diumenge, 26 de gener del 2020

Llum que es reveli a les nacions

La Presentació del Senyor 2020
lectures
L’evangeli que acabem d’escoltar, de l’evangeli de Lluc, ens fa tornar a la festa que celebràvem avui fa quaranta dies, el naixement de Jesús.
L’infant neix en la discreció, només uns pastors el troben en un indret inesperat, una menjadora en un poble petit, Betlem.
Quaranta dies després, i d’acord amb el que marca la Llei, Jesús és presentat al Temple de Jerusalem. Malgrat la importància i grandesa del lloc, en comparació amb la senzillesa i petitesa del pessebre de Betlem, el relat de Lluc torna a insistir en les mateixes idees. L’ofrena que ofereixen Josep i Maria és l’ofrena dels pobres, un parell de colomins. L’infant no és acollit pels grans de Jerusalem, no és rebut pels Sacerdots del Temple ni pels escribes o els Mestres de la Llei, aquells que uns anys més tard l’acusaran, el perseguiran i el condemnaran.
Jesús és acollit per dos ancians amb una fe senzilla. Simeó i Anna representen aquesta humanitat que no surt a als diaris ni a la televisió. Aquesta humanitat senzilla que viu, com l’infant de Betlem, en la discreció. Aquella humanitat que acollirà Jesús, els seus gestos i les seves paraules. Que s’il·lusionaran amb la bona notícia d’un Regne de pau i de justícia.
Les paraules de Simeó són les que donen el significat de la tradició de la festa d’avui, la de la Candelera. Hem encès els ciris perquè l’infant presentat al Temple serà una llum que es revela a les nacions. No només al poble d’Israel, sinó a totes les nacions. Des de l’inici de l’evangeli, Lluc subratlla la universalitat de la bona notícia de Jesús. Des del naixement Lluc evoca ja el Crist ressuscitat que ha vençut la foscor i la mort, el Crist ressuscitat que també simbolitzem amb el ciri.
Però en què consisteix aquesta llum que Jesús ens dona? Ens fa més intel·ligents? Ens fa més savis? Ens ajuda a descobrir els misteris de l’existència? Així ho van pensar alguns cristians dels primers temps. I aquesta manera de pensar, d’una banda els allunyava de la gent, en considerar-se més savis, més il·luminats, i d’altra banda els allunyava de l’home de Jesús, de l’home de carn i ossos que era com nosaltres i que va morir en una creu.
La primera carta de sant Joan, utilitzant el seu mateix llenguatge, vol respondre a aquesta manera de pensar, explicant quina és aquesta llum que Jesús ens va portar amb les seves paraules i sobretot amb la seva vida. Diu: “els qui afirmen que estan en la llum, però no estimen els seus germans, encara estan en la fosca. Els qui estimen els germans viuen en la llum”.
A partir de Jesús, la llum fonamental i que està per sobre de totes les altres és la llum de l’amor. Aquesta llum que és a l’abast de tothom. No cal ser savi, ni intel·ligent ni saber molta teologia. És la llum que van descobrir els primers deixebles, els primers seguidors i que va configurar les primeres comunitats, que se’ls coneixia per l’amor que es tenien.
L’amor universal, gratuït i generós, que no espera res a canvi, amarat de misericòrdia, de comprensió, de servei, de perdó... aquesta és la llum de les nacions que el vell Simeó veu en el petit infant presentat al Temple.
El missatge de l’evangeli és avui tan actual com aleshores. Encara més en els temps en què vivim, temps tan necessitats de solidaritat, de justícia i de pau. De quina manera cadascú de nosaltres podem ser portadors d’aquesta llum dins les nostres famílies, en els llocs de treball o d’estudi, entre els veïns, per tal que el nostre ser cristià es manifesti més en fets que en paraules.
Que l’eucaristia sigui força en aquest camí, sigui la llum que fa de nosaltres llum per als altres.

El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum

3 diumenge durant l'any A
lectures

L’evangeli d’avui ens relata l’inici de la missió de Jesús. La detenció de Joan Baptista podria ser un fet important en aquest inici. Tant aquesta detenció com sobretot la mort un temps després a mans d’Herodes, van afectar profundament Jesús.
 Joan ha preparat el camí amb la seva crida al canvi, i Jesús la reprèn, però no en un sentit tan penitencial, auster, sinó que la seva crida està associada a una bona notícia: “El Regne del cel és a prop.”
La conversió que Jesús ens proposa neix de l’alegria de descobrir que enmig de tot el que hi ha de negatiu en el nostre viure, hi ha sempre una llum que il·lumina totes les foscors.
Un aspecte important en aquest inici de missió és el lloc on Jesús se situa. No se’n va ni al Temple, ni als palaus. Se’n va a la Galilea dels pagans, un lloc considerat pels bons jueus com perillós i impur per la barreja de cultures, religions i tradicions que hi ha. Un lloc que se sembla al nostre món d’avui, amb cultures i religions diferents que conviuen, un món intercultural.
El lloc on ens situem per anunciar la nostra fe és important. Si en aquest món d’avui ens situem en el nostre hivernacle, allà on ens trobem segurs, on tothom pensa i és semblant a nosaltres, el nostre testimoniatge serà ben diferent de si ens situem allà on hi ha el món real dels nostres dies, amb la seva diversitat cultural, social, religiosa, política.
 La Galilea dels pagans del temps de Jesús és el nostre món actual, globalitzat, amb molts immigrants vinguts de llocs diferents. No hauríem de veure aquesta realitat com una amenaça, l’hauríem de veure com una oportunitat que ens ajuda a viure millor aquest Regne de Déu que és a prop, i que no estarà format només de cristians o d’occidentals o de blancs, sinó de tots els homes i dones de qualsevol raça cultura o religió. Per Jesús, situar-se en aquest lloc de barreja va ser una oportunitat per anunciar millor el seu Regne.
El contacte amb aquestes cultures diferents ens poden ajudar a sortir de nosaltres mateixos, a tenir menys prejudicis, gràcies al coneixement i al diàleg amb l’altre. Estic convençut que els infants, tant els d’aquí com els d’origen estranger, que a l’escola viuen i conviuen amb la diversitat, seran capaços de superar les nostres dificultats.
Un cop Jesús se situa en el bon lloc, tria els seus col·laboradors més propers. Aquesta tria està lligada al lloc on s’ha situat. No escull sacerdots ni fariseus, ni savis de la cort reial, sinó uns pescadors de Galilea.
A ells com a nosaltres ens convida a seguir-lo. Un seguiment que comença per un coneixement. No podem seguir a cegues. Cal primer conèixer Jesús per tal de seguir-lo i donar testimoni de la bona notícia. No hem de pensar mai: “Ja conec Jesús”.  Sempre el podem conèixer millor. I coneixent-lo millor podrem anunciar-lo als altres, no tant amb bonics discursos, sinó amb el testimoni del nostre amor. No tant parlant molt de Jesús, sinó intentant parlar com Jesús. És el testimoni el que toca profundament el cor dels altres. Els discursos a vegades es queden a la superfície, el testimoni arriba al cor. 
 Que l’Eucaristia, sagrament d’una humanitat de fills i germans ens ajudi a avançar cap a un món més unit i més fraternal.

diumenge, 12 de gener del 2020

Ets el meu servent, Israel, estic orgullós de tu

2 diumenge durant l'any A
lectures

En reprendre els diumenges de durant l’any,  l’evangeli que acabem d’escoltar és el que parla del baptisme de Jesús en l’evangeli de Joan.
Aquest esdeveniment, el baptisme de Jesús, que celebràvem diumenge passat, va ser fonamental en la seva vida.
Els evangelistes intenten, amb paraules, símbols i referències de l’antic testament, donar un contingut que va més enllà del fet històric de Jesús batejat per Joan a les aigües del Jordà.
D’entre  totes aquestes paraules o símbols, destaca l’Esperit. Un Esperit que l’ha de moure tot al llarg de la seva vida. Un Esperit que li fa prendre consciència de la seva especial relació de Fill estimat.
La frase “tu ets el meu Fill estimat” que surt en les evangelis sinòptics, ens remet al fragment del profeta Isaïes que hem escoltat: “Ets el meu servent...”.  És cert, l’Esperit mourà Jesús a ser un Fill que actua com a Servent, que es posa al servei de la humanitat sencera. Que el mourà a portar llum als pobles, no per augmentar la intel·ligència, ni la saviesa, ni els coneixements d’aquests pobles, sinó per convidar-los a estimar. Tal com diu Joan en una de les seves cartes,  “els qui afirmen que estan en la llum, però no estimen els seus germans, encara estan en la fosca. Els qui estimen els germans viuen en la llum.”
Viure segons l’Esperit, com ho va fer Jesús, ens ha de portar a l’amor. No a ser més savis, ni més religiosos, ni més teòlegs... sinó a créixer en l’amor, i un amor tal com Jesús ens el va ensenyar, amor sense fronteres, amor generós i gratuït, que a vegades va més enllà del que sembla raonable.
El papa Francesc en moltes de les seves paraules ens convida a deixar-nos conduir per l’Esperit, a no crear barreres que potser ens deixen més tranquils, però també més eixuts. Francesc voldria una Església que no tingui por de canviar estructures, costums, per poder arribar a la multitud assedegada de calor humà, d’amistat, de comprensió, d’acolliment. No quedar-nos dins les quatre parets del nostre petit món, intentant que Jesús i el seu Esperit quedin dins d’aquest petit món, perquè l’Esperit no es deixa tancar i actua pertot arreu on hi ha gestos d’amor. Cal doncs sortir fora, i posar-nos al costat de tots aquells que avui i aquí, des de totes les creences i conviccions, actuen en favor de l’altre, especialment del pobre i el desafavorit, del refugiat i de l’immigrant. No sortim, doncs, per ensenyar ni per convèncer, sinó per escoltar, per compartir i per aprendre. I també per intentar donar, amb humilitat, un  testimoni que neixi de l’Esperit de Jesús i dels valors de l’evangeli.
Ser cristià no és complir uns manaments, no és complir unes pràctiques... és intentar viure mogut per l’Esperit de Jesús. No és una doctrina, no és una saviesa, no és un espiritualisme. És una vida a la llum de l’evangeli, que confrontem amb els signes del nostre temps.
Siguem espirituals en aquest sentit, en el mateix sentit que Francesc quan ens diu que hem de ser “evangelitzadors amb esperit” i que hem de “tornar  a la font per recuperar la frescor original de l’evangeli” i d’aquesta manera “trencar esquemes avorrits en els que pretenem tancar Jesucrist”.
Que aquest mateix Esperit sigui el que ens faci descobrir en el pa i el vi la mateixa vida de Jesús, i així tenir la força de sortir de nosaltres mateixos per ser testimonis no amb discursos, sinó amb vida.