadors. Aquells que no fan goig de veure, que fins i tot són desagradables.

 L’amor de Jesús és un amor que perdona, deixa a un costat les ofenses, el mal que l’altre m’ha fet, per tal de restablir aquella relació de germà que em permet estimar.

Ho hem vist a l’evangeli. El germà està atent no només a les necessitats de l’altre, també a la seva situació personal, sobretot quan sembla que pren decisions que l’allunyen de Déu i dels altres.

Seguint un procés gradual, primer amb ell a soles, per acabar amb la comunitat, intenta ajudar-lo. Evidentment, sense aquell esperit fariseu de creure’s superior ni millor. Sabent veure la biga del nostre propi ull. Amb molta humilitat. Moltes vegades diem: “aquest no té solució, sempre serà així, no val la pena fer-lo canviar” Jesús ens convida a creure sempre en l’altre i en la seva capacitat de canviar, començant per nosaltres mateixos, que també diem sovint: “Sóc així, no podré canviar mai”.

Aquesta manera de fer, esperançada, també l’hem d’aplicar al món que ens envolta. Sovint ens diem: “Aquest món sempre serà així, sempre hi haurà guerres, sempre hi haurà fam, sempre hi haurà terrorisme”. I creuem els braços. Jesús ens diu: El món pot canviar, pot avançar.

Ho hem vist en els temps que ens han tocat viure, aquest temps de pandèmia, en el que han sorgit tants gestos de solidaritat i de generositat enmig de la mort i de la malaltia. 

I nosaltres podem contribuir a aquest món millor construint al nostre voltant, dins la nostra família, dins la nostra ciutat, també al nostre país, relacions més humanes, més pacífiques, més respectuoses, més fraternes.

Finalment Jesús ens diu de no anar sols. De reunir-nos en nom seu, com ho estem fent ara. Només pel fet de reunir-nos en el seu nom ell es fa present per guiar-nos i donar-nos llum. No visquem la nostra fe sols, fem-ho en comunitat.

Que en aquesta eucaristia, on ens reunim en el nom de Jesús, la seva presència ens ajudi a créixer en l’amor.


diumenge, 23 d’agost del 2020

Fuig d’aquí Satanàs!

Diumenge 22 durant l'any A

Durant tota la seva vida Jesús experimentarà la temptació de ser fill de Déu a la manera del món. Tots els que d’una manera o d’una altra tenim una influència sobre els altres, pel càrrec, per la funció, pel lideratge, som temptats com Jesús pel poder, pel diner, per l’adulació. Una temptació que molt sovint deriva en abús, corrupció, violència.

Les temptacions de Jesús al desert, que en els evangelis estan situades després del Baptisme, emmarquen aquesta constant en la vida de Jesús: la mala comprensió de la seva missió, del seu messianisme, per part de la gent.

La manera de fer i de parlar de Jesús provoquen en general una reacció favorable per part de la gent, sobretot de la gent senzilla, que està cansada de tantes paraules buides i de tants comportaments incoherents per part dels seus líders religiosos i polítics. No és estrany veure Jesús envoltat de multituds que l’aclamen.

Hi ha un moment especial, el de la multiplicació dels pans i dels peixos. Joan en el seu evangeli ens diu que la gent el vol fer rei, i que Jesús ha de marxar, s’ha de retirar.

És la temptació del poder, del miracle fàcil, de l’aclamació, que quedava resumit simbòlicament en l’episodi de les temptacions.

És la temptació de molts profetes de l’Antic Testament d’esdevenir profetes “oficials” que només diuen el que els reis volen sentir, i que són protegits i mantinguts per aquests reis. El veritable profeta, com Jeremies, passa per moments de gran dificultat, que el porten a la temptació de deixar-ho córrer tot. Però al final no pot, perquè s’ha deixat seduir per Déu.

Jesús, en l’evangeli que hem escoltat avui, és temptat per aquell mateix Pere que uns minuts abans havia sabut dir una correcta professió de fe: “Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu”. Pere esdevé Satanàs perquè està disposat a seguir Jesús a condició que sigui un Messies triomfant, un rei poderós. Jesús en canvi els adverteix que quan algú es compromet pel camí de servei als més pobres, als exclosos, quan algú vol estimar fins al final, té moltes possibilitats de ser perseguit, incomprès i fins i tot mort.

Jesús no vol seguir aquest camí per una mena de masoquisme. Vol ser fidel al camí de l’amor, sabent que el món no accepta de bon grat aquell que vol estimar sense límits, perquè el que estima sense límits posa a la llum l’egoisme, la violència, la injustícia.

Jesús diu a Pere, en una millor traducció que la que hem escoltat, “vés darrere meu, Satanàs”.

Per poder seguir el camí que ens condueix a Déu i als altres cal que ens posem darrera Jesús, no davant seu. Quan ens posem davant, fàcilment canviem el rumb, fàcilment cedim a la pressió de la societat, al camí fàcil, al consumisme, a l’egoisme, al tancament. Quan ens posem davant Jesús, oblidem els nostres compromisos personals. L’evangeli queda en un segon pla i agafem camins que ens allunyen de Déu i dels altres, camins que ens allunyen de l’amor.

Jesús no condemna Pere, com no el condemnarà quan el negarà. Li dona sempre una altra oportunitat de posar-se darrera seu i de seguir-lo.

Jesús ens dona les oportunitats que ens calguin per saber-nos posar darrera seu i seguir-lo pels camins de l’evangeli. Pels camins que ens donen la vida veritable, aquella que es fonamenta en el manament de l’amor.

És només aquesta vida la que és viva, la que ressuscitarà quan la mort ens arribi. El pa i el vi són l’aliment d’aquesta vida viva. Avui un cop més estem convidats a compartir-los.

diumenge, 16 d’agost del 2020

Qui dieu que sóc?

Diumenge 21 durant l'any A

L’episodi de Cesarea de Felip és com una frontissa  en els evangelis sinòptics. El moment en què Jesús s’atura amb els seus deixebles per posar-los una pregunta fonamental, devia ser molt especial per a Jesús i per als dotze.

 Preguntant-los “Qui dieu que sóc?”, els situa davant del que és essencial. Jesús no els pregunta: “què heu après durant aquest temps”, Jesús els demana de posicionar-se respecte a ell. Perquè ser deixeble de Jesús no és en primer lloc, com potser ho era per a d’altres mestres d’aquella època, aprendre moltes coses, escoltar per després saber repetir. El seguiment de Jesús és en primer lloc vida. És viure amb ell, compartir no només ensenyaments, sinó una manera de viure, una manera de relacionar-se amb Déu (com a pare) i amb els altres (com a germans).

És escoltar, sí, però per viure. El que els deixebles havien après fins a aquell moment, no era per escriure-ho en un llibre, era per posar-ho en pràctica, per convertir-ho en vida. Seguir Jesús és intentar impregnar-se del mateix esperit que el movia, l’esperit de Déu.

Per això, el que ara és important en aquesta trobada a Cesarea de Felip és de saber què representa Jesús per a ells. Fins a quin punt és al centre del seu viure i si estan disposats a seguir-lo.

La bona resposta a la pregunta no serà tant la que en aquell moment surt de la boca de Pere: “Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu”; la bona resposta serà el testimoniatge que seran capaços de donar a partir d’aquell moment. Aquell testimoniatge valent i decidit que els portarà, després de la mort i resurrecció, als quatre punts de l’horitzó per anunciar la bona notícia. Jesús no serà algú a qui admirar, algú que ha dit boniques paraules. Jesús serà el camí, la veritat i la vida.

 Aquest camí que van fer els deixebles des que Jesús els va cridar vora del llac, passant per la pregunta de Cesarea, i continuant cap a Jerusalem, cap a la creu i cap a la resurrecció, és el camí que ens cal fer a cada un de nosaltres.

Els deixebles, amb el seu testimoni,  ens ajuden en el nostre propi seguiment del Crist. Com a ells, Jesús ens pregunta, no una sinó moltes vegades; “I tu, qui dius que sóc”

I com els deixebles, el que ens cal no és una bonica resposta apresa al catecisme, sinó el testimoni de la nostra vida. Ser com ells valents i decidits per encarnar l’esperit de Jesús en nosaltres.

Aquell esperit d’amor sense fronteres, de perdó, de servei, d’acolliment, de tendresa. Aquell esperit que canvia les nostres relacions envers Déu, reconeixent-lo com a pare, i les nostres relacions envers els altres, a qui hem de tractar com a germans i germanes, sense preguntar-los per la seva nacionalitat, religió, raça o ideologia, estant sempre a punt d’ajudar-los quan ens necessitin.

Aquell esperit que ens fa misericordiosos i compassius, sobretot cap a aquells que són els preferits de Déu, els petits, els pobres, els marginats, els discriminats, els abandonats...

Respondre a la pregunta de Jesús avui és saber donar una resposta amorosa i eficaç a tots els qui, a prop o lluny, truquen a la nostra porta. Fins i tot a aquells a qui els tanquem totes les portes, construint tanques infranquejables, centres d’internament o campaments.

 Que l’Eucaristia sigui avui aquest aliment que ens dona la força necessària per no defallir en l’intent de seguir Jesús.

diumenge, 9 d’agost del 2020

Dona, quina fe que tens!

Diumenge 20 durant l'any A

La frase de Jesús dient a la dona cananea “No està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells”, ens pot semblar una mica dura i desconcertant en boca de Jesús. La imatge que ens hem fet d’ell sembla que no lligui amb paraules com aquestes.

L’evangeli de Mateu és, dels quatre evangelis, el més jueu. Destinat a una comunitat de cristians procedents del judaisme, intenta a tot moment fer-los comprendre que el cristianisme és l’acompliment del judaisme i que en Jesús s’acompleixen les profecies de l’Antic Testament.  

No és estrany doncs que Mateu reprodueixi una frase que probablement Jesús va dir, per a uns cristians a qui no els xocarà. En els altres evangelis, que es dirigeixen a cristians que no procedeixen del judaisme, aquesta frase no apareix.  

Hi ha però en el relat una altra frase que és molt més important: “Dona, quina fe que tens!”

La fe, la confiança, en l’evangeli són molt més importants que el fet de pertànyer al poble jueu. La fe és més important que la religió, que la cultura, que la raça.

En Jesús totes les fronteres desapareixen. El que compta és viure en la confiança, una confiança que ens porta a estimar.

Nosaltres, avui, som testimonis d’aquesta bona notícia que s’adreça a tots els homes i dones de bona voluntat. Sense ser jueus, hem pogut conèixer Jesucrist i fer-li confiança.

Per això Jesús, avui, ens demana sobretot això que lloa en la dona cananea: Ens demana fe, confiança. És amb aquesta fe que serem capaços de seguir-lo. Un seguiment que no és una acceptació d’uns dogmes, o l’acompliment d’uns manaments. Un seguiment que és vida. No és una teoria: és intentar que la nostra vida encarni l’esperit de Jesús, actualitzi en el nostre aquí i en el nostre ara, aquell esperit que va guiar la seva vida i que es resumeix en un amor sense fronteres que es concreta en servei, perdó, compassió, solidaritat, acolliment, preocupació pels altres.

El mateix Jesús que diu a la cananea que no està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells, dirà als deixebles al final de l’evangeli de Mateu, “Aneu, doncs, a tots els pobles”, i aquest és l’encàrrec que ens fa avui. Estar oberts a tots els pobles, a totes les cultures. Començant per aquells que venen al nostre país, i que a vegades sembla que ens facin nosa, però que estan fent feines que a nosaltres no ens agrada fer.

Tenir envers ells una mirada acollidora, positiva, sense prejudicis, no oblidant mai que són fills i filles de Déu, independentment del seu origen, de la seva raça o religió, i que en conseqüència, són germans i germanes a qui hem d’estimar, i més encara tenint en compte que sovint es troben en situacions de pobresa, marginació i dificultats. Mirar-los, en definitiva, com va mirar Jesús la dona estrangera.

No oblidem avui aquells països del Tercer Món que mengen les engrunes de la nostra taula, i també els països que viuen el flagell de la guerra i la violència, especialment el país de Jesús, a Jerusalem, a Síria.

Però no oblidem tampoc els qui avui, a casa nostra, mengen les engrunes de la nostra taula. Els qui en el temps de pandèmia que vivim, tenen més dificultats perquè no tenen un habitatge digne, un sou suficient, un accés a l’escola en condicions semblants a les dels altres infants i joves que tenen els mitjans suficients.

Celebrem l’Eucaristia, que prefigura aquell banquet on tothom hi tindrà un lloc, i que celebrant-la puguem créixer en la nostra fe i en el nostre amor concret i solidari.

Se n’anà decididament a la Muntanya

Assumpció Mare de Déu 2020

En la festa d’avui celebrem que Maria és al cel. Una manera d’entendre això pot ser la de creure que estant al cel és lluny de nosaltres. Si entenem cel i terra d’una manera una mica simplista, pensarem en distància. Per anar al cel cal allunyar-se de la terra. Per anar al cel hem de fugir del món. Les coses del cel no tenen res a veure amb les coses de la terra...

Pensar així és ben lluny del que Jesús ens ha revelat. El seu ensenyament va anar sempre en un sentit contrari. En parlar-nos de Déu com a Pare, el que feia és precisament apropar-nos d’Ell.

Quan els primers cristians van fer seves paraules com Emmanuel, que vol dir “Déu amb nosaltres”, per referir-se a allò que en Jesús havien descobert, no ens parlen de distància entre cel i terra, entre Déu i la humanitat. Ben al contrari ens volen dir que el que han descobert en Jesús és un Déu proper, un cel que ja es pot començar a tastar a la terra. I quan afirmem que Maria és al cel, també hem de pensar en proximitat, acompanyament, solidaritat.

L’anunci fet per l’àngel, dient-li que serà la mare del Fill de Déu, no l’allunya dels altres. El primer que fa és anar decididament a la muntanya, no per estar lluny dels altres, sinó per estar ben a prop d’Elisabet, la seva cosina, que està embarassada i que la necessita.

I apropant-se d’ella i posant-se al seu servei, s’està apropant del Déu que es fa present en l’home o la dona necessitats. El seu gest és un gest ben cristià, aquell gest que no separa amor a Déu i amor als germans.

La seva reacció a les lloances d’Elisabet pel fet d’esperar el fill de Déu és de proclamar un càntic de lloança a un Déu que derroca els poderosos i exalça els humils, que omple de béns els pobres i deixa els rics sense res.

Grans figures religioses com Moisès i Elies pugen a la muntanya per trobar Déu. Maria puja a la muntanya per trobar la humanitat, i trobant la humanitat, troba Déu.

Al llarg de la història hem tingut la tendència de fer imatges que representen Maria, omplint-les de joies i de corones. Cal que això no ens faci perdre de vista la noia senzilla, d’un poble senzill, amb una fe senzilla però forta, amb un esperit senzill però decidit.

Cal que retornem contínuament a la dona de Nazaret, a la mare que supera dificultats, que es preocupa perquè als nuvis els manca vi, que viu una de les situacions més difícils com és la mort violenta d’un fill. En aquest retorn, Maria esdevé plenament un model per a la nostra vida.

Mirant-la, intentem que la nostra fe no ens evadeixi de la realitat, que sapiguem créixer en el servei cap a aquells que més ho necessiten, que pugem a la muntanya a on hi ha els pobres i els humils, els preferits de Déu.

Mirant Maria, en aquests temps de pandèmia, cal que anem decididament a fer costat a aquells, començant pels que són a prop nostre, que passen més dificultats. Acompanyar aquells que estan malalts o que han perdut algú proper. Fer-los costat com Maria es va acostar d’Elisabet.

Germanes, germans, que Maria intercedeixi per nosaltres, no per evitar-nos problemes o dificultats, sinó per donar-nos la força necessària per avançar, per aixecar-nos, per tenir fe quan dubtem, llum quan no hi veiem clar, per, com ella, ser propers, acollidors i solidaris dels seus fills que són els nostres germans.

diumenge, 2 d’agost del 2020

No tingueu por, que sóc jo

Diumenge 19 durant l'any A

En el passatge que precedeix al que acabem d’escoltar Jesús alimenta la multitud que l’escolta. Els convida a compartir el poc o molt que tenen amb els que no tenen res. Però és també una invitació a fer-li confiança. Jesús és capaç d’arribar allà on nosaltres no som capaços d’arribar. Jesús és al nostre costat en moments de dificultat com en aquell d’una multitud que no té res per a menjar.

Després de la multiplicació Jesús es retira. Diu als deixebles a anar, sols, cap a l’altra banda del llac. Ell necessita un temps d’aïllament i de pregària.  

Hem escoltat què passa després. Els deixebles estan sols i hi ha un vent contrari. I tenen por. Aquella confiança a la que Jesús els havia convidat és aviat oblidada. Es troben sols i desemparats en el moment en que el vent és contrari. Jesús apareix i els ha de dir clarament que els cal confiar en Ell, que no han de tenir por. Pere és el que més arrisca, però tot i així perd peu, té por i li manca confiança. S’adreça a Jesús perquè l’ajudi : « Senyor, salveu-me ».

El relat evangèlic, més enllà dels fets, ve a ser com una paràbola per a la nostra vida, per a la nostra relació envers Déu i envers Jesús.

Som capaços de descobrir la presència de Déu en les nostres vides ? Vet aquí el gran repte de tot cristià i de tot home : descobrir la presència de Déu en les nostres vides ! Saber llegir les paraules que Déu ens envia, saber escoltar la seva veu.

Ho hem vist en la primera lectura. Elies espera que Déu passi. Ni en la tempesta, ni en el terratrèmol, ni en el foc, Déu no passa. Passa en una brisa lleugera. Allà on potser no l’esperàvem, Déu es fa present.

Quantes vegades deixem Déu passar de llarg ! Quantes vegades som incapaços de llegir els signes dels temps a través dels quals Déu ens parla! Si esperem grans signes, esdeveniments espectaculars, grans miracles, potser Déu passarà al costat de la nostra vida sense que el veiem.

Què necessitem per descobrir la seva presència? D’entrada escoltar. I per escoltar ens cal una mica de silenci. Hi ha massa soroll al voltant nostre. Com Jesús que necessita aquest temps de silenci per escoltar la veu del Pare.

Per escoltar ens cal també conèixer la paraula de l’evangeli.  Però ens cal també estar atents a tot el que ens envolta, sobretot a les persones que ens envolten: atents a aquells que viuen en situacions de dificultat : pobresa, soledat, esclavatge de qualsevol mena, violència, problemes de família, desànims, etc.

I avui, especialment, atents a tots aquells que en l’actual pandèmia passen per més dificultat: començant, esclar, pels malalts, però seguint per aquells que viuen en unes condicions materials on la pandèmia costa més de passar. També pels empresaris i pels treballadors que s’han vist més afectats i tenen greus dificultats econòmiques.

La paraula de l’evangeli ens donarà pistes per saber respondre a les crides que totes aquestes persones i esdeveniments ens adrecen. Si estem tancats sobre nosaltres mateixos, com dins d’una bombolla, la bombolla de la indiferència, difícilment escoltarem aquest Déu que es fa carn en la humanitat que sofreix.

Germanes i germans, demanem a Déu que ens doni aquella capacitat d’escoltar que Jesús tenia, aquella compassió i solidaritat davant el sofriment, aquella confiança que va tenir quan el vent contrari li va arribar, en els moments de passió i de creu, en aquells moments on ell mateix va dir «Déu meu, Déu meu, perquè m’has abandonat ?», però on també va dir : « Pare, en les teves mans confio el meu alè».

I que en la situació actual on el vent és contrari i sembla que ens enfonsem escoltem les paraules de Jesús: “No tingueu por, que soc jo” i el descobrim en tots els gestos d’amor i solidaritat que pertot arreu neixen.

Que l’Eucaristia que celebrem obri el nostre cor i el nostre esperit a l’Esperit de Déu que ens crida a ser germans de tots, fills d’un mateix Pare.