lectures
“Vaig veure una multitud tan gran
que ningú no hauria pogut comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les
races i de tots els pobles i llengües”
La universalitat d’aquestes
paraules, contrasta amb l’esperit que domina el nostre món. Un esperit que és
elitista, que divideix, que sospita d’aquell que és estranger, d’un altre
color, d’una altra religió o d’una altra llengua, l’esperit que no és acollidor
i es malfia d’aquell que fuig de la guerra o de la pobresa.
L’esperit de Pasqua,
l’esperit de Pentecosta, és l’esperit sense fronteres, que reconeix en tot
ésser humà un fill de Déu. Que sigui batejat o no, tot home, tota dona són
fills i filles de Déu.
Ja sant Agustí havia dit que
el cristià, pel baptisme, esdevé allò que és: Ja és fill de Déu pel fet de ser
humà. El baptisme el crida a esdevenir-ho amb plena consciència. A posar-ho en
pràctica, sobretot pel reconeixement de l’altre com a germà o germana.
La imatge de Jesús com a
pastor, que cada any se’ns evoca en el quart diumenge de Pasqua, reforça
aquesta imatge d’un Déu que estima, que és a prop, que acompanya, que acull, que
eixuga les llàgrimes, i no la d’un Déu justicier o venjatiu. Un Déu que coneix
la nostra veu i que vol la nostra felicitat. Un Déu que es deixa conèixer, que
es deixa escoltar.
No ens estalvia les llàgrimes, però ens les
eixuga; és al costat nostre misteriosament i moltes vegades silenciosament. És a
aquest Déu que hem de fer confiança.
Pasqua no ens dóna
respostes a les nostres preguntes sobre la injustícia, la malaltia, les catàstrofes,
el mal, o la mort. Pasqua ens revela que més enllà de tot això és l’Amor que té
la darrera paraula. Que més enllà de tot això, cal fer confiança, i vivint amb confiança,
responguem amb amor. Les úniques
respostes que, com a cristians, podem donar als qui ens qüestionen són
respostes d’amor. D’amor al malalt, al qui no té prou per viure dignament, al
desesperat, al qui ha viscut una mort a prop seu, al qui viu sense esperança.
D’amor, també a
l’immigrant o al refugiat que ve a casa nostra, amb papers o sense papers,
recordant-nos que tots, d’una manera o altra, som immigrants en aquesta vida.
Que ningú no és propietari de cap racó d’aquest món. Que tots som usufructuaris
del sol, de l’aigua i de la terra. I que fa milers d’anys, uns avantpassats
nostres van emigrar d’un altre lloc per venir aquí a la recerca d’un indret que
fos bo per viure.
Obrim el nostre esperit,
deixem de costat prejudicis, xenofòbies que creixen aquí i arreu. Posem-nos en sintonia
amb el Déu que reuneix una multitud que ningú no pot comptar, de tota
nacionalitat, raça i llengua, en un sol poble de germans.
Celebrem l’eucaristia,
sagrament d’aquell banquet on tothom hi té un lloc, un sostre, on a ningú no li
manca el pa de cada dia, l’aliment del cos i el de l’esperit.
I en aquesta espera,
repetim el gest de Jesús de trencar el pa, en la nostra vida de cada dia,
compartint, posant-nos al servei dels altres, ajudant els qui no tenen el mínim
per a viure amb dignitat. Que la nostra participació a la taula de Jesús ens
comprometi amb la seva bona notícia d’amor.