dimecres, 26 de juliol de 2017

Ven tot el que té i compra el camp

17 diumenge durant l'any A
1Re 3,5.7-12  Mt 13, 44-52
Les paràboles del tresor i de la perla tenen un missatge semblant: El qui troba alguna cosa important és capaç de canviar radicalment la vida.
Jesús amb aquestes paràboles comparteix amb la gent la seva pròpia experiència: La descoberta d’un Déu que és Pare bondadós, que vol per a la humanitat el millor, és com una perla o un tresor, que fa que la seva vida no tingui altre objectiu que anunciar el Regne de Déu, aquest Regne que és comunitat de fills i de germans on tothom hi té un lloc, on ningú no rep violència, ni injustícia, ni esclavitud, ni mentida.
Un Regne que mai no veurem del tot en la nostra existència actual, però un Regne que ja és present aquí, en tots els gestos d’humanitat, en tots els gestos que construeixen fraternitat.
La descoberta d’aquest Déu Pare i d’aquest Regne és per a Jesús com un tresor o una perla per la qual val la pena vendre-ho tot. I és el que el fa sortir de la seva casa de Natzaret per consagrar tota la seva vida, fins a la creu, amb gestos i amb paraules, a anunciar que el Regne ja és aquí i que el podem començar a viure ja aquí, amb l’esperança que triomfarà sobre tot allò que l’enfosqueix.
Seguir Jesús, ser cristià, és intentar fer aquesta mateixa experiència: trobar aquest Déu amorós, inesperat i sorprenent, que ens crida a ser fills i germans, i posar la seva causa al capdamunt de les nostres prioritats.
Vivim el nostre ser cristians amb aquesta joia de l’home que troba el tresor al camp? Som capaços de vendre tot allò que és menys important per tal de posseir aquest tresor? O ho vivim com una obligació, una tradició i finalment com una rutina.
Creiem que encara podem anar més enllà o bé pensem   que no hi pot haver cap novetat en la nostra vida.
En el seu temps Jesús va sacsejar la indiferència i la rutina que transmetien els Mestres de la Llei, els fariseus, els escribes, els sacerdots, que posaven al capdamunt de tot el Temple, la Llei, el dissabte i oblidaven el més important: la compassió, el perdó, el servei.
Però potser avui Jesús també ve a sacsejar la nostra indiferència o rutina, i ens diu que no estem posant al damunt de les nostres prioritats el manament d’estimar i ens preocupem més per tradicions, manaments secundaris i altres coses poc importants.
L’actitud del rei Salomó és aclaridora: per damunt de la riquesa i fins i tot de la salut, demana a Déu “saber escoltar i saber destriar el bé del mal per fer justícia”.
Segurament hauríem d’aprendre de Salomó: saber escoltar. Quantes vegades jutgem, condemnem abans d’escoltar. Quan sabem escoltar les persones i els esdeveniments, els signes dels temps, estem en millors condicions per discernir, saber destriar el bé del mal per fer justícia.
L’actitud de Salomó va en la mateixa línia de les paràboles de Jesús. Donar importància a allò que és veritablement important, que només es veu amb el cor i que és invisible als ulls. I viure-ho joiosament, amb la joia que neix de descobrir que estimar a fons dóna felicitat, fins i tot sabent que quan s’estima a fons hi ha també moments de dolor i de desagraïment.
És també l’experiència que tenim de Jesús. La resurrecció és el que ens fa creure que val la pena estimar a fons, i que val la pena vendre-ho tot per estimar, en un món tan sacsejat per la violència a Síria, a Jerusalem i a d’altres llocs.
Que l’eucaristia que celebrem alimenti la nostra fe i la nostra esperança per tal d’avançar malgrat les dificultats.