dimecres, 30 d’octubre de 2013

He vingut a buscar allò que s’havia perdut

Lc 19, 1-10
31 diumenge durant l'any C
L’arribada de Jesús a Jericó, prop de Jerusalem, ens recorda que el seu camí, que havia començat a Galilea, arriba a la seva fi.
Un camí que havia pres amb decisió, i a través del qual l’evangelista Lluc aprofita per reunir molts dels ensenyaments de Jesús per a qui vol seguir-lo en el camí.
El text que hem escoltat avui, propi de Lluc, té com a protagonista Zaqueu, un publicà, un recaptador d’impostos per compte dels Romans. Aquests publicans eren menyspreats des de molts punts de vista: polític, perquè col·laborava amb els ocupants; religiós, perquè estava contínuament en contacte amb la moneda romana que per al bon jueu era impura, en tant que fabricada per pagans; i des del punt de vista purament humà, ja que es sospitava que s’enriquien fraudulentament amb els diners que cobraven a la gent.
 Com en d’altres textos propis de Lluc, hi troben un tret comú: el de la misericòrdia. Sempre hi ha algú que per la seva actuació és misericordiós.
Sempre hi ha algú que escolta aquell que es troba en una situació de precarietat, algú que es posa a la seva pell, i sense prejudicis, sense por de les complicacions que pot portar-li, es posa en acció per tal d’acollir-lo, d’ajudar-lo, de perdonar-lo. Aquest home misericordiós pot ser el samarità, pot ser el pare que té dos fills...
En el cas de Zaqueu és Jesús mateix l’home misericordiós, que sap llegir el cor i no les aparences. En Zaqueu no veu un recaptador d’impostos, veu algú que vol canviar i que necessita ajuda per a fer-ho.
La trobada es fa en dos sentits: Zaqueu busca Jesús, i es puja a l’arbre, i Jesús mateix, alça els ulls i provoca la trobada a casa de Zaqueu. En tota relació amb Jesús hi ha aquest doble moviment: Jesús ve al nostre encontre, però cal per part nostra un moviment, un pujar a l’arbre per vèncer les dificultats i resistències, per anar més enllà de la mediocritat de la nostra vida, de l’anar fent, del dia passa any empeny, del pensar que ja no podem canviar, que sempre serem així...
La paraula acollidora de Jesús acceptant de compartir la seva taula és el que fa que Zaqueu pugui dur a terme la seva voluntat de canvi. Jesús té sempre aquesta mirada que no jutja, que no condemna, aquesta mirada tendra, afectuosa, que no considera ningú un cas perdut. Una mirada que no fa comparacions, que ajuda l’altre a descobrir les seves possibilitats, els seus talents.
Que en són de diferents les nostres mirades. Judicis a primera vista, menyspreus, creure que l’altre o fins i tot jo mateix, som casos perduts, que no podem canviar. Creiem en la presó però no en la reinserció... No serà en part perquè impedim, com la gent feia amb Zaqueu, que aquell que voldria canviar pugui canviar?
La història de Jesús i Zaqueu és un doble exemple. Exemple en primer lloc de Jesús. Com mirem els altres, començant pels més propers, els nostres pares, els nostres fills, la nostra parella. Quina és la nostra actitud davant els marginats actuals? L’exemple de Jesús ens convida a creure en l’altre, a ajudar-lo a créixer en comptes d’enfonsar-lo, a no fer comparacions, a tenir una mirada que va més enllà de les aparences.  
 Però també Zaqueu és un exemple. La seva voluntat per superar les dificultats que l’impedeixen avançar, sortir del pou de la seva vida.
Atrevim-nos com ell a acollir Jesús en la nostra vida amb totes les conseqüències. Disposats a  vendre tot allò que ens allunya de Déu i dels altres.

Jesús passa aquest diumenge a prop nostre. Pugem a l’arbre per veure’l, acollim-lo a casa nostra, seguim-lo en el seu camí d’amor.