dimecres, 29 d’agost del 2012

Només allò que surt del cor de l'home el pot contaminar

Tornem a reprendre l’evangeli d’aquest any, el de Marc, que ens acompanyarà fins el final de l’any litúrgic. I en aquesta represa hem escoltat un text important, un d’aquells textos que ens expliquen bé la manera de pensar i de fer de Jesús.
Una manera de pensar que s'arrela en l'ensenyament dels profetes i de l'Antic Testament, aquell ensenyament que diu que el més important de l'home es troba no en l'exterioritat, en l'aparença, en el que es veu amb els ulls, sinó en el cor. Aquesta paraula simbòlica que designa quelcom difícil d'explicar, aquell centre de la persona, allà on només hi podem arribar nosaltres, on prenem decisions, on optem, on fem el bé i també el mal.
En un món com el nostre, on es dóna tanta importància a la imatge exterior, al què diran, on la paraula donada no és de fiar, on l'engany, la corrupció, la falsedat són tan presents, l'ensenyament de Jesús és ben actual.
 A la muntanya, Jesús va declarar benaurats els nets de cor, i és precisament d’aquesta netedat de cor del que es tracta en l’evangeli d’avui. Un cor transparent i net, un cor que no enganya. Això és el que Jesús ens proposa: tenir un cor net, un cor que no necessita de disfresses exteriors per amagar res.
Quantes vegades els ritualismes, les pràctiques externes, l’acompliment d’unes normes no són una manera de crear-nos bona consciència davant dels altres, perquè sabem que el que hi ha al fons de nosaltres és ben lluny del que proclamem amb boniques paraules.
Els fariseus retreuen a Jesús que els deixebles no es renten les mans ritualment abans de menjar. No es tracta ara de criticar pràctiques d’altres religions, però sí que és cert que les paraules de Jesús van alliberar els seus seguidors de moltes pràctiques habituals en altres religions, sobretot respecte al menjar, però no només respecte del menjar. Es tracta d’un principi que ens ajuda a anar cap al que és essencial i a no donar una importància excessiva a qüestions secundàries.
I això ho podríem aplicar també a les nostres pràctiques cristianes. Sempre cal estar atent a no donar més importància a allò que és exterior que no pas al significat interior.
L’eucaristia per exemple: és important fer les coses bé, amb dignitat. Llegir bé les lectures, escollir bé els cants, dir correctament les pregàries. Però tot això sempre ha d’estar al servei del significat interior de l’eucaristia: un temps per escoltar la paraula, per interioritzar, un temps per recordar i repetir els gestos d’amor de Jesús, la seva vida donada a trossos per tothom, un temps que en definitiva ens ha d’ajudar a apropar-nos d’Ell, a seguir-lo més de prop, a posar en pràctica els seus ensenyaments.
Si ens quedéssim només amb la bellesa, amb la formalitat, seríem com aquells fariseus i mestres de la llei, que s’han rentat molt bé les mans, però la seva conducta no segueix el que aquells rituals volen significar.
Es per això que la carta de Jaume, en la línia de molts profetes de l’Antic Testament, diu: “La religió pura i sense taca als ulls de Déu és que ajudeu als orfes i les viudes en les seves necessitats, i us guardeu nets de la malícia del món”
Aquesta “religió pura” no va tan pel camí dels ritus externs, sinó pel camí de l’acció concreta que surt del cor que és compassiu, com el d’aquell samarità que es commou quan veu l’home ferit al costat del camí.
Amics, que en l’eucaristia que celebrem sapiguem descobrir amb el cor allò que és invisible als ulls, descobrir aquest Déu que ens invita a ser cordials, és a dir, a fer sortir del cor fruits d’amor.

diumenge, 5 d’agost del 2012

Jo sóc el pa que dóna la vida

Jn 6, 24-35


Jesús havia marxat després de la multiplicació dels pans i els peixos perquè s’adona que alguns no han comprès el significat del seu gest, i el busquen per fer-lo rei.
Quan el troben, Jesús inicia en aquest evangeli de Joan el que en diem el discurs del pa de la vida, per tal d’aclarir bé quin és el significat de la multiplicació, i en general, quin és el significat de tota la seva vida, de la seva missió, i de quina manera cal seguir-lo, de quina manera i a on cal buscar-lo.
Ja des del primer moment deixa clar que el més important que cal buscar en ell, no és altra cosa que la seva manera de viure, la seva manera d’actuar. No són els miracles en la seva materialitat o espectacularitat. És la manera com ell s’apropa dels altres.
Quan busquem Jesús, què és el que busquem en primer lloc? Potser ens aturem en la materialitat dels signes? Ens aturem potser en l’aigua que cau sobre el cap del batejat, el pa i el vi de l’eucaristia? Ens quedem en la bellesa d’uns cants o d’una església?
No és tot això potser el menjar que es fa malbé, que té data de caducitat? No hi ha moltes d’aquestes coses que estan subjectes a un temps i a un lloc?
No són totes aquestes realitats “externes” tan sols mediacions per arribar sempre al mateix i únic lloc que ens ha d’interessar de veritat: les actituds profundes de Jesús, la seva compassió, el seu acolliment, el seu perdó, l’estar sempre a punt per servir, la seva proximitat de tothom especialment els petits i els pobres?
Quan les mediacions esdevenen el més important, estem buscant Jesús però no el trobem. Trobem rituals, cants, paraules boniques, bonics edificis, però no trobem Jesús com no el trobaven els jueus de l’evangeli.
Fins i tot quan celebrem l’eucaristia, quan mengem el pa que diem que és el pa de la vida, també pot passar que no trobem Jesús.
A Jesús només el trobem quan les nostres vides es transformen en vida de Jesús. Només fent canvis en les nostres vides, apropant-les de l’esperit de l’evangeli, trobarem Jesús. I ja no el trobarem en un llibre o en un sagrament, el trobarem en la nostra pròpia vida.
Perquè del que es tracta en el nostre intent de seguir Jesús, de ser cristià, no és el compliment d’unes normes o l’assistència a uns actes, per més importants que puguin ser. Del que es tracta, ajudats pels mitjans que calgui, és que les nostres vides s’assemblin cada vegada més a la vida de Jesús.
Aquest és el pa que Jesús ens dóna, el pa trencat de la seva vida trencada i compartida en favor de tots. Només menjant aquest pa de vida, que fa que les nostres vides també es trenquin per als altres, deixem de tenir fam i set.
Amb paraules semblants ens ha parlat sant Pau: El criteri de validació del cristià no està en el fet d’haver-se “apuntat” al grup dels cristians sinó en “haver renovat l’esperit i tota la manera de pensar. Revestits d’una nova naturalesa que ens fa portar una vida justa, bona i santa”.
Per això el Concili Vaticà II va donar més importància a la Paraula en la celebració e l’Eucaristia. Jesús es fa present en el pa i en el vi però també en la paraula, que és la que fa que el ritus eucarístic no esdevingui un ritus màgic, sinó una celebració de la vida. La nostra vida sortint de l’església no fa altra cosa que continuar i completar l’eucaristia.
Celebrem amb aquest esperit aquesta i totes les eucaristies.