Tornem a reprendre l’evangeli d’aquest any, el de Marc, que ens
acompanyarà fins el final de l’any litúrgic. I en aquesta represa hem escoltat un
text important, un d’aquells textos que ens expliquen bé la manera de pensar i
de fer de Jesús.
Una manera de pensar que s'arrela en l'ensenyament dels profetes i de
l'Antic Testament, aquell ensenyament que diu que el més important de l'home es
troba no en l'exterioritat, en l'aparença, en el que es veu amb els ulls, sinó en
el cor. Aquesta paraula simbòlica que designa quelcom difícil d'explicar,
aquell centre de la persona, allà on només hi podem arribar nosaltres, on
prenem decisions, on optem, on fem el bé i també el mal.
En un món com el nostre, on es dóna tanta importància a la imatge
exterior, al què diran, on la paraula donada no és de fiar, on l'engany, la
corrupció, la falsedat són tan presents, l'ensenyament de Jesús és ben actual.
A la muntanya, Jesús va declarar
benaurats els nets de cor, i és precisament d’aquesta netedat de cor del que es
tracta en l’evangeli d’avui. Un cor transparent i net, un cor que no enganya. Això
és el que Jesús ens proposa: tenir un cor net, un cor que no necessita de
disfresses exteriors per amagar res.
Quantes vegades els ritualismes, les pràctiques externes, l’acompliment
d’unes normes no són una manera de crear-nos bona consciència davant dels
altres, perquè sabem que el que hi ha al fons de nosaltres és ben lluny del que
proclamem amb boniques paraules.
Els fariseus retreuen a Jesús que els deixebles no es renten les mans
ritualment abans de menjar. No es tracta ara de criticar pràctiques d’altres
religions, però sí que és cert que les paraules de Jesús van alliberar els seus
seguidors de moltes pràctiques habituals en altres religions, sobretot respecte
al menjar, però no només respecte del menjar. Es tracta d’un principi que ens
ajuda a anar cap al que és essencial i a no donar una importància excessiva a
qüestions secundàries.
I això ho podríem aplicar també a les nostres pràctiques cristianes.
Sempre cal estar atent a no donar més importància a allò que és exterior que no
pas al significat interior.
L’eucaristia per exemple: és important fer les coses bé, amb dignitat.
Llegir bé les lectures, escollir bé els cants, dir correctament les pregàries.
Però tot això sempre ha d’estar al servei del significat interior de
l’eucaristia: un temps per escoltar la paraula, per interioritzar, un temps per
recordar i repetir els gestos d’amor de Jesús, la seva vida donada a trossos
per tothom, un temps que en definitiva ens ha d’ajudar a apropar-nos d’Ell, a
seguir-lo més de prop, a posar en pràctica els seus ensenyaments.
Si ens quedéssim només amb la bellesa, amb la formalitat, seríem com
aquells fariseus i mestres de la llei, que s’han rentat molt bé les mans, però
la seva conducta no segueix el que aquells rituals volen significar.
Es per això que la carta de Jaume, en la línia de molts profetes de
l’Antic Testament, diu: “La religió pura
i sense taca als ulls de Déu és que ajudeu als orfes i les viudes en les seves necessitats,
i us guardeu nets de la malícia del món”
Aquesta “religió pura” no va
tan pel camí dels ritus externs, sinó pel camí de l’acció concreta que surt del
cor que és compassiu, com el d’aquell samarità que es commou quan veu l’home
ferit al costat del camí.
Amics, que en l’eucaristia que celebrem sapiguem descobrir amb el cor
allò que és invisible als ulls, descobrir aquest Déu que ens invita a ser
cordials, és a dir, a fer sortir del cor fruits d’amor.