dimecres, 29 de desembre del 2021

El qui és la Paraula es va fer carn i plantà entre nosaltres el seu tabernacle

2 diumenge de Nadal 2022

lectures


En aquest segon diumenge de Nadal tornem a escoltar el pròleg de l’evangeli de Joan. No ens cansem mai d’escoltar-lo. És un text ric i enriquidor. Vull fixar-me en un dels seus versets, el que diu « El qui és la Paraula es va fer carn i plantà entre nosaltres el seu tabernacle». És un verset que ens evoca el Déu de l’Antic Testament, el Déu que acompanyava els Jueus en la seva travessa pel desert, el Déu que significaven en la senzillesa d’una tenda enmig de les altres tendes del poble. Una tenda que guardava les taules de la Llei, l’aliança amb ells. És un Déu proper que es fa present en les relacions humanes que s’estableixen entre els homes i les dones d’Israel. Es fa present en el respecte a la vida de l’altre, el respecte a la seva dignitat, el respecte al pare i la mare.

La tenda senzilla i mòbil del desert amb el temps, i un cop instal·lats a la terra de Canaan, va esdevenir el Temple de Jerusalem. I malauradament la magnificència de la construcció i també el lloc encimbellat, va deixar una mica de costat les taules de la Llei que contenia i la proximitat de la tenda enmig de les altres, no a sobre sinó al mateix nivell. A aquesta realitat respondrà Jesús a la dona samaritana dient: “arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat.” 

Per això, en el naixement de Jesús, Déu es fa humanitat i planta la seva tenda entre les nostres. La tenda del desert deixa lloc a la vida de Jesús que esdevé temple, presència viva de Déu, no per sobre, com el Temple, sinó enmig de la humanitat sencera, com el tabernacle del desert, fent-se un de nosaltres des del naixement al pessebre de Betlem fins a la mort en creu.

I en ell, nosaltres podem participar de la presència de Déu enmig del món si seguim les seves petjades, si plantem la nostra tenda enmig de les tendes de la humanitat d’avui, especialment la humanitat ferida i oblidada.

Vet aquí el misteri de l’encarnació, que és misteri, no en el sentit que no el puguem comprendre, sinó en el fet que no el podem abastar, tancar en una gàbia, sigui una gàbia de poder, de riquesa ni tampoc religiosa. Només podem adorar en Esperit i en veritat.

És un misteri que podem comprendre en la vida concreta de l’home nascut a Betlem, que es fa adult a Galilea i que mor a Jerusalem. És Paraula de Déu perquè ens revela el Déu Misteri amb paraules humanes, en vida humana que podem contemplar amb els nostres ulls. 

No el podem comprendre totalment fins que no assolim el cim de la muntanya. Però ara i aquí tenim senyals en el nostre camí, tenim la seva presència en persones i esdeveniments sempre que els llegim a la llum de Jesús ajudats per l’Esperit que és dins nostre.

Jesús és camí, veritat i vida, és llum, és aigua viva, i també és pa i vi quan celebrem el memorial que ens va deixar, que és sagrament de la seva vida trencada, donada i compartida per a tota la humanitat, i per a nosaltres aliment per trencar-nos, donar-nos i compartir amb els altres, especialment amb els més petits.

Germanes, germans, que la nostra trobada amb Déu aquest diumenge ens ajudi a esdevenir  homes i dones que regalen esperança, que encenen llums, que ajuden els altres a viure millor. 

Homes i dones que no es tanquen en les quatre parets d’una casa ni d’una església, sinó que, com Jesús, planten la seva tenda enmig de les dels altres, acompanyant-los en les seves alegries i en les seves tristeses.


diumenge, 26 de desembre del 2021

Que el Senyor giri cap a tu la mirada i et doni la pau

Santa Maria, Mare de Déu 2022

lectures

La festa d’avui és en primer lloc una festa dins del temps de Nadal. També és una festa de Maria, perquè Maria té un lloc central en el misteri de Nadal, del Déu que es fa humà i comparteix amb nosaltres la nostra existència.

L’evangeli és la continuació del que vam escoltar la nit de Nadal. Els pastors obeint l’anunci de l’àngel van a Betlem i esdevenen testimonis de la bona notícia rebuda.

Una notícia que els ha omplert d’alegria i d’esperança. Enmig de la nit fosca ha aparegut una llum que serà alegria i esperança per a tothom, especialment per als petits.

Maria conserva aquests records en el seu cor i els medita. Els relats de Nadal són relats del cor més que dels ulls. Esdeveniments que s’han de meditar amb un cor net.

Als vuit dies, complint la llei de Moisès l’infant és circumcidat i rep el nom de Jesús, Déu que salva. Tots els relats de la infància insisteixen en el fet que la família de Jesús fa com totes les famílies, Jesús creix en saviesa educat per Maria i per Josep. No és un àngel baixat del cel, és un infant que necessita ser educat en la saviesa i també en la fe.

Avui és també el primer dia de l’any civil. Ni que els calendaris siguin convencionals, els necessitem. Necessitem marcar el temps per adonar-nos que avancem. Altres elements dels calendaris com els dies, les estacions tenen un caràcter més circular. En canvi el número de l’any, té un caràcter més lineal, ens fa adonar que avancem, que no tornem enrere. 

I en aquest 1 de gener ens desitgem un bon any, perquè tenim esperança. Volem que l’any que comença tingui bones notícies. Desitgem que sigui un any millor que l’anterior, tant a nivell personal, familiar, comunitari com a nivell social i mundial. Esperem que sigui un any que deixi enrere la pandèmia, sense oblidar que per acabar amb ella ens cal mirar no només la situació del nostre país o fins i tot del nostre continent, sinó que ens cal una mirada mundial. Cal treballar perquè les vacunes arribin al món sencer. Que els països rics siguin generosos i ajudin els països pobres.

El missatge de Francesc en la 55 Jornada de la Pau que avui celebrem proposa tres camins per construir una pau duradora: El diàleg entre les generacions, com a base per a la realització de projectes compartits; l’educació com a factor de llibertat, responsabilitat i desenvolupament; i el treball per a una plena realització de la dignitat humana.

Diàleg, educació i treball. Sens dubte tres elements ben necessaris en la construcció d’un món més just i pacífic.

Acabo amb la cloenda del missatge de Francesc:

"Estimats germans i germanes: Mentre intentem unir els esforços per sortir de la pandèmia, voldria renovar el meu agraïment a tots els que s'han compromès i continuen dedicant-se amb generositat i responsabilitat a garantir la instrucció, la seguretat i la tutela dels drets, per oferir atenció mèdica, per facilitar la trobada entre familiars i malalts, per brindar ajuda econòmica a les persones indigents o que han perdut el treball. Asseguro el meu record en la pregària per totes les víctimes i les seves famílies.

Als governants i als que tenen responsabilitats polítiques i socials, als pastors i als animadors de les comunitats eclesials, com també a tots els homes i dones de bona voluntat, faig una crida perquè seguim avançant junts amb valentia i creativitat per aquests tres camins: el diàleg entre les generacions, l’educació i el treball.

Que siguin cada vegada més nombrosos els qui, sense fer soroll, amb humilitat i perseverança, es converteixin cada dia en artesans de pau. I que sempre els precedeixi i acompanyi la benedicció del Déu de la pau."

Germanes i germans, en aquesta festa de Santa Maria Mare de Déu, com hem escoltat en la primera lectura, que Déu ens beneeixi i ens guardi, ens faci veure la claror de la seva mirada i s’apiadi de nosaltres; giri cap a nosaltres la seva mirada i ens doni la pau


dijous, 23 de desembre del 2021

Només podia ser a casa del meu Pare

Sagrada Família any C

lectures

La festa de la Sagrada Família que avui celebrem ens ajuda a completar i aprofundir el sentit del Nadal. 

En l’evangeli que acabem d’escoltar veiem Jesús arrelat en un temps i en un lloc. El noi Jesús té una edat ben concreta, els dotze anys, l’edat de la maduresa religiosa entre els Jueus. El rerefons històric del text podria ser d’una banda el de la “bar Mitswa”, cerimònia que els nois jueus fan a la sinagoga als 12 anys per manifestar que accepten seguir la Llei jueva, i d’una altra banda en la tradició, en temps de Jesús, d’anar en pelegrinatge a Jerusalem durant la festa de Pasqua.

Jesús està arrelat en una família, la de Josep i Maria, en un país, Israel, en una regió, Galilea, en una religió, la jueva, en un temps concret, el de la dominació romana. El fill de Déu s’ha encarnat realment, s’ha fet un dels nostres, ha plantat la seva tenda entre les nostres.

 Però al mateix temps, l’evangeli ens parla d’un altre nivell, el del Pare, per dir-nos que aquell que és un de nosaltres és al mateix temps el fill de Déu.

Les primeres paraules posades en boca de Jesús a l’evangeli de Lluc parlen del Pare, “no sabíeu que jo només podia ser a casa del meu Pare?” i les darreres que hi diu, just abans de l’Ascensió, ens parlen també del Pare “I jo faré venir damunt vostre aquell que el meu Pare ha promès”. Tot l’evangeli de Lluc doncs gravita en aquesta relació única entre Jesús i el Pare.

Vet aquí el misteri de Nadal: Un Déu que és Pare és un Déu que no és solitari sinó solidari, solidari dels seus fills. Un Déu que és misericordiós, que sap posar-se al nostre lloc, ni més ni menys que fent-se un de nosaltres. Per això és Jesús el que ens fa descobrir aquesta solidaritat, aquesta filiació. Ens fa descobrir el Déu misericordiós, compassiu, que estima amb tendresa.

En Jesús, el Fill en majúscula, descobrim a més que aquesta filiació no és exclusiva d’ell, que tots som fills de Déu, fills d’un mateix Pare. I que per apropar-nos a aquest Déu-Pare no hi ha altre camí que el d’apropar-nos a aquells que com nosaltres també són fills i en conseqüència germans. Una filiació i una fraternitat que no té cap frontera ni cap barrera. Tots som fills, tots som germans, amb una mateixa dignitat,  homes i dones, infants i vells, negres i blancs, creients i no creients, cristians i musulmans, rics i pobres, immigrants, refugiats i autòctons.   

I és l’amor, amor a l’estil del de Jesús, el que ens fa descobrir l’essència de Déu. Més que els llibres de teologia, més fins i tot que les pràctiques religioses, és el camí de l’amor, que ens apropa als altres, el que ens apropa a Déu.

 És dins la família de Natzaret que Jesús va aprendre a estimar. És amb Maria i Josep que va descobrir que Déu l’estimava com un pare i que calia estimar els altres com a germans.

 I també és en les nostres famílies on cadascú de nosaltres vam descobrir l’amor. És en el si de les nostres famílies on hem après a estimar, on hem après a sortir de la nostra closca per anar cap a l’altre. Malgrat totes les dificultats, la família continua essent l’escola de l’amor.  

Contemplem avui la família de Natzaret  que també va viure enmig de dificultats: el naixement al pessebre va ser difícil, la fugida a Egipte, la vida difícil d’una família senzilla en un país pobre.

Quan pensem en els problemes d’avui: l’atur, el problema de l’habitatge, la crisi econòmica, la crisi dels  refugiats o dels immigrants, la inestabilitat de les relacions familiars… cal que contemplem Maria, Josep i Jesús i fem tot el que puguem per estar ben soldats els uns als altres en les nostres famílies. És en aquesta unió i solidaritat, viscuda amb fe, amb esperança i amb amor que va caminar la família de Natzaret.

Celebrem l’eucaristia pregant especialment per les nostres famílies i encara més especialment per aquells membres que passen dificultats per la malaltia, per les dificultats personals, per les crisis de parella, per les dificultats entre pares i fills, per problemes econòmics.

I que la pregària sigui un compromís a fer-los costat, a acompanyar-los, a aconsellar-los, en resum, a estimar-los. 


dimarts, 21 de desembre del 2021

La Llum resplendeix en la foscor

Nadal 2021

lectures


Fa unes setmanes va córrer el rumor de la possibilitat d’una apagada general. Alguns es van precipitar a comprar piles, lots i altres elements, per si a cas.

Preocupava una situació com aquesta, ni que fossin rumors poc fonamentats. Entre altres raons per la por a l’obscuritat. L’obscuritat que es veu amb els ulls. Però no hi ha en les nostres vides apagades que no es veuen amb els ulls? Quines previsions fem per a aquestes situacions?

En el pròleg de sant Joan hem escoltat cinc vegades la paraula llum. Ens diu que Jesús és la llum dels homes, que la Llum resplendeix en la foscor i que la foscor no ha pogut ofegar-la: en Jesús, doncs, no hi ha possibilitat d’una apagada general.  

Però la nostra realitat és que sí que hem viscut o vivim apagades generals dels nostres cors, situacions en les que no sabem cap a on caminar, moments en els que no trobem sentit al que vivim.

Nadal ens parla d’un Déu proper en la fragilitat de l’infant de Betlem, un Déu que és una llum interior que venç les tenebres i la foscor.

El Déu que és Llum de la humanitat, que és Llum que resplendeix en la foscor, una foscor que no pot ofegar-la, ha nascut en la foscor d’una nit de Betlem. És llum en els cors de Maria i Josep, és llum en els cors dels pastors i dels mags, és llum en els cors dels vells Simeó i Anna.

I pot ser llum en els nostres cors si ens obrim a l’amor. El mateix autor que va escriure l’evangeli que hem escoltat avui va escriure que “el qui estima el seu germà, està en la llum, i res no el fa ensopegar” i també que “el qui odia el seu germà, està en la foscor i camina en la foscor”.

Vet aquí la vacuna per vèncer la foscor: l’amor. Però no un amor qualsevol, sinó l’amor de Jesús, amor gratuït i generós, amor universal.

És estimant com Jesús estimava que encendrem una llum al nostre cor, i encendrem una llum als cors dels qui ens envolten, especialment dels qui per tantes realitats difícils, viuen en la foscor, en el desànim, en l’adversitat.

És només estimant que podem conèixer Déu, perquè Déu és amor. És només estimant que Déu està en nosaltres. És estimant els altres que estimem Déu.

La proximitat de Déu que celebrem avui, no és una proximitat física, d’estar només al costat. Quantes vegades estem al costat d’algú amb indiferència, fins i tot amb incomoditat, com el sacerdot i el levita de la paràbola. La proximitat de Déu és la proximitat del samarità, que no passa de llarg quan veu l’home ferit a la cuneta. 

La proximitat de Déu és la proximitat del que no té prejudicis per l’origen, per la raça, per la llengua del qui és al meu costat, pel fet de ser immigrant o refugiat. És la proximitat del qui, com el samarità, només es fixa en la necessitat en què es troba l’altre, i que fa que li obri la mà, li faci un somriure, li digui una paraula de consol o de perdó.

La festa de Nadal és la festa d’aquesta proximitat càlida, la del pessebre de Betlem. Germanes, germans, l’eucaristia que Jesús ens va deixar com a memorial de la seva vida trencada i compartida com el pa que fem a trossos, és la celebració de la llum i de la proximitat que en la senzillesa del pa i el vi se’ns fa ben palesa i que ens dona força i energia per fer de la nostra vida una vida donada, compartida, feta a trossos, que sigui llum en les tenebres, calor en el fred de la nit santa en què Déu s’ha fet un de nosaltres, ha plantat la seva tenda entre les nostres, ha compartit fins al final la nostra sort, les nostres llums i foscors, alegries i tristeses, esperances i desànims.


diumenge, 19 de desembre del 2021

No tingueu por

Nit de Nadal 2021

lectures


El missatge de l’àngel als pastors ens ajuda a comprendre el significat i la importància del naixement a Betlem en la nit de Nadal. L’àngel els saluda dient-los: “No tingueu por”. les mateixes paraules que l’àngel va dir a Maria quan li va anunciar el naixement de Jesús: “No tinguis por, Maria”. Les mateixes paraules que Jesús havia repetit tantes vegades: “No tingueu por”.

Quines són les nostres pors avui? Cadascú té les seves. Por a l’obscuritat, por a la soledat, por davant la situació econòmica, por perquè hem perdut la feina, por per la salut del planeta Terra, por per la malaltia i la pandèmia, por per la manca de sentit, por pel present i futur de les nostres famílies i comunitats... Tantes i tantes pors!

“No tingueu por” Tingueu confiança perquè el qui dona sentit a tot és a prop nostre i ens estima. Jesús és el fonament de la nostra confiança, l’antídot per a les nostres pors.

Un Jesús que no pertany a Josep i Maria, que no pertany als pastors ni als Mags, que no pertany als Jueus, i que fins i tot no pertany tampoc als cristians. Jesús pertany a la humanitat sencera.

La Bona notícia és per a tot el poble, és a dir, per a tota la humanitat. És bona notícia pels qui confiem en ell, però també pels qui l’han oblidat, pels qui creuen en Déu però també pels qui viuen enmig de dubtes.

La bona notícia és que qualsevol home o dona no està sol davant les seves pors. Hi ha Algú que és a prop i que ens estima.

Una proximitat que celebrem cada any en el naixement de Betlem. El Déu invisible i misteriós se’ns ha revelat en el petit poble de Betlem en un infant fràgil.

En l’infant de Betlem hi veiem ja l’home Jesús que ens ha obert un camí, que ha encès una llum enmig de la foscor. 

No són teories o discursos, és una vida ben concreta que neix a Betlem i que mor ben a prop, a les afores de Jerusalem. La gran ciutat on hi havia el Temple que era el signe de la proximitat de Déu per als Jueus deixa pas al poble petit i humil de Betlem i el lloc inhòspit del Calvari. 

En la foscor de tots dos llocs neix una llum que no s’apaga malgrat que alguns la volien apagar, no acollint la família de Natzaret a l’hostal i condemnant a mort Jesús. Com escoltarem demà, la foscor no ha pogut ofegar la llum.

Entre el naixement i la mort hi ha una vida plena i lluminosa que ens omple d’esperança. Hi ha l’home que amb obres i paraules ens ha deixat senyals per caminar. Senyals que es resumeixen en el manament de l’amor i que es concreten en servei, acompanyament, perdó, acolliment,  amor generós, gratuït i sense fronteres.

Celebrar Nadal és comprometre’s amb Jesús, seguir-lo. No n’hi ha prou amb adorar-lo al pessebre, l’hem d’adorar en els homes i dones que tenim a prop nostre i que necessiten ser estimats. L’hem d’adorar en els infants i els pobres d’avui. L’hem d’adorar en les famílies que aquí i arreu no tenen prou recursos per viure dignament.

L’hem d’adorar en els qui travessen països i fronteres fugint de les guerres i de la pobresa i que són a casa nostra, potser sense un sostre, recollint ferralla pel carrer.

Hem d’adorar Jesús en els malalts i en la gent gran que necessita companyia en la seva soledat. 

Els pessebres que tenim a casa o als carrers ens han de recordar i conduir als  altres pessebres que tenen figures de carn i ossos, homes i dones, infants i vells que com Jesús, Maria i Josep no han trobat lloc a l’hostal.

Seguim les passes dels pastors adorant els pessebres reals de 2021.

Que la Pau i la Solidaritat, la llibertat i la justícia,  siguin al centre de les nostres vides en la nit de Nadal.


diumenge, 12 de desembre del 2021

Feliç tu que has cregut

4 diumenge d'Advent any C

lectures


Estem a punt de celebrar l’entrada de Déu en el nostre món. Déu entra per la porta petita d’una dona senzilla d’un poble qualsevol d’un país petit.

Maria, la noia de Natzaret, d’una família senzilla, aquesta és la dona que Déu ha escollit.

Betlem, que significa la casa del pa, l’aliment més senzill, aquest és el poble que Déu ha escollit.

Palestina, el país petit a l’encreuament de les grans civilitzacions d’Egipte i Mesopotàmia, de Grècia i de Roma, aquest és el país que Déu s’ha escollit.

Perquè comprenguem que la importància no és en l’aparença, ni en la riquesa ni en el poder sinó en el cor. En la profunditat del cor allà on els homes i les dones prenem les grans i petites decisions, allà on hi ha el millor de l’ésser humà: l’amor que Déu hi ha dipositat. 

A pocs dies de Nadal, la litúrgia ens posa al davant el relat de dues dones, Maria, la noia verge, Elisabet la dona gran estèril. Dues dones amb un gran cor, un cor que confia més enllà de les previsions humanes. Allà on els homes prudents, calculadors i racionals diuen no, Maria i Elisabet han dit sí, han dit “que es compleixin en mi les teves paraules”. 

Dues dones amb uns cors que saben lloar i donar gràcies perquè no es miren a elles mateixes sinó a Déu i als altres. Són dones que escolten, que escolten Déu i els altres.

Maria, que ha escoltat el missatge de l’àngel que l’ha visitat, ha escoltat també la crida de la seva cosina que es troba al sisè mes i necessita ajuda. 

 Quan la mirada no va cap al melic, quan es mira al davant, a punt per respondre a les crides dels altres, s’és més capaç de lloar, d’agrair, de beneir. En acabar cada jornada se sap reconèixer tots els béns rebuts, a vegades mig amagats enmig de les preocupacions, dels sofriments i dels desànims. Maria i Elisabet poden cantar i lloar Déu perquè són receptives, perquè saben acollir.

La setmana que ve celebrarem la visita de Déu. Si sabem seguir l’exemple de Maria i Elisabet, la visita donarà fruit en la nostra vida. Donarà fruit si fem caure les barreres que construïm, la barrera de l’egoisme, de l’odi, de la indiferència, del consumisme, de la discriminació, del racisme, de la injustícia. I perquè caiguin aquestes barreres hem de fer créixer l’amor, que es fa concret en el servei, l’acolliment, el perdó, la solidaritat, l’austeritat, el respecte...

Preguem doncs avui per tal que la visita de Nadal tingui conseqüències concretes en nosaltres. Perquè vagi més enllà dels obsequis i de les il·luminacions materials, a fi que sigui un veritable obsequi, una veritable llum que ens renovi interiorment.

 L’Advent està a punt d’acabar. Quin és el nostre balanç? Ha estat un Advent més? O ha estat un temps favorable per avançar?

Si no l’hem sabut aprofitar massa, no tinguem por. Déu és pacient, més que nosaltres. Podem viure l’Advent també després de Nadal si cal.

Déu ens espera sempre, Déu no para mai de venir. Com el pare de la paràbola, sempre té els braços oberts per acollir-nos. 

 I fixant-nos en les dues dones, Maria i Elisabet, preguem per totes les dones que amb el seu treball quotidià i silenciós, en tots els continents, treballen per construir un món més tendre, més acollidor, més humà. Preguem també per les dones que pateixen tot tipus de violència. Preguem finalment per les famílies, amb llurs dificultats. Les famílies que segueixen sent, el lloc on s’aprèn a estimar, a perdonar, a agrair, a servir. Treballem perquè les nostres famílies, inclús quan passen per dificultats o per ruptures, segueixin oferint aquest lloc d’aprenentatge de l’amor.

Que l’eucaristia sigui una trobada semblant a la de Maria i Elisabet, una trobada de lloança i d’acció de gràcies a Déu que és la font de tot l’amor.


dimecres, 8 de desembre del 2021

Què hem de fer?

3 diumenge d'Advent any C

lectures


« Germans, viviu sempre contents en el Senyor; ho repeteixo, viviu contents. »

La lectura de sant Pau d’avui ens dona llum en aquest tercer diumenge d’Advent, que tradicionalment és anomenat diumenge d’alegria, “gaudete” deien en llatí. Sí, estem contents quan Nadal s’apropa. L’ambient nadalenc ens hi ajuda. 

 Com ha de ser la nostra alegria, el nostre estar contents. Quina relació té amb aquelles petites alegries que de tant en tant vivim. Perquè correm el perill de separar l’alegria diguem-ne més profunda, de les alegries més de cada dia. I no seria bo, perquè Jesús ha vingut a il·luminar tota la nostra vida. Des de la més profunda a la més superficial. 

Si de tant en tant no tinguéssim petites alegries, ni que siguin efímeres, caduques, la nostra vida seria difícil de viure. És cert, però, que l’ensenyament de Jesús ens pot ajudar a donar el valor adequat a aquestes petites alegries. Quins serien els criteris evangèlics que ens ajudarien a fer millors les nostres petites alegries.

Un primer criteri seria el de compartir la nostra alegria: compartint-la, l’alegria és més profunda i és més duradora. Convidar els qui ens envolten a gaudir del que nosaltres gaudim. O encara millor, treballar perquè els qui ens envolten puguin gaudir del que nosaltres tenim la sort de gaudir.

 Un segon criteri és el de veure si les meves alegries, fins i tot els meus plaers, m’obren als altres o em tanquen cada vegada més sobre mi mateix. El plaer de la droga seria un bon exemple d’un plaer, d’una pretesa alegria que em tanca sobre mi mateix i em destrueix.

 Un tercer criteri és el del respecte. Una alegria que no és respectuosa no és una bona alegria. Respecte cap a mi, cap a la meva salut física i mental. Una alegria que em perjudica deixa de ser alegria. Respecte cap als altres. Quan sentim notícies de persones que es diverteixen fent mal als altres, per exemple filmant-ho en un mòbil, veiem que aquesta diversió, aquesta suposada alegria és una degradació. Respecte també del nostre planeta. Una alegria que destrueix el planeta tampoc és una bona alegria. El consum desmesurat, potser ens dona alegries materials, però tampoc és una bona alegria. 

Aquests i d’altres criteris, des de l’evangeli tenen un denominador comú: l’amor. 

 L’evangeli no ens prohibeix les petites alegries, la d’un bon menjar, la d’una festa, la de l’art i moltes altres. Jesús mateix participa d’aquestes petites alegries, li agrada compartir taula, però el que li agrada compartir sobretot és l’ambient de convivència, d’amistat, de reconciliació, de fraternitat que es crea al voltant de la taula.

A l’evangeli, la multitud que va a fer-se batejar per Joan busquen orientació. Què hem de fer?

També nosaltres, a vegades, estem desorientats sobre els camins que hem de seguir. També ens posem la pregunta: Què hem de fer? No tenim un llibre de respostes. Tenim com sempre Jesús, tenim l’evangeli. Però som nosaltres els que hem de  posar en pràctica l’evangeli davant les situacions que vivim diàriament, enmig de tantes situacions difícils.  Com la gent que escoltava Joan, com els cobradors dels impostos o els soldats, cal concretar en la vida allò que proclamem, allò que creiem. Les respostes de Joan són ben concretes i adreçades a les diferents situacions dels qui són al seu davant. Si ens quedem en els discursos, el nostre amor no serà un amor com el de Jesús.

Busquem l’alegria en la nostra vida, una alegria que duri i que sigui profunda, i busquem també respostes als qui ens interpel·len i ens necessiten.


diumenge, 5 de desembre del 2021

Que es compleixin en mi les teves paraules

Immaculada Concepció de Maria 2021

lectures


Els evangelis de la infància de Jesús, tant a Mateu com a Lluc, tenen un caràcter més teològic i simbòlic que no pas històric. Volen transmetre un missatge important a través d’un relat explicat en forma d’història. Hi compten molt els símbols, les paraules. Ens cal, per comprendre’ls bé, i no quedar-nos en l’anècdota, intentar descobrir al darrera de les paraules el missatge que l’evangelista ens vol donar.

Fixem-nos en algunes d’aquestes paraules del text que hem escoltat avui. La primera és la salutació de l’àngel: “Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu”.

Ja des d’abans de néixer l’evangelista ens anuncia el que Jesús serà per a la humanitat. En ell Déu s’apropa de nosaltres, Déu comparteix la condició humana. En l’evangeli de Mateu, l’àngel diu a Josep el nom que ha de posar a l’infant: “Emmanuel, Déu-amb-nosaltres”. 

Aquest Déu que és amb Maria, que és amb nosaltres, és el Déu que Jesús ens revelarà com a Pare. Un Déu tan proper és una invitació a ser propers, a no allunyar-nos dels nostres germans i germanes, a no crear divisions per qualsevol motiu, ni de religió, ni de cultura, ni de política, ni de raça. Ser proper d’aquell que no conec de res però que em necessita, tal com va fer el bon samarità.

La segona frase és: “No tinguis por, Maria” El mateix que Jesús ressuscitat dirà als seus deixebles: “No tingueu por”. El mateix que avui ens diu a nosaltres. És sense por com Maria viurà des d’aquell dia fins a la creu. És sense por que Jesús ens demana de viure. No es tracta de la por que podem tenir en un moment determinat per alguna amenaça, és la por profunda de qui no espera res de la vida, de qui no troba cap sentit a l’existència. La invitació de l’àngel, la invitació de Jesús és a fer confiança. Vivint en aquesta confiança la por deixarà lloc al testimoniatge valent, el que va donar Maria, el que van donar els primers cristians.

La tercera frase és “Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules”. Que la paraula de Déu es converteixi en vida. La vida de Maria va ser una paraula de Déu, no una paraula escrita en un paper sinó una paraula viva. Deixant-se conduir per l’Esperit, Maria va fer que Déu pogués parlar a través d’ella, de la seva vida senzilla, de la seva fe profunda, de la seva maternitat, del seu servei a Elisabet, de la seva mediació a les noces de Canà, de l’acompanyament fins a la creu...

Fer de la nostra vida paraula de Déu és possible. No cal ser herois ni sants oficials. Cada vegada que fem un gest, per més senzill que sigui, que sigui un gest d’amor, som paraula de Déu. Paraula viva de Déu, paraula d’amor.

Escoltar el que normalment en diem “paraula de Déu”, és a dir la Bíblia, l’evangeli, seria estèril si no esdevé vida. Les paraules, les frases que llegim o que escoltem, són lletra morta si no som capaços de convertir-les en vida.

Aquest és l’exemple que hem rebut de Maria. En la seva maternitat, la Paraula de Déu es va fer home en Jesús. També nosaltres podem donar a llum aquest Déu fet home si a través nostre deixem passar la paraula de Déu, si a través nostre es compleix la seva paraula.

Germanes, germans, en la festa de Maria Immaculada, amb els ulls posats ja en la festa de Nadal, mirem-la i preguem-li que intercedeixi per nosaltres, per tal que seguim el seu Fill Jesús com ella ho va saber fer.