17 diumenge durant l'any A
1Re 3,5.7-12 Mt 13, 44-52
1Re 3,5.7-12 Mt 13, 44-52
Les paràboles del tresor i de la perla tenen un
missatge semblant: El qui troba alguna cosa important és capaç de canviar
radicalment la vida.
Jesús amb aquestes paràboles comparteix amb la
gent la seva pròpia experiència: La descoberta d’un Déu que és Pare bondadós,
que vol per a la humanitat el millor, és com una perla o un tresor, que fa que
la seva vida no tingui altre objectiu que anunciar el Regne de Déu, aquest Regne
que és comunitat de fills i de germans on tothom hi té un lloc, on ningú no rep
violència, ni injustícia, ni esclavitud, ni mentida.
Un Regne que mai no veurem del tot en la nostra
existència actual, però un Regne que ja és present aquí, en tots els gestos
d’humanitat, en tots els gestos que construeixen fraternitat.
La descoberta d’aquest Déu Pare i d’aquest Regne
és per a Jesús com un tresor o una perla per la qual val la pena vendre-ho tot.
I és el que el fa sortir de la seva casa de Natzaret per consagrar tota la seva
vida, fins a la creu, amb gestos i amb paraules, a anunciar que el Regne ja és
aquí i que el podem començar a viure ja aquí, amb l’esperança que triomfarà
sobre tot allò que l’enfosqueix.
Seguir Jesús, ser cristià, és intentar fer
aquesta mateixa experiència: trobar aquest Déu amorós, inesperat i sorprenent,
que ens crida a ser fills i germans, i posar la seva causa al capdamunt de les
nostres prioritats.
Vivim el nostre ser cristians amb aquesta joia de
l’home que troba el tresor al camp? Som capaços de vendre tot allò que és menys
important per tal de posseir aquest tresor? O ho vivim com una obligació, una
tradició i finalment com una rutina.
Creiem que encara podem anar més enllà o bé
pensem que no hi pot haver cap novetat en la nostra
vida.
En el seu temps Jesús va sacsejar la indiferència
i la rutina que transmetien els Mestres de la Llei, els fariseus, els escribes,
els sacerdots, que posaven al capdamunt de tot el Temple, la Llei, el dissabte
i oblidaven el més important: la compassió, el perdó, el servei.
Però potser avui Jesús també ve a sacsejar la
nostra indiferència o rutina, i ens diu que no estem posant al damunt de les
nostres prioritats el manament d’estimar i ens preocupem més per tradicions,
manaments secundaris i altres coses poc importants.
L’actitud del rei Salomó és aclaridora: per
damunt de la riquesa i fins i tot de la salut, demana a Déu “saber escoltar i saber destriar el bé del
mal per fer justícia”.
Segurament hauríem d’aprendre de Salomó: saber
escoltar. Quantes vegades jutgem, condemnem abans d’escoltar. Quan sabem
escoltar les persones i els esdeveniments, els signes dels temps, estem en
millors condicions per discernir, saber destriar el bé del mal per fer
justícia.
L’actitud de Salomó va en la mateixa línia de les
paràboles de Jesús. Donar importància a allò que és veritablement important,
que només es veu amb el cor i que és invisible als ulls. I viure-ho joiosament,
amb la joia que neix de descobrir que estimar a fons dóna felicitat, fins i tot
sabent que quan s’estima a fons hi ha també moments de dolor i de desagraïment.
És també l’experiència que tenim de Jesús. La
resurrecció és el que ens fa creure que val la pena estimar a fons, i que val
la pena vendre-ho tot per estimar, en un món tan sacsejat per la violència a
Síria, a Jerusalem i a d’altres llocs.
Que
l’eucaristia que celebrem alimenti la nostra fe i la nostra esperança per tal d’avançar
malgrat les dificultats.