Jm 5, 1-6 Mc 9,38-43.45.47-48
Formar part de grups, de comunitats, en principi és bo, fins
i tot és necessari. És millor viure acompanyat que sol: Família, amics,
religió, partits polítics, sindicats... són grups i comunitats que ens poden
ajudar a viure. Però sovint aquests grups es tanquen sobre ells mateixos.
Divideixen entre els de dins i els de fora.
La resposta de Jesús als deixebles quan li diuen que algú
ha utilitzat el seu nom i no és del grup va adreçada a aquest esperit tancat i
sectari.
Pensem en l’Església. Hem aixecat fronteres entre els
cristians: catòlics, protestants, ortodoxos... I quasi sempre per aspectes secundaris. També entre els
creients, avui sobretot entre cristians, musulmans i jueus. També entre
creients i no creients: creients, agnòstics, ateus. Hem donat molta importància
a les identitats oblidant que tots i totes tenim tantes coses en comú. El
nostre esperit humà és en essència el mateix. Les nostres pors i els nostres
dubtes ens agermanen més que les nostres certeses. I sobretot ens agermana el
desig d’estimar i de ser estimat.
Quan els cristians diem que hem estat creats a imatge i
semblança de Déu, sabem, perquè Jesús ens ha dit que Déu és Amor, que la
semblança i la imatge amb Ell és en aquest desig d’estimar i ser estimat.
L’Esperit d’Amor és el denominador comú dels humans, i és aquí on cal que ens
trobem tots, més enllà de les diversitats, de les identitats i de les creences.
No podem tancar l’Esperit de Déu en un lloc o en una religió. De fet és un
Esperit que no es deixa tancar i bufa allà on vol i sovint allà on no l’esperem.
Més enllà de les diferències ideològiques, més enllà dels
partits, de les religions i de les races, cal que tots ens trobem en el terreny
de la humanitat, de l’humanisme. És el lloc on ens hem de trobar per fer front
a tants conflictes que tenim davant nostre: Davant la pobresa, la injustícia,
la violència, l’exclusió, cal que actuem amb l’esperit d’amor que hi ha al fons
de tots nosaltres. Davant el drama dels refugiats que fugen d’inferns de
guerra, però encara més davant el drama dels que no han pogut fugir d’aquests
inferns, cal que actuem amb un esperit solidari, compassiu, generós i sense
fronteres
Perquè l’amor ha de ser concret, no pot ser una paraula
bonica i edulcorada. Per això les paraules de la carta de Jaume dirigides als
rics són tan directes. No n’hi ha prou amb dir que estimem, cal estimar amb els
fets. D’una banda els acusa perquè les
riqueses, quan esdevenen un ídol, ens devoren, i devoren el nostre cor. D’una
altra banda, sovint, aquestes riqueses provenen de la injustícia, de no pagar
els salaris justos, com diu Jaume a la carta.
No oblidem que encara que no siguem rics en el nostre
entorn, sí que ho som respecte als països del Tercer Món. El nostre benestar ho
és a costa del malestar de molts. ¿Estem
disposats a sacrificar una part d’aquest benestar per tal que hi hagi més
justícia, aquí al nostre país i a tot el món? Estem disposats a compartir el
que tenim amb els que no en tenen prou per viure amb dignitat?
Avui és un dia important a nivell cívic i social. És
important acomplir els nostre deure i participar. I més enllà de les opcions,
totes elles legítimes com han dit els bisbes catalans, hem d’intentar que el
futur del nostre país passi per més solidaritat, més justícia social,
especialment cap als més febles, cap a aquells que no tenen feina, cap a
aquells que són dependents, cap als infants, cap a la gent gran. I solidaritat
cap als països del Tercer Món, cap als refugiats que arribin a casa nostra,
també cap als immigrants que viuen aquí i que no aconsegueixen trobar una feina
digna.
Més enllà de les opcions polítiques, cal que construïm un
país que sigui inclusiu, on tothom hi càpiga on ningú no sigui exclòs.
A l’eucaristia
repetim aquell gest tan senzill però tan significatiu de trencar el pa.
Trencar-lo per poder-lo compartir. És signe del que ha de ser la nostra vida.
Vida trencada i compartida amb tots. Que el pa que compartirem ens impulsi a
ser més humans.
