diumenge, 22 d’octubre de 2017

30 diumenge durant l'any A
lectures
Les polèmiques i discussions que al llarg de la seva vida va tenir Jesús amb els fariseus i Mestres de la Llei primer, i més tard amb els saduceus i els notables de Jerusalem, encara que fossin fetes amb males intencions i amb la voluntat de fer-lo caure en el parany, són sovint per a nosaltres ocasió per rebre ensenyaments preciosos de Jesús.  
La pregunta que li fan a l’evangeli d’avui s’emmarca en tot un seguit de discussions que tenien entre ells els  Mestres jueus del temps de Jesús. Cada un d’ells intentava prioritzar els més de sis cents manaments que es comptaven i que concretaven el decàleg. Cada mestre hi deia la seva, proposava un ordre d’importància.
Jesús, enlloc d’entrar en aquestes disquisicions una mica inútils, ens ajuda a anar un cop més al fonament, a la profunditat de la llei.
En primer lloc els fa comprendre que no cal anar massa lluny, perdre’s en estèrils discussions. El que és fonamental de la llei, els jueus ho repeteixen cada dia en el que es considera la seva professió de fe, el conegut “Shema Israel: Escolta Israel”. Es tracta del primer manament, aquell que diu que de Déu només n’hi ha un i que cal estimar-lo.
Jesús hi afegeix, però, un segon manament, que és segon en l’ordre, però que té una importància equivalent. I també el treu de la Llei, aquesta vegada del llibre del Levític: “Estima els altres com a tu mateix”. L’originalitat de Jesús no es troba en els dos manaments, que eren coneguts, sinó en el fet d’unir-los i donar-los un rang d’igualtat i d’inseparabilitat. Sant Joan ho va comprendre bé quan en una de les seves cartes ens diu:  “Si algú diu «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, és un mentider”
Encara que ho haguem repetit moltes vegades, hem d’insistir en això. No podem dir que estimem Déu perquè passem moltes hores resant o perquè anem a missa els diumenges. L’amor a Déu i l’amor als altres són les dues cares d’una mateixa moneda. Estimant els altres aprenem a estimar Déu. Estimant els altres, estimem la imatge de Déu que és l’home.
La primera lectura ens fa però una advertència. Estimar no pot quedar en frases i paraules, sinó en fets i en veritat: estimar es concreta en no oprimir l’immigrant ni la viuda ni l’orfe, no estafar el pobre. Concrecions que ens cal actualitzar, encara que alguna com la de no oprimir l’immigrant segueix essent ben actual.
Com concretem avui, aquí, en el nostre viure de cada dia, el manament de l’amor? La nostra manera d’estimar se sembla a la de Jesús? Som capaços de perdonar, d’estimar els enemics, de no venjar-nos, de no buscar els primers llocs, de posar-nos al servei dels altres, d’ajudar el qui ho necessita sense tenir en compte el seu origen social, racial, religiós o ideològic?
Podria semblar que Jesús ens hagi simplificat la feina en això dels manaments. Ens els ha resumit, ens ha dit que tots els altres “estan penjats” diu el text original d’aquests dos. “Estima i fes el que vulguis” deia Sant Agustí. És una altra manera de dir el mateix, encara que ens pugui semblar una frase perillosa. Però de fet no és gens perillosa, el que passa és que és difícil de posar en pràctica. Quan la llei se simplifica, el missatge és molt més senzill, però l’exigència és més gran ja que ens deixa a nosaltres i a la nostra responsabilitat una bona part de la feina. Jesús ens tracta com a adults, majors d’edat. No ens cal que ens ho donin tot pastat, que ens diguin minuciosament el que hem de fer i el que no hem de fer, com pretenien els fariseus i els Mestres de la Llei amb els més de sis cents preceptes o com en alguns moments també ha fet l’Església amb un excés de preceptes, manaments i cànons. Som nosaltres, amb l’ajuda de l’evangeli i també dels altres que hem d’anar concretant com estimar Déu i com estimar els altres en el dia a dia.
Germanes, germans, l’eucaristia ens pot ajudar en aquesta tasca. Hem escoltat la paraula, mengem també el cos i la sang de Crist, que ens uneix a aquell que ens ensenya a estimar per tal que en el nostre viure creixi el seu amor.

diumenge, 15 d’octubre de 2017

Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu

29 diumenge durant l'any A
lectures
La pregunta que els fariseus i els partidaris d’Herodes posen a Jesús és molt compromesa. Anar contra l’impost l’enfrontarà als romans. Anar a favor, l’enfrontarà als Jueus.
La resposta de Jesús se situa a un nivell diferent de la pregunta. De fet Jesús no diu si s’ha de pagar o no. Jesús se situa al nivell de les grans preguntes: Quin és el lloc que ocupa Déu en la nostra vida.
Per això, abans que res, els demana que li ensenyin la moneda, i la imatge que hi ha en aquesta moneda. La moneda que presenten a Jesús té la imatge del Cèsar. La conclusió de Jesús és: si la imatge és del Cèsar, retorneu-li al Cèsar.
Però la resposta no s’acaba aquí, Jesús continua i diu: “retorneu a Déu, allò que és de Déu” Què és el que hem de retornar a Déu? Segons el llibre del Gènesi, en el text de la creació se’ns diu que la imatge de Déu és l’home. El que hem de retornar a Déu és l’ésser humà, imatge de Déu. En conseqüència no podem fer amb l’ésser humà com fem amb el diner, fer-ne mercadeig, tractar-lo com un objecte, oblidar la seva dignitat.
La resposta de Jesús no significa que no puguem utilitzar el diner, sempre que aquest diner no esdevingui un déu per a nosaltres, i sempre que el diner no serveixi per fer mal a l’home, imatge de Déu. Quan fem una d’aquestes dues coses, situem el diner a un nivell que no li pertoca.
La resposta de Jesús també ens dóna pistes sobre la relació de l’home i de retruc del cristià, amb la política.
Primera pista: Déu i Cèsar no són al mateix nivell. Per Jesús això és evident. Déu i Cèsar no són comparables, política i fe tampoc. Déu ho engloba tot, dóna sentit a tot, se situa al nivell del que és essencial i invisible als ulls. I això que és invisible als ulls, pot il·luminar allò que és visible: la política, el treball, l’economia, la ciència... Aquests i tots els altres àmbits de l’existència estan a un nivell diferent i tenen una autonomia pròpia. Una autonomia que significa que Déu no s’hi barreja, com si fos un polític, un economista o un científic.
Aquesta barreja dissortadament ha existit i existeix i ha generat conflictes importants quan hem utilitzat Déu per fonamentar les ideologies polítiques, la ciència, l’economia. D’aquí han nascut les Creuades, la Inquisició, el déu del terrorisme, el déu de repúbliques basades en una religió, però també el déu de governants cristians no gaire llunyans. El déu de tots els radicalismes i intoleràncies.
 Aquesta autonomia no ha d’allunyar el cristià de les coses d’aquest món. El cristià s’ha de comprometre amb els creients d’altres religions i amb els no creients en tots els àmbits: en el treball, en la política, en la ciència, en l’economia. Però sense utilitzar la fe com una bandera o com un cartell. La fe és en el fons del cor per tal d’il·luminar aquests compromisos. Donem a Déu el lloc que li correspon.
I no oblidem qui és la imatge de Déu. Cada home, cada dona que es creua en el nostre camí és imatge de Déu, especialment l’home o dona pobre, exclòs, refugiat, violentat, aquell que és ferit a la cuneta. Aquest home, aquesta dona l’hem de retornar a Déu, al Déu que és Amor i que ens recorda que aquell que és la seva imatge és fill seu i germà nostre. Un germà que no podem deixar caigut i abandonat en el camí.
Celebrem leucaristia que és aliment i força per al camí.

dilluns, 9 d’octubre de 2017

Convideu a la festa tothom que trobeu

28 diumenge durant l'any A
Is 25, 6-10a  Fl 4, 12-14.19-20   Mt 22, 1-14
La lectura d’Isaïes compara la trobada de Déu i la humanitat amb un banquet on no hi manca res i on hi ha lloc per a tothom, per a tots els pobles.
El banquet és un dels moments importants de la vida humana. Un moment d’alegria, de compartir, d’amistat, de fraternitat. A taula hi sabem descobrir l’altre més com un germà que com un estrany, com un amic i no com un enemic.
Aquesta lectura està escrita en un dels moments més difícils del poble jueu. Fa anys que són a l’exili, alguns ja han perdut l’esperança, ja no creuen en un futur de retorn. És en aquesta situació que el profeta parla en nom de Déu fent una crida a mantenir l’esperança.
En una situació difícil es troba també Pau quan escriu als cristians de Filips. La seva experiència del Crist fa que estigui avesat a viure en qualsevol situació, bona o dolenta, perquè viu amb l’esperança que li dóna la bona notícia de la resurrecció.
La paràbola de Jesús és també una paràbola d’esperança: Malgrat el rebuig a participar en el banquet del Regne, aquest banquet no se suprimeix. Resta sempre obert, esperant resposta a participar-hi i obert a tothom.
L’Eucaristia és un banquet, un banquet joiós on podem compartir amb Déu i amb els altres l’alegria que ens dóna la vida, mort i resurrecció del Crist.
Un banquet on se’ns dóna a menjar la Paraula i els signes senzills del pa i del vi, signes de la presència de Jesús en les nostres vides.
La participació en aquest banquet demana de nosaltres una bona disposició, anar vestits amb aquell vestit de festa, un vestit que ens compromet a treballar, un cop el banquet s’acaba, per tal que cada dia més persones hi puguin participar. La força que ens dóna aquest banquet ens ajuda a ser millors testimonis de la bona notícia. A viure cada dia amb actituds de servei, acolliment, perdó, solidaritat amb els més pobres, comunió amb els que passen per dificultats de qualsevol mena, sense mirar la seva identitat, la seva nacionalitat, la seva llengua; tan sols la seva necessitat. El temps actual pot ser per a nosaltres una crida a créixer en aquells valors que brollen de l’evangeli i que es resumeixen en el manament d’estimar, i no d’una manera teòrica, sinó a la manera de Jesús.
Participar, doncs, al banquet de Jesús, és fer lloc perquè tothom hi càpiga, perquè ningú no quedi exclòs per la pobresa, per l’atur, per la mala sort. No es tracta de buscar a corre-cuita un lloc per a mi, és eixamplar aquesta taula, eixamplant el nostre cor, no tancant-nos, sinó sortint al carrer per trobar tots aquells que tenen set del Regne de justícia, amor, llibertat, veritat. I amb ells, anar a buscar tots aquells que han perdut l’esperança, que viuen en la foscor, que sofreixen la injustícia i la insolidaritat i fer-los entrar al banquet.

Germanes, germans, continuem el nostre banquet. Ens hem alimentat de la Paraula, presentem ara el pa i el vi que compartirem, i que es convertiran en presència de Jesús enmig nostre i dins nostre. Que la seva presència faci de nosaltres instruments de comunió i de solidaritat.