29 diumenge durant l'any C
Diumenge passat deia que el
retorn del leprós per donar glòria a Déu i per agrair el gest de Jesús ens feia
veure que l’actitud de lloança i d’agraïment hauria de ser la primera i més
important en la nostra relació envers Déu i també envers els altres.
En la paràbola que acabem
d’escoltar, Jesús ens diu que hem de pregar sempre, sense perdre mai l’esperança.
I ens explica una paràbola
amb dos personatges, un jutge impiu i una viuda. I aquesta viuda fa el que en
podríem dir una pregària de petició a aquest jutge.
És cert, aquesta pregària té sentit,
perquè neix de la nostra situació real, vital, on en nombroses ocasions ens
veiem com perduts, sense saber on anar, desanimats per les dificultats del
viure. Igual que la viuda, que d’alguna manera representa la humanitat
desprotegida, oblidada, tractada injustament. La viuda en l’Antic Testament, i
també en el temps de Jesús, i encara avui en moltes societats, és el paradigma
de la dona “deixada de la mà de Déu”.
Pel matrimoni havia deixat de pertànyer, sobretot econòmicament, a la seva
família de sang, i per la mort del marit, deixava també de pertànyer a la seva
família d’adopció, la del marit.
La viuda encarna doncs l’ésser
humà que necessita pregar sense parar per reclamar justícia. Es des d’aquí que
té molt sentit la pregària de petició.
Però penso que perquè no es
desfiguri, perquè no esdevingui màgica, cal que reuneixi algunes condicions.
Primera, que no sigui la única
pregària que fem. Que hi hagi, com deia diumenge passat, pregària de lloança i
d’acció de gràcies.
Segona, que no sigui només un
demanar per nosaltres, que demanem en primer lloc pels altres.
Tercera, que deixem sempre
oberta la porta a la possibilitat que el que demanem no es realitzi. Es la
pregària de Jesús a Getsemaní: “Pare, si
ho vols, aparta de mi aquest calze, Però que no es faci la meva voluntat, sinó
la teva”.
Quarta: que sigui un pregària
compromesa. Si preguem per la pau, que siguem instruments de pau. Si preguem
per recobrar la salut, que sapiguem, un cop recobrada, estar al costat dels
malalts... Compromesos sempre amb aquelles persones que són tractades
injustament, com la viuda, compromesos amb tot allò que es fa en favor de la
pau, la justícia, la solidaritat.
Pregant així respectem el
misteri i el silenci de Déu i no el convertim en un ídol que arregla
automàticament els nostres problemes.
Jesús ens convida a no perdre
l’esperança, anunciant-nos que d’una manera o d’una altra
Déu farà justícia, i que està al costat dels qui sofreixen la injustícia.
Aquest anunci ens el fa en aquesta paràbola, però ens el farà sobretot amb la
seva pròpia vida. En l’experiència de la creu Jesús viurà en pròpia carn
aquesta situació tan habitual en la història humana en què sembla que Déu calla
i no fa justícia.
La fe en la resurrecció ens
impulsa a no perdre mai l’esperança.
Però també la paràbola és una
invitació a escoltar el clam dels qui reclamen justícia. A ser instruments de
justícia i no d’iniquitat com ho és el jutge de la paràbola. Pensant que no
només hi ha injustícia en la política o en les grans decisions del món. Hi ha
petites injustícies ben a prop nostre de les que tal vegada en som els actors.
Injustícies cap als nostres fills o cap als nostres pares. Injustícies cap als
nostres subordinats a la feina. Injustícies cap als nostres veïns...
Per aquí
cal començar si creiem de veritat que el Regne de Déu és un Regne de justícia,
i que nosaltres som constructors d’aquest Regne.