lectures
La festa de l’Ascensió,
amb Pasqua i Pentecosta no són més que diferents cares d’una experiència
polièdrica que és l’experiència pasqual. Es podria dir que des de Pasqua fins a
Pentecosta és un sol dia de set setmanes, set vegades set que era signe de
plenitud per als jueus, set setmanes per celebrar la resurrecció de Jesús.
Cada una d’aquestes tres
festes, Pasqua, Ascensió i Pentecosta, intenten fer-nos veure la resurrecció de
Jesús des de diferents costats. Cada una insisteix en un aspecte diferent
d’aquella experiència difícil d’explicar que van viure els primers testimonis.
En l’evangeli hem vist
com Jesús s’acomiada dels deixebles. El que espera d’ells no és que siguin
bisbes ni teòlegs ni savis. Vol que siguin testimonis. Testimonis de
l’experiència que han viscut al seu costat. Testimonis de la seva vida i de la
seva mort. Aquest testimoniatge farà que la bona notícia de Jesús continuï viva
al llarg del temps. Un testimoniatge que ha de ser en primer lloc vida. Encarnar
i actualitzar en la pròpia vida la vida de Jesús. Potser hem fet massa un
testimoniatge de paraules, i a vegades de paraules que no eren coherents amb
els fets. Com els fariseus.
Són els testimonis de
vida els que comuniquen l’experiència d’un Déu bo i misericordiós. Amb una vida
de bondat i de misericòrdia.
Però d’on traurem la
força i la llum quan la feblesa ens guanyi i quan no hi veiem clar? Dins
nostre. En el més profund de nosaltres mateixos, en el nostre cor, l’Esperit de Jesús, l’Esperit de Déu busca un
lloc. Cal només deixar-lo entrar. És l’Esperit d’amor, que celebrarem diumenge
que ve en la festa de Pentecosta, el qui ens dona força i llum per ser
testimonis.
Jesús puja al cel alçant
les mans i beneint. Va cap al Pare sense deixar la humanitat, encomanant-nos a
cada un de nosaltres de ser testimonis d’aquesta benedicció, de ser testimonis
de la bondat de Déu.
Hem de ser portadors d’esperança
en un món que ens pot semblar que és ple de maldat, d’injustícia, de pobresa,
de violència, no només a fora, sinó també dins nostre. Però un món i una
humanitat que per a Déu mai no està perdut, perquè està fecundat per la seva bondat
i el seu amor a través de multitud de cors d’homes i dones que diàriament fan
el bé.
Els deixebles, que havien
fet l’experiència de viure amb Jesús, d’escoltar-lo, de veure’l, van haver
d’aprendre a viure en la seva absència. Van fer-lo present d’una altra manera,
a través dels signes, de les paraules i sobretot, a través de les seves vides
que intentaven encarnar la seva bona notícia.
A nosaltres ens toca fer
quelcom semblant. Fer l’experiència de Jesús, apropar-nos d’ell a través dels
signes i de les paraules, per intentar encarnar el seu esperit a través nostre.
Tasca no gens fàcil, tasca que és camí, amb tebiors i dubtes, però que és camí
que va sempre endavant, seguint-lo a ell, i posant-nos al costat dels homes i
dones que se’ns creuen en aquest camí. Donant-nos les mans per fer créixer
fraternitat, per construir una societat més acollidora i justa on siguem
capaços, com els deixebles d’Emmaús, de dir a tants homes, dones, infants i
vells que fugen d’inferns de guerra i de pobresa “Queda’t amb nosaltres, quedeu-vos amb nosaltres”.
No quedar-nos mirant al
cel, pensant que Jesús és allà, sinó mirant davant nostre els ulls dels homes i
dones que esperen gestos de bondat.
Que l’eucaristia sigui un
moment privilegiat per escoltar la paraula de Jesús i per compartir la seva
vida, que va ser pa trencat per a tothom.