dimecres, 22 de juny de 2011

Qui menja aquest pa viurà per sempre


Jesús ens va deixar el memorial de la seva vida en el sopar que va celebrar amb els deixebles el dijous sant. Ho podia fer de moltes altres maneres, però va escollir el moment d’un àpat. De fet no és massa estrany. Tot al llarg dels evangelis trobem Jesús en diverses ocasions compartint un àpat.
Fins i tot va ser acusat pels seus detractors de ser un glotó i un bevedor. L’àpat és un moment de la vida de l’home que ha tingut la seva importància, i que ens diferencia dels animals. Es cert que els animals també mengen, però per dir-ho d’alguna manera, no perden el temps en el moment de menjar per passar una estona amb els altres, com fem nosaltres moltes vegades. El fet de menjar ens és una excusa per passar una estona amb els nostres familiars, amics, sobretot en aquells àpats de celebració, de festa.
Jesús no fa més que aprofitar aquesta vivència del convit, del banquet, de l’àpat fraternal, tan profundament arrelada en els humans, per anunciar aquell Regne de fraternitat, d’amor, anunci que és l’objectiu de la seva missió.
Per això no té por de compartir taula amb qualsevol: sigui un publicà o sigui un fariseu, sigui un ric o un pobre.  
En la primera lectura Déu recorda a l’home que no viu només de pa, sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu.
Es aquesta paraula precisament, la que enriqueix tots els àpats en els que Jesús participa. Una paraula que a través seu ve de Déu.
Una paraula que no és sempre verbal, una paraula que és moltes vegades un gest: una guarició, un somriure, un gest d’acolliment, un gest de servei...
El sopar del dijous sant, doncs, l’hem de veure dins d’aquest context.  
Jesús utilitza dos dels elements més senzills, però també més significatius, del sopar. El pa i el vi. Aquests dos aliments que provenen de dos fruits, el blat i el raïm, però que han estat elaborats per l’home: Do de Déu i treball de l’home. Jesús va fer una bona elecció. El pa i el vi resumeixen d’alguna manera el que és la nostra vida. Rebre els dons que Déu ens dóna però posant-hi el nostre treball, el nostre esforç.
El pa és el signe de la unitat com ens diu Pau a la segona lectura. En el gest de trencar aquest sol pa i distribuir-lo Jesús ens diu que ell es trenca, es dóna, es disgrega en cada un de nosaltres, amb l’objectiu que aquest pa trencat provoqui la unitat d’aquells qui el mengen. El pa es divideix amb l’objectiu d’unir. Jesús es trencarà sobre la creu per tal que la humanitat camini cap a la unitat.
En el gest de trencar el pa, Jesús ens recorda també que la vida s’ha de compartir. Que les alegries, compartides, són menys efímeres, i que les dificultats, compartides, se suporten millor.
 Germanes i germans, l’eucaristia que celebrem cada diumenge és record d’aquell sopar. No només un record del passat. Es un record que es fa present.
La donació de Jesús per a nosaltres es repeteix avui aquí. El pa trencat, el vi vessat, se’ns donen per tal que nosaltres esdevinguem instruments d’unitat i d’amor.
El papa Benet, en la seva primera encíclica “Déu és amor” deia: “Una Eucaristia que no comporti un exercici pràctic de l'amor és fragmentària en si mateixa” frase que recull el pensament de Pau quan s’adreçava als Corintis que, com era costum aleshores, feien un àpat després de l’Eucaristia. Cadascú es portava el sopar i mentre alguns s’afartaven, altres no tenien res per menjar. Pau els diu: “L’eucaristia que heu celebrat no és eucaristia!”
L’eucaristia pot estar formalment molt ben celebrada i no ser veritable eucaristia!
L’eucaristia continua en la nostra vida de cada dia amb el nostre compromís de construir fraternitat.
Demanem, doncs, en aquesta festa del Cos i la Sang de Crist, que mai no se’ns pugui dir: “L’eucaristia que heu celebrat no és eucaristia”