dimecres, 21 de juny de 2017

Allò que us dic a la fosca, digueu-ho a plena llum

12 diumenge durant l'any A
Jr 20, 10-13  Mt 10, 26-33
L’evangeli que acabem d’escoltar s’emmarca dins d’un seguit de consells que Jesús dóna al grup dels dotze que acaba de constituir. A aquest grup a vegades els anomenem deixebles i a vegades apòstols. Cada una de les dues paraules tenen un significat diferent.
El deixeble és aquell que està al costat d’un mestre, que l’escolta, que mira d’estar a prop seu. Però abans  d’escoltar i aprendre del mestre cal establir un vincle de confiança. El deixeble ha descobert en aquell mestre alguna cosa que li dóna confiança. Se’n pot fiar d’ell. I perquè li té aquesta confiança, vol escoltar-lo, mirar el que fa, i intentar seguir els seus passos.
Aquesta confiança s’ha de viure en llibertat. Quants mestres intenten suprimir la llibertat dels seus deixebles. Pensem per un moment en les sectes.
No és el cas del mestre veritable, com ho fou Jesús. El bon mestre respecta el deixeble, l’ajuda a créixer i quan veu que ja n’és capaç, l’envia, el deixa volar.
Precisament l’altra paraula, “apòstol” ve del grec i significa “enviat”.
Jesús envia el deixeble, el converteix en apòstol. No pretén que estigui sempre al seu costat. Vol que el què ha après ho comuniqui als altres.
I aquest és el missatge que dóna Jesús als apòstols en l’evangeli d’avui: “allò que us dic a la fosca, digueu-ho a plena llum, allò que us dic a cau d’orella, proclameu-ho des dels terrats”
És el pas del deixeble a l’apòstol, ser testimoni. El camí que van haver de fer els Dotze és el camí que estem convidats a fer cada un de nosaltres.
Començar, doncs, per fer confiança, fiar-nos d’ell, posar-lo en en el centre de les nostres vides, amb les nostres preocupacions, dificultats, dubtes... Com Jeremies, que sabem que ho va passar molt malament, que va ser perseguit, amenaçat, hem de saber dir: “és a vós que jo he confiat la meva causa”
Saber-ho dir i saber-ho viure no en els bons moments també en els dolents, aquesta és la prova de foc del deixeble. Creure que Déu té comptat cada un els nostres cabells en el moment en què ens sentim abandonats. Aquest és la fe veritable. Més que l’acceptació d’uns dogmes o uns manaments.
Quan hi arribem, el següent pas, el de testimoniar, el de sortir als carrers, ja no és massa difícil.
La força, el coratge brollaran d’aquesta confiança. És amb aquesta força que Jesús va poder arribar fins al final. Una força que naixia de la gran confiança que tenia en el seu Pare.
El que fins ara hem dit, ho podem aplicar també a l’Església. A vegades té la temptació de quedar-se dins dels seus murs. Només sortir per reivindicar drets. Si el nostre grau de fe, de confiança fos més gran, no ens faria por sortir a les teulades, anar pels carrers, a plena llum, no per dominar, ni per buscar cotes de poder, sinó per compartir amb els altres, creguin el que creguin, la nostra confiança en l’ésser humà, que brolla de la nostra confiança en Déu i en el seu amor.
Barrejar-nos amb els altres, no per acomodar-nos al món sinó per posar-nos al seu servei, per ser llevat dins la pasta.
Per arribar-hi, però, cal que creixem com a deixebles, que anem contínuament cap al nostre mestre per escoltar-lo,  per alimentar-nos de la seva paraula, i per compartir el pa i el vi de l’eucaristia, signes de la seva vida donada en favor de tota la humanitat, sense distincions de raça, nació, religió ni condició social.
Fem-ho una vegada més en l’eucaristia d’avui.


dimecres, 14 de juny de 2017

 Els qui mengen aquest pa viuran per sempre

El Cos i la Sang de Crist any A
Dt 8,2-3.14b-16a  1Co 10, 16-17  Jn 6, 51-58
Jesús ens va deixar el memorial de la seva vida en el sopar que va celebrar amb els deixebles el dijous sant. Ho podia fer de moltes altres maneres, però va escollir el moment d’un àpat. De fet no és massa estrany. Tot al llarg dels evangelis trobem Jesús en diverses ocasions participant en un àpat.
Fins i tot va ser acusat pels seus detractors de ser un glotó i un bevedor. L’àpat és un moment de la vida de l’home que ha tingut la seva importància, i que ens diferencia dels animals. És cert que els animals també mengen, però per dir-ho d’alguna manera, no perden el temps en el moment de menjar per passar una estona amb els altres, com fem nosaltres moltes vegades. El fet de menjar ens és una excusa per passar una estona amb els nostres familiars, amics, sobretot en aquells àpats de celebració, de festa.
Jesús no fa més que aprofitar aquesta vivència del convit, del banquet, de l’àpat fraternal, tan profundament arrelada en els humans, per anunciar aquell Regne de fraternitat, d’amor, anunci que és l’objectiu de la seva missió. Per això no li fa res compartir taula amb qualsevol: sigui un publicà o sigui un fariseu, sigui un ric o un pobre.  
En la primera lectura Déu recorda a l’home que no viu només de pa, sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu.
És aquesta paraula precisament, la que enriqueix tots els àpats en els que Jesús participa. Una paraula que ve de Déu a través seu. Una paraula que no és sempre verbal, una paraula que és moltes vegades un gest: una guarició, un somriure, un gest d’acolliment, un gest de servei... El sopar del dijous sant, doncs, l’hem de veure dins d’aquest context.  
Jesús utilitza dos dels elements més senzills, però també més significatius, del sopar. El pa i el vi. Aquests dos aliments que provenen de dos fruits, el blat i el raïm, però que han estat elaborats per l’home: Do de Déu i treball de l’home. Jesús va fer una bona elecció. El pa i el vi resumeixen d’alguna manera el que és la nostra vida. Rebre els dons que Déu ens dóna però posant-hi el nostre treball, el nostre esforç.
El pa és el signe de la unitat com ens diu Pau a la segona lectura. En el gest de trencar aquest sol pa i distribuir-lo Jesús ens diu que ell es trenca, es dóna, es disgrega en cada un de nosaltres, amb l’objectiu que aquest pa trencat provoqui la unitat d’aquells que el mengen. El pa es divideix amb l’objectiu d’unir. Jesús es trencarà sobre la creu per tal que la humanitat camini cap a la unitat.
En el gest de trencar el pa, Jesús ens recorda també que la vida s’ha de compartir. Que les alegries, compartides, són més duradores, i que les dificultats, compartides, se suporten millor.
 Germanes i germans, l’eucaristia que celebrem cada diumenge és record d’aquell sopar. No només un record del passat. És memòria que es fa present.  La donació de Jesús per a nosaltres es repeteix avui aquí. El pa trencat, el vi vessat, se’ns donen per tal que nosaltres esdevinguem instruments d’unitat i d’amor.
L’eucaristia no s’acompleix dins de la celebració, s’acompleix en la vida. Estimant a l’estil de Jesús fem que la nostra vida sigui eucarística. Nosaltres esdevenim l’aliment de comunió. Una eucaristia tancada sobre ella mateixa, sense conseqüències no és una veritable eucaristia. Sant Pau arriba a dir als corintis en una carta: “L’eucaristia que heu celebrat no és eucaristia!” L’eucaristia pot estar formalment molt ben celebrada i no ser veritable eucaristia!
Demanem, doncs, en aquesta festa del Cos i la Sang de Crist, que mai no se’ns pugui dir: “L’eucaristia que heu celebrat no és eucaristia”

dilluns, 5 de juny de 2017

Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic

Santíssima Trinitat any A
Ex 34,4b-6.8-9    2Co 13, 11-13  Jn 3, 16-18
Un cop acabat el temps de Pasqua, la litúrgia ens convida a celebrar el que seria el resum del que hem celebrat aquestes darreres setmanes.
El Déu que en Jesucrist se’ns ha revelat és el Déu que més tard es va definir com Déu Trinitat, Déu tri, que tants maldecaps i dificultats de comprensió va portar. Maldecaps perquè aquesta definició va provocar acusacions de les altres religions monoteistes de politeisme, degut a una mala comprensió. Una mala comprensió entre els mateixos cristians que ha fet que fins avui aquesta definició sovint queda en la teoria i no arriba a la vida.
El Déu tri trenca no amb el monoteisme sinó amb el monolitisme. En Jesucrist els cristians descobreixen un Déu que es desborda. En continuïtat amb el Déu dels jueus, un Déu que acompanya, i sobretot, un Déu que estima.
Les tres lectures ens ho han dit, i en el seu conjunt, tota la Bíblia ens ho diu: En la primera Déu es defineix com un Déu compassiu i benigne, lent per al càstig i fidel en l’amor; en la segona Pau ens parla del Déu de l’amor i en l’evangeli Jesús ens diu que Déu ha estimat tant el món, que ha donat el seu Fill únic.
El Déu tri, doncs, no és el resultat de disquisicions teològiques sinó l’expressió de l’experiència viscuda en Jesús. El Déu tri és sinònim del Déu Amor. Creure-hi és creure que la nostra existència, per damunt de tot el que hi ha de negatiu, és una existència que té sentit i té sentit perquè l’amor té sempre la darrera paraula. La creu és la culminació d’aquesta fe. Més enllà de la creu, signe del pecat i de la mort, venç l’amor que en la vida de Jesús es va fer palès. Creure en el Déu tri és fer confiança a la vida, malgrat sigui plena de contradiccions, fragilitat i incerteses.
Tal com ens diu el llibre del Gènesi, hem estat creats a imatge i semblança de Déu, per tant a imatge i semblança d’aquest Déu tri. Per això, per tenir èxit en la nostra vida, per ser feliços, hem d’intentar viure a imatge i semblança d’aquest Déu.
La nostra relació amb els altres s’hauria de fonamentar en aquest Déu tri. Les nostres relacions socials s’haurien de fonamentar en aquest Déu tri. Un Déu tri que ens convida a ser propers, a acompanyar, a posar-nos al servei dels altres, en definitiva a estimar. El Déu tri ha d’arribar a la vida, no quedar-se en el cap.
Per això, la festa d’avui és una invitació a deixar modelar el nostre esperit per l’Esperit d’aquest Déu, tal com va modelar l’esperit de Jesús, deixar que l’Esperit ens guiï, habiti dins nostre, sigui el nostre hoste.
La Trinitat resumeix Nadal, Pasqua i Pentecosta, tres moments on hem celebrat un Déu que és relació, que és acompanyament, que és proximitat, i sobretot que és Amor, raó per la qual la seva proximitat és respectuosa, que s’aparta si cal per deixar-nos actuar amb llibertat, per poder estimar amb llibertat. Amb quina facilitat les nostres relacions, la nostra proximitat, esdevenen possessió de l’altre, supressió de la seva llibertat, intrusió en la seva intimitat. Com n’és de difícil aconseguir relacions  com la de Déu amb nosaltres, com la de Jesús amb nosaltres. Relacions amoroses, però d’un amor gratuït i generós, sense fronteres, respectant el misteri i la llibertat de l’altre.
En l’eucaristia donem gràcies a aquest Déu tri, i li demanem que ens renovi per saber encarnar en les nostres vides l’Esperit del seu Fill.
Que el misteri d’amor que es realitza en Déu es realitzi en cada un de nosaltres, en les nostres famílies, en el nostre país, en el món sencer. Que siguem imatges del Déu Tri, del Déu Amor.