31 diumenge durant l'any C
L’arribada de Jesús a Jericó,
prop de Jerusalem, ens recorda que el seu camí, que havia començat a Galilea,
arriba a la seva fi.
Un camí que havia pres amb
decisió, i a través del qual l’evangelista Lluc aprofita per reunir molts dels
ensenyaments de Jesús per a qui vol seguir-lo en el camí.
El text que hem escoltat
avui, propi de Lluc, té com a protagonista Zaqueu, un publicà, un recaptador
d’impostos per compte dels Romans. Aquests publicans eren menyspreats des de
molts punts de vista: polític, perquè col·laborava amb els ocupants; religiós,
perquè estava contínuament en contacte amb la moneda romana que per al bon jueu
era impura, en tant que fabricada per pagans; i des del punt de vista purament
humà, ja que es sospitava que s’enriquien fraudulentament amb els diners que
cobraven a la gent.
Com en d’altres textos propis de Lluc, hi
troben un tret comú: el de la misericòrdia. Sempre hi ha algú que per la seva
actuació és misericordiós.
Sempre hi ha algú que escolta
aquell que es troba en una situació de precarietat, algú que es posa a la seva
pell, i sense prejudicis, sense por de les complicacions que pot portar-li, es
posa en acció per tal d’acollir-lo, d’ajudar-lo, de perdonar-lo. Aquest home
misericordiós pot ser el samarità, pot ser el pare que té dos fills...
En el cas de Zaqueu és Jesús
mateix l’home misericordiós, que sap llegir el cor i no les aparences. En
Zaqueu no veu un recaptador d’impostos, veu algú que vol canviar i que
necessita ajuda per a fer-ho.
La trobada es fa en dos
sentits: Zaqueu busca Jesús, i es puja a l’arbre, i Jesús mateix, alça els ulls
i provoca la trobada a casa de Zaqueu. En tota relació amb Jesús hi ha aquest
doble moviment: Jesús ve al nostre encontre, però cal per part nostra un
moviment, un pujar a l’arbre per vèncer les dificultats i resistències, per
anar més enllà de la mediocritat de la nostra vida, de l’anar fent, del dia
passa any empeny, del pensar que ja no podem canviar, que sempre serem així...
La paraula acollidora de
Jesús acceptant de compartir la seva taula és el que fa que Zaqueu pugui dur a
terme la seva voluntat de canvi. Jesús té sempre aquesta mirada que no jutja,
que no condemna, aquesta mirada tendra, afectuosa, que no considera ningú un
cas perdut. Una mirada que no fa comparacions, que ajuda l’altre a descobrir
les seves possibilitats, els seus talents.
Que en són de diferents les
nostres mirades. Judicis a primera vista, menyspreus, creure que l’altre o fins
i tot jo mateix, som casos perduts, que no podem canviar. Creiem en la presó
però no en la reinserció... No serà en part perquè impedim, com la gent feia
amb Zaqueu, que aquell que voldria canviar pugui canviar?
La història de Jesús i Zaqueu
és un doble exemple. Exemple en primer lloc de Jesús. Com mirem els altres,
començant pels més propers, els nostres pares, els nostres fills, la nostra
parella. Quina és la nostra actitud davant els marginats actuals? L’exemple de
Jesús ens convida a creure en l’altre, a ajudar-lo a créixer en comptes d’enfonsar-lo,
a no fer comparacions, a tenir una mirada que va més enllà de les aparences.
Però també Zaqueu és un exemple. La seva
voluntat per superar les dificultats que l’impedeixen avançar, sortir del pou
de la seva vida.
Atrevim-nos com ell a acollir
Jesús en la nostra vida amb totes les conseqüències. Disposats a vendre tot allò que ens allunya de Déu i dels
altres.
Jesús passa aquest diumenge a
prop nostre. Pugem a l’arbre per veure’l, acollim-lo a casa nostra, seguim-lo
en el seu camí d’amor.