dijous, 17 d’agost de 2017

Dona, quina fe que tens!

20 diumenge durant l'any A
Mt 15, 21-28
La frase de Jesús dient a la dona cananea “No està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells”, ens pot semblar una mica dura i desconcertant en boca de Jesús. La imatge que ens hem fet d’ell sembla que no lligui amb paraules com aquestes.
L’evangeli de Mateu és, dels quatre evangelis, el més jueu. Destinat a una comunitat de cristians procedents del judaisme, intenta a tot moment fer-los comprendre que el cristianisme és l’acompliment del judaisme i que en Jesús s’acompleixen les profecies de l’Antic Testament.  
No és estrany doncs que Mateu reprodueixi una frase que probablement Jesús va dir, per a uns cristians a qui no els xocarà. En els altres evangelis, que es dirigeixen a cristians que no procedeixen del judaisme, aquesta frase no apareix.  
Hi ha però en el relat una altra frase que és molt més important: “Dona, quina fe que tens!”
La fe, la confiança, en l’evangeli són molt més importants que el fet de pertànyer al poble jueu. La fe és més important que la religió, que la cultura, que la raça.
En Jesús totes les fronteres desapareixen. El que compta és viure en la confiança, una confiança que ens porta a estimar.
Nosaltres, avui, som testimonis d’aquesta bona notícia que s’adreça a tots els homes i dones de bona voluntat. Sense ser jueus, hem pogut conèixer Jesucrist i fer-li confiança.
Per això Jesús, avui, ens demana sobretot això que lloa en la dona cananea: Ens demana fe, confiança. És amb aquesta fe que serem capaços de seguir-lo. Un seguiment que no és una acceptació d’uns dogmes, o l’acompliment d’uns manaments. Un seguiment que és vida. No és una teoria: és intentar que la nostra vida encarni l’esperit de Jesús, actualitzi en el nostre aquí i en el nostre ara, aquell esperit que va guiar la seva vida i que es resumeix en un amor sense fronteres que es concreta en servei, perdó, compassió, solidaritat, acolliment, preocupació pels altres.
El mateix Jesús que diu a la cananea que no està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells, dirà als deixebles al final de l’evangeli de Mateu, “Aneu, doncs, a tots els pobles”, i aquest és l’encàrrec que ens fa avui. Estar oberts a tots els pobles, a totes les cultures. Començant per aquells que vénen al nostre país, i que a vegades sembla que ens facin nosa, però que estan fent feines que a nosaltres no ens agrada fer.
Tenir envers ells una mirada acollidora, positiva, sense prejudicis, no oblidant mai que són fills i filles de Déu, independentment del seu origen, de la seva raça o religió, i que en conseqüència, són germans i germanes a qui hem d’estimar, i més encara tenint en compte que sovint es troben en situacions de pobresa, marginació i dificultats. Mirar-los, en definitiva, com va mirar Jesús la dona estrangera.
No oblidem avui aquells països del Tercer Món que mengen les engrunes de la nostra taula, i també els països que viuen el flagell de la guerra i la violència, especialment el país de Jesús, a Jerusalem, a Síria, a l’Iraq.

Amb aquests records celebrem l’Eucaristia, que prefigura aquell banquet on tothom hi tindrà un lloc, i que celebrant-la puguem créixer en la nostra fe i en el nostre amor.

dijous, 10 d’agost de 2017

No tingueu por, que sóc jo

19 diumenge durant l'any A
 1Re 19, 9a. 11-13a  Mt 14, 22-33
En el passatge que precedeix al que acabem d’escoltar   Jesús alimenta la multitud que l’escolta. Els convida a compartir el poc o molt que tenen amb els que no tenen res. Però és també una invitació a fer-li confiança. Jesús és capaç d’arribar allà on nosaltres no som capaços d’arribar. Jesús és al nostre costat en moments de dificultat com en aquell d’una multitud que no té res per a menjar.
Després de la multiplicació Jesús es retira. Diu als deixebles a anar, sols, cap a l’altra banda del llac. Ell necessita un temps d’aïllament i de pregària.  
Hem escoltat què passa després. Els deixebles estan sols i hi ha un vent contrari. I tenen por. Aquella confiança a la que Jesús els havia convidat és aviat oblidada. Es troben sols i desemparats en el moment en que el vent és contrari. Jesús apareix i els ha de dir clarament que els cal confiar en Ell, que no han de tenir por. Pere és el que més arrisca, però tot i així perd peu, té por i li manca confiança. S’adreça a Jesús perquè l’ajudi : « Senyor, salveu-me ».
El relat evangèlic, més enllà dels fets, ve a ser com una paràbola per a la nostra vida, per a la nostra relació envers Déu i envers Jesús.
Som capaços de descobrir la presència de Déu en les nostres vides ? Vet aquí el gran repte de tot cristià i de tot home : descobrir la presència de Déu en les nostres vides ! Saber llegir les paraules que Déu ens envia, saber escoltar la seva veu.
Ho hem vist en la primera lectura. Elies espera que Déu passi. Ni en la tempesta, ni en el terratrèmol, ni en el foc, Déu no passa. Passa en una brisa lleugera. Allà on potser no l’esperàvem, Déu es fa present.
Quantes vegades deixem Déu passar de llarg ! Quantes vegades som incapaços de llegir els signes dels temps a través dels quals Déu ens parla ! Si esperem grans signes, esdeveniments espectaculars, grans miracles, potser Déu passarà al costat de la nostra vida sense que el veiem.
Què necessitem per descobrir la seva presència? D’entrada escoltar. I per escoltar ens cal una mica de silenci. Hi ha massa soroll al voltant nostre. Com Jesús que necessita aquest temps de silenci per escoltar la veu del Pare.
Per escoltar ens cal també conèixer la paraula de l’evangeli.  Però ens cal també estar atents a tot el que ens envolta, sobretot a les persones que ens envolten. I encara, i d’una manera especial, atents a aquells que viuen en situacions de dificultat : pobresa, malaltia, soledat, esclavatge de qualsevol mena, violència, problemes de família, desànims, etc.
La paraula de l’evangeli ens donarà pistes per saber respondre a les crides que totes aquestes persones i esdeveniments ens adrecen. Si estem tancats tranquil·lament a casa, com dins d’una bombolla, la bombolla de la indiferència, difícilment escoltarem aquest Déu que es fa carn en la humanitat que sofreix.
 Germanes i germans, demanem a Déu que ens doni aquella capacitat d’escoltar que Jesús tenia, aquella compassió i solidaritat davant el sofriment, aquella confiança que va tenir quan el vent contrari li va arribar, en els moments de passió i de creu, en aquells moments on ell mateix va dir «Déu meu, Déu meu, perquè m’has abandonat ?», però on també va dir : « Pare, en les teves mans confio el meu alè».
 Seguim les seves petjades, i com ell, obrim bé els ulls i les orelles a tots aquells que ens criden. No siguem sords ! No siguem cecs!

Que l’Eucaristia que celebrem obri el nostre cor i el nostre esperit a l’Esperit de Déu que ens crida a ser germans de tots, fills d’un mateix Pare.

dimarts, 1 d’agost de 2017

Que n’estem bé aquí dalt

La Transfiguració del Senyor 2017
«Que n’estem de bé aquí dalt!”: Aquesta frase expressa molt bé el sentit de la festa que celebrem aquest  diumenge, la festa de la Transfiguració.
L’altre frase important és la de la veu que surt del núvol: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo”, les mateixes paraules que surten del cel en un altre moment important de la vida de Jesús, el baptisme al Jordà, el moment on Jesús comença la seva missió. Jesús pren consciència d’aquesta filiació divina. La seva missió ha de consistir en desenvolupar aquesta filiació. Les temptacions del desert l’ajuden a descobrir de quina manera ha de ser Fill de Déu: No a través dels miracles fàcils i egoistes, no a través del poder polític, no a través de gestos espectaculars. Jesús serà fill a través del servei als petits, als pobres, als malalts, als pecadors... Jesús serà fill en la discreció, la donació sense reserves, l’amor sense fronteres.
Viure així li portarà ben aviat incomprensió i rebuig. De part dels escribes i dels fariseus, de part de la gent del seu poble, fins i tot de la seva família, i encara incomprensió de part dels seus deixebles.
Quan comença a encarar l’ultima etapa de la seva missió, quan s’encamina decididament a Jerusalem, quan entreveu el que allà succeirà, s’esdevé aquest episodi de la Transfiguració. No només ell passarà per la dificultat, per l’abaixament; també els seus deixebles hauran de contemplar com aquell en qui han posat la seva confiança mor com un bandit en un dels pitjors suplicis de l’època, la crucifixió.
Pere, Joan i Jaume tenen uns moments de llum, de benestar, de veure les coses més clares: « Que n’estem de bé aquí dalt!” Aquesta experiència, segurament, els ajudarà a travessar la creu per arribar a la resurrecció.
L’experiència dels deixebles de maneres diferents també l’experimentem nosaltres. Qui no ha dit alguna vegada una frase semblant a la de Pere: « Que n’estem de bé aquí dalt!”
En les nostres vides hi ha moments de transfiguració. No només en la nostra vida de fe, també en la nostra vida humana. Hi ha moments en els que ens sentim bé i que ens ajuden a il·luminar els altres moments més obscurs, més dolorosos...
És evident que hi ha diferents maneres de sentir-nos bé, hi ha diferents qualitats. A vegades busquem sentir-nos bé a través dels béns materials: d’un bon cotxe, una casa a la muntanya, un partit de futbol... És natural i no són condemnables aquests petits plaers.
Però l’evangeli ens pot ajudar a avaluar-los. Quan aquests “bons moments” ens tanquen sobre nosaltres mateixos, ens allunyen o ens enemisten amb els altres, quan són plaers massa fugissers i immediats, són “bons moments” que es cremen com encenalls i que no ens ajuden massa a créixer.
En la vida de Jesús hi havia bon moments molt arran de terra: Li agradava compartir la taula, però segurament no tan pel plaer de menjar o de beure, com pel plaer d’apropar-se dels altres, de viure l’amistat i la fraternitat, d’ajudar amb una paraula que acull o que consola.
Els bons moments que ens obren als altres són l’entrenament dels bons moments que ens obren a Déu. Hem d’aprofitar les petites coses de la vida quotidiana que ens ajuden a estimar: el somriure, l’agraïment, el demanar perdó, el perdonar... Són temps de transfiguració que ens ajudaran, com als deixebles, a travessar el desert, la nit, el dolor.
Hi ha també bons moments en la dimensió més espiritual: uns dies de recés, de desert, un temps de pregària, una celebració de la fe, una eucaristia... Poden ser moments on també diguem: « Que n’estem de bé aquí dalt!”, a condició que no oblidem que hem de tornar a baixar a la plana, allà on són els nostres germans, per tal que el que hem viscut allà dalt ho puguem encomanar, no amb grans discursos, sinó sobretot amb una vida transfigurada pel que allà dalt hem vist i hem sentit.
Germanes i germans, que bé estaria si quan celebrem l’eucaristia, de tant en tant poguéssim dir « Que n’estem de bé aquí”. No depèn només d’uns cants bonics o d’un gran sermó. Depèn sobretot de l’actitud interior de cada un dels participants, de sentir-se més actor que espectador, de posar sobre l’altar les nostres alegries i les nostres esperances, les nostres tristeses i les nostres angoixes, per deixar-les tocar i transfigurar per l’Esperit de Déu.
Que aquesta festa de la Transfiguració ens apropi de Déu i al mateix temps dels nostres germans.