dimecres, 22 de juny del 2011

Qui menja aquest pa viurà per sempre


Jesús ens va deixar el memorial de la seva vida en el sopar que va celebrar amb els deixebles el dijous sant. Ho podia fer de moltes altres maneres, però va escollir el moment d’un àpat. De fet no és massa estrany. Tot al llarg dels evangelis trobem Jesús en diverses ocasions compartint un àpat.
Fins i tot va ser acusat pels seus detractors de ser un glotó i un bevedor. L’àpat és un moment de la vida de l’home que ha tingut la seva importància, i que ens diferencia dels animals. Es cert que els animals també mengen, però per dir-ho d’alguna manera, no perden el temps en el moment de menjar per passar una estona amb els altres, com fem nosaltres moltes vegades. El fet de menjar ens és una excusa per passar una estona amb els nostres familiars, amics, sobretot en aquells àpats de celebració, de festa.
Jesús no fa més que aprofitar aquesta vivència del convit, del banquet, de l’àpat fraternal, tan profundament arrelada en els humans, per anunciar aquell Regne de fraternitat, d’amor, anunci que és l’objectiu de la seva missió.
Per això no té por de compartir taula amb qualsevol: sigui un publicà o sigui un fariseu, sigui un ric o un pobre.  
En la primera lectura Déu recorda a l’home que no viu només de pa, sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu.
Es aquesta paraula precisament, la que enriqueix tots els àpats en els que Jesús participa. Una paraula que a través seu ve de Déu.
Una paraula que no és sempre verbal, una paraula que és moltes vegades un gest: una guarició, un somriure, un gest d’acolliment, un gest de servei...
El sopar del dijous sant, doncs, l’hem de veure dins d’aquest context.  
Jesús utilitza dos dels elements més senzills, però també més significatius, del sopar. El pa i el vi. Aquests dos aliments que provenen de dos fruits, el blat i el raïm, però que han estat elaborats per l’home: Do de Déu i treball de l’home. Jesús va fer una bona elecció. El pa i el vi resumeixen d’alguna manera el que és la nostra vida. Rebre els dons que Déu ens dóna però posant-hi el nostre treball, el nostre esforç.
El pa és el signe de la unitat com ens diu Pau a la segona lectura. En el gest de trencar aquest sol pa i distribuir-lo Jesús ens diu que ell es trenca, es dóna, es disgrega en cada un de nosaltres, amb l’objectiu que aquest pa trencat provoqui la unitat d’aquells qui el mengen. El pa es divideix amb l’objectiu d’unir. Jesús es trencarà sobre la creu per tal que la humanitat camini cap a la unitat.
En el gest de trencar el pa, Jesús ens recorda també que la vida s’ha de compartir. Que les alegries, compartides, són menys efímeres, i que les dificultats, compartides, se suporten millor.
 Germanes i germans, l’eucaristia que celebrem cada diumenge és record d’aquell sopar. No només un record del passat. Es un record que es fa present.
La donació de Jesús per a nosaltres es repeteix avui aquí. El pa trencat, el vi vessat, se’ns donen per tal que nosaltres esdevinguem instruments d’unitat i d’amor.
El papa Benet, en la seva primera encíclica “Déu és amor” deia: “Una Eucaristia que no comporti un exercici pràctic de l'amor és fragmentària en si mateixa” frase que recull el pensament de Pau quan s’adreçava als Corintis que, com era costum aleshores, feien un àpat després de l’Eucaristia. Cadascú es portava el sopar i mentre alguns s’afartaven, altres no tenien res per menjar. Pau els diu: “L’eucaristia que heu celebrat no és eucaristia!”
L’eucaristia pot estar formalment molt ben celebrada i no ser veritable eucaristia!
L’eucaristia continua en la nostra vida de cada dia amb el nostre compromís de construir fraternitat.
Demanem, doncs, en aquesta festa del Cos i la Sang de Crist, que mai no se’ns pugui dir: “L’eucaristia que heu celebrat no és eucaristia”

divendres, 10 de juny del 2011

com el Pare m'ha enviat també jo us envio a vosaltres

Cinquanta dies després de Pasqua, on els Jueus celebren l’alliberament de l’esclavatge d’Egipte guiats per Moisès, celebren en la festa de la Pentecosta, el do de la Llei del Sinaí. Per ells, Déu se’ls fa proper, no necessàriament en fets meravellosos, sinó en la quotidianitat de la vida, allà on es regulen les relacions humanes. Déu es fa proper honorant el pare i la mare, respectant la vida de l’altre, respectant el que és de l’altre, respectant la relació dins la parella, etc. Déu fa aliança amb ells, convidant-los a viure en aliança amb els que són al seu voltant.
Cinquanta dies després de la nostra Pasqua, on hem celebrat l’alliberament del mal i de la mort, significats en la resurrecció de Jesús, els cristians celebrem la festa de la Pentecosta, la festa de l’Esperit. Semblantment als Jueus, celebrem aquest Déu proper, que ens vol acompanyar. Aquesta proximitat és tal, que es troba en el més profund de nosaltres, en el nostre esperit humà. L’Esperit de Déu vol aliar-se amb el nostre esperit i caminar junts.  
Aquest Esperit s’alia amb l’esperit dels deixebles per què deixin enrere la por que es reflecteix en la casa tancada, i amb valentia anunciïn la bona notícia del seu Regne. La por deixa lloc al coratge, la tristesa a l’alegria, la foscor a la llum.
Vent, foc, alè... aquestes i altres han estat les imatges que s’han utilitzat per expressar una realitat difícil d’explicar. Aquella realitat que és la més interior, més propera, és a la vegada la més difícil d’expressar o d’imaginar.
No passa res. Es més important reconèixer l’Esperit que parlar d’ell, sentir-lo que explicar-lo.
L’Esperit és dins nostre fins i tot sense reconèixer-lo, o sense creure en ell. Es aquest Esperit el que ens fa actuar quan els nostres fruits són fruits d’amor, d’alegria, de pau, de paciència, de bondat, de confiança, d’humilitat, de perdó...
La primera lectura ha insistit sobre un aspecte important de l’Esperit: Es un Esperit sense fronteres. En ell no hi ha una llengua, ni una raça, ni una ideologia, ni un sexe, ni tan sols una religió.
Pot sojornar en el catòlic, en el musulmà o en l’ateu. En una església, en una sinagoga o en una mesquita.
Es un Esperit universal, però fa una discriminació positiva cap a aquells qui eren els preferits de Jesús.
 Per això ens impulsa sempre a ser instruments d’unitat, a ser propers dels altres, especialment dels petits, dels pobres, dels malalts, dels desanimats, dels exclosos...
Nosaltres cristians creiem que aquest Esperit de Déu es va fer transparent en Jesús. Per això, per poder-lo reconèixer millor, per deixar-lo actuar a través nostre, perquè pugui habitar dins nostre, mirem Jesús, el que va dir i el que va fer.
Es l’Esperit el qui, a la llum de Jesús, ens ajuda a llegir els signes del nostre temps, tan els positius com els negatius, les alegries i les esperances, però també les tristeses i les angoixes.
Encara que sigui tan proper, és un esperit discret, que respecta la nostra llibertat, no fa de nosaltres robots. Convida, empeny, il·lumina, però sempre deixa que sigui el nostre propi esperit el qui pren la decisió, el qui diu la darrera paraula.
 Però creiem que quan som dòcils a la seva acció és quan som més lliures. I que quan en virtut de la nostra llibertat som refractaris a la seva acció, fàcilment esdevenim esclaus. Esclaus de l’egoisme, de la mandra, de l’individualisme, del consumisme...
L’Esperit és el que a l’Eucaristia transforma el pa i el vi, i sobretot els nostres cors, per tal que esdevinguin i esdevinguem Cos de Crist, seguidors de Jesús, senyals d’una humanitat fraterna i solidària.
Que aquesta eucaristia sigui aquell vent, aquell foc, que ens fa obrir les portes i les finestres per sortir al mig del món per anunciar i ser testimonis, a través del nostre amor, que Déu és Amor.

divendres, 3 de juny del 2011

Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món

Les lectures que acabem d’escoltar ens ajuden a aprofundir en el sentit d’aquesta festa de l’Ascensió que celebrem quaranta dies després de Pasqua (si ho haguéssim celebrat dijous passat tal com es feia fa uns anys) i deu abans de la Pentecosta.
Cada una d’aquestes tres festes, Pasqua, Ascensió i Pentecosta, intenten fer-nos veure la resurrecció de Jesús des de diferents costats. Cada una insisteix en un aspecte diferent d’aquella experiència difícil d’explicar que van viure els primers testimonis.
Aquest record ens ha d’ajudar a refer avui nosaltres aquella mateixa experiència ni que sigui en un context tan diferent.
L’objectiu de la litúrgia és precisament aquest: actualitzar en el nostre avui concret, en la nostra situació concreta, aquells esdeveniments fundacionals de l’Església.
Es per això que no hem de donar una excessiva importància als detalls dels esdeveniments, que utilitzen sovint un llenguatge simbòlic, ni tampoc a  la cronologia, que d’altra banda no és la mateixa en els diferents evangelis.
Cal anar al cor dels relats per poder-los actualitzar en el relat de la nostra vida.
Les tres lectures que hem escoltat són ben diferents, però coincideixen a parlar-nos del misteri d’absència i de presència de l’experiència de Déu i de Jesucrist.
Però què és sinó la nostra vida, una experiència contínua de presència i absència? En les nostres relacions humanes ho vivim contínuament. La presència física de l’altre no coincideix sempre amb una presència profunda. Aquells amb qui estem més a prop, no els trobem de tant en tant absents? Pensem en la relació de parella, però també en l’amistat o en les relacions pares-fills. Passem per moments de gran presència, de sentir-se a prop l’un de l’altre i moments d’allunyament, de manca de sintonia...
I amb Déu? Hi ha moments que creuríem que el podem tocar, i altres en què no el veiem en lloc. Dies de llum, dies de foscor.
L’experiència dels deixebles respecte a Jesús passa també per moments d’absència, de foscor, sobretot en la creu, i per altres de gran presència, de llum, com són les experiències de Pasqua, les aparicions del Ressuscitat.
Aquests contrastos no desapareixen amb la resurrecció. L’Ascensió és l’afirmació de què l’absència ens acompanyarà sempre, ja que encara som en el camí de la vida d’aquí baix.  
Però l’Ascensió és també una festa de presència: la presència misteriosa en el quotidià de les nostres vides d’Aquell que va dir: “Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”
Una presència del Crist que no trobarem mirant al cel, sinó mirant al nostre voltant, estant atents a aquelles situacions i aquelles persones que són una crida a la nostra solidaritat, compassió, esperit de servei... Una invitació a acollir-los, escoltar-los, perdonar-los, perquè en el germà, en el pròxim, el Crist se’ns fa present per tal que nosaltres actuem com ell va actuar: amb l’esperit d’aquell samarità que deixant de banda pors i prejudicis es va aturar i va socórrer l’home caigut al costat del camí.
Viure aquest amor concret és la manera més eficaç de descobrir la presència del Crist, dia rere dia, en la nostra vida.
Que l’eucaristia, signe d’aquesta presència, ens ajudi a descobrir-lo, i faci de nosaltres testimonis del seu amor.