diumenge, 28 d’agost del 2022

Ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té

23 diumenge durant l'any C

lectures


Jesús camina cap a Jerusalem i molta gent el segueix. Això podria fer-li pensar que tots estan disposats a seguir-lo. Podria sentir-se afalagat per la seva capacitat de liderar, d’arrossegar la gent. 

Una mica com els passa als líders polítics, sindicals, religiosos, quan veuen molta gent en mítings, manifestacions, trobades.

Creure’s que són capaços d’arrossegar grans multituds, creure’s que aquestes multituds seguiran els seus dictats.

Jesús en canvi, no es fa il·lusions. No es deixa emmirallar per l’entusiasme fàcil de la gent. A Jesús li interessa més la qualitat dels qui el segueixen que no la quantitat.

Per això es gira i els adreça unes paraules exigents. Ser deixeble de Jesús no és fruit de l’entusiasme d’un dia, és fruit d’un procés, a vegades llarg, i que pot implicar canvis importants en la pròpia vida.

La segona lectura és un bon exemple d’això. Filèmon era un cristià i Onèsim era un dels seus esclaus que s’havia escapat. Pau el va conèixer a la presó, i en la seva curta carta, convida a Filèmon perquè de bon grat consideri Onèsim, no com un esclau, sinó com un germà. Per a Filèmon, ser cristià no ha de ser només una etiqueta, sinó que comporta conseqüències. I això que li passa a ell ens pot passar en una altra situació a qualsevol de nosaltres. La fe s’ha d’encarnar a la vida. La fe no es viu només ni sobretot dins de l’església. Es viu en la vida concreta. Les interpel·lacions que Jesús ens fa afecten la nostra vida de cada dia, les nostres relacions amb els altres, com li va passar a Filèmon amb Onèsim.

Seguint Jesús a vegades cal renunciar, com Filèmon que ha de renunciar a la comoditat de tenir un esclau. Renunciar no per masoquisme sinó per estimar més. Renunciant al seu esclau, Filèmon el podrà estimar com un germà.

Què vol dir Jesús quan ens diu que l’hem d’estimar més a ell que a qualsevol altre ? Penso que el que vol dir és que el nostre amor ha de trencar fronteres, fronteres de família, d’ètnia, de raça, d’ideologia, de religió… Estimar més Jesús és estimar aquells que són els preferits de Jesús: els petits, els pobres, els exclosos, els malalts, els maltractats.

No es tracta doncs d’una mena d’amor intimista amb ell. Del que es tracta és que el nostre amor sigui més profund, de més qualitat.

De fet el que ell ens demana no és diferent del que ell mateix va fer. Va renunciar a la comoditat de la seva família, del seu poble, per tal que el seu amor trenqués totes les fronteres i pogués arribar a aquells que vivien en les perifèries de la societat. Va renunciar a pare, mare, esposa, fills, germans i germanes per eixamplar el seu amor. Per això a vegades la seva pròpia família, la gent del seu poble no comprenien la seva manera de fer.

En aquesta eucaristia Jesús camina davant nostre. Què ens dirà si es gira? Com ens interpel·larà? Farem cas del que ens dirà? O bé domesticarem les seves paraules i no tindran cap conseqüència en les nostres vides. Som capaços, com Filèmon, d’alliberar-nos de tot allò que ens esclavitza per poder estimar més i millor?  

 Que compartint el pa i el vi de l’eucaristia rebem la força necessària per seguir Jesús amb totes les conseqüències. 


dijous, 25 d’agost del 2022

Sant Josep Calassanç 2022

 


Voldria començar fent un petit repàs de la biografia de Calassanç :

Neix l’any 1557 a Peralta de la Sal, a la Franja. Des de petit se sent cridat a ser sacerdot. Després d’estudiar  Filosofia i Teologia i de superar algunes proves és ordenat sacerdot el 17 de desembre de 1583 a la diòcesi d’Urgell. Exerceix el ministeri pastoral a diferents parròquies, al bisbat, i esdevé un sacerdot apreciat per la gent, pels sacerdots i pel bisbe. 

L’any 1592 s’embarca de Barcelona a Roma, enviat pel bisbe per diferents gestions, però també per aconseguir una canongia.

Durant la seva estada a Roma, com que no té un excés d’ocupació col·labora amb confraries caritatives. Fruit d’aquesta col·laboració s’endinsa als barris pobres de Roma. Al Transtevere s’adona que hi ha molts infants al carrer sense cap mena d’educació ni instrucció. Proposa a alguna congregació i també als sacerdots del lloc que actuïn per a la educació dels infants pobres, però no obté resposta.

L’any 1597 decideix fer una petita escola a la parròquia de Santa Dorotea. Amb alguns col·laboradors l’escola creix i s’ha de traslladar a edificis més grans fins arribar a San Pantaleo, on viurà fins a la seva mort.

Per donar estabilitat a la seva obra, que ell anomena Escola Pia, funda una congregació religiosa l’any 1617.

Haurà de superar moltes dificultats, incomprensions, ja que una escola per als pobres no era ben compresa per la societat de l’època. 

Mor a Roma el 25 d’agost de 1648, als 92 anys.

L’any 1767 és canonitzat, i l’any 1948 el papa Pius XXII el declara patró de les escoles populars cristianes.

Fins aquí la biografia.

Més enllà de les lectures que hem escoltat, que són ben adequades al sant, si a mi m’haguessin deixat escollir, hauria escollit un text de l’evangeli que per mi reflecteix molt bé la vida de Calassanç: la paràbola del bon samarità.

Una paràbola en la que el samarità, seguint els verbs del text fa quatre accions: “El veié, se’n compadí, s’hi acostà, se n’ocupà.”

Com molts d’altres bons samaritans, Calassanç veu els infants del carrer. Ell hi veu un infant ferit par la ignorància i la pobresa. D’altres van passar de llarg, tenien pressa, tancaven els ulls. Calassanç se’n compadeix, es posa al seu lloc. I en aquest posar-se al seu lloc s’hi acosta per embenar les seves ferides a través de l’educació. Hauria pogut donar una almoina, però no en té prou, com el samarità se n’ocupa amb la creació de les seves escoles i de la congregació religiosa.

Com els samaritans en temps de Jesús, i com el mateix Jesús, Calassanç és incomprès especialment per aquells que veuen en la seva obra educativa per als pobres una revolució de la societat.

Hi ha un autor que divideix la paràbola del bon samarità amb tres accions: Fer-se càrrec, carregar i encarregar-se.

També amb aquests tres verbs es reflecteix bé el que va fer Calassanç: Es va fer càrrec del problema, va carregar sobre seu la tasca educativa i busca la manera que la seva intuïció perduri més enllà d’ell. 

Ja sabem quantes obres són molt personals i moren amb el qui l’ha creat. No va ser així amb Calassanç, va tenir una visió de futur que ha perdurat a través dels segles, no només en l’Escola Pia sinó en molts models educatius dels segles següents. Per exemple la idea d’una escola per a tots que és ben actual. O bé el seu lema “pietat i lletres”, que avui podríem traduir per fe i cultura, per valors i cultura, que és una intuïció de l’educació integral, la que no en té prou amb donar uns coneixements, sinó que vol arribar a totes les dimensions de l’alumne, i no només a l’intel·lectual.

Sant, doncs, ben actual, model per a tots els educadors i model per a nosaltres, que com ell intentem seguir Jesús ben de prop, ser com ell bons samaritans.

Que l’eucaristia que avui celebrem en aquest dia de festa ens doni força per obrir els nostres ulls i estar atents a les necessitats dels altres, especialment dels pobres, dels infants i dels desvalguts.


diumenge, 21 d’agost del 2022

El qui s’humilia serà enaltit

22 diumenge durant l'any C

lectures


Ocupar el bon lloc és una tendència quasi innata en la nostra naturalesa. D’alguna manera és normal buscar un lloc. En la nostra família, en el nostre entorn, en la societat. Tots necessitem trobar un lloc on se’ns reconegui, i això no és dolent. Al contrari, el que hem d’intentar és que tothom tingui un lloc, que ningú no sigui exclòs. 

Jesús, contínuament, intenta que aquell que no té un lloc el pugui trobar. Que sigui reconegut. Per això anava tan sovint cap a aquells que per diferents raons semblava que havien perdut aquest lloc. Els petits, les dones, els pecadors, els malalts, els leprosos...

En molts aspectes, la nostra societat actual ha intentat donar un lloc a molts col·lectius que no el tenien. Pensem en els discapacitats per exemple. Però en canvi, aquesta mateixa societat del benestar impedeix que, ja no persones, sinó continents sencers, no puguin tenir un lloc digne dins de la societat globalitzada. 

Fer que tothom tingui un lloc segueix essent, doncs, un gran repte de la humanitat, un repte que té les seves arrels en l’evangeli, en aquell banquet on tothom hi és convidat, on tothom hi té un lloc. En aquell Regne on tots som fills i germans.

El problema per a Jesús no és tenir un lloc, sinó buscar els primers llocs, sobretot quan buscant els primers llocs deixo sense lloc o m’oblido dels altres. Buscar els llocs d’honor, de poder o de riquesa en comptes dels llocs de servei als altres.

El que podria ser una norma d’habilitat per evitar ser avergonyit: “Quan algú et convida a un dinar de casament, no et posis al primer lloc”, esdevé, a la llum de tot l’evangeli, una norma de vida: “Tothom que s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit”. Es tracta de fer d’aquest principi el criteri dels qui volen seguir Jesús. Cercar la porta estreta que ens condueix als altres, i, a través dels altres, a Déu. És anar als darrers llocs per assegurar-se que tothom té un lloc, és estar a prop d’aquells que ocupen els darrers llocs, és anar a les perifèries, com li agrada dir al papa Francesc. Perquè és anant a aquestes perifèries que trobarem aquells que Jesús ens diu que hem de convidar, de qui ens hem d’apropar perquè són els seus preferits: els pobres, els invàlids, els coixos, els cecs... Aquells que no ens poden recompensar materialment, però que poden fer que el nostre cor s’espongi, esdevingui un cor capaç d’estimar perquè és capaç de veure, de compadir-se, d’entendrir-se.

Els temps que vivim són temps de dificultat. Moltes persones han perdut el lloc que tenien. Han perdut el treball, l’habitatge... Els qui amb més o menys dificultat  ens en sortim no ens podem desentendre d’aquestes situacions. Començant per aquells que ens són propers, fins i tot de la pròpia família. Directament o a través de les entitats que treballen per ajudar col·lectius desafavorits, cal que ens sentim responsables de les situacions que vivim.

Responsables també de les situacions més llunyanes, fins i tot quan directament no podem fer res. Responsables dels homes i dones que viuen en països en guerra, i que fugen buscant un lloc segur. Responsables dels homes i dones que travessen el mar buscant una vida millor. 

Tenir-los presents en el nostre pensament o en la nostra pregària és ja una manera de ser-ne responsables. Conrear al nostre voltant una cultura de pau, de solidaritat o de justícia és sentir-se responsables d’aquelles situacions. Estar atents, vigilants, incòmodes, i no anestesiats o dins d’una bombolla és també ser responsables. 

L’eucaristia és sagrament del banquet on tothom hi té un lloc. Que celebrant-la aquest diumenge creixem en  comunió i en solidaritat. 


diumenge, 14 d’agost del 2022

I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud...

21 diumenge durant l'any C

lectures


Què hi havia en el rerefons d’aquell que li pregunta a Jesús “Senyor, són pocs els qui se salven?”. Potser por de no ser salvat? O potser voler classificar les persones en salvades i condemnades? 
A aquesta pregunta Jesús hi fa un capgirament. Acabarà fent un anunci de salvació universal: “I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud...” Més enllà de possibles classificacions hi ha un Déu que és Pare de tots, que fa ploure per a bons i dolents.
I en qualsevol cas, la proximitat o llunyania d’aquest Déu que ens estima no està en les etiquetes, en els prejudicis, en els bàndols. No és l’origen familiar, ni ètnic, ni tan sols de religió. Vindran gent de tot arreu, perquè el criteri de Déu és el del Judici Final de Mateu: “Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu.”
Acollir el Déu salvador és acollir el seu amor gratuït i generós, el seu amor que trenca fronteres, posant-lo en pràctica envers aquells que més necessitats estan de l’amor de Déu.
No ens preocupem, doncs, de saber si són molts o pocs els qui se salven, no tinguem por d’un càstig o d’una condemna. L’amor de Déu va més enllà dels nostres criteris estrets i excloents.
Però al mateix temps, iniciem un camí de conversió que ens apropi d’aquest Déu amorós. Jesús ens ha donat pistes: la seva vida, les seves paraules ens indiquen el camí. El Sermó de la Muntanya i les Benaurances, el Judici Final de Mateu, la paràbola del bon samarità, són unes bones pistes, que més enllà de pors de càstig o de condemna, ens apropen de Déu i dels altres.
 Jesús fa camí cap a Jerusalem, cadascú de nosaltres fem el nostre propi camí cap a Jerusalem. En aquest camí de la vida, sabem estar atents al que passa al nostre voltant? Descobrim les situacions d’angoixa que molts viuen? En aquests temps que ens toca viure no podem tancar els ulls ni les orelles a tantes dificultats que molts passen. No ens podem desentendre de la sort dels altres, no podem restar indiferents a l’home que està caigut a la cuneta, al qui passa fam o set, al qui és exclòs, als nouvinguts, als immigrants, als refugiats, als malalts, a les víctimes de les guerres. No hem de caure en la indiferència que ens pot provocar un excés d’informació del que passa al món. Acostumar-nos a les notícies de guerres, de violència, de països on es passa fam, a les notícies d’embarcacions al mediterrani plenes d’homes i dones que fugen dels seus països, i encara pitjor, a persones que en aquests viatges perden la seva vida. No ens podem acostumar a aquestes notícies.  
La porta estreta per la que Jesús ens convida a entrar és la porta que passa per ocupar-se dels altres, sobretot dels qui més ens necessiten i que sovint són ben a prop nostre.
No ens tranquil·litzem pensant que som batejats, que som de Jesús. Només serem de Jesús si posem en pràctica la seva paraula. 
Seguim el seu camí, seguim els exemples de tants que, vinguts d’orient i d’occident, del nord i del sud, han seguit el camí de les Benaurances.
Que l’eucaristia que celebrem ens sigui aliment i força en el nostre camí.

diumenge, 7 d’agost del 2022

He vingut a calar foc a la terra

20 diumenge durant l'any C

lectures


L’evangeli que acabem d’escoltar és d’aquells que no deixa indiferent. Són paraules dures de Jesús, un plany en aquesta darrera etapa de la seva vida, fent camí cap a Jerusalem. Jesús té el cor oprimit, el cor li crema.

Des del seu naixement Jesús ha estat una espasa que divideix. Ja ho anunciava el vell Simeó quan Maria i Josep el presentaven al Temple. És motiu de divisió quan va a Natzaret el seu poble, entre els seus familiars i els seus veïns.

La bona notícia de Jesús no és flonja ni edulcorada. És una paraula que va directe al cor dels qui l’escolten.

Malgrat la literalitat de les seves paraules, Jesús ha vingut a portar la pau a la terra. Però no una pau a la manera dels homes, no una pau superficial i enganyosa. 

És una pau que cal treballar, una pau que necessita conversió, una pau que pot provocar en un primer moment la divisió.

Quants tractats de pau entre els països duren tan poc perquè no han estat més que boniques paraules escrites i signades sobre un paper!

La pau que Jesús ens dona demana molta implicació de part nostra. Hem de ser capaços de vèncer moltes resistències. Hem de fer una neteja profunda del nostre interior per fer fora aquells sentiments de rancúnia, d’odi, de venjança quan algú ens ha fet mal. No n’hi ha prou amb donar-li la mà, amb dir “et perdono”, cal una veritable conversió.

I en aquesta conversió hi ha una divisió, ja no només entre pare i fill o entre mare i filla, sinó en el nostre cor. Ens sentim dividits entre uns impulsos que volen continuar amb l’enemistat, amb el record de l’ofensa que ens han fet i uns impulsos que vénen de Déu i que ens criden a la pau veritable, al perdó a la reconciliació.

I això que ens passa a nosaltres, a nivell individual, en els nostres conflictes a petita escala, quan arriba al nivell dels països, de les ètnies, dels grups religiosos, provoquen els grans conflictes que són a vegades tan cruents i que duren tant.

Jesús ve a calar foc a la terra, però el seu foc és un foc que purifica, no és el foc de les bombes ni dels canons. No és un foc que destrueix, és un foc que construeix un home nou.

Quan mirem el món que ens envolta, ens desanimem: crisi econòmica, violència a molts nivells, països flagel·lats per la guerra, pel terrorisme. I les conseqüències d’aquestes situacions amb els que hi fugen i busquen refugi en d’altres països.

Jesús ens invita a saber llegir els signes dels temps. Aquests esdeveniments, els que passen al món, però també els que passen a la nostra família o a nosaltres mateixos, ens recorden la fragilitat de la condició humana.  

Són signes que ens podrien abocar a la desesperació, a perdre tota esperança. Des de Jesús, qualsevol signe del temps, sigui negatiu o sigui positiu, és una invitació a   aprofitar millor cada dia de la nostra vida. A fer tot per omplir-los d’allò que no és fràgil: l’amor. Aquesta és la bona notícia, una bona notícia que no és ingènua, que és anunciada per Jesús en primer lloc a aquells que viuen abocats al desànim: els pobres, els malalts, els exclosos. Que s’adreça avui als habitants dels països en guerra, a les víctimes del terrorisme, als pobres d’aquest món, els de lluny i els de la vora. A les famílies que no tenen prou per viure perquè no troben feina. A tots ells i també a cada un de nosaltres Jesús ens anuncia aquesta bona notícia.  

 Jesús sent el seu cor oprimit. Nosaltres també el tenim moltes vegades. Intentem encendre el foc de l’amor per contribuir a la construcció de la veritable pau en el nostre món. Una pau que es construeix molt lentament, que no la veurem mai completa, però que la posseïm ja per la fe.

 Calem foc a les nostres vides, un foc que ens purifiqui i ens faci viure d’acord amb l’evangeli.