dijous, 31 de març del 2016

Pau a vosaltres

2 diumenge de Pasqua 2016
Ac 2, 42-47  Jn 20, 19-31
L’evangeli que acabem d’escoltar se situa des del dia de Pasqua fins una setmana després. Se situa doncs en el que anomenem l’octava de Pasqua. Diumenge passat vam celebrar la resurrecció de Jesús. Una setmana després, ens trobem de nou reunits, en aquest primer dia de la setmana que és el nostre diumenge. Com els deixebles, com els primers cristians...
Cada diumenge ens reunim per celebrar la resurrecció. Cada diumenge és Pasqua!
Aquell primer diumenge, els deixebles estaven a casa, amb les portes tancades per por dels jueus.
Vivien encara en els temps antics, veien només, sense comprendre-ho, Jesús penjat a la creu. Pensant segurament que s’havien equivocat. La mort a la creu, promoguda pels caps religiosos era, en la seva manera de pensar,  una desaprovació de Déu respecte d’aquell home, que ells pensaven que era el Messies. Déu no l’havia baixat de la creu, no havia intervingut...
Quantes vegades també nosaltres, davant les dificultats, els desànims, la malaltia, el que passa al món, també dubtem. El silenci de Déu l’interpretem com una absència o un abandó.
La resurrecció obrirà una altra porta als deixebles. Aquest silenci a la creu no era una absència o un abandó, era un silenci provisional, un silenci que manifestava el respecte de Déu a la llibertat de l’home, fins i tot quan l’home fa una barbaritat. Déu no intervé, fins i tot quan l’home mata el Fill de Déu.
 La resurrecció és la paraula definitiva de Déu, la que confirma aquella primera paraula el dia del Baptisme o de la Transfiguració: “Aquest és el meu fill estimat, escolteu-lo”
 Jesús ressuscitat ve al mig d’aquests deixebles porucs per donar-los un missatge de pau. La violència de la creu deixa lloc a la pau que ve de Déu.
Tota la violència de la història humana, tan present aquests temps a Síria, a Bèlgica, al Paquistan o a tants d’altres països, deixarà el lloc, ni que ara no ho veiem gens, a la pau que ve de Déu.
Una pau que és una promesa però que ja des d’ara és un compromís per a nosaltres. De la mateixa manera que Jesús envia els deixebles, ens envia avui enmig d’aquest món ple de violència perquè siguem instruments de pau.
Els deixebles ho van comprendre. En la primera lectura, hem vist com el missatge de resurrecció no es queda en la teoria. Intenten posar en pràctica aquest missatge de pau d’una manera ben concreta: compartint els seus béns.
No és cert que una de les causes principals de la violència en el nostre món és la injustícia, la desigualtat? La pau veritable només és possible en un món just. Així ho van comprendre els primers cristians.
Així ho hauríem de comprendre nosaltres, cristians del segle XXI. L’exemple de la primera comunitat ens hauria d’impulsar a compartir. Potser la manera concreta no pot ser la d’aquells primers cristians. Potser avui, compartir, vol dir fer-ho amb els refugiats que arribaran a casa nostra. D’una manera o d’una altra cal que col·laborem per avançar cap a aquest món més just, més pacífic, més acollidor.
En l’evangeli hi té un paper important Tomàs. Sovint ens sentim propers a ell. Amb el nostre tocar de peus a terra, amb els nostres dubtes.
Jesús ens comprèn, com va comprendre Tomàs i ens dóna l’oportunitat de dir-li: “Senyor meu i Déu meu”.
De fet nosaltres intentem ser avui d’aquells que Jesús anomena “Feliços”, d’aquells que hem cregut sense haver vist, que hem fet confiança en aquells que ens han transmès la fe: els pares, els catequistes, els creients.
Cal que continuem aquest testimoni per ajudar a d’altres a creure, a fer confiança. Un testimoni que ha de ser més de fets que de paraules.
Amics, estem reunits aquests diumenge, però amb les portes obertes. Jesús ens envia, Jesús ens dóna el seu alè, Jesús se’ns dóna en aliment per tal que puguem caminar sense por, amb alegria anunciant la bona notícia de Pasqua!

divendres, 25 de març del 2016

«Ho veié i cregué»

Diumenge de Pasqua 2016
Ac 10, 34a. 37-43  Jn 20, 1-9
Les paraules de Pere a la primera lectura ens expliquen bé com l’experiència pasqual fa canviar la vida dels deixebles. Aquell a qui havien seguit, a qui admiraven perquè va passar fent el bé, havia estat condemnat com un delinqüent. Ja sabem que aquesta mort va deixar els deixebles desorientats, amb por, sense comprendre res. L’experiència de Pasqua fa que la por desaparegui i que els ulls se’ls obrin. No només valia la pena haver seguit Jesús. A partir d’ara calia ser testimoni seu.
 Per a ells, i en conseqüència per a nosaltres, la història de Jesús escapa dels límits de l’espai i del temps per il·luminar tots els temps i tots els llocs. Ja no és una història que afecta només a aquells homes i dones que van conèixer Jesús.
Cadascú de nosaltres estem tocats per aquesta història. Cadascuna de les nostres històries personals i socials són travessades per la vida, mort i resurrecció de Jesús. 
La resurrecció ja no és una història del passat, és en el nostre present, avui i aquí, i ens impulsa cap a un demà millor.
I de la mateixa manera que va il·luminar els moments més foscos de la vida de Jesús, la seva mort violenta, dient-nos que aquella mort no va ser un fracàs ni la darrera paraula, la resurrecció ha d’il·luminar les nostres pròpies foscors.
Il·lumina els nostres desànims, els moments en què no trobem sentit, els dubtes, les malalties, les soledats... per dir-nos que no són mai la darrera paraula.
Il·lumina també les foscors de la humanitat, el drama de les guerres a  Síria i a d’altres països, la fam i la pobresa al Tercer Món amb els rius de refugiats i immigrants que fugen cercant un lloc millor, els atemptats terroristes que se succeeixen, no només a Europa, sinó sobretot a països d’Àsia i d’Àfrica, amb menys ressonància mediàtica, però amb més víctimes i morts, les catàstrofes naturals i els accidents, com el que hem viscut recentment a Catalunya, les violències de tot tipus a dones i a infants, les situacions de pobresa a casa nostra, que fa viure moltes famílies enmig de greus dificultats econòmiques... En totes aquestes situacions, la llum de Pasqua ens diu que no són la darrera paraula.
Que més enllà de la foscor del Calvari  hi va haver històries de generositat, d’ajuda, de compromís, de servei, com la de Simó de Cirene, com la de les dones que van acompanyar Jesús, com la del centurió al peu de la creu, com la del lladre bo, com la de Josep d’Arimatea... persones que enmig de tanta foscor van encendre petites llums d’esperança.
I que més enllà de les situacions de foscor del món d’avui   hi trobem sempre persones generoses, acollidores, amb esperit de servei o d’ajuda que encenen petites llums d’esperança.
El que Jesús ens va fer comprendre amb la seva vida és que la llum que il·lumina les nostres foscors es troba només en l’amor. És estimant que vivim en la llum. No hi ha d’altres camins misteriosos o secrets. Sant Joan ho diu en una de les seves cartes: “Qui estima el seu germà està en la llum” “El qui odia el seu germà està en la foscor”
L’eucaristia que estem celebrant és expressió de tot això.  El pa i el vi esdevenen cos i sang del Crist, no en el passat, en aquell dijous sant, sinó aquí, avui, en aquest monestir de Terrassa.
 Són aliment que se’ns dóna perquè estimem amb més força, a la manera de Jesús. L’eucaristia de Pasqua i totes les eucaristies ens envien avui a ser testimonis de l’amor que en Jesús se’ns ha fet palès. Sense por.
Siguem valents, com aquells primers cristians que van ser els primers testimonis, per proclamar pertot arreu, sobretot amb els nostres fets, que el Crist ha ressuscitat, i així, ser llums d’esperança enmig de la foscor.

Per què busqueu entre els morts aquell qui viu ?

Vetlla Pasqual any C
Lc 24, 1-12
« Per què busqueu entre els morts aquell qui viu ? »
Aquestes paraules de Lluc s’adrecen no només a les dones, als apòstols, als primers cristians. Se’ns adrecen a nosaltres que avui, any 2016, intentem esdevenir testimonis de la resurrecció.
A on busquem el qui viu? El busquem allà on és o també el busquem en un sepulcre buit, entre els morts, allà on no hi ha Vida?
A on es troba avui la Vida? Es troba aquí entre nosaltres, cristians que ens hem reunit en aquest monestir de Terrassa? Un home, una dona que busquin una mica de llum o d’esperança en la seva vida la trobarien aquí entre nosaltres?
Vet aquí reptes que la paraula de l’evangeli posa davant nostre: Buscar el qui viu allà on hi ha Vida, ser propers de tots aquells que estan a favor de la Vida, sense tenir en compte el seu origen social, religiós o polític.
 I un segon repte, esdevenir llocs de Vida, d’esperança, de llum. Restar sempre allà on hi ha Vida.
I és precisament aquell qui viu, el ressuscitat, el qui ens ensenya on es troba la Vida veritable, Jesús que és per a nosaltres camí, veritat i vida.
La Vida en majúscula no és només la vida biològica. La Vida viva la trobem allà on hi ha Amor: “Qui no estima continua mort” ens diu sant Joan en una carta. La mort de Jesús que ahir resseguíem en el relat de la passió, ens ho fa comprendre: es pot matar la vida biològica, però no es pot matar la Vida veritable, la que està fonamentada en l’amor.  
Estar a favor de la vida vol dir estar a favor de l’amor. Si volem que aquest lloc on estem celebrant l’eucaristia sigui un lloc de vida, si volem que aquest monestir sigui un lloc de vida, hem de ser capaços d’estimar aquells que s’apropen a nosaltres. Un amor que es tradueix en acolliment, proximitat, escolta, perdó, paciència, servei.
A vegades ens preguntem si parlem prou de Jesús als altres, als nostres fills o néts, als nostres veïns, als nostres companys de feina... Com a vegades veiem en persones d’altres confessions cristianes. És una preocupació comprensible.
Però podria amagar una preocupació encara més important. La de preguntar-nos si parlem prou com Jesús. Si els nostres fet s i les nostres paraules s’assemblen als fets i les paraules de Jesús. Paraules i fets d’amor, d’acolliment, de servei, de perdó.
Allà on es parla molt de Jesús però es parla poc com Jesús esdevé un sepulcre buit, el qui viu no hi és. Allà on potser es parla poc de Jesús però es parla molt com ell, el qui viu hi és.
Amb això no vull dir que no cal parlar de Jesús. Però no per aprendre de memòria la seva vida o les seves paraules, no per ser uns grans coneixedors de Jesús que podrien participar a un concurs de preguntes sobre ell i guanyar-lo. Quan parlem als altres de Jesús ho fem per ajudar els infants, els joves, els adults a parlar i actuar com Jesús.
Anant una mica més lluny, no sempre i a tot arreu és convenient parlar directament de Jesús. A vegades pot ser fins i tot negatiu. Hi ha moments on convenen poques paraules, silenci si cal. Com ha dit a vegades el papa Francesc, no hem d’anar amb una actitud proselitista, per guanyar adeptes amb els discursos i les paraules. Hi ha moments i situacions que no són idonis per parlar de Jesús.
En canvi, parlar com Jesús, actuar com Jesús, amb una mirada i amb un gest de tendresa i de misericòrdia, això és sempre oportú, sigui qui sigui aquell que és al meu davant. Pensi com pensi, tingui les conviccions que tingui.
Parlar i actuar com Jesús actuava no només és convenient, estem obligats a fer-ho, o almenys intentar-ho, si volem ser coherents amb la nostra fe.
D’aquí a pocs moments renovarem la nostra fe, els nostres compromisos baptismals. No hauria de ser una rutina. Fent-ho, caldrà que ens preguntem sobretot si en la nostra vida parlem com Jesús, actuem com ell. En les nostres relacions familiars i comunitàries, com a veïns i ciutadans, també com a ciutadans d’aquest món dividit, esquinçat, que és incapaç d’acollir i posar-se al servei d’aquells que més ho necessiten. És inevitable que pensem per un moment en els refugiats, en els immigrants. En aquests refugiats que potser un dia ens els trobarem ben a prop, a la ciutat, a l’escola o potser a la feina. Sabrem acollir-los com Jesús acollia aquells que se sentien exclosos? Sabrem escoltar-los com Jesús els escoltava? Sabrem mirar-los com Jesús els mirava?
He començat l’homilia amb la frase dels àngels a les dones. El dia de l’Ascensió escoltarem aquelles altres paraules dels àngels als apòstols: “per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d'entre vosaltres cap al cel, vindrà tal com heu vist que se n'hi anava.”
Totes dues frases ens diuen que no hem de buscar Jesús ni al sepulcre, el lloc dels morts, ni mirant al cel. Cal trobar-lo allà on hi ha els qui viuen. En els nostres camins d’aquí i d’avui, on caminen i es creuen gent de condició social diferent, de religions diferents, de maneres de pensar diferents.

En els camins on caminem també nosaltres, amb alegries i tristeses, èxits i fracassos, llums i ombres. Posem les nostres vides sobre l’altar amb les ofrenes del pa i del vi, perquè el mateix Esperit que els transformarà en vida del ressuscitat, transformi i ressusciti els nostres cors i ens obri a un demà amb més llum i esperança.