divendres, 25 de setembre del 2015

Qui no és contra nosaltres és amb nosaltres

26 Diumenge durant l'any B
Jm 5, 1-6  Mc 9,38-43.45.47-48
Formar part de grups, de comunitats, en principi és bo, fins i tot és necessari. És millor viure acompanyat que sol: Família, amics, religió, partits polítics, sindicats... són grups i comunitats que ens poden ajudar a viure. Però sovint aquests grups es tanquen sobre ells mateixos. Divideixen entre els de dins i els de fora.
La resposta de Jesús als deixebles quan li diuen que algú ha utilitzat el seu nom i no és del grup va adreçada a aquest esperit tancat i sectari.
Pensem en l’Església. Hem aixecat fronteres entre els cristians: catòlics, protestants, ortodoxos... I quasi sempre  per aspectes secundaris. També entre els creients, avui sobretot entre cristians, musulmans i jueus. També entre creients i no creients: creients, agnòstics, ateus. Hem donat molta importància a les identitats oblidant que tots i totes tenim tantes coses en comú. El nostre esperit humà és en essència el mateix. Les nostres pors i els nostres dubtes ens agermanen més que les nostres certeses. I sobretot ens agermana el desig d’estimar i de ser estimat.  
Quan els cristians diem que hem estat creats a imatge i semblança de Déu, sabem, perquè Jesús ens ha dit que Déu és Amor, que la semblança i la imatge amb Ell és en aquest desig d’estimar i ser estimat. L’Esperit d’Amor és el denominador comú dels humans, i és aquí on cal que ens trobem tots, més enllà de les diversitats, de les identitats i de les creences. No podem tancar l’Esperit de Déu en un lloc o en una religió. De fet és un Esperit que no es deixa tancar i bufa allà on vol i sovint allà on no l’esperem.
Més enllà de les diferències ideològiques, més enllà dels partits, de les religions i de les races, cal que tots ens trobem en el terreny de la humanitat, de l’humanisme. És el lloc on ens hem de trobar per fer front a tants conflictes que tenim davant nostre: Davant la pobresa, la injustícia, la violència, l’exclusió, cal que actuem amb l’esperit d’amor que hi ha al fons de tots nosaltres. Davant el drama dels refugiats que fugen d’inferns de guerra, però encara més davant el drama dels que no han pogut fugir d’aquests inferns, cal que actuem amb un esperit solidari, compassiu, generós i sense fronteres
Perquè l’amor ha de ser concret, no pot ser una paraula bonica i edulcorada. Per això les paraules de la carta de Jaume dirigides als rics són tan directes. No n’hi ha prou amb dir que estimem, cal estimar amb els fets.  D’una banda els acusa perquè les riqueses, quan esdevenen un ídol, ens devoren, i devoren el nostre cor. D’una altra banda, sovint, aquestes riqueses provenen de la injustícia, de no pagar els salaris justos, com diu Jaume a la carta.
No oblidem que encara que no siguem rics en el nostre entorn, sí que ho som respecte als països del Tercer Món. El nostre benestar ho és a costa del malestar de molts.  ¿Estem disposats a sacrificar una part d’aquest benestar per tal que hi hagi més justícia, aquí al nostre país i a tot el món? Estem disposats a compartir el que tenim amb els que no en tenen prou per viure amb dignitat?
Avui és un dia important a nivell cívic i social. És important acomplir els nostre deure i participar. I més enllà de les opcions, totes elles legítimes com han dit els bisbes catalans, hem d’intentar que el futur del nostre país passi per més solidaritat, més justícia social, especialment cap als més febles, cap a aquells que no tenen feina, cap a aquells que són dependents, cap als infants, cap a la gent gran. I solidaritat cap als països del Tercer Món, cap als refugiats que arribin a casa nostra, també cap als immigrants que viuen aquí i que no aconsegueixen trobar una feina digna.  
Més enllà de les opcions polítiques, cal que construïm un país que sigui inclusiu, on tothom hi càpiga on ningú no sigui exclòs.
A l’eucaristia repetim aquell gest tan senzill però tan significatiu de trencar el pa. Trencar-lo per poder-lo compartir. És signe del que ha de ser la nostra vida. Vida trencada i compartida amb tots. Que el pa que compartirem ens impulsi a ser més humans.

dijous, 17 de setembre del 2015

Qui acull un d’aquests nois, m’acull a mi

25 Diumenge durant l'any B
Mc 9, 30-37

Després de l’episodi a Cesarea de Felip, on Jesús pregunta als deixebles qui és ell per a ells, la seva manera de parlar canvia. Parla més clarament del destí que l’espera. D’ara endavant cal escollir. 

 Escollir el camí de Jesús que no sembla fàcil. No és un camí ample, sinó estret. No a causa de Déu, sinó a causa dels homes. Ho escoltàvem a la primera lectura: el camí del Just desemmascara els propòsits dels injustos. Il·lumina la injustícia. Per això, el Just molesta i s’ha d’eliminar.

Va ser el camí dels profetes, el camí de Joan Baptista i és el camí de Jesús. El camí també de tants màrtirs, testimonis que van donar la seva vida fins a la mort, com el recentment beatificat Òscar Romero, bisbe de Sant Salvador. Jesús vol que els seus deixebles no el segueixin només geogràficament, que el segueixin amb un cor nou.

Uns cors que es posen a discutir per saber qui és el més important. No sabem si la discussió neix de l’esdeveniment on Pere respon a Jesús. És Pere el més important? És Judes que és el  responsable dels diners? Són discussions estèrils. Per a Jesús el més important és el qui a cada moment se sap posar al servei dels altres.

Amb aquesta advertència als deixebles Jesús adverteix tots els qui el voldran seguir. Adverteix el papa, els cardenals, els bisbes, els sacerdots. Adverteix tots els que ocupen un càrrec dins l’Església. El papa Francesc en moltes ocasions ha fet seva aquesta advertència quan s’ha adreçat als cardenals, als membres de la Cúria romana, als sacerdots. I ha criticat els que volen escalar dins l’Església, els qui busquen ocupar llocs.

Jesús també adverteix a l’Església en les seves relacions amb els poders del món, especialment els poders polítics. I aquí podríem recordar una frase d’un bisbe polèmic fa uns quants anys que deia: “Una Església que no serveix, no serveix per a res”. L’Església ha de ser servidora del món.

Evidentment, l’advertència de Jesús s’adreça també als responsables i governants del món. També a ells els diu que el governant més important no és el que té poder econòmic, un gran exèrcit o un armament potent. El més important és el que serveix el seu poble, el que pren decisions per millorar la vida de tots, especialment dels més desafavorits.

Per fer comprendre això als deixebles, Jesús fa un gest ben entenedor: posa un infant al mig i diu que qui acull un infant l’acull a ell. Aquesta gest i aquestes paraules ressonen avui d’una manera que ens interpel·la. Entre tots aquests milers d’homes i dones que travessen mars i camins fugint de països en guerra hem vist molts infants.

Com fem nostres les paraules de Jesús en la situació dramàtica que vivim avui? Estem disposats a acollir aquests infants amb les seves famílies, fer-los lloc a les nostres escoles, als nostres barris i ciutats sense assenyalar-los amb el dit? El repte és important per a tots, però d’una manera especial a nosaltres cristians. El gest d’acollir el refugiat i l’estranger està arrelat des de l’Antic Testament, passant pels profetes i acabant en Jesús i l’evangeli.

Germanes, germans, els temps que vivim no són fàcils. Ens cal obrir bé els ulls i les orelles, no ser sords ni cecs davant les situacions que s’obren davant nostre, escoltar amb atenció Jesús i l’evangeli per tal de donar respostes que ajudin a fer del nostre món un món més just i més proper del Regne de Déu.

dimecres, 9 de setembre del 2015

I vosaltres, ¿qui dieu que sóc?

24 Diumenge durant l'any B
Jm 2, 14-18  Mc 8, 27-35

L’evangeli que acabem d’escoltar divideix l’evangeli de Marc en dos parts. A la primera, Jesús, després d’haver estat batejat al Jordà, comença la seva missió de proclamar una bona noticia i d’invitar a convertir-se al Regne de Déu que és a tocar.  

 A mesura que es manifesta, sorgeixen dues reaccions: la dels petits, dels malalts, dels pecadors, que senten en els seus cors que la salvació de Déu ha arribat i els ha tocat; i la d’aquells que es creuen superiors i perfectes, que no estan disposats a canviar i a qui no els agrada la llibertat d’esperit amb què Jesús actua.   

Es tracta sobretot dels fariseus, dels mestres de la llei, però també reaccionaran malament els seus veïns de Natzaret, fins i tot en algun moment la seva pròpia família, i a un altre nivell, els mateixos deixebles tenen dificultats per acceptar a fons el missatge de Jesús.   

A Cesarea de Felip, després d’haver guarit un cec, Jesús s’atura amb els dotze per fer un balanç abans d’iniciar el camí que el durà a Jerusalem. I per fer aquest balanç, posa una pregunta crucial: “I vosaltres, qui dieu que sóc?”  Pere, en nom dels dotze, dóna la bona resposta, si més no, les paraules són les correctes: “Vós sou el Messies” Per a un jueu d’aquella època, aquesta paraula, messies, que vol dir ungit, era clara. Esperaven un messies, no ungit amb oli com es feia amb els reis, els profetes i els sacerdots, sinó amb una unció que venia directament del cel; el messies que ells esperaven sobrepassava el rei, el profeta o el sacerdot: havia de ser l’enviat definitiu de Déu. Dir que Jesús era el Messies era dir que d’ara endavant no podien prescindir d’ell si volien apropar-se de Déu. Jesús esdevenia el fonament, el centre, el sentit de les seves vides! La resposta de Pere els comprometia completament!

Malgrat això, el sentit profund que donaven a aquest títol de Messies no era el bo. Esperaven segurament un messies polític que organitzaria un exèrcit per tal de prendre el poder i instaurar el Regne de Déu, però a la manera dels homes.
Quan Jesús parla obertament anunciant la seva passió, Pere no està d’acord. La imatge que s’havia fet del messies no és aquesta, no hi ha lloc pel fracàs humà. La reacció de Jesús és dura. Al mateix que fa un instant havia parlat tan bé, li respon literalment: “Posa’t darrera meu, Satanàs” Fa posar Pere al darrera, perquè no coneix el camí, el camí que va cap a Jerusalem, no per agafar el poder, sinó per donar-se fins al final, s’ha de posar al darrera per no ser un entrebanc.
Per a Pere com per a nosaltres, del que es tracta és de posar-nos sempre darrera Jesús per seguir-lo. Quan ens avancem, ens posem davant seu, acostumem a acomodar-nos, buscant el camí d’anar a la nostra, de tancar-nos en els nostres petits mons, de tancar els ulls a les necessitats dels altres.
Avui, aquí, Jesús ens posa la mateixa pregunta: “I tu, qui dius que sóc?
 I com per Pere, la resposta serà bona, no tant per les paraules que puguem dir, per les respostes apreses i repetides mecànicament, sinó per la nostra manera d’actuar en el cada dia. La resposta serà bona si en la nostra vida Jesús ocupa un lloc central, que orienta les nostres opcions i decisions, les nostres paraules i els nostres gestos. Paraules que no només han de sortir de la boca sinó del cor.
 Jaume en la seva carta ens ho diu molt clar. La nostra fe, la nostra confiança en Déu i en Jesús ha de ser una fe, una confiança que ens fa actuar; si la fe no actua, és una fe morta, o no és una vertadera fe. No és més que unes quantes paraules buides. La fe cristiana no ens deixa asseure’ns esperant que Déu vingui a nosaltres. La fe ens fa caminar cap a Déu i cap als altres. La fe ens condueix sempre a l’amor, un amor concret que ens fa ser solidaris. Un amor que ens fa descobrir Jesús en els petits, en els pobres que trobem quasi diàriament, en els presoners, en el malalts, i en els temps que s’apropen en els refugiats que arribin a casa nostra.
Déu continua manifestant-se allà on no l’esperem, a les perifèries de la nostra ciutat, del nostre país, del nostre món. En els refugiats que vénen, però també en els que no poden fugir i s’han de quedar en països en guerra, amb violència cega, amb intolerància.
La trobada amb Jesús a l’eucaristia és un signe de totes aquestes altres trobades amb ell al cor del món. La comunió és l’aliment que fa que els nostres cors siguin capaços de descobrir-lo enmig de les nostres vides.
 Que aquesta eucaristia ens ajudi a respondre amb la nostra vida a la pregunta: “I tu, qui dius que sóc?”

dijous, 3 de setembre del 2015

Effata

23 Diumenge durant l'any B
Jm 2, 1-5  Mc 7, 31-37
La guarició del sord-mut, com les guaricions de cecs, tenen en els evangelis una clara finalitat d'ensenyar-nos alguna cosa més que un fet meravellós o espectacular. Veure, escoltar i parlar són unes facultats essencials en la comunicació interpersonal, i per a nosaltres creients, per a la comunicació amb Déu. El cec, el sord i el mut simbolitzen les dificultats per a comunicar-se.
El sord, en aquest context, no és tant el que no pot escoltar, perquè té una mancança física, sinó el que no vol escoltar, el que rebutja d'escoltar, generalment perquè es creu superior, perquè creu que ja ho sap tot.  És per això que per a Jesús els sords més importants seran els mestres de la llei, els fariseus, els sacerdots...
Escoltar és important en la nostra relació amb Déu. Però per escoltar Déu cal saber escoltar els altres, perquè qui no sap escoltar l’altre que veu, difícilment podrà escoltar Déu que no veu.
No podem pretendre escoltar Déu tancant les orelles als germans. Més encara, la manera d'aprendre a escoltar Déu és aprendre a escoltar els altres.
Es diu a vegades que el món actual s’ha allunyat de Déu, que no l’escolta. Quan diem això a què ens referim? A què ja no es va a missa, a què ja no es resa? L’allunyament de Déu passa en primer lloc per l’allunyament dels germans. El nostre món s’ha allunyat de Déu no tant perquè en les formes s’és més o menys religiós, sinó perquè han augmentat les diferències entre els homes i entre els països, perquè la violència i la intolerància creix, perquè no hi ha prou compassió ni misericòrdia. En resum, el món s’allunya de Déu en la mesura que s’allunya del seu Regne.
Déu ens parla de maneres diverses. Si cerquem una mena de comunicació directa i misteriosa, segurament no el trobarem. Déu l'hem trobat i l'hem escoltat, en primer lloc, en Jesús, home com nosaltres, i que utilitzava les nostres paraules humanes, no unes paraules misterioses vingudes directament del cel.  És aquí, en Jesús, on hem de buscar, en primer lloc el que Déu ens diu. Hem d'escoltar Jesús per escoltar Déu.
Però Déu ens completa el seu parlar per altres mitjans: a través dels altres i dels esdeveniments de la vida. Els bons i els dolents. I és l’Esperit que viu dins nostre el que ens ajuda a interpretar totes aquestes paraules.
 Amb una clau d'interpretació que és ben senzilla: Déu només parla per estimar-nos i perquè estimem. El seu llenguatge és el de l'amor. L'únic secret que Déu ens vol revelar és el secret d’estimar. Nosaltres, a vegades, voldríem que Déu ens donés resposta a les nostres curiositats. Però l’única resposta que Déu ens dóna és la resposta a la pregunta: Com he d'estimar avui i aquí?
La carta de sant Jaume que escoltem aquests diumenges ens ajuda a comprendre-ho millor. L'apòstol ens exhorta perquè la nostra fe no es quedi als núvols, sinó que ens mogui a estimar, i a estimar sobretot el pobre que és l'escollit de Déu.
Però, davant el pobre, no som sords-muts? No és cert que moltes vegades no escoltem el seu crit i no parlem per ajudar-lo, que mirem cap a una altra banda? El pobre que viu en la nostra ciutat, els pobres que són països sencers en el Tercer Món. Els pobres que són refugiats i immigrants travessant el Mediterrani i els camins d’Europa. Aquests són els escollits de Déu i els hereus del Regne, no ho oblidem!
     Mentrestant, el discurs d'aquí, d’Europa, és cada vegada més racista. En els països més afectats sorgeixen moviments contraris a donar asil als qui viuen enmig d’inferns a Síria, a l’Iraq, a l’Afganistan o més a prop a Ucraïna. Tots ells són els escollits de Déu, els hereus del Regne.
Avui, com ahir, Jesús ens diu a cada un de nosaltres: « Effata », obre't. No et tanquis al pobre que et necessita, al refugiat que demana asil. No et tanquis en el teu benestar, en el teu petit món. Obre't a qualsevol home o dona que et necessita, que necessita la teva paraula d'amor.

Amics, que l'Eucaristia que celebrem ens ajudi a obrir les nostres orelles per saber escoltar millor Déu i els germans!